República, la res publica o «cosa pública» dels romans, la πολιτεία (politeía) de l’antiga Grècia, la comunitat de ciutadans d’una polis, amb el temps derivada en «forma de govern en què el cap d’estat té caràcter electiu i no hereditari» (definició del DIEC). La república, un anhel de la ciutadania catalanesca des de temps immemorials. No debades, els agermanats valencians somiaven a convertir l’antic Regne en una República a imitació de la de Venècia. Aquest era l’aspiració del seu ideòleg, el paraire Joan Llorenç. Però la Germania (1520-1522) fracassà, fracassà manu militari, i fracassà aquell intent d’alliberar el poble de València del mal govern exercit per la tirania aristocràtica, contra el qual s’aixecà la burgesia i el poble menut. Triomfà aleshores una forma autoritària —absolutista— d’entendre el regiment de l’estat, o «cosa pública», que, als Països Catalans, la instal·lació de reis estrangers havia de pertorbar la relació tradicional entre el monarca i els seus súbdits com era entesa des dels temps dels seus monarques privatius. Recordeu el que li etzibà Alfons III el Benigne a la seva segona esposa, la castellana Elionor (filla de Ferran IV de Castella): «el nostre poble és franc e no és així subjugat com és lo poble de Castella; car ells tenen a nós com a senyor, e nós a ells com a bons vassalls e companyons». La frase la recull la Crònica del fill d’Alfons III, Pere III el Cerimoniós. Poble franc (lliure), de bons vassalls i companyons, vet ací la gran diferència —en boca d’una testa coronada— que separa històricament la catalanitat política de l’espanyolitat. Ras i curt, som, els catalans, un poble que s’ha estimat la llibertat, que proclamaven amb orgull i feien seva els seus sobirans nacionals i que, malgrat la pèrdua de la independència, mai no ha deixat de reivindicar.
Poble de «companyons» del sobirà, la coexistència de monarquia i llibertats públiques va ser possible en temps de la monarquia nacional, la del vell casal dels comtes de Barcelona que lluïen la senyera dels quatre pals de gules sobre or, i aquesta monarquia autòctona, decididament catalanòfona, configurà un marc constitucional —o digueu-li foral— que permeté, com apunta Joan Fuster al pròleg de la Crònica de Ramon Muntaner (Edicions 62, 1979), que un grup ètnic prengués consciència de la seva entitat. I continua Fuster: «els ‘súbdits’ van començar a sentir-se ‘uns’ amb el seu rei i, de retop, a sentir-se ‘uns’ ells amb ells». Rei (però rei català), terra, llengua i llibertats col·lectives, configuren les afinitats primàries que forjaren la identitat nacional catalana en els temps que el nacionalisme a Europa encara estava en les beceroles.
Vet ací el perquè de la figura d’un Muntaner, el cronista que escrivia com un «nacionalista», quan a Europa —torno a citar Fuster— «les futures ‘nacions’ del nostre continent encara eren de bolquers». Així, com explica l’historiador francès Pierre Vilar (l’autor del magnífic llibre La Catalogne dans l’Espagne moderne, 1964), Catalunya, entre 1250 i 1350, era l’únic lloc del món en què es podia aplicar el terme «estat-nació» a la moderna. Dissortadament (dissortadament per al futur polític dels catalans), la monarquia nacional s’exhaurí; més aviat fou tallada en sec a Casp el 24 de juny de 1412. Els reis que vingueren després, estrangers de cos i ànima, mai no es naturalitzaren al país: els Trastàmara (Ferran I, Alfons IV, Joan II i Ferran II) sempre foren, en fets i delers, castellans. Ferran II, de vocació castellanota, malgrat que a Castella arribaren a etzibar-li que era un catalanote, malbaratà la Corona d’or i gules en pro de la seva ambició de ser rei dels castellans. A Segòvia, quan encara era príncep catalanoaragonès, acordà la supremacia castellana en la pràctica i en els blasons de la futura unió dinàstica. Data infausta aquella (15 de gener de 1475), quan el futur rei de catalans i aragonesos (el seu pare, Joan II, traspassaria a Barcelona, el 19 de gener de 1479) acordà amb la seva muller, la reina Isabel I de Castella, la primacia del regne mesetari (les armes de Castella i Lleó, com ara encara es representen, per davant de les de Catalunya i Aragó). Els catalans, sobretot els de Catalunya Principat, es refugiaren aleshores en el «pactisme», renunciaren al poder real, a ser un estat, a això que metafòricament l’historiador Jaume Vicens i Vives (Notícia de Catalunya, 1954) anomenà «el Minotaure». D’ací prové —i cito Vicens i Vives— «una decepció històrica sensacional: la d’un poble que es troba sense voluntat de Poder, sense ganes d’ocupar-ne el palau i de manejar-ne cap de les palanques». I així sembla —ai llas!— continuem.
La Castella carpetovetònica i aires imperialistes, aconseguida la supremacia a terres ibèriques, no cessà en la voluntat depredadora d’engolir terres i d’això la multitud de guerres en què s’embrancà al llarg dels segles XVI i XVII. Tot imperi, per
definició, és depredador. Mentrestant, a l’autonomisme («pactisme» als temps forals) instal·lat a casa nostra, ja li anava bé gestionar únicament el seu corralet i prou. Renúncies a dojo, pels reialíssims dídims de Ferran II, l’autonomisme de l’època les acceptava capcot i cofoi. Els successors de Ferran II les van fer de ben grosses, però ací —autonomistes!— des de les elits que regien el país ningú qüestionà ser governat per un rei estranger i els seus ministres també de nació estranya. I, és clar, a Madrid arribaren a creure’s que eren els reis del mambo. Així ho creia el —diguem-ne per a entendre’s— Pedro Sánchez del moment, don Gaspar de Guzmán y Pimental, comte-duc d’Olivares, primer ministre d’una monarquia tan desprestigiada com la que avui dia pretén salvar de la crema l’espanyolíssim PSOE amb l’ajut de l’esquerra sense rumb dels Podemos i la col·laboració sempre necessària —ahir i avui— de les perifèries claudicants. L’Olivares, com qualsevol politicastre de la Carpetovetònia d’avui, que els temps canvien però les persones sembla que no, tingué la pensada que allò de l’autonomia molestava. Tots espanyols i punt! El 25 de desembre de 1624 escrigué un memorial secret al rei en què deia: «Tenga Vuestra Majestad por el negocio más importante de su Monarquía, el hacerse Rey de España: quiero decir, Señor, que no se contente Vuestra Majestad con ser Rey de Portugal, de Aragón, de Valencia, Conde de Barcelona, sino que trabaje y piense, con consejo mudado y secreto, por reducir estos reinos de que se compone España al estilo y leyes de Castilla, sin ninguna diferencia, que si Vuestra Majestad lo alcanza será el Príncipe más poderoso del mundo». I es posà mans a l’obra per a implementar la idea, si fóra necessari per la força: «El tercer camino, aunque no con medio tan justificado, pero el más eficaz, sería hallándose VM con esta fuerza [exèrcit] que dije, ir en persona como a visitar aquel reino donde se hubiere de hacer el efecto, y hacer que se ocasione algún tumulto popular grande y con este pretexto meter la gente [l’exèrcit], y en ocasión de sosiego general y prevención de adelante, como por nueva conquista asentar y disponer las leyes en la conformidad de las de Castilla y de esta misma manera irlo ejecutando con los otros reinos».
El Principat contra Felip IV de Castella
El comte-duc d’Olivares, favorit reial i home fort del moment, insistí en portar a terme la Unió d’Armes. Els catalans estrictes havien negat participar-hi, mentre que valencians i aragonesos només acceptaren pagar tropes, sí, però per a la defensa de llurs fronteres estrictes. No res d’enviar-les més enllà, al front europeu. No eren els valencians, doncs, tan «molls» com a priori, per les afirmacions de l’Olivares, hom podria pensar. Ara bé, el comte-duc, tossut, proclamà el naixement de la Unió d’Armes el 25 de juliol de 1626. Les friccions entre el govern diguem-li «central» (Madrid, com dirien avui dia) i la Diputació del General (la Generalitat) del Principat anaren en augment. Aquell demanava diners i el Principat català els hi negava. Aleshores —és clar!— hi havia autonomia de debò, la fiscal, que l’Agència Tributària espanyola ni s’havia inventat ni se l’esperava. Altrament, l’acatament del Principat a la monarquia habsburguesa, la d’aquell «Imperio en el que nunca se pone el sol», descansava sobre els pilars bastits per Joan II i les autoritats catalanes a les Capitulacions de Pedralbes (24 d’octubre de 1472), que posaren fi a la guerra civil que sacsejà el Principat entre 1462 i 1472. Aquest compromís entre les parts consagrava la monarquia pactista o, el que és el mateix, el rei, fóra qui fóra en el futur, no podria fer unilateralment el que li vingués en gana. Bé, els catalans estrictes renunciaven al poder suprem, al Minotaure de la metàfora de Vicens i Vives, però el rei es comprometia a respectar per sempre les institucions i les lleis de la terra. Aquest acord, sacrosant per als catalans del Principat, l’Olivares i el babau de rei a qui servia, se’l passaren pels dídims.
Ara bé, ni encara així, els súbdits de Sa Majestat Catòlica al Principat, anaven a renunciar al seu príncep (rei), encara que fóra el forassenyat Felip (El rey pasmado de la novel·la de Gonzalo Torrente Ballester portada al cel·luloide per Imanol Uribe). Els fets, però, es precipitaren quan una revolta popular, de pagesos empipats, esclatà a Barcelona el dia del Corpus (7 de juny) —Corpus de Sang— de 1640. En els frecs que succeïren contra castellans i funcionaris reials fou assassinat el virrei, Dalmau de Queralt i de Codina, comte de Santa Coloma. I ara què? L’Olivares ja tenia l’excusa perfecta per a intervenir al Principat: «hacer que se ocasione algún tumulto popular grande y con este pretexto meter la gente». Però —ai llas!— la rebel·lió pillà el favorit reial per sorpresa i no pogué enviar un exèrcit de forma immediata.
La situació era delicada, puix que Lluís XIII de França estava en guerra contra Felip IV de Castella (Espanya) des del 1635. Precisament, l’allotjament de les tropes, de la soldadesca espanyola, que tractava Catalunya com si d’un país conquerit es tractés, era la causa principal del malestar popular que està al darrere de l’esclat de violència al Corpus de Sang de 1640. La revolta, val a dir-ho, sorprengué tant a les autoritats reials, les dependents del monarca, com a les del país, les autòctones. Inesperadament, un grup de segadors que acudien a la capital del Principat com a jornalers encenien la metxa de la revolució, institucional i social, contra dècades de frustracions i incompliments del govern «central». L’Olivares quan se n’assabentà, esclafí d’ira. Quan el representant a Madrid de la ciutat de Barcelona, Pau Boquet, es presentà davant seu, el foragità de mala manera. A l’ambaixador de la Diputació, el caputxí fra Bernadí de Manlleu, Olivares li etzibà que tenia la sensació d’haver rebut una arcabussada. Ras i curt, l’havien deixat amb el cul a l’aire.
El diàleg i l’acord eren impossibles, perquè el comte-duc d’Olivares ja havia pres la decisió de reduir el Principat per les armes. L’exèrcit (1.990 efectius de cavalleria i 35.538 d’infanteria), la immensa majoria castellans, seria comandat per Pedro Fajardo de Zúñiga y Requesens, marquès de Los Vélez, que, recuperada Tortosa, iniciaria des d’ací la penetració pel Principat amb la intenció d’ocupar aviat Barcelona. L’Olivares —com el Putin rus dels nostres dies— pensava en una «operació militar especial» ràpida, que sotmetés el Principat. No comptava amb la resistència catalana ni en el fastig que els castellans provocaven en els catalans, farts de suportar-los: «Castella, superba i miserable, no aconsegueix un petit triomf sense llargues opressions», proclamava Pau Claris a la Junta de Braços (reunió excepcional de tots els diputats residents a Barcelona) constituïda contra l’amenaça militar. Des de 1638 la Diputació del General estava presidida pel diputat eclesiàstic Pau Claris, acompanyat pels diputats militar i reial, Francesc Tamarit i Josep Miquel Quintana. Una Diputació que de seguida li veié les orelles al llop i es negà a capitular.
Ara sí, el Principat català havia travessat el Rubicó que el separava definitivament de la Monarquia dels Habsburg hispànics. Els catalans, però, encara albergaven alguna possibilitat d’entesa, i d’això les cauteles inicials. Tanmateix, Claris era del parer que el comte-duc d’Olivares i el protonotari Villanueva no eren gens de fiar. El president de la Diputació del General escrivia que «comte-duc i protonotari, los quals, des de l’any 1626 fins avui, són èmuls de nostra nació i en totes ocasions ho han mostrat».
Així les coses, Lluís XIII —vaja, Richelieu— acceptà ajudar els catalans i estipulà unes condicions d’inici. El nebot de Richelieu vingué a Barcelona i el dia 21 d’octubre, diumenge, tingué una primera reunió amb els diputats de la Generalitat. El diumenge següent, dia 28, llegí a la Junta de Braços el plec de condicions franceses per a ajudar militarment Catalunya. França auxiliaria el Principat, d’inici, amb tres mil infants i dos mil cavalls. Aquesta força, a pagar pels catalans, s’integraria sota les ordres de la Generalitat. Així mateix, per a ratificar l’acord, s’establí l’enviament de nou rehenes a França, tres per cada braç de les Corts. El dissabte 10 de novembre Du Plessis-Besançon marxà de Barcelona amb els rehenes. Sis restaren a Tolosa de Llenguadoc i tres foren comissionats per Pau Claris per a anar a París a «besar la mà del Rei Cristianíssim i agrair-li la mercè [que] nos fa d’auxiliar-nos». Més aviat una ambaixada que tenia la missió d’entrevistar-se amb Lluís XIII i Richelieu: «i hauran trobat les cartes de creença per al dit Rei Cristianíssim i lo Cardenal-Duc [Richelieu], esperant que, atenent a la confiança [que] havem feta de vostres mercès, procurant lo que serà de major conveniència per aquest Principat».
El 7 de desembre arribaren els primers efectius francesos. El 10 arribà el senyor d’Espenan i el 12 ho féu Du-Plessis-Besançon. Un cop reunit, l’exercit francès partí cap a Tarragona a fer front a l’amenaça de l’exèrcit del marquès de Los Vélez. Mentrestant, l’ambaixada catalana —els tres rehenes comissionats per Claris— s’adreçava a París, on arribà el dia 26. Aquesta ambaixada estava formada per Llorenç Barutell (braç eclesiàstic), canonge de la Seu d’Urgell i home de confiança de Claris, Francesc de Gravalosa, baró de Castellar (braç militar), i el ciutadà honrat de Barcelona Jaume Bru (braç reial). El 3 de gener de 1641 s’entrevistaren amb Richelieu, que els tractà amb la dignitat d’ambaixadors d’una nació sobirana. L’audiència amb el poderós cardenal la descriuen en una carta enviada als diputats de la Generalitat datada el dia 5. Entre altres coses hi escriuen:
«Respongué Sa Eminència en castellà ab estes paraules, sens que en la substància diferencien en cosa: Mucho me pesa de los agravios que la provincia de Cataluña recibe del rey de España y de sus ministros; y asigúrese la provincia, que el rey la protegerá, auxiliará y favorecerá, queriendo que sea república independiente y soberana, y ansí ha determinado recebirles, como a embajadores de república libre, a vueseñorías, haciéndoles cubrir, sin que de este favor y auxilio entienda Su Majestad reportar otro interés más que hacer que los catalanes sean conservados en sus leyes y privilegios, y se vean libres de las opresiones, y de mi parte les prometo y asiguro que les valdré y favoreceré como si yo fuera catalán.»
Atenció: «queriendo que sea república independiente y soberana». El cardenal Richelieu era el més ferm partidari de la república catalana. Ell —ras i curt— la imposà. Si el Principat volia l’ajut de França havia de convertir-se en república. A l’endemà d’escriure aquesta carta, el diumenge dia 6 de gener, els ambaixadors catalans foren rebuts solemnement per Lluís XIII, amb el privilegi de restar coberts, sense llevar-se els barrets davant el rei; és a dir, com a autèntics ambaixadors de república independent i sobirana. El rei francès prometé que «jamés no faria pau ab lo rei d’Espanya que no hi entràs la província de Catalunya» (carta als diputats del 15 de gener).
República? Els ambaixadors catalans, representants de la Generalitat, no veien això del tot clar. Ningú a Catalunya els havia advertit —Pau Claris tampoc— que el Principat es convertiria en república. Els recels catalans, que fa la impressió esperàvem una altra cosa, els apaivagà Richelieu dient que «Sa Majestat la rebria [Catalunya] baix sa protecció, com ho està Gènova del rei d’Espanya; i discorrent sobre est punt, [Richelieu] ha dit que el rei de França —s’ha considerat— millor li estava se fes república que si li fóssem vassalls.»
I ara què? Richelieu, per tant Lluís XIII i, doncs, França, volia, per interès estratègic, convertir el Principat en una república protegida, a la manera que la Monarquia habsburguesa hispànica protegia la de Gènova. Això, als pactistes els superava. Com a molt aspiraven a fer fora del govern central el comte duc d’Olivares i el protonotari Villanueva, els mals ministres de Felip IV. El rei pasmado restava, de moment, indemne a la crítica. Però ara ja no havia possibilitat de fer marxa enrere i, del tot esmaperduts, els diputats i les institucions del Principat acceptaren els desitjos de Richelieu. El 16 de gener de 1641 la Junta de Braços resolgué, senzillament, «que s’accepte la protecció» de França. A l’endemà, el Consell de Cent barceloní acordà que «s’adheresca, com ara de present s’adhereix esta ciutat, a la deliberació presa lo dia d’ahir en los braços generals tinguts en la Casa de la Deputació, acerca d’acceptar la protecció [que] ofereix lo cristianíssim rei de França al present Principat i comtats de Rosselló i Cerdanya». La resolució, doncs, és acceptar l’ajut francès i amb això, se suposa, el requisit de ser «república», encara que la paraula en qüestió no surt esmentada en cap resolució ni document d’aquell dia.
República sense ganes
República? Primera República catalana? Ningú la proclamà. Les institucions pactistes de Generalitat i Consell de Cent continuaren igual que estaven. Mentrestant, ara sí, la guerra arribava al Principat amb tota la cruesa que un conflicte bèl·lic comporta. Tarragona havia caigut en mans dels terços espanyols el 23 de desembre i, ara, mentre rebien les notícies dels ambaixadors de París, el senyor d’Espenan, després de la desfeta a Tarragona, abandonaven a corre cuita el Principat. A Martorell, el 21 de gener, l’exèrcit del marquès de Los Vélez derrotà a les tropes catalanes i franceses. Superat el Llobregat, la via cap a Barcelona restava oberta i tot augurava una victòria fàcil de l’exèrcit de Felip IV.
Hannibal ante portas, hi ha qui s’escagassà. Barcelona s’organitzà per a la defensa, cert, però pocs confiaven a fer retrocedir l’exercit castellà, almenys els catalans de motu proprio no es veien capaços. Reunida la Junta de Braços (23 de gener de 1641), allà es digué que s’havien constituït en «república» quasi obligats. Bé, la veritat és que no hi creien, en la república: «havent conferit ab algunes persones de confiança i tota satisfacció lo modo de la protecció y forma de la república, s’han considerats gravíssims inconvenients, no sols per los gastos [que] s’oferiran per la defensa i conservació d’aquella, però encara en la disposició del govern, i avui aquesta Província i Ciutat estan tan exhaustes que és impossible sustentar llarg temps los gastos de la guerra que tenim ja a les portes d’esta ciutat». En conseqüència, «com està ella [Barcelona] i tota la Província en notable perill de perdre’s, si no és ab gran i prompte socorro de cavalleria i infanteria pagada, lo qual no podem esperar sinó de Sa Majestat Cristianíssima», doncs, la Província es posa sota l’obediència de Lluís XIII.
Així finí una república efímera i —diguem-ne— també difusa. Encara, amb la documentació a la mà, dubtem si arribà a proclamar-se. El dia 16 de gener, a la vista està, ningú ho féu. Mai Pau Claris, el president de la Diputació del General, encara que fos de manera efímera, no s’atorgà un poder comparable al d’un dux genovès o venecià. I una setmana després, ras i curt, lliuraren el Principat a la sobirania del rei francès. La Catalunya Principat d’ànima pactista, en definitiva, volia tenir un rei, un rei llunyà que deixés fer, però rei al capdavall, si no espanyol que sigui francès. La manca d’imaginació en les relacions polítiques, a la qual he al·ludit més amunt, abocà Catalunya, els Països Catalans, a la subalternitat, en la qual continua relegat el país. Al segle XVII ningú gosà modificar el règim pactista que permetia que el país (al Principat, al Regne o a les Illes) fóra regit per un rei estranger, ni els més abrandats revolucionaris de 1640. Així, com assenyala Vicens i Vives, «en el moment de punta de la revolució del segle XVII, quan Catalunya se separa de la sobirania del rei d’Espanya per a caure, esmaperduda, en la del rei de França, no té ni braó per a proposar una solució més àgil a la dinàmica política i administrativa del país». Segles després continua esmaperduda i en mans d’estrangera corona. El pactisme, ara convertit en autonomisme, continua abominant de la república. Ras i curt, no hi creu. Aquesta és la fatalitat històrica dels catalans, l’immobilisme que els fa perdre tots els trens que condueixen a la llibertat nacional, a la constitució d’un estat propi. I això, en el joc històric, resulta fatal, perquè amenaça la pròpia existència del país com a comunitat humana diferenciada. En 1641, la indefinició política en moments tan transcendentals desballestà el Principat, escindint-ne els comtats del nord. La guerra, com bé sabeu, continuà, però ara reinserida en el conflicte perenne entre les corones espanyola i francesa fins que, cansats d’esbatussar-se, espanyols i francesos convingueren repartir-se les despulles del Principat (tractat dels Pirineus, 1659).
https://www.eltemps.cat/article/16703/una-republica-efimera-i-difusa-la-catalana-de-1641
___
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada