24 de juliol de 2011

"Narració d'una asfixia premeditada. Les finances de la Generalitat de Catalunya"" per Ramón Trias Fargas , Llibre recomanat. Pròleg resumint la història del tres Estatuts de Catalunya per Elisenda Paluzié.


"Narració d'una asfixia premeditada. Les finances de la Generalitat de Catalunya"

Ramon Trias Fargas (1922-1989) s’exilià el 1939 a Colòmbia amb la seva família, on es doctorà en Dret. MA en Economia per la Universitat de Chicago, el 1950 retornà a Catalunya. A partir d’aquell moment s’integrà en l’oposició política al règim franquista. Llicenciat en Economia per la Universitat de Barcelona, el 1962 guanyà la càtedra d’Hisenda Pública a la Universitat de València i el 1972 la de Barcelona. Expedientat el 1958 i el 1964, el 1975 fundà Esquerra Democràtica de Catalunya. El 1977 formà la coalició PDC amb Jordi Pujol per presentar-se a les eleccions a Corts. El 1978 EDC s’integrà a CDC, partit del qual fou president (1981-1989). Diputat a Corts (1977-1986), senador (1986-1988) i regidor de l’Ajuntament de Barcelona (1983-1987), va ser conseller d’Economia i Finances de la Generalitat dues vegades (1980-1982 i 1988-1989). Membre de la Comissió dels Vint, fou redactor de l’Estatut de Sau i membre de la ponència del Congrés que va discutir-lo. També va dirigir el Servei d’Estudis del Banc Urquijo i fou secretari del Banc de Barcelona. El 1976 va ingressar a la Reial Acadèmia de Ciències Econòmiques i Financeres de Barcelona.

A continuació es reprodueix la major part del pròleg de la professora Elisenda Paluzie i Hernàndez del llibre Narració d’una asfixia premeditada. Les finances de la Generalitat de Catalunya que acaba de reeditar l’Editorial Afers.

* * *

(...) La figura de Ramon Trias Fargas és d’aquelles que, amb la perspectiva del temps, ha pres més relleu, i per tant a ser convidada a prolongar-ne una obra és una responsabilitat i un honor que espero no decebre. Liberal quan pocs ho eren, o gosaven afirmar-se’n, economista i universitari rigorós i un dels polítics de més nivell que ha tingut la Catalunya postfranquista, Trias Fargas era per damunt de tot un home de conviccions fermes, sentit patriòtic i paraula clara i contundent. En cert sentit fou un polític incòmode, potser perquè la seva preparació intel·lectual l’allunyava de la «langue de bois» que gradualment van adquirir els polítics de la Transició. La seva mort, en un míting en un municipi petit, el Masnou, participant en la campanya electoral en unes eleccions en les quals ni tan sols era candidat, és una imatge que honora la política, en un moment on aquesta té tant de descrèdit. Avui la política s’ha professionalitzat a l’extrem, fins al punt que ja es parla de la classe política com d’una nova casta, una nova professió, la d’aquells joves al servei dels aparells dels partits, que a poc a poc van pujant graons, ocupant responsabilitats de tota mena, presoners d’ells mateixos i les seves eleccions, amb la paraula condicionada i l’esperit tenallat. Imaginar el catedràtic d’hisenda pública de 66 anys, que ho havia estat gairebé tot en política (diputat a les Corts espanyoles i després senador, president del seu partit, candidat a l’alcaldia de Barcelona i cap de l’oposició municipal, conseller d’Economia i Finances en dues ocasions), en un petit míting donant suport al seu partit, torna la política a la seva imatge més noble, la de l’experiència i l’excel·lència al servei del país i de la seva gent.

Han passat ja vint-i-sis anys des que Ramon Trias Fargas va publicar l’obra que es reedita ara. La seva lectura ens il·lustra meravellosament sobre les negociacions del finançament de la Generalitat de Catalunya a l’inici de l’autonomia: la Constitució, l’Estatut d’Autonomia de Sau i els primers traspassos. Escrita quan només havien passat cinc anys del restabliment de la Generalitat, el seu títol és premonitori. Les finances de la Generalitat han estat efectivament la narració d’una asfíxia premeditada. El 2011, en plena crisi econòmica, amb un atur del 18%, i una Generalitat de Catalunya obligada a uns ajustos pressupostaris duríssims, hem arribat al cap del carrer del que Trias Fargas advertia de manera premonitòria en aquest llibre fa més de vint-i-cinc anys: «Des del primer dia, la gent de Madrid comprèn que la manera més eficaç d’escanyar la nostra autonomia passa per fer-nos el pacte de la fam. Una autonomia sense diners és com un ciclista sense bicicleta. I és just reconèixer que per motius diversos nosaltres no hem sabut combatre aquesta estratègia.» L’any 2004, Jordi Pons i Ramon Tremosa, professors d’economia de la Universitat de Barcelona, publiquen el llibre L’espoli fiscal de Catalunya, una asfíxia premeditada, una obra que divulga les balances fiscals dels Països Catalans i per a la qual els autors escullen un títol amb un homenatge implícit a la figura de Ramon Trias Fargas i a l’obra que avui es reedita, un senyal inequívoc de la seva vigència i la seva capacitat de predir el futur de les finances de la Generalitat de Catalunya.

El poble que no coneix la seva història està condemnat a repetir-la. Llegir avui aquest escrit del 1985 que narra les negociacions de la Constitució espanyola i l’Estatut d’Autonomia del 1979, evoca una història més recent, la de l’Estatut del 2006 i el nou sistema de finançament que n’emana. Quan Ramon Trias Fargas fa autocrítica de les negociacions del capítol de finançament de l’Estatut d’Autonomia del 1979 se centra en dos aspectes. El primer error va consistir a deixar per al final la negociació del finançament a la Moncloa. Amb tota la resta acordada, els parlamentaris catalans no podien tornar a casa amb les mans buides, i així es va aprovar el capítol de finances amb el darrer alè i sense energia per imposar-se. De fet, fermesa en la negociació esdevenia sinònim de retard de l’Estatut. La por al fracàs, a quedar-se sense Estatut, va limitar la força negociadora de la part catalana. Trias Fargas diu amb raó que calia haver girat l’argument: el fracàs en tot cas hauria estat de l’administració espanyola, incapaç de resoldre el cas de Catalunya.


El segon error fou la manca d’unitat del camp català en la negociació. La primera divisió era entre representants nacionalistes i representants del PSC-PSOE, els quals consultaven les seves posicions amb els dirigents del PSOE. La segona, entre els mateixos nacionalistes: entre els que volien un Estatut el millor possible però sobretot com abans millor, i els que com Trias Fargas creien que més valia un Estatut més sòlid més endavant. En Trias Fargas no posa noms als primers, però amb la perspectiva del temps, és obvi que es refereix a altres dirigents de la Convergència Democràtica de Catalunya d’aleshores.


I ara, si fem l’exercici de situar-nos a final del 2005 i principi del 2006, vint-i-cinc anys després dels fets evocats per Trias Fargas, i recordem les negociacions agòniques a les Corts espanyoles pel finançament en el nou Estatut d’Autonomia, hi trobarem també la divisió del camp català, amb el primer secretari del PSC i aleshores ministre d’Indústria, José Montilla, anunciant esmenes el mateix dia que l’Estatut que el seu partit havia votat s’aprovava al Parlament de Catalunya. La cursa entre CiU i ERC per ésser els escollits per Rubalcaba i Zapatero a la taula de negociació. L’elecció de CiU com a soci preferent per arribar a un acord. La pressió de determinats empresaris per tancar un acord tan aviat com fos possible, espantats del boicot d’aquell Nadal contra el cava i altres productes catalans. I finalment l’acord tancat a la Moncloa pel president del govern espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero, i el líder de CiU, Artur Mas, una tarda de dissabte del mes de gener del 2006, amb tant de secretisme que fins i tot el número dos de la coalició de Convergència i Unió, Duran i Lleida, se’n va assabentar per telèfon tot esquiant a Baqueira. Amb menys èpica i més patetisme, però, els mateixos errors es reproduïen: manca de fermesa i manca d’unitat. En Trias Fargas recorda la tornada a Catalunya dels parlamentaris catalans el 8 d’agost del 1979 amb una rebuda molt modesta a l’aeroport de Barcelona, a diferència de la rebuda multitudinària que va tenir Macià, malgrat que l’Estatut de Núria encara va ser més rebaixat que el de Sau. Per Trias, la raó rau en el fet que el president Macià havia donat al poble la impressió d’haver lluitat fins al límit del possible. El 21 de gener del 2006 no hi va haver cap rebuda del poble a Artur Mas, líder de CiU i futur president de la Generalitat de Catalunya, ni modesta com al 1979 ni multitudinària com al 1932. Ben al contrari, la reacció del poble català fou una manifestació multitudinària el 18 de febrer del 2006 contra les retallades a l’Estatut i pel dret de decidir, la primera de les grans mobilitzacions sobiranistes de la primera dècada del segle XXI.


Pel que fa a la part més tècnica, la del mateix finançament autonòmic, la idea central que defensa Trias Fargas és, de fet, eminentment política: no hi ha sobirania sense la capacitat de cobrar impostos i de controlar la despesa pública. Per Trias, tota fórmula autonomista és una qüestió de sobirania, i la fiscalitat n’és la pedra de toc. En un Estat descentralitzat hi ha dues opcions: la que opta per un model de sobirania fiscal compartida, on dues o més unitats nacionals s’ajunten en peu d’igualtat, i tenen plena competència i lliure disposició sobre els recursos tributaris que cada una d’elles recapta, mentre que es posen d’acord sobre l’aportació a les càrregues comunes de l’administració central i al fons de solidaritat per ajudar a les menys desenvolupades; i l’opció centralista o d’«unitarisme subordinant», on és l’Estat qui recapta i qui concedeix diners per finançar les necessitats de les administracions subcentrals.


En totes les negociacions estatutàries viscudes per Catalunya des de la Segona República, aquesta dicotomia hi ha estat present, i malauradament, sempre ha acabat triomfant la segona opció: aquella on és l’Estat l’única administració amb sobirania fiscal, que acaba determinant quines són les necessitats de despesa de les administracions autonòmiques. Així, l’Estatut que ix de Núria preveia un model amb sobirania fiscal per a la Generalitat de Catalunya, on únicament se cedien els impostos indirectes per pagar els serveis generals de la República; però en l’Estatut que torna de les Corts espanyoles, l’Estatut del 1932, és l’Estat qui cedeix a la Generalitat certs ingressos, que no poden superar el cost dels serveis cedits.


L’Estatut de Sau era menys ambiciós que el de Núria, i optava per un tercer camí entre la sobirania compartida de l’Estatut de Núria i l’unitarisme subordinant de l’Estatut del 1932, on Catalunya participava en la recaptació d’impostos estatals i on s’establia un referent pels ingressos a rebre per la Generalitat: la xifra global que resultés per a Catalunya no podria ser inferior al percentatge de població ni superar el percentatge d’esforç fiscal. Però les Corts espanyoles alteren aquests límits, en introduir un apartat addicional a aquest article (el número 45 de l’Estatut del 1979) on s’hi afegeix el principi de solidaritat interterritorial com a base de la negociació de la participació de Catalunya en els ingressos de l’Estat. Sobre la base d’aquest principi, on l’Estat hi té la competència exclusiva establerta a la Constitució espanyola, tot és possible. Evidentment, Catalunya mai no va rebre uns ingressos equivalents a una mitjana ponderada entre el seu pes en la població total i el seu esforç fiscal relatiu.


Vint-i-cinc anys després va tornar a passar quelcom de semblant, de fet més semblant al procés viscut per l’Estatut de Núria que al de l’Estatut del 1979. Així, el 30 de setembre del 2005 el Parlament de Catalunya va aprovar un sistema de finançament similar al concert, on la Generalitat havia de recaptar tots els impostos i de manera bilateral acordar l’aportació amb l’Estat. La diferència amb el concert basc era que no només s’havia de contribuir a finançar els serveis estatals sinó que també s’havia de fer una aportació destinada a la solidaritat amb les altres comunitats autònomes. Però el poder de negociació de la Generalitat millorava exponencialment, i la Generalitat adquiria sobirania fiscal.

Ara bé, l’Estatut d’Autonomia de Catalunya que aproven les Corts espanyoles, i que el poble de Catalunya ratifica en referèndum el juny del 2006, renuncia a un canvi del model de finançament vigent, i es retorna a un model sense sobirania fiscal i del tipus d’«unitarisme descentralitzant», segons terminologia de Trias Fargas. L’Agència Tributària de Catalunya gestiona, recapta, inspecciona i liquida els impostos propis de Catalunya i els cedits totalment per l’Estat (art. 204.1). En no haver-se cedit totalment cap nou impost, aquesta agència fa les tasques que anteriorment ja efectuava la Direcció General de Tributs de la Generalitat. La gestió, recaptació, liquidació i inspecció de la resta de tributs (societats, IVA, IRPF o impostos especials) correspon a l’Administració Tributària de l’Estat. L’Estat pot delegar en la Generalitat alguna d’aquestes funcions per algun d’aquests impostos, i aquesta no les pot executar directament sinó mitjançant la seva participació en un consorci o ens equivalent, amb participació paritària de l’Agència Estatal d’Administració Tributària i de l’Agència Tributària de Catalunya, que s’ha de constituir en dos anys1. Aquest consorci es pot transformar en l’Administració Tributària de Catalunya (art. 204.2). Aquest consorci pot, doncs, acabar recaptant tots els impostos però només si l’Estat ho vol. L’Estatut deixa clar que les funcions són de l’Estat i que aquest, només si ho desitja, les pot delegar.

Pel que fa al punt fonamental, el de la determinació dels recursos que pertoquen a la Generalitat, l’article 206 de l’Estatut indica que els recursos de la Generalitat són els que es deriven dels seus ingressos tributaris, ajustats a l’alça o a la baixa en funció de la seva participació en els mecanismes d’anivellament i solidaritat. L’article 206.3 deixa clar que aquests nivells (d’anivellament i solidaritat) seran fixats per l’Estat. La Generalitat continua condemnada a un sistema de negociació multilateral, on l’Estat reté tot el poder de negociació, que acaba plasmant en la Llei Orgànica de Finançament de les Comunitats Autònomes (LOFCA).

Finalment, la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut, publicada al juliol del 2010, acaba d’aclarir allò que podia generar algun dubte respecte del poder absolut de l’Estat a l’hora de determinar el finançament de la Generalitat. Sense anul·lar gaires articles (dos incisos en dos articles) el Tribunal Constitucional en va tenir prou amb la interpretació per deixar ben clar qui té la paella pel mànec en finançament.

Així, en primer lloc, la sentència aclareix per la via interpretativa que la Comissió Mixta només és una comparsa del Consejo de Política Fiscal y Financiera, l’organisme multilateral on s’asseuen les comunitats autònomes de règim comú i l’Estat. Les decisions que afecten la coordinació de la hisenda estatal, i el principi de solidaritat consagrat a la Constitució, s’han d’adoptar en l’organisme multilateral, i llur determinació final correspon a les Corts Generals (LOFCA). La Comissió Mixta només és un instrument per apropar posicions!

L’article 206 de l’Estatut era especialment rellevant perquè establia que els recursos de la Generalitat es podien ajustar en més o en menys pels mecanismes d’anivellament i solidaritat i aclaria que «els nivells esmentats són fixats per l’Estat». El 206.3 establia el principi de l’anivellament parcial, segons el qual només s’havia d’igualar la prestació de serveis socials essencials, i en la resta de serveis Catalunya havia de rebre més, en funció del seu esforç fiscal superior. A la pràctica, la LOFCA aprovada la tardor del 2009 no va aplicar aquest principi. Després de la sentència, amb l’anul·lació de l’incís «en funció del seu esforç fiscal superior», ja no queda lloc a dubte.

De fet, el Constitucional afirma que els compromisos pressupostaris formalitzats en un Estatut d’Autonomia no constitueixen «un recurs que l’Estat hagi de consignar obligatòriament en els pressupostos generals de cada exercici econòmic», una frase ben il·lustrativa de la consideració que els estatuts d’autonomia tenen en l’ordenament jurídic espanyol.

Tres negociacions, Núria, Sau i Miravet-La Moncloa, tres casos que acaben amb un resultat similar: la manca de veritable sobirania fiscal per a la Generalitat de Catalunya. El catalanisme sembla, doncs, condemnat a recrear el mite de Sísif en les seves negociacions incessants i repetitives per millorar el finançament de la Generalitat de Catalunya. En la versió d’Albert Camus el mite es recreava així: «Els déus havien condemnat Sísif a fer rodolar incessantment una roca fins al cim d’una muntanya des del qual la pedra tornava a caure pel seu propi pes. Havien pensat, amb algun motiu, que no hi ha càstig més terrible que el treball inútil i sense esperança.»


Avui, amb un nou govern a la Generalitat de Catalunya, del mateix color polític del govern en què Ramon Trias i Fargas fou conseller en dues ocasions, s’emprendrà un quart intent: la proposta de pacte fiscal similar al concert amb què Artur Mas es va presentar a les eleccions al Parlament de Catalunya del novembre del 2010. La pregunta rellevant és si Catalunya tindrà força per trencar el malefici al qual sembla condemnada, o bé un darrer fracàs serà l’esperó per iniciar el procés d’autodeterminació de la nació catalana. Val la pena recordar per cloure aquest pròleg que Ramon Trias i Fargas, al míting final de les primeres eleccions al Parlament de Catalunya, el 1980, com recorda Xabier Arzalluz en les seves memòries, va defensar l’Estat català; provocant amb la seva sinceritat la preocupació dels altres dirigents del seu partit. Preclar i premonitori com ho fou amb la previsió del futur de les finances del govern català? La qüestió queda oberta i només el temps i la voluntat del poble de Catalunya ens ho aclariran.

Elisenda Paluzie i Hernàndez
Degana de la Facultat d’Economia i Empresa
de la Universitat de Barcelona

http://editorialafers.blogspot.com/2011/07/les-finances-de-la-generalitat-de.html 

(EL NOSTRE COMENTARI:   Ens felicitem per haver trobat un resum tan excel·lent de la negociació económica dels 3 Estatuts de Catalunya. Per fí veiem més clar tot el que ens expliquen a mitges. Moltes gràcies Sra E. Paluzie)


Article a la Cuca de Llum sobre finançament, comenta el cas basc amb el català: 

‘Economia ficció'  Per llegir-lo: anar la final d'aquesta pàgina i clicar "Missatges més antics", repetir-ho dues vegades.