Josep Miró i Ardèvol - 30/03/2012 - Català - Segueix-me a Twitter: @jmiroardevol
És evident que la crisi és al centre d'atenció i és lògic que així
sigui. El nombre d'aturats d'Espanya i les perspectives de que segueixin
creixent constitueixen una llosa d'un pes tan aclaparador que
configuren un forat negre que ho absorbeix tot. Però, precisament en raó
d'aquesta crisi, cal pensar la realitat espanyola des de la perspectiva
del que és econòmicament i política. Les
autonomies, que van representar un paper dinamitzador de la vida
espanyola, ara constitueixen el boc expiatori del malbaratament. És
cert que això en molts casos s'ha produït, però la seva dimensió, en
termes absoluts, i això importa i molt, és petita al costat de com
malgasta els diners el Govern espanyol.
La
regió més poblada -tan gran com pugui ser-ho Suècia, es tracta
òbviament d'Andalusia- és el receptor net dels recursos públics, que li
han arribat en quantitats extraordinàries. Ho han fet de la solidaritat
dels espanyols i també d'una mena de Pla Marshall, de la solidaritat
dels europeus. Donada la dimensió demogràfica d'Andalusia el volum
d'aquest ajut econòmic és extraordinari i porta funcionant des de fa més
d'un quart de segle. Malgrat això, Andalusia
no s'ha mogut del penúltim lloc en el rànquing de renda per càpita
d'Espanya, i ocupa, juntament amb Canàries, el primer lloc en la xifra
d'aturats. Té excel·lents autopistes, prestacions de tot tipus, que
en altres comunitats no existeixen. Però tot això respon a aquest flux
de diners exterior. Enganyar sobre aquest punt és un error terrible,
però hi ha moltes persones que viuen en aquesta condició amb la
col·laboració del Govern espanyol de torn i dels dos grans partits.
A
l'altre extrem del model tenim el cas del País Basc i Navarra, que per
raons històriques ben conegudes gaudeixen d'un sistema fiscal, el
Concert Econòmic, que els confereix, des d'aquest punt de vista, un
estatus no ja federal sinó confederal. Res a dir. Sóc el primer a
afirmar que els drets històrics han de tenir cabuda en l'Estat
contemporani. I qui dubti d'aquesta qüestió que recordi l'advertiment
que Sòfocles fa en el seu Antígona, sobre el poder que legisla sense
considerar els seus drets consuetudinaris, la força de la tradició. Però
dit això cal dir que l'existència del Concert no porta necessàriament
aparellat que el País Basc i Navarra no participin, en el nivell que els
correspongui per la seva renda, en el mecanisme de solidaritat, és a
dir de redistribució interna que existeix a Espanya. Una cosa és
recaptar els impostos, pagar la quota a l'Estat, i una altra que en
aquesta quota, o just al costat, no existeixi un afegit de solidaritat. Autogovern confederat, com és aquest cas, sí, no ho discuteixo, absència total de solidaritat, no.
Dir això també és impopular perquè el Concert, tal com està plantejat,
és el senyal d'identitat d'aquestes comunitats autònomes, tant que els
partits com el PSOE i el PP, que es consideren partits espanyols, mai
han qüestionat aquesta realitat.
A
aquesta situació se li pot afegir encara una tercera, que és que el
partit de l'oposició al Govern, el PSOE, molt malmès després de les
eleccions, es faci fort en les comunitats autònomes més subsidiades
d'Espanya, Andalusia per unes causes, Astúries per altres, i només falta
que s'afegeixi Extremadura, on governa el PP, però per falta d'acord
entre PSOE i Esquerra Unida. Al Partit Socialista, que ha sabut exercir
amb extraordinària habilitat la doble condició de partit espanyol i
partit regionalista andalús, només li falta que passi a ser el partit
dels subsidiats. I això em torna a la situació de la crisi econòmica.
Per sortir de la crisi cal utilitzar la capacitat de treballar, de
fer-ho bé i també de justícia, però, atenció, perquè és just donar a
cadascú el que li correspon.
En aquest context de tensions de situa el paper de Catalunya, en el qual Convergència ha iniciat, o així sembla si més no, una etapa que pot accentuar les tensions espanyoles.
L'argument de Convergència té una forta capacitat d'arrelament, amb
independència de raons polítiques, perquè explica una cosa que es veu
reflectit en la realitat i que pot reduir-se al següent. Com és possible
que els catalans, que en la seva aportació al producte interior brut
espanyol ocupa els primers llocs, disposen de menys recursos públics per
habitant que altres comunitats autònomes que ocupen els últims llocs en
aquesta aportació? Espanya va fer un esforç terrible en la Transició
per satisfer les seves grans fractures històriques. Molt em temo que ara
cal un esforç similar per superar les noves que han aparegut, i la
crisi no pot ser excusa, perquè cal recordar que quan es va emprendre
aquella tasca en la Transició es vivia també una altra crisi econòmica
que tenia unes característiques aclaparadores .
No es pot continuar fugint de la realitat, perquè sempre acaba apareixent.
Josep Miró i Ardèvol, president d'E-Cristians i membre del Consell Pontifici per als Laics
