(Nota: en aquest document s'evidencia sense cap dubte la igualtat jurídica entre els components de la Corona, especialment Aragó, València i el comtat de Barcelona)
La formació i caràcter de la Corona d'Aragó ha plantejat sempre problemes i vives discussions historiogràfiques. Un dels punts més controvertits rau en la naturalesa de la "monarquia composta" (segons la terminologia del Prof. John Elliott, ara universalment emprada) que va ser la Corona d'Aragó. Molt han escrit els especialistes sobre aquesta matèria. Avui, l'opinió més comuna és que va consistir en una unió dinàstica de regnes i principats heterogenis (Catalunya, Aragó, València, Mallorca, Sardenya, Sicília, Nàpols, Rosselló, Cerdanya i altres), vinculats per compartir un mateix sobirà d'una mateixa dinastia. Però aquest fet per si sol no explicaria la raó per la qual la Corona d'Aragó va sobreviure unida durant tants segles.
El 14 de desembre de 1319, durant les Corts de Tarragona, el rei Jaume II el Just va promulgar un estatut o llei que durant segles va tenir una importància excepcional. Per justificar la seva motivació, en el seu preàmbul el rei i els seus juristes van acudir a a l'autoritat de l'Evangeli, on Jesús va profetitzar que "tot regne dividit contra si mateix serà destruït" (Mateu 12, 25; Lluc 11, 17). Per això, continuava Jaume II, tots els regnes han de romandre units i indivisos, perquè la força unida de molts sigui més capaç de defensar la justícia, sense la qual els països moren, i perquè d'aquesta manera, amb la forces de tots, els seus habitants puguin defensar-se millor dels enemics i la cosa pública es preservi. I com ja en el passat els seus progenitors, deia el monarca, havien intentat separar els regnes d'Aragó i València i el comtat de Barcelona, amb grans danys, ara Jaume II, per a utilitat i benefici dels seus súbdits, ordenava que en endavant aquests regnes d'Aragó i València i el comtat de Barcelona, juntament amb els seus drets en el regne de Mallorca, als comtats de Rosselló i Cerdanya, i altres territoris, romanguessin perpètuament units i sota un mateix domini, sense que poguessin ser separats per cap causa ni sota cap excusa. Entre altres mesures, obligava a més als seus successors a que juressin respectar aquest Estatut al principi del seu regnat, i declarava nul·la qualsevol disposició que es pogués prendre en contra. Finalment, per tenir memòria eterna d'aquesta llei, el rei va ordenar que es despatxessin 4 exemplars, que havien de ser conservats un en l'Arxiu Reial (avui, Arxiu de la Corona d'Aragó), i els altres tres en els consells municipals de les ciutats de Saragossa, València i Barcelona, com a caps del regne d'Aragó, regne de València i principat de Catalunya, respectivament.
Aquesta llei de Jaume II s'adoptava després de la mala experiència tinguda a la mort de Jaume I el Conqueridor, qui en el seu testament va dividir els regnes entre els seus fills, cosa que va tornar a ocórrer de nou quan va morir Pere el Gran, el pare de Jaume II. Precisament, en aquells mesos finals de 1319 s'afrontava una crisi política de primer ordre, a causa de la sobtada renúncia del primogènit de Jaume II, l'infant Jaume. Amb aquest estatut, s'introduïa un estricte límit a la voluntat dels sobirans per disposar dels seus regnes, i la supeditava a una norma legal de caràcter irrevocable.
Enllaç a l'explicació i a la transcripció del document, Arxiu de la Corona d'Aragó (gràcies a Cristobal Muñoz Sandalinas )
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada