4 de setembre de 2017

Canvia de parer un unionista influent: " Antoni Puigverd i el topall de la tercera via"


                                                     Antoni  Puigverd

Iu Forn
Barcelona. Dimarts, 15 d'agost de 2017


Un dia de la Mare de Déu d'Agost no és tal si no arriba acompanyat d'una tempesta. I l'article d'avui de l'Antoni Puigverd a La Vanguardia n'ha provocat una de político-mediàtica que els indepes han aplaudit, que els terceraviïstes han fet veure que no existia i que a El Nacional ho hem explicat així.

L'article de l'Antoni Puigverd és important per molts motius. Quedem-nos-en amb quatre: per qui l'escriu, per on l'escriu, pel que diu i per com ho diu.

L'Antoni, efectivament, és un dels màxims defensors de la tercera via. Sempre des de l'argumentació, des del debat de les idees i fugint de la crispació i la desqualificació. L'Antoni pensa el que pensa per honestedat intel·lectual, no perquè busqui una mamella que li ragi. El seu posicionament és sincer i no és posturisme supervivent a la recerca d'un aixopluc. Ell sempre ha cregut que l'anomenada tercera via era possible però, tal i com escriu a la seva peça, té ulls i ha acabat derrotat per la realitat: Predicar la por i demanar resignació ha estat la recepta dels moderats catalans, que no poden oferir res més que el seu desig de diàleg, ja que l'Estat ha negat per activa i passiva el diàleg.

I el que avui expressa l'Antoni és el sentiment de molts catalans que en un moment donat van creure que allò de l'encaix era possible, però que no han tingut més remei que reconèixer que la seva proposta és impossible i que ell dissecciona així: la majoria dels ciutadans espanyols senten que la Constitució és un vestit que els va força a mida (només el qüestionen els indignats, que encarna Podem; també se n'han sentit exclosos). Els catalans van votar la Constitució: esperant que el vestit no es tornaria una cotilla. Ara molts d'ells troben que comprimeix de manera abusiva i asfixiant. Però no tenen força demogràfica per canviar-la. Se senten engabiats. Lògicament, la ciutadania espanyola ho viu d'una altra manera: no pot, ni vol, entendre les il·lusions i problemes del catalanisme. Per això s'han popularitzat en tertúlies espanyoles les visions caricaturesques (el tòpic de la pela) o els judicis temeraris sobre els catalans (estan malalts, adoctrinats, fanatitzats, fracturats...). La trista conclusió d'aquest panorama és que només hi ha dues sortides: resignació o ruptura.

Són molts els catalans que, havent-se fet indepes perquè no els han deixat cap altra alternativa, també han vist que aquesta via no els porta enlloc. Per què? Perquè l'Estat és qui fa el reglament i qui l’aplica i nosaltres som el jugador que és a la gespa, a qui expulsen arbitràriament i que l'únic que pot fer és negar-se a sortir del terreny de joc i fer córrer el temps a veure si passa alguna cosa que permeti, primer seguir al camp, després guanyar el partit i, finalment, celebrar el títol. I aquest sentiment i aquesta visió de la situació, agradi o no a molts (i a moltes), és la de molts catalans. I cal tenir-la en compte. Són els que pensen, com escriu l'Antoni que Aquest context empeny encara més els independentistes a tirar pel dret. Molts no volen saber que la cosa acabarà malament. D'altres sí que ho saben i, tanmateix, persisteixen en el seu camí. De manera fatalista, com qui, conscient de la irreversibilitat de la seva malaltia, tria l'eutanàsia. Rebutgen les cures pal·liatives que prometen els moderats (els quals, de fet, no tenen a la farmaciola ni una aspirina per oferir). Són els catalans “moderats” a qui ja no els queda cap conill al barret perquè la radical negativa espanyola a obrir el debat els ha matat de gana i d'avorriment tots els conills i els ha arnat el barret.   

L'Antoni Puigverd diu avui que Jo puc ser contingut personalment, però no puc tancar els ulls a la realitat. Davant d'aquest panorama, no tinc l'atreviment de recomanar contenció, és a dir, resignació. Veurem (i llegirem) com es desenvolupa a partir d'ara aquesta no resignació, però la reflexió d'avui hauria de ser aprofitada pels líders indepes per adreçar un missatge als Antonis Puigverds que encara no han fet el pas, als que estan a punt i als que l'han fet però tenen la sensació d'estar en terreny pantanós. I oferir-los un projecte que els faci sentir inclosos i partícips d'aquesta no resignació col·lectiva. I, sobretot, a la terra ferma.

http://www.elnacional.cat/ca/opinio/iu-forn-antoni-puigverd-fi-tercera-via_182853_102.html 

http://www.elnacional.cat/ca/politica/tercera-via-antoni-puigverd-vanguardia-resingacio_182775_102.html

Cap comentari: