CUCADELLUM.ORG: “L’eufòria ens va fer valents”: parlen els presidents de mesa de l’1-O

1 d’octubre del 2024

“L’eufòria ens va fer valents”: parlen els presidents de mesa de l’1-O

“Quan van arribar els antidisturbis, vam amagar les urnes al forat de l’ascensor. Tothom tenia clar que les defensaríem amb dents i ungles.” Joan Cornudella tenia vint-i-vuit anys el Primer d’Octubre, quan va ser president de mesa a la seu del Departament d’Educació, a Barcelona, on era la consellera Clara Ponsatí. Aquella matinada, els joves s’havien organitzat per presidir les meses i posar-se a primera línia per fer resistència activa en cas que hi hagués càrregues policíaques, com finalment va passar. Ell explica que ja veia venir que el resultat no s’implementaria. “No vaig pensar mai que haguéssim de guanyar. Tinc molta desconfiança en les estructures de partit i tenia claríssim que ningú no ho encapçalaria. Jo confiava en la gent.”

Però el contrast entre les expectatives i tot allò que va venir després és més alt en la majoria de les persones que van presidir les meses o que van col·laborar-hi d’alguna manera. “A mi em semblava impossible que tot plegat fos fum. Em sento profundament decebut i enganyat”, reflexiona Marc Torra, de 48 anys, que va ser president de mesa al col·legi del Morrot, a Olot. “És un record de comunitat, d’anar-hi junts i de debò. Recordo les llàgrimes abans de tornar a casa, esgotat. Recordo un dia profundament feliç.”

Les mil històries de l’1-O

“Molts ens vam jugar la pell per una cosa que ha quedat en res. Per a què hi va haver gent que va anar a presó? Per a què hi ha gent encara amb judicis pendents? Tot plegat, per a què?”, es demana Sandra Matamoros, que l’1-O tenia 39 anys i era presidenta de mesa al Centre Cívic d’Alcanar. “Recordo la gent que va venir a votar ferida després de les càrregues a la Ràpita; uns que venien d’un casament de Ciudad Real, un equip de rugbi… Però sobretot recordo la il·lusió, la por i l’esperança.”

A Enrique Novials, de 51 anys, també li vénen al cap mil històries. “Vam haver d’amagar les urnes i una de les meves idees era de fer-ho a la teulada. Vam aplaudir un noi que va votar amb la samarreta de la selecció espanyola perquè érem, sobretot, demòcrates.” Ell és de Mequinensa, però aquell dia era vocal al col·legi Vora Mar de Salou. “Ho recordo com un dia per a explicar als néts, un dels moments més importants de la meva vida. Vam crear un sentiment que encara dura amb la gent que vam coincidir. Encara que no els coneguessis d’abans, te’ls trobaves pel carrer i l’emoció era increïble.”

Amb la discreció dels qui hi són sempre però no se’ls veu, Montserrat Farriol, que llavors tenia 62 anys, va decidir d’implicar-se com a presidenta de mesa al col·legi de les Muralles, a Montblanc. “Teníem el convenciment que podia arribar a ser el dia més important per al país. Vaig portar l’urna fins a l’ajuntament, seguida pels protagonistes de la gesta.”

Anna Noëlle, de 63 anys, que va ser presidenta de mesa al col·legi Verge del Remei, a Premià de Dalt, coincideix a descriure aquest sentiment de compromís compartit: “Va ser un moment únic d’efervescència continguda durant molts anys. Finalment, podia expressar allò que els nostres pares i avis haurien volgut. La pujada d’adrenalina ens va ajudar a superar la por, l’eufòria ens va fer valents. Tant de bo els polítics ho haguessin estat igual.”

“Em semblava que havíem començat una revolució”

A tots els col·legis electorals, el matí va estar marcat pel blocatge informàtic que va complicar les votacions en un primer moment. “La gent va tenir molta paciència”, recorda Carles Castellet, de 55 anys, que aquell dia va ser president de mesa al col·legi Ramon Llull de Terrassa. “Durant el recompte, en un moment que vam sentir crits, ens vam amagar sota les taules, pels rumors que arribaven. Encara se’m posa la pell de gallina quan recordo tota la gent esperant els resultats.” De fet, els recomptes d’amagatotis per la possibilitat que s’enduguessin les urnes van ser una constant aquell dia. “Tornant a casa vaig plorar d’alegria. No sé com és possible haver perdut aquell rèdit.”