6 de desembre de 2021

El de la Catalunya sobirana era un "Constitucionalisme independent", per Jaume Sobrequés i Callicó

 

 



Statuïm i ordenem que les Constitucions de Cathalunya, Capitols, y Actes de Corts no pugan ésser revocades, alterades, ni suspeses, sinó en Corts Generals, i si lo contrari sia fet no tinga ninguna força ni valor
Constitució 18, pàg. 52
Si nos i els nostres successors desitgem fer una constitució a Catalunya, l’hem de realitzar amb l’aprovació i el consens dels prelats, barons, militars i ciutadans
Si nos i els nostres successors desitgem fer una constitució a Catalunya, l’hem de realitzar amb l’aprovació i el consens dels prelats, barons, militars i ciutadans
Pere II el Gran
a les Corts de Barcelona, 1283

A mitjan segle XII, amb la conquesta a l’islam de Tortosa, Fraga i Lleida, Catalunya assolí els límits territorials que, amb petites modificacions –Fraga acabaria, un dia, integrant-se al regne d’Aragó–, té en l’actualitat. La unificació dels diversos comtats constituïts segles anteriors donà lloc, també, a la consolidació de l’estat nació governat per una dinastia que pervisqué de pares a fills fins al Compromís de Casp del 1412 i que, amb alts i baixos, sota els Trastàmares i els Àustries, mantingué la sobirania fins al 1714.

 

Si bé és possible que ja al segle VIII es parlés català a la Catalunya Vella, aquest fet s’intensificà al segle X i es consolidà la centúria següent. Del 1105 és el primer document, conservat, escrit totalment en català.

 

 Els trets que configuran una identitat, nació i estat:

Així, durant aquells segles es varen configurar els trets que caracteritzen una realitat nacional o, potser, un estat constituït per grups socials diversos, progressivament aplegats sota una mateixa estructura política. Vaig escriure: “Aquests trets són els següents: un origen comú, un territori, una vida econòmica, i una estructura social definides, una comunitat de cultura que s’expressa en una mateixa llengua, el català, un dret que regula els comportaments col·lectius, i, sobretot, una consciència identitària de tots aquests elements.

 

Aquesta societat necessitava que s’explicitessin unes normes jurídiques, d’abast general, reconegudes pel col·lectiu del país. De mitjan segle XII data la primera gran compilació, coneguda amb el nom d’Usatges, que, amb altres codis de què parlarem, tingueren plena vigència fins a principis del segle XVIII. D’alguna manera, els Usatges poden ser considerats com el primer text constitucional de Catalunya.

 

L'usatge Una quaque gens elegit legem ho deixa ben clar: cada nació elegeix la seva pròpia llei. Aquesta, a través del temps, és el fonament constitucional d’un país, Catalunya.

 

A començament del segle XV es va sentir la necessitat d’aplegar en un mateix codi tot un seguit de normes, lleis i disposicions reials que estaven dispersos, la qual cosa posava dificultats a l’exercici de la justícia i a la regulació del capteniment d’una societat cada dia més complexa i, per tant, més conflictiva.

 

A aquestes normes i a les constitucions aprovades per les Corts s’hi havia de sumar la facultat legislativa del monarca, exercida per la seva cort, i, també, per les normes aprovades pels grups dirigents en les assemblees parlamentàries. La cort comtal donà lloc a la Cort General, en la qual s’anaven aprovant les lleis.

 

Des de ben aviat, aquestes constitucions eren el resultat d’un pacte entre el sobirà i els diputats reunits en assemblea parlamentària. Les lleis i disposicions aprovades tenien, així, validesa per a tot el Principat. La referida Cort celebrada a Barcelona el 1283 consolidà el pactisme i, també, el constitucionalisme modern.

 

La constitució que s’hi aprovà deia –és el monarca qui parla–: “Item estatuïm, volem i, també, ordenem, que si nos i els nostres successors desitgem fer una constitució a Catalunya, l’hem de realitzar amb l’aprovació i el consens dels prelats, barons, militars i ciutadans” –és a dir, els tres estaments, braços o cambrets que tenien representació a les assemblees legislatives parlamentàries, o bé la major part d’aquells. Heus ací el germen d’una divisió de poders que, adaptat a la realitat social d’aleshores, serà la base d’un sistema democràtic català.

 

 

Els analistes acadèmics més solvents, des del segle XV, sempre van sostenir que a Catalunya es va tractar les lleis paccionades, perquè el simple desig del sobirà no tenia força de llei si era contrària a les constitucions.

 

L’eminent jurista català contemporani Josep M. Pons i Guri va escriure, ja a inicis del segle present: “El sobirà podia dictar pragmàtiques, decrets, ordinacions, estatuts o edictes generals, però sempre amb la condició de no anar en contra del que era establert en les constitucions, capítols i actes de cort, les quals no podien ésser perjudicades per aquestes disposicions, puix que és nul el que vagi contra el dret paccionat.”

 

La modernitat del sistema polític i jurídic de la Catalunya sobirana de l’edat mitjana no ha deixat de ser objecte de profunda admiració pels estudiosos europeus que s’han ocupat d’aquesta qüestió.

 

La tràgica desfeta del 1714, amb el decret borbònic de la Nova Planta, comportà la destrucció de sistema jurídic constitucional, que, fins aleshores, era un fre insalvable per als capteniments despòtics de la monarquia.ç

 

Començà, aquell any, un procés unificador i s’imposà la manera de fer del règim polític castellà, en el qual la voluntat reial prevalia per damunt de tot i, per tant, sobre allò que disposessin les Corts, que passarien a ser una institució testimonial. Era l’antítesi fidel d’allò vigent al Principat des de molts segles abans. Les grans compilacions A diferència d’allò que succeeix en els règims democràtics contemporanis, a la Catalunya sobirana no existia un únic text constitucional –els fets avui, d’encara no dos-cents articles–, mentre que la primera codificació tenia 343 grans folis impresos. El constitucionalisme català es contenia en les imponents compilacions que, en les edicions de 1495, 1583 i 1702 i també de 1706, recollien tot el constitucionalisme de Catalunya.

 

El primer codi constitucional fou editat el 1495, recollint drets i disposicions legals de diversa naturalesa de molts segles abans, seguint la disposició parlamentària del 1413. Hem de fer justícia als juristes de l’època, Jaume Callís, Bonanat Pere i Joan de Bellmunt, per la ingent tasca que realitzaren per donar forma a aquest aplec dels textos legals referits. Un dels objectius de l’obra s’explicita en la introducció: “Veure e entendre los drets de la pàtria.”

 

La codificació constitucional del 1585 va ser obra dels juristes designats pels estaments Onofre Pau, Joan Cella, Nicolau Frexenet i Miquel Pomet. En el desig de constituir una comissió paritària entre el rei i les Corts, el monarca designà Miquel Cordellas, Martí Joan Franquesa i Francesc Puig.
Aquesta compilació pot ser considerada la primera edició de les constitucions de Catalunya. Com succeeix en les constitucions dels nostres dies, les antigues de la Catalunya independent també admetien interpretacions sempre que no anessin en contra d’altres constitucions aprovades abans.
 
 

 
La darrera gran compilació constitucional va ser feta per encàrrec de Felip IV de Catalunya –el tristament Felip V de Borbó– el 1702, poc abans que la Generalitat l’hagués destituït, la qual cosa comportà l’inici de la Guerra de Successió. La “benignitat” dels primers mesos del regnat de Felip V es va girar aviat cap a una política opressiva.
El disgust del Borbó per l’actitud catalana va ser expressada per un ministre seu, que arribà a afirmar, no sense gran cinisme: Lograron los catalanes cuanto deseaban, pues ni a ellos les quedo que pedir, ni al rey cosa especial que concederles, y así vinieron a quedarse más independientes del rey, que lo está el Parlamento de Inglaterra.
 
L’arxiduc Carles d’Àustria, com a Carles III, rei dels catalans, durant la Guerra de Successió contra Felip V, promulgà la darrera Constitució catalana, “en la Cort celebrada als catalans, en la Ciutat de Barcelona, en la casa de la Deputació del General de Cathalunya, en lo any 1706”. Pocs anys després, en perdre el Principat la guerra contra la coalició francocastellana, el 1714, una bona part dels preceptes constitucionals catalans varen ser derogats pel decret referit de Nova Planta. Es posava fi, d’aquesta manera, a un règim parlamentari i a un sistema constitucional que, amb les naturals limitacions pròpies de l’antic règim, va ser una de les experiències polítiques més avançades a l’Europa de l’edat moderna.
 
 
 
 
 
 
__