El nom d’Albert Velasco va fer-se popular arran del litigi de les obres de Sixena. Quan el cas va esclatar, ell treballava com a conservador al Museu de Lleida i en el seu compte personal de Twitter disparava arguments ih6çadades que rebatien el relat oficial del govern aragonès. Ell era dins el museu l’11 de desembre de 2017, quan la Guàrdia Civil hi va entrar per emportar-se desenes d’obres de valor en direcció a Vilanova de Sixena.
Amb aquesta escena Velasco arrenca el llibre ''A la recerca de l’obra perduda'' (Pòrtic Edicions, 2023), un nom que ens evoca clarament Proust i Indiana Jones. I no anem mal encaminats. Aquest és un compendi de vivències personals sobre troballes d’art medieval en la seva carrera com a conservador i investigador, algunes de les quals podrien merèixer un film.
—De tot una mica. A Catalunya, a final del segle XIX i a principi del XX, hi va haver una conjunció de coses. L’auge del mercat va fer que els antiquaris anessin a les esglésies a comprar. I què hi van trobar? Uns capellans, moltes vegades illetrats, que no tenien una formació en arqueologia sagrada i que desconeixien el patrimoni que tenien a les seves esglésies. A això s’hi afegeix la grandíssima necessitat que hi havia als bisbats i a les parròquies catalanes, que anaven molt justos econòmicament. El que avui dia considerem patrimoni en aquell moment no era considerat com a tal, era una noció que començava a gestar-se, però no existia. Això va fer que les antiguitats, les escultures i els retaules que hi havia a les esglésies i esglesioles del Pirineu baixessin cap a Barcelona, i d’allà a París, Roma, Londres i els Estats Units. Aquest era el recorregut natural. Per això al Metropolitan Museum of Art, per exemple, hi trobem el claustre de Cuixà i els sepulcres dels comtes d’Urgell.
—L’afany de possessió. Hi ha estudis vinculats al món de la psicologia i la percepció que assenyalen que el col·leccionisme és un fenomen molt més masculí que no pas femení. És evident que hi ha dones col·leccionistes importantíssimes, com Peggy Guggenheim o, a Catalunya, l’antiquària barcelonina Maria Esclasans. Però com que aquest afany de possessió és molt més intens en els homes, es desenvolupa amb el col·leccionisme, per exemple. El col·leccionisme és com la caça.
—Més que l’ampolla persa que trobeu al santuari de Santa Maria de Cap d’Aran, a Naut Aran?
—Home, allò també va ser genial. La història és al·lucinant. I la
noia que m’acompanyava va riure i va dir que era una “ampolleta del
basar”. Doncs no, era una ampolla persa del segle IX. Què hi fa una
ampolla de l’Iran a la Vall d’Aran utilitzant-se per a consagrar un
altar al segle XI? M’han passat coses molt ben parides i tenia aquesta
necessitat d’explicar-ho. És un llibre que he testejat en sopars, en
dinars i trobades amb amics. Explicava aquestes històries i més d’un em
deia que havia de posar-ho en un llibre.
—Històries sobre la recerca d’obres artístiques.
—La història ha agafat la mateixa història i l’ha escampada, l’ha
tirat sobre una taula com si fos un trencaclosques. I jo tinc la
necessitat contínua d’anar ajuntant peces, com una obsessió d’anar
posant ordre que tenien en un temps i en un lloc, i ara no. I són coses
que estan en absoluta desconnexió. Aquesta idea de posar a lloc, de
tornar a fer viure les coses com eren, és una necessitat que jo tinc.
—Amb les vostres investigacions aconseguiu, per exemple, que un
fragment d’un retaule retorni al monestir de Santes Creus després de
segles de mà en mà. Però també hi ha obres que no heu pogut recuperar
per a l’administració. Teniu cap cas amarg?
—Sí, n’hi ha un que em dol especialment, que és un fragment del
retaule major del monestir de Sixena que va sortir a subhasta a Suïssa
en ple fervor per la polèmica del cas. Va ser el 2016, quan la Guàrdia
Civil encara no havia entrat al museu per emportar-se les peces. Aquesta
peça va sortir a subhasta, però mal catalogada perquè deia que era
italiana; en una subhasta de tercera regional. I quan la vaig veure, em
vaig adonar que era l’únic fragment que faltava per aparèixer de tot el
retaule. L’únic. No hi havia cap fotografia i no se sabia on era, però
se sabia que existia. I de cop apareix a Suïssa. Com a Museu de Lleida
vam posar en marxa una operació de compra estratègica amb la Generalitat
i la Diputació de Lleida, perquè calia anar preparats a la subhasta. El
preu de sortida era de 3.000 euros. Podíem arribar fins als 120.000. No
pensàvem que ningú fos capaç de pagar-los. A l’hora de la veritat, la
peça es va rematar en 140.000 euros, que sumats als costs de duana i
transport i assegurances, elevava l’import a 180.000.
Per a saber-ne més sobre Sixena:
>> maig 2022 - Sixena, la masmorra on van tancar les últimes princeses catalanes
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada