10 de juliol del 2016

La Mancomunitat de Catalunya i el català (1916): el conflicte de l’oficialitat lingüística al règim de la Restauració borbònica – Daniel Escribano

 Els presidents de la Diputació



En 1916, el Consell de la Mancomunitat ho demana al govern espanyol.


La primera reivindicació de declaració del català com a llengua oficial aparegué al programa del Centre Català, aprovat el 23 de juny de 1883, on hom recollí l’aspiració «que la llengua catalana sigui declarada oficial espanyola al igual nivell de las demés que’s parlan en la nació». Aquesta reivindicació fou recollida al missatge que representants de la Lliga de Catalunya i altres entitats de la societat civil adreçaren el maig de 1888 a la reina regent d’Espanya, amb motiu de l’Exposició universal de Barcelona. Les Bases per a la Constitució regional catalana, aprovades a la primera assemblea de la Unió Catalanista, que tingué lloc a Manresa, entre el 25 i el 27 de març de 1892, foren la primera proposta constitucional catalana que contenia una declaració d’oficialitat del català, tal com quedava establert a la base tercera, d’acord amb la qual «[l]a llengua catalana será la única que ab carácter oficial podrá usar-se á Catalunya y en las relacions d’aquesta regió ab lo Poder central».

Al si de les institucions del règim borbònic, la primera iniciativa pel reconeixement oficial del català tingué lloc a la Diputació Provincial de Barcelona, l’11 de gener de 1910, on el diputat de la Unió Catalanista, Manuel Folguera, i el nacionalista republicà Antoni Suñol presentaren una proposta perquè «se considere la lengua catalana como á [sic] co-oficial de la castellana en esta Corporación». Si bé el text finalment aprovat no recollí la declaració de cooficialitat, setmanes després, a la Diputació Provincial de Girona, els diputats republicans presentaren el mateix text, que fou aprovat en la majoria dels punts (incloent-hi la declaració de cooficialitat), el 28 de febrer.

En el procés de restitució del caràcter de llengua institucional al català, la Mancomunitat de Catalunya suposà un salt endavant enorme. L’Estatut de la Mancomunitat, aprovat pel Decret reial de 26 de març de 1914, no contenia cap disposició de caràcter lingüístic. Tanmateix, el català s’utilitzà tant a les sessions del Consell Permanent com, entre altres àmbits, a les actes de les sessions, els anuncis, les publicacions i als rètols de les seves dependències. Així mateix, la Mancomunitat establí l’ús vehicular de la llengua catalana a les escoles que fundà (Grau, 2006: 255-56, 342). Per tot plegat, l’any 1918, l’advocat catalanista F. Culí i Verdaguer podia celebrar que «[s]ense obtenir cap declaració de l’Estat i amb la contra d’aquest, la Mancomunitat quietament ha lograt establir l’oficialitat del català en tots els seus serveis».

En aquest context, el 5 de gener de 1916, la Real Academia Española (RAE) acordà d’elevar una exposició al ministre d’Instrucció Pública en què afirmava que «en muchos lugares de esta Monarquía no se cumplen los preceptos legales» sobre l’ús i ensenyament del castellà i denunciava que «[h]ay Centros oficiales donde se prescinde en absoluto del castellano; no se exige la traducción de aquellos documentos que se presentan escritos en el dialecto de la región o la provincia; los acuerdos de sus Corporaciones y los bandos de sus autoridades locales se redactan en igual forma, y hasta acontece que en gran número de escuelas está proscrito el idioma nacional o se enseña como si fuese una lengua extranjera». Tot i que la RAE no concretava a quins territoris i a quines administracions succeïa això, és força evident que es referia a la Mancomunitat de Catalunya i als centres d’ensenyament sota la seva tutela, com també a les escoles gestionades o subvencionades per la Diputació Provincial de Barcelona en què s’utilitzava el català, tal com afirmaria el 30 de juny al Congrés dels Diputats el mateix president de la RAE i diputat conservador, Antonio Maura. Tanmateix, l’apartat estrictament petitori de l’exposició resultava difús, per tal com hom s’hi limitava a esmentar la llei d’instrucció pública, de 9 de setembre de 1857, i el Decret reial de 26 de febrer de 1875 i a demanar al ministre de fer que «se cumplan los referidos preceptos legales, único medio de fomentar y unificar el provechoso cultivo de nuestro idioma castellano». I és que, a la llei d’instrucció pública, només s’esmentava el castellà com a llengua objecte d’estudi als ensenyaments primari (art. 2) i secundari (art. 14), però no hi havia cap prescripció sobre quina havia d’ésser la llengua vehicular de l’ensenyament. Pel que feia al Decret de 1875, tractava de textos i programes d’ensenyament, però no contenia cap disposició de caràcter lingüístic.

A Catalunya, aquesta exposició no es traduí en mesures concretes contra l’ús del català, però, a Biscaia, el 3 de febrer del mateix any, el governador civil, Alfredo Queipo de Llano, dictà una circular en què ordenava als alcaldes que, als acords municipals «y en los bandos y pregones que dicten para darlos a conocer al público, usen el idioma castellano, sin perjuicio de que, privadamente con referencia á todos los actos oficiales, puedan dar las explicaciones precisas en su dialecto peculiar, y adosar, á los referidos bandos y pregones, las traducciones pertinentes en vascuence». El governador motivava la decisió en el fet que «[e]l idioma oficial del Estado español, del que forma parte esta provincia, es el castellano». Tanmateix, ja hem apuntat que encara no hi havia cap text que declarés explícitament el caràcter oficial del castellà, com tampoc no hi havia cap norma jurídica que regulés els usos lingüístics a l’Administració local.