Probablement és una de les persones que més pedagogia ha fet per
conscienciar la ciutadania sobre la importància de la llengua catalana.
És periodista i escriptor i podríem dir que toca totes les tecles. Ha
estat director i presentador de programes de ràdio i televisió. També ha
estat corresponsal Alemanya i actualment és articulista de diversos
diaris digitals. A més, el seu blog és un referent en el món
catalanista. En el terreny de les lletres, el podem definir com a
novel·lista, assagista i dramaturg; amb nombrosos guardons que
reconeixen la seva gran vàlua.
En la declaració de principis del teu web afirmes que ‘la raó de ser dels teus llibres i articles és aportar elements de reflexió als catalans en la defensa dels seus drets com a poble’. Creus que els catalanoparlants som més reflexius que fa uns anys?
En la declaració de principis del teu web afirmes que ‘la raó de ser dels teus llibres i articles és aportar elements de reflexió als catalans en la defensa dels seus drets com a poble’. Creus que els catalanoparlants som més reflexius que fa uns anys?
El poble català sempre ha estat un poble reflexiu. Però fins ara, pel
que fa a la seva llibertat nacional, tot i voler-la, desconfiava de les
seves pròpies forces, la qual cosa el tenallava i el feia obedient i
submís. Tres segles emmanillat sense poder decidir absolutament res és
molt de temps. Cal un procés de conscienciació que, empès per un corpus
teòric i racional, no només emocional, transformi la submissió en
assertivitat. I això s’està aconseguint. El nombre de catalans que fa
molt pocs anys no eren independentistes, i que ara sí que en són, és
immens. Immens! Tots, en el nostre àmbit privat, coneixem un munt de
persones que han fet aquest procés, i això és fantàstic. Recordo que el
25 de març de 2006, en acabar un acte al Pati Manning de Barcelona,
promogut per la Fundació Josep Irla, vaig tenir una llarguíssima i
contundent discussió, per bé que civilitzada en tot moment, amb un
membre del Partit Socialista, que em deia que jo era espanyol i que em
defensava la “unitat d’Espanya” com un tòtem religiós sagrat i
intocable. Doncs, ves per on, han transcorregut deu anys, i avui, aquell
mateix senyor, apareix a televisió defensant el dret inalienable de
Catalunya a ser un Estat independent i és conseller de la Generalitat.
Em sembla un exemple molt il·lustratiu del Procés. Jo, d’altra banda,
per intentar despertar la consciència de la gent, m’he passat prop de
vint anys repetint en conferències la mateixa frase: “Som febles perquè
no sabem que som forts”. Doncs bé, aquesta frase ja pertany al passat.
M’ha quedat sortosament obsoleta. Ben aviat, quan Catalunya sigui un
Estat independent, miraré enrere i diré feliç: “Érem febles, perquè no
sabíem que érem forts.”En els teus assaigs introdueixes el concepte ‘autoodi’ per referir-te a la falta d’autoestima i a la subordinació lingüística. Creus que a dia d’avui hi ha prou consciència lingüística per trencar aquests prejudicis?
El Pedraforca, muntanya emblemàtica
Quan mirem una sèrie o una pel·lícula catalana sempre hi ha personatges que parlen en castellà. Per què creus que hi ha aquesta necessitat de plasmar el bilingüisme si no aporta res al contingut de la trama?
Forma part d’una submissió apresa. És la mateixa submissió que fa que els catalans menystinguin la seva llengua cada cop que algú els parla en espanyol. La sèrie “Cites”, de TV3, ens recomana que abandonem la llengua cada cop que apareix un personatge hispanoparlant. Ens han dit que això és bilingüisme i ens ho hem cregut. On són, per cert, els personatges catalanoparlants a les sèries espanyoles? No ens adonem que ens obliguen a ser bilingües per tal que altres puguin continuar essent monolingües. Hi ha persones bilingües, naturalment. I també estats plurilingües, com Suïssa. Però no hi ha pobles bilingües. A Suïssa, cada cantó té la seva llengua pròpia. El “suís” és un berenar boníssim, però com a llengua no existeix. El raonament científic és aquest: el bilingüisme és un estat de transició entre dos monolingüismes. És l’espai de temps que necessita la llengua dominant per esborrar la dominada.
>> La llengua és bàsica per no perdre la identitat?
