Els presidents de la Diputació
En 1916, el Consell de la Mancomunitat ho demana al govern espanyol.
La primera reivindicació de declaració del català com a llengua
oficial aparegué al programa del Centre Català, aprovat el 23 de juny de
1883, on hom recollí l’aspiració «que la llengua catalana sigui
declarada oficial espanyola al igual nivell de las demés que’s parlan en
la nació». Aquesta reivindicació fou recollida al missatge que
representants de la Lliga de Catalunya i altres entitats de la societat
civil adreçaren el maig de 1888 a la reina regent d’Espanya, amb motiu
de l’Exposició universal de Barcelona. Les Bases per a la Constitució
regional catalana, aprovades a la primera assemblea de la Unió
Catalanista, que tingué lloc a Manresa, entre el 25 i el 27 de març de
1892, foren la primera proposta constitucional catalana que contenia una
declaració d’oficialitat del català, tal com quedava establert a la
base tercera, d’acord amb la qual «[l]a llengua catalana será la única
que ab carácter oficial podrá usar-se á Catalunya y en las relacions
d’aquesta regió ab lo Poder central».
Al si de les institucions del règim borbònic, la primera iniciativa
pel reconeixement oficial del català tingué lloc a la Diputació
Provincial de Barcelona, l’11 de gener de 1910, on el diputat de la Unió
Catalanista, Manuel Folguera, i el nacionalista republicà Antoni Suñol
presentaren una proposta perquè «se considere la lengua catalana como á [sic]
co-oficial de la castellana en esta Corporación». Si bé el text
finalment aprovat no recollí la declaració de cooficialitat, setmanes
després, a la Diputació Provincial de Girona, els diputats republicans
presentaren el mateix text, que fou aprovat en la majoria dels punts
(incloent-hi la declaració de cooficialitat), el 28 de febrer.
En el procés de restitució del caràcter de llengua institucional al
català, la Mancomunitat de Catalunya suposà un salt endavant enorme.
L’Estatut de la Mancomunitat, aprovat pel Decret reial de 26 de març de
1914, no contenia cap disposició de caràcter lingüístic. Tanmateix, el
català s’utilitzà tant a les sessions del Consell Permanent com, entre
altres àmbits, a les actes de les sessions, els anuncis, les
publicacions i als rètols de les seves dependències. Així mateix, la
Mancomunitat establí l’ús vehicular de la llengua catalana a les escoles
que fundà (Grau, 2006: 255-56, 342). Per tot plegat, l’any 1918,
l’advocat catalanista F. Culí i Verdaguer podia celebrar que «[s]ense
obtenir cap declaració de l’Estat i amb la contra d’aquest, la
Mancomunitat quietament ha lograt establir l’oficialitat del català en
tots els seus serveis».
En aquest context, el 5 de gener de 1916, la Real Academia Española
(RAE) acordà d’elevar una exposició al ministre d’Instrucció Pública en
què afirmava que «en muchos lugares de esta Monarquía no se cumplen los
preceptos legales» sobre l’ús i ensenyament del castellà i denunciava
que «[h]ay Centros oficiales donde se prescinde en absoluto del
castellano; no se exige la traducción de aquellos documentos que se
presentan escritos en el dialecto de la región o la provincia; los
acuerdos de sus Corporaciones y los bandos de sus autoridades locales se
redactan en igual forma, y hasta acontece que en gran número de
escuelas está proscrito el idioma nacional o se enseña como si fuese una
lengua extranjera». Tot i que la RAE no concretava a quins territoris i
a quines administracions succeïa això, és força evident que es referia a
la Mancomunitat de Catalunya i als centres d’ensenyament sota la seva
tutela, com també a les escoles gestionades o subvencionades per la
Diputació Provincial de Barcelona en què s’utilitzava el català, tal com
afirmaria el 30 de juny al Congrés dels Diputats el mateix president de
la RAE i diputat conservador, Antonio Maura. Tanmateix, l’apartat
estrictament petitori de l’exposició resultava difús, per tal com hom
s’hi limitava a esmentar la llei d’instrucció pública, de 9 de setembre
de 1857, i el Decret reial de 26 de febrer de 1875 i a demanar al
ministre de fer que «se cumplan los referidos preceptos legales, único
medio de fomentar y unificar el provechoso cultivo de nuestro idioma
castellano». I és que, a la llei d’instrucció pública, només s’esmentava
el castellà com a llengua objecte d’estudi als ensenyaments primari
(art. 2) i secundari (art. 14), però no hi havia cap prescripció sobre
quina havia d’ésser la llengua vehicular de l’ensenyament. Pel que feia
al Decret de 1875, tractava de textos i programes d’ensenyament, però no
contenia cap disposició de caràcter lingüístic.
A Catalunya, aquesta exposició no es traduí en mesures concretes
contra l’ús del català, però, a Biscaia, el 3 de febrer del mateix any,
el governador civil, Alfredo Queipo de Llano, dictà una circular en què
ordenava als alcaldes que, als acords municipals «y en los bandos y
pregones que dicten para darlos a conocer al público, usen el idioma
castellano, sin perjuicio de que, privadamente con referencia á todos
los actos oficiales, puedan dar las explicaciones precisas en su
dialecto peculiar, y adosar, á los referidos bandos y pregones, las
traducciones pertinentes en vascuence». El governador motivava la
decisió en el fet que «[e]l idioma oficial del Estado español, del que
forma parte esta provincia, es el castellano». Tanmateix, ja hem apuntat
que encara no hi havia cap text que declarés explícitament el caràcter
oficial del castellà, com tampoc no hi havia cap norma jurídica que
regulés els usos lingüístics a l’Administració local.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada