Una cosa que vaig aprendre des de ben petit és que hi ha una línia finíssima entre les mentides que pots dir per fer la vida més amena, i les mentides que enverinen els problemes i les solucions.

La literatura va plena d’històries que comencen amb una mentida inofensiva que es va complicant sense remei. La frontera que separa la mentida creativa de la deshonestedat costa de veure i d’acceptar i de vegades la traspassem sense voler, sobretot si som hàbils de paraula i una mica intel·ligents.

Potser perquè he vist els efectes del franquisme des d'aprop, de seguida vaig aprendre que les mentides que t’obliguen a justificar-te fins a l’infinit et laminen la vitalitat i et perverteixen el sistema de valors. Les mentides, quan són creatives, són tan passatgeres com un entrar i sortir de la piscina. Quan menteixes sobre coses substancials, la comèdia no s’acaba mai i es torna depriment. 

La decadència és l’acceptació de la mentida com a única solució possible. És donar per bona la impotència que ens assalta quan mirem de superar la hipocresia i, tot i així, continuem fingint. Si la cultura catalana tendeix al xaronisme és perquè durant molt temps ha evitat les experiències fortes que proporciona viure a prop de la veritat. 

La veritat dóna consistència a l’amor però és difícil de verbalitzar perquè et connecta amb el dolor dels altres i això d'entrada té poc premi i no ve gens de gust. La mentida, si és vulgar, funciona com les drogues o les hipoteques. En comptes de donar-te llibertat i perspectiva, t'acorrala en una presó de pors imaginàries que fabrica boles cada cop més grosses.

La veritat sempre t'empeny cap al futur i t'obliga a pencar per establir una relació autosuficient i genuïna amb el món. La mentida d’entrada et protegeix, però a la llarga t’encadena a rituals absurds i a la nostàlgia d’un passat millor.

Ningú que tingui intenció de viure despert pot voler que li diguin mentides. L’ànima no necessita enredar ningú i una prova irrefutable que existeix -i que és pura- és que de seguida que som una mica incoherents mirem de silenciar-la amb opiacis o discursos demagògics.

Si l’audàcia que posem a dir algunes mentides la poséssim a dir la veritat, potser viuríem més alegres i tranquils. Quan conquereixes la veritat guanyes la seva força indestructible; en canvi, quan una mentida substancial et conquereix la intel·ligència es va desvertebrant i l'ànima acaba convertida en un donut, amb aquell forat absurd al mig per on hi passa l'aire.

Aquest cap de setmana una amiga em deia: “Em vaig passar la vida fent comèdia amb el meu pare. Fins que no vaig veure que la relació es tornaria una farsa insostenible, no vaig trobar la força necessària per tenir-hi una conversa seriosa. Al contrari del que m'esperava, ens vam entendre bé. I des que ens discutim i no patim per enfadar-nos ens ho passem millor i ens estimem molt més”.