Financial Times mostra avui un mapa d’Europa amb els ingressos mitjans disponibles per persona, i per regió de la UE, del 2011. El diari explica que l’ingrés disponible és generalment una millor mesura del poder adquisitiu individual que el PIB per càpita, ja que es veu en la quantitat disponible de diners a les llars, deixant de banda els guanys de les grans empreses multinacionals amb seu a cada regió en particular.
Segons el rotatiu econòmic britànic, el que més els va impactar
d’aquest mapa, però, és que la distribució geogràfica molt desigual dels
ingressos, no s’està produint a nivell nacional, sinó a nivell
regional.
Els llocs de color verd fosc són els més rics, mentre que els groc pàl·lid són els més pobres.
D’entrada Catalunya es situa en la part de riquesa d’Europa al nivell
de nord d’Itàlia o la major part de França, però el diari, que dedica
una especial atenció als estat italià i espanyol matisa aquest fets,
perquè el mapa no té en compte les “transferències en espècies”,
que no s’expliquen, el que podria ser un problema per a països amb
impostos molt alts, però que després donen moltes prestacions
gratuïtes en tot tipus de serveis i prestacions, com Dinamarca, els
Països Baixos i França ( i afegim nosaltres, aquí s’explica també la paradoxa catalana)
Financial subratlla que, per dir-ho en altres paraules, Espanya i Itàlia es dediquen a la “unió de transferències” (terme utilitzat a Europa per referir-se a les transferències de diners a les zones menys prosperes),
almenys tant com la zona de l’euro en el seu conjunt – es refereixen a
que traspassen els ingressos de les zones més prosperes a les menys –
almenys al mateix nivell que es fa entre països de l’eurozona en el seu
conjunt. Per aquest motiu no veu gens estrany que els partits
nacionalistes al País Basc, Navarra, Catalunya i el nord d’Itàlia
s’hagin tornat tan populars en els últims anys.
Es remet a l’article recent del Deutsche Bank
sobre els aspectes econòmics dels moviments independentistes a Europa
que explica alguns dels detalls de com els governs estatals s’ocupen
d’aquestes distribucions desiguals. Recorda però que aquest repartiment a Espanya i Itàlia, varia molt en funció dels nivells d’autonomia fiscal de cada regió, i que això afecta a la quantitat que es transfereix regularment de les regions més riques a les més pobres.
En el cas de l’estat espanyol, explica que El País Basc i Navarra,
que són les dues regions d’Espanya amb la major renda disponible
mitjana, tots dos tenen autonomia fiscal. Una conseqüència interessant
és que en realitat reben més de la resta d’Espanya del que hi
contribueixen, tot i ser més rics. Per contra, Catalunya i
Madrid ( però aquí no tenen em compte el biaix de capitalitat de Madrid)
paguen en molt més del que reben. Com a conseqüència, això significa
que els habitants d’aquestes regions en realitat acaben amb menys
despesa governamental neta per persona, que les persones que viuen, per
exemple, a Extremadura.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada