9 d’abril de 2016

L'historiador Josep Fontana, a la presentació del seu llibre "La formació d'una identitat". Entrevista que li van fer al set. 2014 sobre la situació i futur a Catalunya


L'acte  de presentació del llibre al CCCB. Participació de Josep Fontana, Joaquim Albareda, Borja de Riquer, Josep Maria Salrach i Eva Serra.



>> El llibre La formació d’una identitat  del  Prof. Fontana  va ser objecte d'un debat-presentació al CCCB  de Barcelona el 15 de desembre 2014. L'acte ha estat enregistrat. Molt interesants les observacions dels altres historiadors. Podeu veure el vídeo clicant:
http://vimeo.com/115156863

A data d'avui aquest llibre és el primer a la llista dels més llegits. 
Aquesta és la coberta de la segona edició, ampliada. 2016


..........



>> A continuació teniu una entrevista al Prof. Fontana anterior al debat-presentació del llibre, que recuperem advertint què és previa a la consulta no oficial del 9N 2014. És del setembre'14.



"la feina que estic acabant, una mena d’història de Catalunya, La formació d’una identitat, està bastant encaminada a sostenir que cal seguir persistint, passi el que passi a curt termini."

     






1 DE SETEMBRE DE 2014  (hi ha opinions que cal llegir com prèvies  a  la  consulta  no  oficial  del 9 novembre)



Un dels historiadors més prestigiosos del món viu en un pis del Poble-sec, el seu barri de tota la vida, entre llibres que s’acumulen a terra i un parell de combatius cartells originals de Fontserè i Genovés que, amb discos de música clàssica, decoren un humil despatx on treballa sense descans. Acabada la seva única setmana de vacances d’estiu, Josep Fontana (Barcelona, 1931) reflexiona en pantalons curts però amb el seu habitual rigor i sentit crític mentre ultima un llibre sobre la formació de la identitat catalana i la introducció d’un treball col·lectiu amb historiadors d’arreu de l’Estat sobre “el problema de les Espanyes”.

Marc Andreu (.....) Sí. Darrerament he treballat en la història de Catalunya més recent i he comprovat que el 1979 el pànic de bona part de la nostra burgesia i de sectors conservadors de les classes mitjanes davant la perspectiva d’un govern d’esquerres amb participació dels comunistes va provocar una mobilització total. Afortunadament per a ells, Jordi Pujol va guanyar les primeres eleccions al Parlament i es va consolidar en el poder durant 23 anys.


Al cap de gairebé un segle de la Revolució Russa i 40 anys després de la Transició a Espanya, què és el que pot fer por?
Aquell pànic ja no hi és. Però perviu una por vaga que alguns economistes expressen amb la idea de l’asímptota del poder: el creixement dels beneficis del sistema es produeix paral·lelament a l’augment de la repressió sobre la societat i aquesta situació ha de tenir fi en un moment o altre. Quan institucions com el Banc Mundial o el Fons Monetari Internacional fan previsions a llarg termini, sempre es plantegen que el creixement de les desigualtats i de l’atur pugui provocar una explosió social. Però de moment és només una amenaça que no temen els qui es beneficien del sistema, perquè no la veuen propera i confien a seguir controlant la situació. Més enllà d’algun desequilibri sobtat, el sistema funciona raonablement bé, amb mecanismes de defensa i restriccions a la protesta. Als Estats Units, per exemple, hi ha un índex de població empresonada o en llibertat condicional que supera el que hi ha hagut mai enlloc del món; es calcula que hi ha més negres a les presons que els que hi va haver mai esclaus. I seguim tan tranquils i tan feliços.

Potser perquè els partits i sindicats d’esquerres, que durant un segle i mig han articulat la resposta al capitalisme, estan en hores baixes?

Els sindicats han estat pràcticament destrossats. Aquesta societat ha tolerat mesures, com les reformes laborals, que han deixat els sindicats desarmats. I no entro en la seva part de responsabilitat. Els partits, al seu torn, estan tan integrats i corromputs que no sembla que puguin ser forces de transformació. En aquest país hi ha un sistema de torns entre els dos grans partits que el Govern intenta reforçar amb reformes com la de l’elecció dels alcaldes. A la resta se’ls deixa un paper decoratiu. Com a l’època de la Restauració: liberals i conservadors deixaven fer la viu-viu a republicans i carlins per donar aire de pluralitat però sense deixar que fossin alternativa. Només cal veure el grau d’irritació produït pel fenomen de Podem, que se’ls escapa del control.



La comparació amb el règim de la Restauració ens aboca a un nou 14 d’abril?

El sistema de la Restauració, ja molt tocat, el va desmuntar el mateix Alfons XIII en donar suport a la dictadura de Primo de Rivera. Quan el 1930 es va plantejar tornar al sistema de torns, ja no era fàcil. Ho van intentar amb unes eleccions municipals, perquè confiaven que el domini caciquil als pobles permetria frenar qualsevol canvi.



Però se’ls van descontrolar les ciutats, on es va proclamar la República.

Sí. Però perquè el règim no tenia forces alternatives que poguessin imposar-se. A més, fins i tot l’ordre de reprimir a Madrid la gent al carrer va fallar perquè la Guàrdia Civil s’hi va negar. Avui la situació és completament diferent, no hi té res a veure. Les coses són molt més complexes i hi ha estructures europees que intervenen en contra dels canvis.
Cal atacar el sistema pels seus punts febles, com les eleccions municipals



Podem convenir, si més no, que vivim un moment de canvi històric?

Sempre som en moments de canvis. Què passarà? És difícil de preveure. Jo tinc fe en els moviments socials, que són l’únic que s’escapa del conformisme establert. A mi em sembla molt correcte (però ja veurem fins a quin punt eficaç) atacar el sistema pels seus punts més febles i, concretament, plantejar el canvi en les eleccions municipals. Sobretot pel gran avantatge que significa la proximitat amb l’electorat i els problemes a plantejar.



Per això ha signat el manifest de Guanyem? Creu que Barcelona és un subjecte històric propici a promoure canvis?

Barcelona s’ha mogut sempre. Un exemple i referent important per mi és la manifestació de l’11 de setembre de 2012: allò no va sortir de les consignes dels partits, que van quedar sorpresos que la gent es llancés al carrer d’aquella manera, amb una voluntat de canvi radical que no era de suport a la Generalitat. El crit d’independència va ser un “prou!” que expressava molts malestars. I aquesta ciutat ha respost moltes vegades a aquesta mena d’estímuls. També va ser molt important als setanta la mobilització per reclamar llibertat, amnistia i Estatut d’autonomia: va fer adonar el Govern que havia de fer alguna cosa si no volia que se li escapés la Transició de les mans. En un altre context, Barcelona també va sortir massivament al carrer contra la guerra de l’Iraq. Per això sempre espero coses d’aquesta societat i d’aquesta ciutat.



Però, pel que deia abans, no espera un nou 14 d’abril. Potser un 6 d’octubre

El 6 d’octubre de 1934 s’ha d’analitzar amb molta calma. D’entrada, perquè precisament Barcelona no hi va participar gaire. En termes socials, és un episodi que té més a veure amb el camp que amb la ciutat. No penso en dates d’aquesta mena. Sí veig que les darreres eleccions municipals van generar en aquest país un canvi monumental: la pèrdua del municipi de Barcelona va liquidar la força major que havia tingut l’esquerra, més o menys, per fer front a CiU. Tot va quedar en mans de Convergència, per bé que en una situació prou dèbil. Pot començar alguna cosa a partir d’una recuperació de Barcelona per l’esquerra? No ho sé, però d’alguna banda s’han de començar a moure les coses. I només quan es mouen prou des de baix per ser una amenaça els partits entenimentats es mouen també per encaminar el que la gent reclama.





I quin és el futur: la independència? Una revolta social?

Ara és mal moment per parlar d’independència. Esperem fins al novembre i a veure com acaba tot plegat. Les perspectives reals és evident que són mínimes. Però hi ha una cosa important, i ho explicava fa poc Borja de Riquer: hi ha gent nova donant suport a això, grups de classe mitjana, d’un cert nivell cultural, de pobles i ciutats mitjanes, que no estan enquadrats en partits i alguns sí en moviments socials. Veurem què pot donar tot això si resulta que els objectius immediats no són assolibles. M’estimo més no fer profecies. Però la feina que estic acabant, una mena d’història de Catalunya, La formació d’una identitat, està bastant encaminada a sostenir que cal seguir persistint, passi el que passi a curt termini. Vivim en una societat que ha estat resistint durant ni més ni menys que 500 anys tots els intents d’absorció i assimilació, que ha perdut tres grans guerres (1652, 1714, 1939), que ha patit intents de persecució i anul·lació cultural i que, així i tot, surt al carrer per reclamar la llibertat. Això no es resol en pocs mesos: és una batalla molt llarga i difícil en la qual es va creure que es guanyaven moltes coses el 1979, quan es va aconseguir un Estatut que venia amb trampa, perquè no ha estat respectat mai. Avui vivim una batalla més d’una guerra molt llarga en la qual cal repensar si val la pena seguir lluitant pel que estem lluitant. Jo crec que sí.
Sortir al carrer a lluitar pels drets i llibertats està en l’ADN de Catalunya


I per què lluitem?

Per mantenir la nostra identitat com a poble, que no implica només mantenir una comunitat de llengua i cultura, sinó moltes altres coses, com aquest contracte social que sempre va deixar a la gent d’aquest país la sensació que eren els posseïdors de drets i llibertats. En la nostra història mai no ha sortit la gent al carrer més que per defensar la democràcia. Mentre que en la tradició de la història espanyola hi ha manifestacions del tipus “¡Vivan las cadenas!” o contra Catalunya, que se seguiran produint, aquí les manifestacions sempre han estat en favor de la democràcia. Forma part de l’ADN de la nostra identitat.



Vostè va viure la polèmica del simposi “Espanya contra Catalunya”. Tots els mals vénen d’Almansa i el 1714? Els historiadors intervenen bé per delimitar els marcs conceptuals del debat polític?


Els historiadors hem de treballar tan seriosament com sigui possible per aportar coneixement i donar elements a la gent perquè pensi pel seu compte. Jo estic implicat en l’elaboració d’un llibre en castellà a València amb historiadors d’arreu que estudien el problema de les Espanyes i com s’ha manipulat. Serà un llibre que pot clarificar coses ara que el PP intenta inventar-se una història d’Espanya com la nació més antiga d’Europa. És un absurd fixar el model de nació i la unitat d’Espanya a partir de la conversió de Leovigild al cristianisme. Però es fa per sostenir aquest intent d’assimilació que es produeix des de la unió de la Corona de Castellà i la d’Aragó, amb un problema d’arrel: tenien sistemes polítics diferents. El sistema polític a la Corona d’Aragó implica, en general, que els ciutadans tenien uns drets i llibertats majors i de molt difícil lligam en un esquema com el de Castella. Per això, com a mínim des de Felip IV, l’objectiu va ser reduir tots els territoris a les mateixes lleis. La gent havia de renegar d’uns drets i llibertats que sentien com a propis perquè es referien a coses tan fonamentals com el dret a no rebre un càstig sense judici previ o a les limitacions al servei militar. I això ha creat sempre el mateix problema: el de l’assimilació. Si en uns moments es plantejava en termes legals, ara es vol que sigui cultural, total, absoluta.


Catalunya, que històricament s’ha rebel·lat contra aquesta assimilació intentant canviar Espanya, via federalisme o autonomisme, ara passa a un altre estadi?


Com a mínim, hi ha una cosa clara: si s’ha de sobreviure en el mateix marc existent, ha de ser amb un nou pacte i unes noves condicions, on els drets concedits a través d’un Estatut estiguin blindats. No poden estar sotmesos a qualsevol revisió que es proposi a través d’uns instruments judicials muntats des de dalt i pels dos grans partits. Si no canvia el marc present cap a la independència, les condicions per poder sobreviure exigeixen un nou pacte i no simplement una reforma d’alguns preceptes de la Constitució. Hi ha un llibre recent i prou interessant de Bartolomé Clavero, España, 1978. La amnesia constituyente, que explica que la Constitució ha estat modificada constantment pels alts tribunals, sobretot el Tribunal Constitucional. Però si alguna cosa aprèn l’historiador és que l’ofici de profeta és de molt risc. Ningú no és capaç de preveure tot el conjunt d’elements que han d’intervenir perquè es produeixi un esdeveniment. No es pot preveure què passarà al novembre d’enguany. (.....)
"Influeixen moltes coses, però cal tenir en compte que la Transició és un pacte amb el vell sistema en el qual aquest cedeix una part però es garanteix la continuïtat en molts altres sentits. La persistència de la judicatura franquista és un dels fets escandalosos d’aquest país. També que, quan es parla de la Transició, s’amaga que hi va haver més de 100 morts a les mans de la policia. Hi va haver molta violència, i no exclusivament d’ETA. Tot això està estudiat però seguim presentant la Transició com si hagués estat un festival."
http://www.sentitcritic.cat/josep-fontana-les-perspectives-reals-dindependencia-son-minimes-pero-cal-persistir-812

(Publicat a la Cuca de Llum per primer cop al gener del 2015)



Entrada a la Cuca de Llum del novembre 2014, amb un altre entrevista que el Prof. Fontana va concedir, molt interessant:
>>  "La formació d'una identitat. Una història de Catalunya", nuevo libro de Josep Fontana