Llengua i identitat són indestriables, perquè, per configurar la identitat, cal una llengua que articuli el pensament. És perquè som identitats diferents, que els catalans, els espanyols o els francesos parlem llengües diferents. Parlem diferent, perquè tenim la nostra pròpia visió col·lectiva de les coses. La diversitat lingüística és un patrimoni meravellós de la humanitat, ja que implica maneres diverses d’entendre la vida. La residualització d’una llengua en la terra que li és pròpia, en benefici d’una altra, comporta un canvi d’identitat. No és que els parlants de la llengua residualitzada es quedin muts, simplement adopten la llengua dominant sense adonar-se de la transformació que això comporta. És com canviar de forma de vestir. Per què existeixen els dissenyadors de vestuari en el teatre o el cinema? Doncs perquè el vestuari forma part de la configuració d’un personatge i fa que l’actor canviï de registre i s’hi transformi. Oi que no tindrem les mateixes vivències si anem pel carrer vestits d’infermer que si hi anem vestits de policia? Amb les llengües passa exactament el mateix.
Vas ser el primer periodista radiofònic a presentar música estrangera en català, explica’ns una mica què va suposar això a la dècada dels 70.
El Canigó vist des del mar, per mí també molt emblemàtic.
Una cosa raríssima. Fins aleshores, durant el franquisme, l’únic que s’havia fet era presentar cançó catalana en català, però Lou Reed, Bob Dylan o Ella Fitzgerald, posem per cas, ni parlar-ne. L’any 1975, vaig demanar permís a l’emissora, Ràdio Juventud, i em van dir que podia fer-ho, però només presentant una cançó de cada tres o quatre. L’any següent, el productor del programa “Al mil por mil”, Ernest Riveras, una gran persona que va morir l’any passat, em va proposar de fer-hi un espai de mitja hora –era un programa nocturn, molt llarg, de música internacional, amb una audiència espectacular– parlant en català tres dies a la setmana. Recordo que l’espai començava sempre amb la veu enregistrada de Josep Maria Bachs, que deia: “Dilluns, dimecres i divendres, la música pop presentada en català per Víctor Alexandre.” Increïble, oi? Doncs era així. Ho vaig fer fins a final del 1976, que va ser quan vaig deixar Ràdio Juventud per convertir-me entusiasmat en un dels pares de Ràdio 4.
En els teus assaigs ens parles de la teva etapa a Alemanya, hi ha alguna cosa que recordis amb nostàlgia d’aquella època?
En tinc molt bons records. Alemanya és un país admirable en moltíssims aspectes. El clima és horrorós, perquè el sol costa molt de veure, però el país funciona. Hi ha un nivell d’eficiència i un sentit de la responsabilitat molt elevats. Si explota un semàfor, són capaços d’investigar tots els semàfors d’Alemanya per evitar que torni a passar. No es deixa res a la improvisació, i a mi això m’encanta. Sintonitzo molt amb aquest tarannà. No m’identifico gens amb el tarannà llatí del “deixa-ho estar, ja està bé”. Aquí tenim una gran cabal d’energia creativa, però no sabem canalitzar-lo i bona part del profit es perd.
Justament Alemanya és un dels països del món amb més oferta de català a les universitats; de fet, s’estudia més al país germànic que a Espanya. Et sorprèn?
No, gens. A Alemanya no hi ha catalanofòbia. Que sigui més fàcil estudiar català a Alemanya que a Espanya, explica moltíssimes coses que van molt més enllà de la llengua. És la mateixa raó per la qual la SEAT no posa noms catalans als seus models de cotxe. A Espanya no es vendrien.
I finalment, per què creus que sorprèn tant a Catalunya que es demani una única llengua oficial, la pròpia? A Andorra, per exemple, tenim el català com a única llengua oficial i malgrat això la societat és plurilingüe.
Oi que si en la graella de sortida d’una cursa posem junts un Seat Ibiza i un Fórmula 1, ja sabem qui guanyarà? Doncs això és la cooficialitat. I oi que encara que donem al Seat Ibiza un quilòmetre d’avantatge passarà el mateix? Doncs ja es veu que cadascun ha de córrer en un circuit diferent. És per aquesta mateixa raó que existeixen divisions en el futbol. L’única possibilitat que el català sobrevisqui no és que sigui només útil i necessari per viure a Catalunya, sinó que sigui tan imprescindible com ho és l’espanyol per viure a Espanya o l’alemany per viure a Alemanya. O dit d’una altra manera: tan imprescindible com el francès per viure a Ginebra o com l’alemany per viure a Zuric. La resta són draps calents o pura anestèsia per entabanar-nos i fer fer-nos creure que un capvespre d’hivern és una albada d’estiu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada