Ni que no es pugui dir blat que no sigui al sac i encara ben lligat,
deixeu-me partir de la base de que aquest diumenge l'independentisme
guanyarà al parlament català prous escons com per posar fil a l'agulla i
engegar el full de ruta que hi ha preparat. L'èxit indiscutible de la
Via Lliure a la Meridiana i el seu ressò a l'estranger inciten a un clar
optimisme. Però hem de tenir clar que fins i tot llavors -o potser
precisament llavors- el poble haurà d'estar més que mai al costat de la
gent que hagi elegit, i que tothom ha d'estar preparat per contrarrestar
qualsevol animalada que encara es puguin empescar a Madrid. Però això
ja fa temps que és més clar que l'aigua.
...
Se sap des de fa mesos que molts governs europeus estan (naturalment
"off-the-record") molt enfadats amb Madrid (o almenys molt amoïnats) i
no comprenen la immobilitat i la posició totalment negativa del govern
espanyol a voler negociar amb Catalunya, un sentiment que encara ha
crescut amb la comparació que s'ha pogut fer amb el capteniment britànic
envers Escòcia.
...
Allò que no voldrà la política europea será arrosegar temps i temps un
problema no solucionat, dins del seu territori. La meva modesta opinió
és que el pragmatisme inclinarà la balança cap a la solució que menys
perjudiqui els interessos dels estats membres, i la que en conjunt
presenti més avantatges per la Unió. I en aquest cas crec que els
catalans tenim els millors trumfos a les mans. No oblidem que Espanya
està endeutada amb la UE i que els catalans ens negarem a pagar cap part
proporcional si Espanya fa el repatani. Aquest és un dels diversos
factors que potser faran moure Europa una mica més de pressa cap a la
solució de la "ampliació interna" que molts consideren la millor, o fins
i tot l'única manera de dur aquest conflicte a bon fi per tots plegats.
Dient-ho d'una manera més estripada: Europa dirà a Espanya: "Us ho heu
buscat vosaltres. Ara no ens vingueu amb ploramiques", la UE negociarà
amb Catalunya ell que s'hagi de negociar i girarà full per dedicar-se
als problemes més greus, però amb Catalunya dins de la cleda.
...
El treball de la Generalitat explicant a fora el com i el perquè del
procés nacional comença a donar fruits. Extraoficialment hi ha cada
vegada més comprensió per Catalunya, i la volta al món de les imatges de
la darrera Diada han tornat a refermar el que vol el nostre poble. Em
puc imaginar perfectament que tots els països que han tractat
oficialment el cas català als seus Parlaments o altres instàncies
governamentals, serien els primers a reconéixer la República de
Catalunya: Dinamarca, Irlanda, els països bàltics, i potser fins i tot
Uruguai i Paraguai. Altres països petits i mitjans de gran nivell
democràtic, una vegada altres haguessin fet el primer pas, crec que s'hi
afegirien: els escandinaus, Croàcia i Eslovènia, etc. Els grans països
europeus seríen potser els darrers a fer-ho, primer els més pragmátics,
Alemanya, Gran Bretanya i Polònia; més tard els que tenen cua de palla
com Itàlia i França. Malgrat totes les barreres que Madrid volgués
oposar-hi el degotall seria imparable.
....
En resum, analitzant la possible reacció europea després de les eleccions i de la declaració solemne que faci el nou Parlament, tornem a la conclusió de sempre: TOT DEPÈN DE NOSALTRES.
I com que escric aquestes línies bastants dies abans , no vull
oblidar-me pas de la possibilitat que, quan surtin al MD, des de Madrid
ja hagin començat a abocar la brossa de les seves calúmnies sobre els
nostres polítics capdavanters. Ja sabeu: més corrupció, més comptes a
Suïssa,... No ens en creiem ni una! D'un Estat que manipula com vol els òrgans
judicials, que fa ús de la mentida i de la tergiversació sempre que pot,
qui seria tan babau de fer-ne cas? Jo no, i vostè tampoc, oi?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada