Josep Fontana - Aquest article és boníssim, si podeu, no us el perdeu.
Entrevista a l'historiador, que publica el llibre
'La formació d'una identitat'
Autor/s: Andreu Barnils - 04.12.2014
Vilaweb
Josep Fontana (1931) és un dels historiadors catalans més prolífics i llegits. Més de quinze llibres escrits, doctor en lletres per la Universitat de Barcelona i deixeble de tres grans historiadors: Pierre Vilar, Ferran Soldevila i Jaume Vicens i Vives, de qui fou ajudant. L'any 1966 les autoritats franquistes el van apartar de la docència durant dos anys. Ha exercit de degà a la Facultat de Lletres de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), i ha estat professor a la mateixa universitat i a la Pompeu Fabra. Fundà l'Institut Universitari d'Història. Fontana ha introduït els treballs d'Eric Hobswam, Edward Thompson, George Rudé o Aleksandra Lublinskaia a casa nostra. Ara acaba d'escriure el llibre 'La formació d'una identitat' (Eumo Editorial). És una història de Catalunya des del segle VIII fins als nostres dies. En 482 planes (incloses cinquanta de bibliografia) mira de respondre com és possible que la identitat catalana hagi arribat fins als nostres dies amb tants entrebancs. Ací en podeu llegir un fragment. Fontana ens rep molt amablement al seu pis del Poble-sec, barri de Barcelona on viu des de l'any 1939.
Vilaweb
Josep Fontana (1931) és un dels historiadors catalans més prolífics i llegits. Més de quinze llibres escrits, doctor en lletres per la Universitat de Barcelona i deixeble de tres grans historiadors: Pierre Vilar, Ferran Soldevila i Jaume Vicens i Vives, de qui fou ajudant. L'any 1966 les autoritats franquistes el van apartar de la docència durant dos anys. Ha exercit de degà a la Facultat de Lletres de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), i ha estat professor a la mateixa universitat i a la Pompeu Fabra. Fundà l'Institut Universitari d'Història. Fontana ha introduït els treballs d'Eric Hobswam, Edward Thompson, George Rudé o Aleksandra Lublinskaia a casa nostra. Ara acaba d'escriure el llibre 'La formació d'una identitat' (Eumo Editorial). És una història de Catalunya des del segle VIII fins als nostres dies. En 482 planes (incloses cinquanta de bibliografia) mira de respondre com és possible que la identitat catalana hagi arribat fins als nostres dies amb tants entrebancs. Ací en podeu llegir un fragment. Fontana ens rep molt amablement al seu pis del Poble-sec, barri de Barcelona on viu des de l'any 1939.
—Dieu que us vau animar a escriure el llibre després d'assistir a la manifestació independentista de l'any 2012.
Manifestació de l'11.set.2012. Pg Gràcia. Foto Blanca Alsina
—Els de Catalunya Ràdio, no sé per què, m'inviten al seu estand, a l'Estació de França. Ho veig tot, i amb els monitors de televisió al voltant. Hi tinc una percepció de la manifestació diferent, i d'un final que no sé si la gent va copsar: quan es van presentar les peticions a Núria de Gispert, presidenta del Parlament, la gent xiula. M'adono que agafa de sorpresa la gent de Convergència i que per primera vegada es produeix una mena de resposta clara sobre la petició d'independència. Això em fa pensar que allí hi ha alguna cosa. Sobretot una, per mi fonamental: aquella gent es mobilitza des de sota. Això em lliga amb unes altres experiències. Per exemple: com és que l'any 1977 surt un milió de persones al carrer? Qui ho ha preparat allò? Ningú. No havien estat ensinistrats, aquella gent. No hi havia propaganda catalanista, aleshores. La manifestació em fa pensar en aquestes coses.
—També dieu que voleu divulgar investigacions recents sobre la història catalana que no han arribat a la gent. Per exemple?
—La
idea que el despotisme il·lustrat del segle XVIII va promoure el
creixement econòmic després del 1714 és una 'filfa'. Ho dius a la gent i
es queden sorpresos. Que els Borbons van promoure l'èxit econòmic s'ha
dit tant, que s'ho han cregut!
—M'ha xocat una cosa que dieu en algunes altres entrevistes: la paraula 'raça' és un invent espanyol.
—Això
ho va explicar un historiador anglès sobre morescos. Diu que 'raza' és
una paraula castellana que vol dir 'defecte en un teixit'. 'Un teixit
que té raça.' Després la paraula passarà a les altres llengües, perquè
efectivament a Castella és una paraula que passa a aplicar-se a 'la raça
de moros i raça de jueus'. Com un defecte. A Castella hi ha un refús a
la diferència cultural. Refús més cultural que no pas religiós, perquè
quan es converteixen es manté. No hi ha hagut manera que Castella
entengués l'associació amb ells de cap més manera que no sigui
l'absorció. No toleren la diferència cultural. Castella no ho pot
suportar. I aleshores... raça. L'exigència d'un certificat de netedat de
sang es manté encara al segle XIX. El 1824, al reglament de mestres de
primeres lletres s'exigeix la presentació d'un certificat de netedat de
sang. Jo en guardo algun, d'aquests.
—Una idea del vostre llibre és que la falta de grans fortunes a la Catalunya medieval va afavorir la democràcia interna.
—Sostinc
que hi ha un equilibri, si es vol en la mediocritat, dins la societat
medieval catalana, que empeny cap a una sortida pactista entre els
membres de la societat. El fet que la monarquia no és prou forta, a
Catalunya, per convertir-se en absoluta, i que més tard la gran noblesa
catalana emigri cap a la cort de Madrid ajuda. No queden nobles i queda
un tipus de societat que té dues classes de regiment: la Generalitat i
el Consell de Cent. Tens una societat que funciona bastant com una
República. Dóna un tipus de societat molt diferent del que es va
desenvolupar a Castella.
—Per exemple?
—Les
corts, per exemple, que fixen al rei l'obligació de reunir-les. A
Castella el rei no té aquesta obligació. O l'existència de la
Generalitat, que és molt important perquè manté aquesta observació sobre
les lleis entre reunió de corts i reunió de corts. Això no existeix a
Castella. No hi ha aquest organisme que manté el control sobre la
política. I sobretot el fet que arriba un moment que qui controla la
Hisenda pública és la Generalitat. El control dels diners és a les mans
d'aquestes institucions, i per tant fora de l'abast del rei. Això és un
fet molt nou, que no es dóna a França ni Anglaterra fins el segle XVII o
XVIII. I aquí apareix des del segle XIV.—Catalunya com a protoestat modern.
—Sí,
són estructures d'estat modern. Sempre s'ha de matisar. Són societats
en camí de la democratització, no democràtiques encara. I la societat
catalana de començament del segle XVIII és una societat efectivament
amb
uns graus de llibertat considerables, i fixats en aquestes lleis. Lleis
que garanteixen coses tan importants com ara que no es pot castigar
ningú sense judici. Als militars castellans, quan vénen aquí, això els
fot nerviosos. Una altra: no hi ha obligació d'anar a la guerra llevat
que sigui per a defensar el país i sempre que el rei hi sigui present.
De cap manera no és té obligació d'anar a una aventura de conquesta. Hi
ha també el Tribunal de Contrafaccions (1702-1713). Aquest tribunal a
penes s'havia estudiat i és important. Feia de tribunal de garanties.
Recomano un estudi d'Eva Serra i Josep Capdeferro: 'La defensa de les constitucions de Catalunya. El Tribunal de Contrafaccions'.
Em fa por que aquest llibre no es difongui prou. Dóna una idea clara de
cap a on anaven. No parlem d'una democràcia moderna. No. Però anàvem
per aquest camí. Per tant, com podia haver funcionat la monarquia de les
Espanyes en un tros funcionant amb regles com aquestes, i Castella amb
les seves? Impossible.
—Com expliqueu que s'hagi mantingut aquesta idea de nació entre els catalans, tot i formar part del regne espanyol des de fa segles?
—Això sol ja explica les diferències entre Catalunya i Castella?
—No. Explica tan sols que aquesta societat continua essent diferent. I que pot fer créixer els nuclis d'industrialització. El 1840 Catalunya té els tres primers sindicats moderns. Quan fora d'aquí no s'ha passat de confraries pietoses. Té unes formes de vida diferents. Distintes. A mi m'impressiona un fet, i l'assenyalo: quan als anys quaranta del segle XIX s'enderroca la Ciutadella, a Barcelona els membres del batalló de la milícia diuen que ho fan perquè la terra de la Ciutadella havia estat arrabassada a gent de la ciutat per un tirà que era Felip V. I que s'ha de tornar a les famílies propietàries. 'Lo hemos hecho porque somos libres, somos catalanes.' Com el 1842 existeix aquesta idea que aquí hi havia hagut una usurpació més de cent anys enrere, que ens havien pres les cases, les terres. Com perviu. I sense llibres d'història, sense escoles que ho expliquin.
—Dieu que no voleu que us tradueixin el llibre a l'espanyol.
—Aquest
llibre ja em porta maldecaps ara. Això de voler mostrar que són
diferents.... Abans d'ahir fins i tot a El País en feien conya, d'això.
Sobre historiadors a sou que diuen que 'somos diferentes y si cuela
cuela'. Miri, jo no estic a sou de ningú. De fet, jo no sóc una persona
benvista ni a Convergència ni a La Vanguardia. Jo, a un lector castellà
li ho hauria d'explicar d'una altra manera. I sempre comparant amb la
seva realitat de Castella. Seria un altre llibre. Si aquest llibre es
tradueix al castellà, els lectors de bona fe, bé, però la majoria se
sentirien 'rebotats'. Per això, a la primera proposta que m'han fet de
traduir-lo al castellà, hi he dit que no. No serviria de res, perquè si
ho he d'explicar a un lector castellà, li ho he d'explicar d'una altra
manera. Aquest llibre és fet per a la gent d'aquí, per explicar-los que
aquesta cosa que els duu a sortir al carrer, a manifestar-se, ve de
lluny. El protagonista d'aquest llibre és la gent. Podria dir el poble.
No. La gent. Els qui defensen Barcelona el 1714 són la gent. Els qui fan
el gran canvi econòmic al segle XVIII són la gent. Els qui salven la
llengua al segle XIX són la gent. I és la gent que resisteix l'impacte
del franquisme sense deixar-se esclafar. No són els partits. Quan el
1977 surt un milió de persones és la gent. I el 2012 és la gent que
surt. La meva idea és que aquest país, si s'ha de salvar, el salvarà la
gent.
—Havíeu militat al PSUC antifranquista, i parleu de les esquerres traïdores.
—Jo
vaig ingressar el PSUC, amb un programa que parlava d'autodeterminació,
l'any 1957. Fins el 1977, vaig estar-hi vint anys. Els pactes de la
transició van arribar. Els partits d'esquerres es van adonar que no es
podien imposar. No eren prou forts. Jo hauria acceptat que el partit del
qual formava part hagués dit: 'No tenim ni les condicions ni la força
per a aconseguir els objectius.' En lloc d'això se'n van oblidar. El
carrer ja no importava, importava la política parlamentària. I ho van
engegar tot a rodar. Es va matar des de dalt. Sostinc que en alguns
casos parlar de traïció és ben clar. Dono l'exemple de Felipe González.
Ara han sortit unes memòries d'un que va ser membre del futur CESID. Hi
explica les converses de González i Guerra amb els membres dels serveis
secrets just abans de legalitzar-se el PSOE. González, de cara enfora,
diu que defensa el dret d'autodeterminació. I al serveis secrets els diu
que de cap manera acceptarà el pacte fiscal per a Catalunya, que aquí a
Catalunya hi ha una cosa errònia, que els treballadors segueixen als
comunistes i no els socialistes, i que mai no tolerarà un partit
socialista català independent. Aquest, pel cap baix, van mentir de la
manera més descarada. Sí, parlo dels que van trair la gent que s'ho
havien jugat per una altra cosa. Volíem una altra cosa.
—Escoltant-vos... No hauríeu de ser a la CUP?
—Hi
he parlat, i em cauen molt simpàtics. Quan es mouen en l'àmbit
municipal, pel que sembla, ho fan esplèndidament bé. Però ara que han
passat més amunt... Per exemple, posar en primer lloc els Països
Catalans. Mmm. Anem amb calma. Perquè a València hi ha una altra cosa. I
a Mallorca, una altra. Vull recordar que en tots dos llocs voten el PP.
Ara, hi ha una cosa molt reveladora. Quan em toca anar a reunions
obertes, xerrades, etc., per exemple, de CCOO veig que són gent de
cinquanta anys en amunt. I quan vaig amb la CUP són gent jove. La CUP té
més capacitat, però tenen problemes. Costarà d'eliminar la por que
encara fan. Tinc una considerable simpatia per ells, però també dubtes
considerables sobre com se'n sortiran en la política parlamentària.
—He vist que dèieu que la independència només s'aconsegueix amb una guerra.
—Quan
dic això, es pot matisar. La independència es pot aconseguir o per la
força o per la negociació. Força no en tenim. Negociació? Fer-se
il·lusions que avui algú en un govern de Madrid és capaç de concedir-nos
això em sembla bastant difícil. En tot cas em sembla que serà una
lluita que serà llarga. A mi l'aspiració a la independència em sembla
totalment justa i legítima. Ara, em sembla que és difícil. És admirable
que s'hagi aconseguit el nivell de mobilització que s'ha aconseguit. Que
la gent no s'hagi cansat de veure que aquests passos no aconsegueixen
coses.
—El 9-N vós i jo vam votar al mateix col·legi.
"La formació d'una identitat. Una història de Catalunya", nuevo libro de Josep Fontana (cliqueu per llegir el post amb la ressenya)
"La formació d'una identitat. Una història de Catalunya" Josep Fontana. Eumo Editorial. Vic. 2014. (485 pàg)
El llibre La formació d’una identitat del Prof. Fontana va ser objecte d'un debat-presentació al CCCB de Barcelona el 15 de desembre 2014. L'acte ha estat enregistrat. Molt interesants les observacions dels altres historiadors. Podeu veure el vídeo clicant:
http://vimeo.com/115156863
Entrades relacionades:
>> La frase: "...necessitem un país dempeus i una societat compromesa’ Ernest Maragall
>> Com és el caràcter català. Dos llibres clàssics: "Notícia de Catalunya" de Vicens i Vives, i "Les formes de la vida catalana" de Josep Ferrater Mora
(Aquesta entrada ha rebut 756 visites)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada