La gran crisi del deute públic: realment no hi ha solució? Josep Mirò i Ardèvol

Segueix-me a Twitter: @jmiroardevol

15/11/2011 - Català

La situació a dia d'avui és a prop del límit, no pot ser més dramàtica. Els canvis operats a Itàlia no van servir per evitar que el diferencial amb el bonus alemany del deute italià es disparés i l'espanyol seguís en aquest camí cap enlloc, les borses van tornar a caure, i sobre Grècia el menor dels grans problemes era que seguia sobrevolant la incertesa.

En aquesta situació, hi ha alguna resposta que permeti emergir i canviar el signe de la tendència que ens fa vorejar perillosament la zona de catàstrofe? Crec que si, examinem el cas més extrem, el deute públic italià. Molt més gran que l'espanyol, representa de l'ordre de 30.000 euros per persona i any. És una xifra aclaparadora, però evidentment és molt menor si considerem que per funcionar no és necessari, ni de bon tros, que baixi a zero. Situant-se en el 60%, que és una xifra que es troba plenament dins dels criteris de Maastricht, resultaria més que suficient. Això significaria que la càrrega real que cada italià suporta és d'uns 13.000 euros.

Bé, distribuïm aquest deute en cinc anys, és a dir, suposem que cada italià pot afrontar aquella xifra en un període voluntari que pot arribar al màxim dels anys indicats. Això equivaldria a una càrrega anual de 2.500 euros per italià, seria el valor mitjà, és a dir menys de 200 euros al mes. Si distribuíssim aquesta càrrega d'acord amb els ingressos reals, procedents tant del capital com del treball, i féssim una escala en què l'ingrés mitjà pagués d'acord amb aquesta proporció i per sota d'ella fora disminuint de manera que els últims nivells d'ingressos no pagarien res o seria una aportació simbòlica, mentre que els del marge superior veurien multiplicada la xifra a aportar, constataríem que l'esforç que s'ha de fer seria plenament assumible. Continuaria sent un esforç, però no representaria cap desastre per a la majoria de les persones, i tindria una correspondència clara, la possibilitat de sortir raonablement bé de la crisi del deute que ofega, en bona mesura, tots els altres aspectes.

Si aquesta aportació, a més, no fos de tipus fiscal, sinó que sent obligatòria l'Estat es comprometés a tornar-la, a partir de, diguem, els dos anys, pagant els interessos corresponents a l'augment del cost de la vida, més una mòdica xifra del 0'25%, les persones, totes, haurien fet un estalvi forçat, rendible, segur, i l'Estat hauria aconseguit un finançament extraordinàriament econòmic per resoldre totes les seves urgències.

En el cas d'Espanya això encara seria molt més fàcil perquè el deute públic espanyol és significativament menor que el italià, i, per tant, la quantia a pagar també ho seria. Un punt important per la justícia redistributiva seria el càlcul dels ingressos, que no podria basar-se en l'IRPF sinó en aquest nou llegat que contemplés al mateix nivell tant els ingressos procedents de les rendes del treball com les del capital. Tothom contribuiria, però ho faria d'acord amb les seves capacitats reals i per començar a treure el cap d'una situació que ens pot enfonsar fins estats realment dramàtics.

Josep Miró i Ardèvol, president d'E-Cristians i membre del Consell Pontifici per als Laics