11 de desembre de 2013

Mortes les caixes, visca la banca pública, Ernest Sena



12.07.2012  - Vilaweb -   Les caixes d’estalvi han deixat d’existir com a entitats financeres, amb l’honrosa excepció de les d’Ontinyent i de Pollença, a les quals cal desitjar llarga vida i esperar que hagin après de l’experiència de les col·legues. En tenim quatre (Penedès, Pensions i l’absorbida Girona i Sa Nostra) de convertides en banc i en disposició de superar la tempesta. De la resta, quatre més (CAM, Manlleu, Sabadell i Terrassa), també transformades en banc, han estat intervingudes per l’estat, sanejades i venudes a un altre banc per un preu simbòlic. I les cinc últimes (Bancaixa, Catalunya, Laietana, Manresa i Tarragona) formen part de dos bancs també intervinguts i pendents de sanejament, de recapitalització i de solució de futur.

Les caixes van néixer, amb criteris del XIX, per promoure l’estalvi entre les classes populars, les quals havien de beneficiar-se, directament i indirecta, dels resultats obtinguts. Una gestió en general correcta va permetre d'ampliar-ne la presència i l’activitat financera durant tot el segle XX. En aquest procés de creixement les caixes van descobrir-se una vocació bancària; van voler actuar com qualsevol banc, sense cap més limitació. I ho van aconseguir.

Però, tot i les adaptacions fetes, en l'estatut jurídic de les caixes hi havia un punt feble: no tenien propietari. Els administradors i gestors no havien de retre comptes ni als accionistes ni als mercats.

Aquesta feblesa va suplir-se, teòricament, amb una normativa que atorgava a les respectives institucions d’autogovern un gran marge d’actuació. Però el remei no ha funcionat. Totes les nostres caixes han viscut, en la darrera etapa de la seua història, un procés caracteritzat per l’intervencionisme polític en els òrgans de govern, la gestió subordinada en bona part a les directrius polítiques i a la deficient supervisió del Banc d’Espanya en relació amb la solvència i l’estabilitat financera i de les autoritats autonòmiques quant a la governança. A més, el context general afavoria la concentració i la uniformitat institucionals i facilitava l’oligopoli, i la crisi s’ha aprofitat per recentralitzar i eliminar instruments no controlats directament pel govern central.

Ben poques entitats han superat amb èxit aquesta situació adversa. En tot cas, potser cal repetir-ho: ja no hi ha caixes al mercat, ara tot són bancs, amb la doble i limitada excepció esmentada. La tria ja s'ha fet i no porta enlloc mirar de definir i de trobar noves atribucions per a allò que no existeix. La qüestió és una altra: hi ha pendent de fer viables dos grans bancs intervinguts, l’un d’arrel catalana i prou i l’altre amb un fort empelt valencià.

Un cop intervinguts, Bankia i Catalunya Banc ja no poden fer fallida; l’estat espanyol no els pot deixar caure a l’estil Lehman Brothers. Fer-los viables, netejar l’actiu i refer el passiu, requerirà uns 40.000 milions d’euros que vindran, si finalment es tanca l’operació, del fons europeu, que s’haurà de tornar en quinze anys amb els interessos corresponents.

Què se n'ha de fer, dels dos bancs ja en camí de tornar a la normalitat? El préstec europeu no fixa la resposta, tot i que manifesta unes preferències: una transferència al sector privat en el termini més breu possible, bé mitjançant una liquidació ordenada bé a través d'una subhasta. Si s’executa aquesta opció en el termini de tres anys a cinc, el resultat serà un regal al sector privat, amb l’augment de l’oligopoli bancari, i la socialització de les pèrdues, a càrrec del contribuent.

Aquesta no és l'única opció possible. Els dos bancs poden ser transferits al sector privat, amb greu perjudici per a la societat, o al sector públic, on de fet ja són i convertir-se així en la banca pública que el sistema financer necessita per tal de moderar i corregir els comportaments del mercat, cosa que la crisi ha demostrat que era ben necessària.
La pèrdua generalitzada de confiança en els governs i la recent experiència de les caixes no faciliten l’exercici d’aquesta opció. Una banca pública eficient és possible, també en aquest país, igual que ho és en moltes altres economies de mercat. L’opció de la banca pública no és, o no és únicament ni primerament, una opció ideològica: en aquests moments, amb el cost que la crisi té per a la societat, és una exigència d’equitat.

Atesa la magnitud del problema i la intervenció realitzada, les institucions estatals haurien d’establir les bases d’una nova banca pública i transferir-ne la gestió a les institucions d’autogovern corresponents com més aviat millor.

La nova banca pública hauria de ser una banca: universal, amb possibilitat de realitzar tota mena d'operacions bancàries, d'acord amb la vocació i les directrius emanades de les institucions d’autogovern responsables, i amb l'única limitació de l’àmbit territorial d’actuació; independent de tota intervenció política en les decisions dels administradors i gestors, tots professionals de provada rectitud i eficàcia, sotmesos a una estricta normativa de governança; solvent sense apel·lació ni suport del pressupost públic, sense ànim de lucre i amb prou excedents per a garantir la solvència pròpia i tornar a la societat l’esforç inversor realitzat; i transparent, de manera exquisida, amb tota la clientela i sotmesa al control dels poders públics en seu parlamentària, als quals haurà de retre comptes, sotmetre'ls la gestió i adaptar les línies estratègiques d’actuació.
És una evidència inqüestionable: les caixes d’estalvi han deixat d’existir. Aquesta nova banca pública és l’oportunitat de salvar-ne una part, en benefici de tota la societat. No n’hi haurà mai més cap.

Ernest Sena, economista, ex-síndic de la Sindicatura de Comptes de Catalunya i ex-director general de l’Institut Català de Finances 
ernest.sena@mesvilaweb.cat

Cap comentari: