27 de juny de 2022

Història de la Guerra dels Segadors. "Una república efímera i difusa", la catalana del 1641. per David Garrido


República, la res publica o «cosa pública» dels romans, la πολιτεία (politeía) de l’antiga Grècia, la comunitat de ciutadans d’una polis, amb el temps derivada en «forma de govern en què el cap d’estat té caràcter electiu i no hereditari» (definició del DIEC). La república, un anhel de la ciutadania catalanesca des de temps immemorials. No debades, els agermanats valencians somiaven a convertir l’antic Regne en una República a imitació de la de Venècia. Aquest era l’aspiració del seu ideòleg, el paraire Joan Llorenç. Però la Germania (1520-1522) fracassà, fracassà manu militari, i fracassà aquell intent d’alliberar el poble de València del mal govern exercit per la tirania aristocràtica, contra el qual s’aixecà la burgesia i el poble menut. Triomfà aleshores una forma autoritària —absolutista— d’entendre el regiment de l’estat, o «cosa pública», que, als Països Catalans, la instal·lació de reis estrangers havia de pertorbar la relació tradicional entre el monarca i els seus súbdits com era entesa des dels temps dels seus monarques privatius. Recordeu el que li etzibà Alfons III el Benigne a la seva segona esposa, la castellana Elionor (filla de Ferran IV de Castella): «el nostre poble és franc e no és així subjugat com és lo poble de Castella; car ells tenen a nós com a senyor, e nós a ells com a bons vassalls e companyons». La frase la recull la Crònica del fill d’Alfons III, Pere III el Cerimoniós. Poble franc (lliure), de bons vassalls i companyons, vet ací la gran diferència —en boca d’una testa coronada— que separa històricament la catalanitat política de l’espanyolitat. Ras i curt, som, els catalans, un poble que s’ha estimat la llibertat, que proclamaven amb orgull i feien seva els seus sobirans nacionals i que, malgrat la pèrdua de la independència, mai no ha deixat de reivindicar.

 

Poble de «companyons» del sobirà, la coexistència de monarquia i llibertats públiques va ser possible en temps de la monarquia nacional, la del vell casal dels comtes de Barcelona que lluïen la senyera dels quatre pals de gules sobre or, i aquesta monarquia autòctona, decididament catalanòfona, configurà un marc constitucional —o digueu-li foral— que permeté, com apunta Joan Fuster al pròleg de la Crònica de Ramon Muntaner (Edicions 62, 1979), que un grup ètnic prengués consciència de la seva entitat. I continua Fuster: «els ‘súbdits’ van començar a sentir-se ‘uns’ amb el seu rei i, de retop, a sentir-se ‘uns’ ells amb ells». Rei (però rei català), terra, llengua i llibertats col·lectives, configuren les afinitats primàries que forjaren la identitat nacional catalana en els temps que el nacionalisme a Europa encara estava en les beceroles.

 


 Vet ací el perquè de la figura d’un Muntaner, el cronista que escrivia com un «nacionalista», quan a Europa —torno a citar Fuster— «les futures ‘nacions’ del nostre continent encara eren de bolquers». Així, com explica l’historiador francès Pierre Vilar (l’autor del magnífic llibre La Catalogne dans l’Espagne moderne, 1964), Catalunya, entre 1250 i 1350, era l’únic lloc del món en què es podia aplicar el terme «estat-nació» a la moderna. Dissortadament (dissortadament per al futur polític dels catalans), la monarquia nacional s’exhaurí; més aviat fou tallada en sec a Casp el 24 de juny de 1412. Els reis que vingueren després, estrangers de cos i ànima, mai no es naturalitzaren al país: els Trastàmara (Ferran I, Alfons IV, Joan II i Ferran II) sempre foren, en fets i delers, castellans. Ferran II, de vocació castellanota, malgrat que a Castella arribaren a etzibar-li que era un catalanote, malbaratà la Corona d’or i gules en pro de la seva ambició de ser rei dels castellans. A Segòvia, quan encara era príncep catalanoaragonès, acordà la supremacia castellana en la pràctica i en els blasons de la futura unió dinàstica. Data infausta aquella (15 de gener de 1475), quan el futur rei de catalans i aragonesos (el seu pare, Joan II, traspassaria a Barcelona, el 19 de gener de 1479) acordà amb la seva muller, la reina Isabel I de Castella, la primacia del regne mesetari (les armes de Castella i Lleó, com ara encara es representen, per davant de les de Catalunya i Aragó). Els catalans, sobretot els de Catalunya Principat, es refugiaren aleshores en el «pactisme», renunciaren al poder real, a ser un estat, a això que metafòricament l’historiador Jaume Vicens i Vives (Notícia de Catalunya, 1954) anomenà «el Minotaure». D’ací prové —i cito Vicens i Vives— «una decepció històrica sensacional: la d’un poble que es troba sense voluntat de Poder, sense ganes d’ocupar-ne el palau i de manejar-ne cap de les palanques». I així sembla —ai llas!— continuem.

 

Ferran II, ja major, se n’adonà —val a dir-ho— de l’empastrada. La Castella que tant s’estimava li girà l’esquena i, tornat a Catalunya (1506), desenganyat i farcit d’humana rancúnia, es dedicà a copular desesperadament amb la seva segona muller, la francesa Germana de Foix, per tal que li nasqués un hereu que trenqués la unió tan indecorosa per als seus estats patrimonials que signà en 1475. En naixé un, d’hereu, però el pobret, que Joan havia de dir-se si hagués sobreviscut, morí al poc de ser infantat en 1509. Germana de Foix no perdé l’esperança de ser mare de rei i feia prendre al seu marit en els menjars extracte de cantàrida (pols extreta de l’escarabat Lytta vesicatoria), que, segons es deia, tenia propietats afrodisíaques. Ara bé, en dosis altes, podia produir intoxicacions i àdhuc la mort. I així, entre cantàrida i cantàrida —viagra i viagra— Ferran II emmalaltí i es morí (Madrigalejo, 23 de gener de 1516).
 
 
I ara què? Après lui le déluge. Parafrasejo la cèlebre frase de Lluís XV de França no debades. El que vingué després de Ferran II —què us diré?— fou le déluge, la confirmació de la frustració nacional catalana. A la mort de Lluís XV (1774) seguí una etapa convulsa que acabà amb el seu fill i successor guillotinat. Als Països Catalans, mort Ferran II el Catòlic, seguí la confusió i els dubtes per un futur del tot incert. La Corona —ai dissort!— anà a parar a Carles, un jovenot borgonyó d’arrels austríaques a qui, literalment, el país dels catalans només li importava pel volum de rendes que li pogués arrabassar. Encara hi hagué, que encara restava rauxa catalanesca per a gastar, qui ensenyà les dents, els agermanats de València, de Mallorca i alguns al Principat, però, finalment, els Països Catalans certificaren la dimissió a controlar el «Minotaure». Els catalans, acostumats a l’absentisme dels reis des d’Alfons IV el Magnànim (aquest conquerí Nàpols i allà s’hi quedà), no se sorprengueren que el nou rei s’establís a Castella i en castellà es convertís. Decadència? Així, tradicionalment, ha estat definida l’etapa històrica en què els Països Catalans dimitiren políticament i també cultural. El castellà, la llengua del rei resident a Madrid (Felip II de Castella, en 1561, decidí fer d’aquesta vila castellana la seva capital), s’incrustà en terra catalana, amb la connivència dels desertors autòctons de tot pelatge i amb voluntat de fagocitar el país en la Castella imperial que emergia, Espanya. Encara avui dia, des de la capital mesetària banyada pel Manzanares, perseveren en això. Deia Vicens i Vives a Notícia de Catalunya: «Una manca gairebé absoluta d’imaginació presideix les relacions polítiques dels catalans durant l’època pactista. Incapaços de fer-se un nou quadre mental, esporuguits davant l’Estat llunyà, però satisfets amb les engrunes de la menjadora que són les grans institucions catalanes, dubten entre la tradició i la innovació, per a tombar-se finalment sobre la ben coneguda jeia del pacte contractual». Ostres, com la Catalunya autonòmica d’avui! Vet ací l’autonomia, o aqueixa menjadora que, amerada de covardia, satisfà a la mediocre política autòctona; ho feia als segles XVI i XVII i —com no!— també ho fa —la suportem i patim— des de 1979 a ençà.
 
 
Als Països Catalans, mort Ferran II el Catòlic, seguí la confusió i els dubtes per un futur del tot incert. La Corona —ai dissort!— anà a parar a Carles (a la imatge), un jovenot borgonyó d’arrels austríaques a qui, literalment, el país dels catalans només li importava pel volum de rendes que li pogués arrabassar.
 

Però tant d’anar el càntir a la font...

La Castella carpetovetònica i aires imperialistes, aconseguida la supremacia a terres ibèriques, no cessà en la voluntat depredadora d’engolir terres i d’això la multitud de guerres en què s’embrancà al llarg dels segles XVI i XVII. Tot imperi, per definició, és depredador. Mentrestant, a l’autonomisme («pactisme» als temps forals) instal·lat a casa nostra, ja li anava bé gestionar únicament el seu corralet i prou. Renúncies a dojo, pels reialíssims dídims de Ferran II, l’autonomisme de l’època les acceptava capcot i cofoi. Els successors de Ferran II les van fer de ben grosses, però ací —autonomistes!— des de les elits que regien el país ningú qüestionà ser governat per un rei estranger i els seus ministres també de nació estranya. I, és clar, a Madrid arribaren a creure’s que eren els reis del mambo. Així ho creia el —diguem-ne per a entendre’s— Pedro Sánchez del moment, don Gaspar de Guzmán y Pimental, comte-duc d’Olivares, primer ministre d’una monarquia tan desprestigiada com la que avui dia pretén salvar de la crema l’espanyolíssim PSOE amb l’ajut de l’esquerra sense rumb dels Podemos i la col·laboració sempre necessària —ahir i avui— de les perifèries claudicants. L’Olivares, com qualsevol politicastre de la Carpetovetònia d’avui, que els temps canvien però les persones sembla que no, tingué la pensada que allò de l’autonomia molestava. Tots espanyols i punt! El 25 de desembre de 1624 escrigué un memorial secret al rei en què deia: «Tenga Vuestra Majestad por el negocio más importante de su Monarquía, el hacerse Rey de España: quiero decir, Señor, que no se contente Vuestra Majestad con ser Rey de Portugal, de Aragón, de Valencia, Conde de Barcelona, sino que trabaje y piense, con consejo mudado y secreto, por reducir estos reinos de que se compone España al estilo y leyes de Castilla, sin ninguna diferencia, que si Vuestra Majestad lo alcanza será el Príncipe más poderoso del mundo». I es posà mans a l’obra per a implementar la idea, si fóra necessari per la força: «El tercer camino, aunque no con medio tan justificado, pero el más eficaz, sería hallándose VM con esta fuerza [exèrcit] que dije, ir en persona como a visitar aquel reino donde se hubiere de hacer el efecto, y hacer que se ocasione algún tumulto popular grande y con este pretexto meter la gente [l’exèrcit], y en ocasión de sosiego general y prevención de adelante, como por nueva conquista asentar y disponer las leyes en la conformidad de las de Castilla y de esta misma manera irlo ejecutando con los otros reinos».

 
El comte-duc d'Olivares, superministre de Felip IV, com qualsevol politicastre de la Carpetovetònia d’avui, que els temps canvien però les persones sembla que no, tingué la pensada que allò de l’autonomia molestava. La seva política, abusiva contra els territoris catalans, provocà la rebel·lió del Principat.

 

 

La Castella imperial destinava una quantitat ingent de recursos al pou sense fons de la guerra dels Trenta Anys i l’Olivares pretengué que les terres no castellanes cooperessin en l’esforç militar, la Unió d’Armes en deia. Per a dur-la efecte no tingué més remei que convocar corts als regnes respectius de l’antiga Corona Catalanoaragonesa: als catalans estrictes els convocà a Lleida, als aragonesos a Barbastre i als valencians —ai els valencians!— a Montsó, fora del seu Regne. Per què? Perquè, ras i curt, «es que tenemos a los valencianos por más muelles». Aragonesos i valencians, a contracor, s’avingueren a cooperar en aquella «unió» que no presagiava res de bo. Catalunya Principat, però, no ho féu. L’Olivares i, doncs, Felip IV de Castella (això de III de Catalunya resulta, si més no, poc convincent), toparen amb un mur i el rei, irat, abandonà les Corts de Lleida sense cloure-les. Autonomistes, diguem-ne pactistes, sí, però la renúncia al «Minotaure» la feren a canvi del respecte escrupolós del rei estranger a les constitucions i llibertats de la terra, que —com deia Vicens i Vives— «devien ésser servades a l’ungla». I a tot això, per a embolicar-ho més, el Principat es convertí en teatre de les operacions militars, el front contra França establert al Rosselló, amb les incomoditats causades pel pas de les tropes castellanes per territori català, les quals es comportaven com un veritable exèrcit d’ocupació. La cosa no acabaria bé. Tant d’anar el càntir a la font, al remat es trenca.
La Castella imperial destinava una quantitat ingent de recursos al pou sense fons de la guerra dels Trenta Anys i l’Olivares pretengué que les terres no castellanes cooperessin en l’esforç militar, la Unió d'Armes en deia. El Principat de Catalunya s'hi negà
 
 

El Principat contra Felip IV de Castella

El comte-duc d’Olivares, favorit reial i home fort del moment, insistí en portar a terme la Unió d’Armes. Els catalans estrictes havien negat participar-hi, mentre que valencians i aragonesos només acceptaren pagar tropes, sí, però per a la defensa de llurs fronteres estrictes. No res d’enviar-les més enllà, al front europeu. No eren els valencians, doncs, tan «molls» com a priori, per les afirmacions de l’Olivares, hom podria pensar. Ara bé, el comte-duc, tossut, proclamà el naixement de la Unió d’Armes el 25 de juliol de 1626. Les friccions entre el govern diguem-li «central» (Madrid, com dirien avui dia) i la Diputació del General (la Generalitat) del Principat anaren en augment. Aquell demanava diners i el Principat català els hi negava. Aleshores —és clar!— hi havia autonomia de debò, la fiscal, que l’Agència Tributària espanyola ni s’havia inventat ni se l’esperava. Altrament, l’acatament del Principat a la monarquia habsburguesa, la d’aquell «Imperio en el que nunca se pone el sol», descansava sobre els pilars bastits per Joan II i les autoritats catalanes a les Capitulacions de Pedralbes (24 d’octubre de 1472), que posaren fi a la guerra civil que sacsejà el Principat entre 1462 i 1472. Aquest compromís entre les parts consagrava la monarquia pactista o, el que és el mateix, el rei, fóra qui fóra en el futur, no podria fer unilateralment el que li vingués en gana. Bé, els catalans estrictes renunciaven al poder suprem, al Minotaure de la metàfora de Vicens i Vives, però el rei es comprometia a respectar per sempre les institucions i les lleis de la terra. Aquest acord, sacrosant per als catalans del Principat, l’Olivares i el babau de rei a qui servia, se’l passaren pels dídims.

 

Ara bé, ni encara així, els súbdits de Sa Majestat Catòlica al Principat, anaven a renunciar al seu príncep (rei), encara que fóra el forassenyat Felip (El rey pasmado de la novel·la de Gonzalo Torrente Ballester portada al cel·luloide per Imanol Uribe). Els fets, però, es precipitaren quan una revolta popular, de pagesos empipats, esclatà a Barcelona el dia del Corpus (7 de juny) —Corpus de Sang— de 1640. En els frecs que succeïren contra castellans i funcionaris reials fou assassinat el virrei, Dalmau de Queralt i de Codina, comte de Santa Coloma. I ara què? L’Olivares ja tenia l’excusa perfecta per a intervenir al Principat: «hacer que se ocasione algún tumulto popular grande y con este pretexto meter la gente». Però —ai llas!— la rebel·lió pillà el favorit reial per sorpresa i no pogué enviar un exèrcit de forma immediata.

 

La situació era delicada, puix que Lluís XIII de França estava en guerra contra Felip IV de Castella (Espanya) des del 1635. Precisament, l’allotjament de les tropes, de la soldadesca espanyola, que tractava Catalunya com si d’un país conquerit es tractés, era la cau

sa principal del malestar popular que està al darrere de l’esclat de violència al Corpus de Sang de 1640. La revolta, val a dir-ho, sorprengué tant a les autoritats reials, les dependents del monarca, com a les del país, les autòctones. Inesperadament, un grup de segadors que acudien a la capital del Principat com a jornalers encenien la metxa de la revolució, institucional i social, contra dècades de frustracions i incompliments del govern «central». L’Olivares quan se n’assabentà, esclafí d’ira. Quan el representant a Madrid de la ciutat de Barcelona, Pau Boquet, es presentà davant seu, el foragità de mala manera. A l’ambaixador de la Diputació, el caputxí fra Bernadí de Manlleu, Olivares li etzibà que tenia la sensació d’haver rebut una arcabussada. Ras i curt, l’havien deixat amb el cul a l’aire.

 

Des del 1635 la Monarquia Catòlica (Espanya-Castella) estava en guerra contra la Monarquia Cristianíssima, la de Lluís XIII de França, a la imatge, que acabà sent reconegut pels catalans com el seu príncep.
 
 
Defensar el Principat
Bé, d’antuvi hi ha qui s’avingué a negociar, allò que ara diuen «taula de diàleg». Tanmateix, hi ha diàleg si hi ha voluntat de les parts. L’Olivares, és obvi, no la tenia, com igualment no la té l’Olivares d’ulleres Ray-Ban del 2022. Espanya —què us diré— és així, incorregible. Ep! Que la crisi del Principat anava a esperonar la rebel·lió triomfant de Portugal (1 de desembre de 1640), però a Madrid —inútils— només tenien al cap castigar els catalans. I, a tot això, la guerra contra França continuava. La catalanofòbia és una obsessió malaltissa que sacseja els espanyols des de temps immemorials. No debades, el madrileny i cèlebre lletraferit Francisco de Quevedo, ploma a sou de l’Olivares, escrivia al seu libel La rebelión de Barcelona ni es por el güevo ni es por el fuero (1641): «Son los catalanes aborto monstruoso de la política. Libres con señor; por esto el Conde de Barcelona no es dignidad, sino vocablo y voz desnuda». Coses així, en privat i manta vegades públicament i descarada, les continuen manifestant molts dels individus de la penya que celebra les seves reunions a la Carrera de San Jerónimo de Madrid.

 

La catalanofòbia ja existia aleshores. El cèlebre literat madrileny Francisco de Quevedo, a la imatge, escrivia: "Son los catalanes aborto monstruoso de la política. Libres con señor; por esto el Conde de Barcelona no es dignidad, sino vocablo y voz desnuda"

 

El diàleg i l’acord eren impossibles, perquè el comte-duc d’Olivares ja havia pres la decisió de reduir el Principat per les armes. L’exèrcit (1.990 efectius de cavalleria i 35.538 d’infanteria), la immensa majoria castellans, seria comandat per Pedro Fajardo de Zúñiga y Requesens, marquès de Los Vélez, que, recuperada Tortosa, iniciaria des d’ací la penetració pel Principat amb la intenció d’ocupar aviat Barcelona. L’Olivares —com el Putin rus dels nostres dies— pensava en una «operació militar especial» ràpida, que sotmetés el Principat. No comptava amb la resistència catalana ni en el fastig que els castellans provocaven en els catalans, farts de suportar-los: «Castella, superba i miserable, no aconsegueix un petit triomf sense llargues opressions», proclamava Pau Claris a la Junta de Braços (reunió excepcional de tots els diputats residents a Barcelona) constituïda contra l’amenaça militar. Des de 1638 la Diputació del General estava presidida pel diputat eclesiàstic Pau Claris, acompanyat pels diputats militar i reial, Francesc Tamarit i Josep Miquel Quintana. Una Diputació que de seguida li veié les orelles al llop i es negà a capitular.

 

Castella (Espanya) venia amb tot el seu poder militar a fer passar per l’adreçador els catalans i no era el cas —no tocava— posar l’altra galta amb un somriure, a la manera «processista», i deixar que els piolínsa por ellos oé— del Felip del 1640 esbatussessin impunement la població com ho feren els del Felip del 2017. No! Claris no anava a tocar el dos ni Tamarit o Quintana, per voluntat pròpia, anirien en AVE a Madrid perquè els engarjolessin. Coratge no els mancava als líders catalans del 1640 i si venia un exèrcit contra ells, no dubtaren a preparar la defensa de la terra. Claris animà a armar el país i a defensar-lo en el discurs que pronuncià a la Junta de Braços del 10 de setembre de 1640, recollit pel portuguès Francisco Manuel de Melo (Historia de los movimientos, separación y guerra de Cataluña, 1645). Si calia míssils FIM-92 Stinger per a deturar els oprobiosos terços espanyols, com avui defensa Ucraïna la seva independència contra Rússia, els anà a buscar. I, si calia pactar amb el diable, França, doncs pactà. En un moment del seu discurs, arribà a esmentar la guerra pàtria de Flandes contra l’invasor espanyol com a model a seguir: «Els atentíssims holandesos no hauran de veure amb mals ulls que repetim les petjades per on caminaren gloriosament a llur llibertat». I, efectivament, el Principat s’armà i plantà cara.
 
No obstant això, que els discursos arrauxats no ens impedeixin veure la realitat. El Principat de Catalunya restava orfe de príncep, però no era aquest el propòsit d’un sollevament plantejat contra el mal govern, el mal govern d’Olivares i del protonotari del Consell d’Aragó Jerónimo de Villanueva, als qui acusaven de ser els responsables del desgovern de la Monarquia de Felip IV. El Principat de Catalunya apel·lava a la legítima defensa pròpia contra els ministres malèvols del rei, per a justificar el seu capteniment. Claris i col·legues eren, sobretot, pactistes, seguidors i executors d’un sistema polític, el pacte amb el rei, que consideraven intocable. No, no somiaven una república en el sentit modern del terme, no s’imaginaven una Catalunya sense príncep. Vaja! L’autonomisme nascut en 1983, consentit per les deixalles del franquisme, tampoc se la imaginà, i encara menys —penso— el neoautonomisme desencisat i poruc sorgit dels fets del 2017.
 
La Junta de Braços creà un Consell de Defensa per a preparar la guerra. Claris (discurs citat del 10 de setembre) confiava en l’ajut de les potències estrangeres per a repel·lir l’atac espanyol i, inevitablement, hagué de negociar amb França. Aleshores l’home fort de Pirineus enllà era Armand Jean du Plessis de Richelieu, el cardenal Richelieu. La Generalitat envià tres emissaris (Ramon de Guimerà, Aleix de Sentmenat i Francesc de Vilaplana, aquest darrer nebot de Pau Claris) a cercar l’ajut francès i, així, s’entrevistaren primerament amb Roger de Bossost, senyor d’Espenan, comandant de la plaça fronterera de Leucata. Richelieu de seguida contestà i comissionà el seu nebot Bernard du Plessis-Besançon a negociar amb els catalans. Ja des del primer moment, el cardenal havia concebut la idea de convertir el Principat en una república sota la protecció francesa. No contemplava Richelieu la possibilitat d’una annexió, en absolut, i els catalans, de ben antuvi, ignoraven que havien de deseixir-se definitivament de l’obediència al rei d’Espanya i ser república perquè França els ajudés.
 
La República de Richelieu
Convertir el Principat de Catalunya en una república, vet ací el pla de Richelieu, fer del Principat un estat tap entre la Monarquia Cristianíssima (França) i la Monarquia Catòlica (Espanya-Castella), i l’encàrrec que rebé Bernard du Plessis-Besançon per a negociar l’ajut de França als catalans. Al convent dels caputxins de Ceret (Vallespir), el 24 de setembre de 1640, tingué lloc la trobada entre Du Plessis-Besançon, acompanyat del senyor d’Espenan, i la delegació catalana, encapçalada per Ramon de Guimerà, que presentà als plenipotenciaris francesos un document que contenia la petició solemne de favor dels catalans al rei de França «en la guerra que de part dels ministres d’Espanya se li amenaça». Els catalans demanaven armes i soldats: mil de cavalleria i sis mil infants. Du Plessis-Besançon prengué el document i marxà de seguida cap a la cort francesa.

 

Al convent dels caputxins de Ceret (Vallespir), el 24 de setembre de 1640, tingué lloc la trobada entre Du Plessis-Besançon, acompanyat del senyor d’Espenan, i la delegació catalana, encapçalada per Ramon de Guimerà, que presentà als plenipotenciaris francesos un document que contenia la petició solemne de favor dels catalans al rei de França "en la guerra que de part dels ministres d’Espanya se li amenaça".
 
 

Ara sí, el Principat català havia travessat el Rubicó que el separava definitivament de la Monarquia dels Habsburg hispànics. Els catalans, però, encara albergaven alguna possibilitat d’entesa, i d’això les cauteles inicials. Tanmateix, Claris era del parer que el comte-duc d’Olivares i el protonotari Villanueva no eren gens de fiar. El president de la Diputació del General escrivia que «comte-duc i protonotari, los quals, des de l’any 1626 fins avui, són èmuls de nostra nació i en totes ocasions ho han mostrat».

Així les coses, Lluís XIII —vaja, Richelieu— acceptà ajudar els catalans i estipulà unes condicions d’inici. El nebot de Richelieu vingué a Barcelona i el dia 21 d’octubre, diumenge, tingué una primera reunió amb els diputats de la Generalitat. El diumenge següent, dia 28, llegí a la Junta de Braços el plec de condicions franceses per a ajudar militarment Catalunya. França auxiliaria el Principat, d’inici, amb tres mil infants i dos mil cavalls. Aquesta força, a pagar pels catalans, s’integraria sota les ordres de la Generalitat. Així mateix, per a ratificar l’acord, s’establí l’enviament de nou rehenes a França, tres per cada braç de les Corts. El dissabte 10 de novembre Du Plessis-Besançon marxà de Barcelona amb els rehenes. Sis restaren a Tolosa de Llenguadoc i tres foren comissionats per Pau Claris per a anar a París a «besar la mà del Rei Cristianíssim i agrair-li la mercè [que] nos fa d’auxiliar-nos». Més aviat una ambaixada que tenia la missió d’entrevistar-se amb Lluís XIII i Richelieu: «i hauran trobat les cartes de creença per al dit Rei Cristianíssim i lo Cardenal-Duc [Richelieu], esperant que, atenent a la confiança [que] havem feta de vostres mercès, procurant lo que serà de major conveniència per aquest Principat».

 

El 3 de gener de 1641 el cardenal Richelieu, a la imatge, s'entrevistà amb la delegació catalana que havia anat a París a entrevistar-se amb ell i el rei. Richelieu, en castellà (llengua que coneixia perfectament), els demanà que el Principat es convertís en república independent i sobirana i, així, com a ambaixadors d'un país sobirà, l'home fort de França rebé la delegació catalana.
 
 

El 7 de desembre arribaren els primers efectius francesos. El 10 arribà el senyor d’Espenan i el 12 ho féu Du-Plessis-Besançon. Un cop reunit, l’exercit francès partí cap a Tarragona a fer front a l’amenaça de l’exèrcit del marquès de Los Vélez. Mentrestant, l’ambaixada catalana —els tres rehenes comissionats per Claris— s’adreçava a París, on arribà el dia 26. Aquesta ambaixada estava formada per Llorenç Barutell (braç eclesiàstic), canonge de la Seu d’Urgell i home de confiança de Claris, Francesc de Gravalosa, baró de Castellar (braç militar), i el ciutadà honrat de Barcelona Jaume Bru (braç reial). El 3 de gener de 1641 s’entrevistaren amb Richelieu, que els tractà amb la dignitat d’ambaixadors d’una nació sobirana. L’audiència amb el poderós cardenal la descriuen en una carta enviada als diputats de la Generalitat datada el dia 5. Entre altres coses hi escriuen:

«Respongué Sa Eminència en castellà ab estes paraules, sens que en la substància diferencien en cosa: Mucho me pesa de los agravios que la provincia de Cataluña recibe del rey de España y de sus ministros; y asigúrese la provincia, que el rey la protegerá, auxiliará y favorecerá, queriendo que sea república independiente y soberana, y ansí ha determinado recebirles, como a embajadores de república libre, a vueseñorías, haciéndoles cubrir, sin que de este favor y auxilio entienda Su Majestad reportar otro interés más que hacer que los catalanes sean conservados en sus leyes y privilegios, y se vean libres de las opresiones, y de mi parte les prometo y asiguro que les valdré y favoreceré como si yo fuera catalán

 

Atenció: «queriendo que sea república independiente y soberana». El cardenal Richelieu era el més ferm partidari de la república catalana. Ell —ras i curt— la imposà. Si el Principat volia l’ajut de França havia de convertir-se en república. A l’endemà d’escriure aquesta carta, el diumenge dia 6 de gener, els ambaixadors catalans foren rebuts solemnement per Lluís XIII, amb el privilegi de restar coberts, sense llevar-se els barrets davant el rei; és a dir, com a autèntics ambaixadors de república independent i sobirana. El rei francès prometé que «jamés no faria pau ab lo rei d’Espanya que no hi entràs la província de Catalunya» (carta als diputats del 15 de gener).

 

República? Els ambaixadors catalans, representants de la Generalitat, no veien això del tot clar. Ningú a Catalunya els havia advertit —Pau Claris tampoc— que el Principat es convertiria en república. Els recels catalans, que fa la impressió esperàvem una altra cosa, els apaivagà Richelieu dient que «Sa Majestat la rebria [Catalunya] baix sa protecció, com ho està Gènova del rei d’Espanya; i discorrent sobre est punt, [Richelieu] ha dit que el rei de França —s’ha considerat— millor li estava se fes república que si li fóssem vassalls.»

 

I ara què? Richelieu, per tant Lluís XIII i, doncs, França, volia, per interès estratègic, convertir el Principat en una república protegida, a la manera que la Monarquia habsburguesa hispànica protegia la de Gènova. Això, als pactistes els superava. Com a molt aspiraven a fer fora del govern central el comte duc d’Olivares i el protonotari Villanueva, els mals ministres de Felip IV. El rei pasmado restava, de moment, indemne a la crítica. Però ara ja no havia possibilitat de fer marxa enrere i, del tot esmaperduts, els diputats i les institucions del Principat acceptaren els desitjos de Richelieu. El 16 de gener de 1641 la Junta de Braços resolgué, senzillament, «que s’accepte la protecció» de França. A l’endemà, el Consell de Cent barceloní acordà que «s’adheresca, com ara de present s’adhereix esta ciutat, a la deliberació presa lo dia d’ahir en los braços generals tinguts en la Casa de la Deputació, acerca d’acceptar la protecció [que] ofereix lo cristianíssim rei de França al present Principat i comtats de Rosselló i Cerdanya». La resolució, doncs, és acceptar l’ajut francès i amb això, se suposa, el requisit de ser «república», encara que la paraula en qüestió no surt esmentada en cap resolució ni document d’aquell dia.

 

El 16 de gener de 1641 la Junta de Braços acordà que s'acceptés la protecció francesa i, per tant, que el Principat es convertís en república. Pau Claris, a la imatge, l'encapçalà. Una setmana després, però, finia la tal república, si és que de debò arribà a existir, perquè es decidí convertir Lluís XIII en comte de Barcelona.
 
 

República sense ganes

República? Primera República catalana? Ningú la proclamà. Les institucions pactistes de Generalitat i Consell de Cent continuaren igual que estaven. Mentrestant, ara sí, la guerra arribava al Principat amb tota la cruesa que un conflicte bèl·lic comporta. Tarragona havia caigut en mans dels terços espanyols el 23 de desembre i, ara, mentre rebien les notícies dels ambaixadors de París, el senyor d’Espenan, després de la desfeta a Tarragona, abandonaven a corre cuita el Principat. A Martorell, el 21 de gener, l’exèrcit del marquès de Los Vélez derrotà a les tropes catalanes i franceses. Superat el Llobregat, la via cap a Barcelona restava oberta i tot augurava una victòria fàcil de l’exèrcit de Felip IV.

Hannibal ante portas, hi ha qui s’escagassà. Barcelona s’organitzà per a la defensa, cert, però pocs confiaven a fer retrocedir l’exercit castellà, almenys els catalans de motu proprio no es veien capaços. Reunida la Junta de Braços (23 de gener de 1641), allà es digué que s’havien constituït en «república» quasi obligats. Bé, la veritat és que no hi creien, en la república: «havent conferit ab algunes persones de confiança i tota satisfacció lo modo de la protecció y forma de la república, s’han considerats gravíssims inconvenients, no sols per los gastos [que] s’oferiran per la defensa i conservació d’aquella, però encara en la disposició del govern, i avui aquesta Província i Ciutat estan tan exhaustes que és impossible sustentar llarg temps los gastos de la guerra que tenim ja a les portes d’esta ciutat». En conseqüència, «com està ella [Barcelona] i tota la Província en notable perill de perdre’s, si no és ab gran i prompte socorro de cavalleria i infanteria pagada, lo qual no podem esperar sinó de Sa Majestat Cristianíssima», doncs, la Província es posa sota l’obediència de Lluís XIII.

Així finí una república efímera i —diguem-ne— també difusa. Encara, amb la documentació a la mà, dubtem si arribà a proclamar-se. El dia 16 de gener, a la vista està, ningú ho féu. Mai Pau Claris, el president de la Diputació del General, encara que fos de manera efímera, no s’atorgà un poder comparable al d’un dux genovès o venecià. I una setmana després, ras i curt, lliuraren el Principat a la sobirania del rei francès. La Catalunya Principat d’ànima pactista, en definitiva, volia tenir un rei, un rei llunyà que deixés fer, però rei al capdavall, si no espanyol que sigui francès. La manca d’imaginació en les relacions polítiques, a la qual he al·ludit més amunt, abocà Catalunya, els Països Catalans, a la subalternitat, en la qual continua relegat el país. Al segle XVII ningú gosà modificar el règim pactista que permetia que el país (al Principat, al Regne o a les Illes) fóra regit per un rei estranger, ni els més abrandats revolucionaris de 1640. Així, com assenyala Vicens i Vives, «en el moment de punta de la revolució del segle XVII, quan Catalunya se separa de la sobirania del rei d’Espanya per a caure, esmaperduda, en la del rei de França, no té ni braó per a proposar una solució més àgil a la dinàmica política i administrativa del país». Segles després continua esmaperduda i en mans d’estrangera corona. El pactisme, ara convertit en autonomisme, continua abominant de la república. Ras i curt, no hi creu. Aquesta és la fatalitat històrica dels catalans, l’immobilisme que els fa perdre tots els trens que condueixen a la llibertat nacional, a la constitució d’un estat propi. I això, en el joc històric, resulta fatal, perquè amenaça la pròpia existència del país com a comunitat humana diferenciada. En 1641, la indefinició política en moments tan transcendentals desballestà el Principat, escindint-ne els comtats del nord. La guerra, com bé sabeu, continuà, però ara reinserida en el conflicte perenne entre les corones espanyola i francesa fins que, cansats d’esbatussar-se, espanyols i francesos convingueren repartir-se les despulles del Principat (tractat dels Pirineus, 1659).

https://www.eltemps.cat/article/16703/una-republica-efimera-i-difusa-la-catalana-de-1641

 

 

___