—Penso que en aquests moments és necessari que hi hagi algú que vagi a la gent i li digui: “Escolta, ens hem de mobilitzar una altra vegada.” Potser segons qui els ho digui no li faran cas, però si ho diu un cantant… [riu]. Hi ha feina a fer, i crec que si veuen que jo m’hi poso, la gent s’adonarà que cal tornar-s’hi a posar. Hi ha molta gent que em diu: “Quan aneu de veritat, aviseu!” No, senyors, no hi serem a temps, d’avisar-vos, perquè estem en una situació de desfeta nacional. Ens hem de mobilitzar abans. Ningú no ens avisarà. Ho hem de fer nosaltres mateixos. Davant d’aquesta situació, vaig pensar que havia de dir que sí. Assumeixo tots els problemes i contradiccions… És molt difícil, sobretot en les entrevistes, separar el Lluís Llach de tota la vida del president de l’ANC. Al final els periodistes acaben barrejant les coses i això porta confusions. Ara toca aprendre a gestionar-ho tot plegat, però espero que em corregiré aviat. (...)
—Què va passar de dissabte a dissabte? Com ho vau aconseguir, d’obtenir els dos terços del secretariat? Vau pactar? Hi va haver acords?
—Crec que “acords” no és la paraula. Però sí que alguna gent, encara que
he de dir que poca –perquè al final va anar d’un vot–, ens va escoltar.
Vam tenir temps d’explicar-nos. Cal recordar que el primer dissabte no
vaig ser president perquè em faltava un 0,3% dels vots per a arribar als
dos terços. Al final entenc que algun secretari que no era gaire
adscrit ni a l’un cantó ni a l’altre, va decidir votar-me. Cal recordar
que els estatuts són els estatuts, i hem estat elegits tenint-los en
compte. Però passa que els secretaris nacionals que anaven darrere meu
tenien 20.000 vots acumulats. L’altre grup, uns 10.000… Per tant, tenim
una altra vegada una majoria molt forta. Encara més si n’exclous els
vots de Josep Costa, que ha mantingut una actitud de neutralitat en tot
moment. Veient això, suposo que algú va decidir que no podia continuar
bloquejant. De totes maneres, hem parlat. De fet, vull integrar gent de
l’antic secretariat.
—Per tant, continua havent-hi tensió dins el secretariat?
—Aquest dissabte ens tornem a reunir. Tenim urgència. Cal decidir coses.
Tenim l’Onze de Setembre a la cantonada. En conseqüència, espero que
dissabte puguem començar a parlar de coses i anem llimant posicions.
Crec que, a mesura que expliquem la voluntat d’acció, ens entendrem. El
programa polític que volem aplicar no mereix aquest blocatge. Tot i que
entenc que hi hagi gent que no happ7⁷7p7pl0gi entès la meva opció tan contrària a
la llista cívica. Potser em vaig equivocar, però intentava defensar
l’Assemblea. Creia que comprometre l’ANC a una única opció parlamentària
era un greu error. Puc arribar a entendre el recel, però estic segur
que ens entendrem.
—La primera cosa que vau fer com a president va ser anar-vos a
manifestar amb els pagesos. Dimarts vau anar a la protesta davant la
comissaria de la Via Laietana. Entenc que la mobilització serà
important…
—Vull que hi hagi mobilització, però basada sobretot en les
conseqüències de la nostra dependència. Qui em coneix una mica, sap que
per a mi la independència va més enllà de les reivindicacions
històriques, nacionals, lingüístiques o identitàries; és sobretot
servei. Voldria fer entendre a la gent de l’Assemblea que a partir d’ara
ens hem de posar al servei de les conseqüències de la dependència.
—Què voleu dir?
—Per què protesten els pagesos? Els seus problemes són conseqüència
d’una administració absurda que els entrebanca amb burocràcia i
exigències i que després es passen per l’aixella, quan arriben a acords
monàrquics amb el rei del Marroc. O una mundialització que els fot pel
davant i pel darrere. També és culpa d’una manipulació econòmica dels
oligopolis que els escanyen. Tenint en compte tot això, crec que és
important que ells sàpiguen que per a nosaltres són una estructura
d’estat. I que, per tant, som al seu costat per mobilitzar-nos. I així
ho farem en tot allò que calgui. Anirem també al costat d’aquells que
diuen que la independència comença a les vies del tren. Cal explicar-ho.
La desinversió en les nostres estructures, com també la
desnacionalització del país, ens han dut on som. La desnacionalització
no ve només per la llengua, també ve per les estructures, que no fan més
que afeblir-nos com a societat. I quan la gent dels CAP es manifestin,
també hi serem! I quan arribin immigrants i els enviïn a l’Estartit en
un hotel, i estiguin allà durant sis mesos, i només els ensenyin dues
hores de castellà la setmana, caldrà anar-hi. Caldrà deixar de fer
ganxet a casa, i anar allà i explicar-los que aquí es parla català.
Oferir-los ajuda per a aprendre la llengua. Explicar-los on són. Coses
tan senzilles com que si diuen “bon dia” la gent els respondrà amb un
somriure. Cal que utilitzem les eines que tenim. No tenim les eines del
poder polític o econòmic, però tenim la ciutadania i l’hem d’utilitzar.
Sense oblidar les funcions que cada assemblea local decideixi, cal
incloure en les seves funcions tot això que us explico… Cal que
participem en totes les lluites.
—Quina relació creieu que s’ha de tenir amb la resta d’entitats?
—És necessari que deixem de veure l’Assemblea com l’únic protagonista.
Humilment, hem d’entendre que per a aconseguir la independència, en un
país tan complex com el nostre, cal que treballem amb organitzacions que
potser no hi coincidim al 100%. S’ha d’acabar que anem a mata-degolla
amb la resta d’entitats. Si treballem en qüestions relacionades amb la
cultura, cal comptar amb Òmnium Cultural. Si treballem en la projecció
exterior, hem de treballar amb el Consell de la República. O si fem
feina municipalista cal tenir en compte l’AMI. Cal fer-ho amb humilitat,
i alhora sense perdre la transcendència de l’Assemblea, perquè,
juntament amb els CDR, som de les organitzacions més poderoses que
tenim, en l’objectiu de la independència. Però això no ha de voler dir
quedar-nos sols, cal obrir finestres i tornar-nos a comunicar. El que
necessita l’independentisme, dins el món de les entitats, és el que
necessitem en l’àmbit polític: que cadascú de nosaltres ocupi un espai
en la defensa dels nostres paràmetres convivencials nacionals, des de la
llengua a les necessitats econòmiques. Si cadascú s’especialitza en la
seva funció serem molt més efectius. Mira, ara m’ha vingut un tema el
cap. És antic, però crec que ajuda a entendre. És tot allò del consum
estratègic. Si en lloc d’haver-ho fet des de l’Assemblea s’hagués fet
des del Consell de la República no hauríem tingut els problemes
judicials que vam tenir… Cal que col·laborem per ser més efectius.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada