L'autor més universal de la histografia catalana defensava el compromís social de la història
Sílvia Marimon
“Per què es tria un ofici com el d’historiador? En el
meu cas, no va ser perquè el que m’havien ensenyat com a història els
primers anys de la universitat em produís una mena de fascinació
intel·lectual”, va escriure Josep Fontana (Barcelona, 1931) a "L’ofici
d’historiador" (Arcàdia, 2018). “El que havia de representar per a mi
aquest ofici ho vaig aprendre de mestres i amics, més al marge de la
universitat que a dins seu, i tenia menys a veure amb l’engrescament
intel·lectual que amb la consciència de la utilitat social de la feina”,
afegia Fontana, que va morir ahir al matí als 86 anys després d’una
llarga lluita contra el càncer. El funeral serà avui al migdia al
Tanatori de les Corts.
Fontana no va deixar de
treballar fins a l’últim moment ni va perdre la curiositat. Sempre
oferint una mirada alternativa, qüestionant i fent-se moltes preguntes.
Però sobretot va tenir la capacitat de saber difondre i encomanar la
passió per la història. Va ser mestre de molts. Va saber ensenyar el que
ell anomenava el seu “ofici”. Va impartir classes d’història
contemporània i història econòmica a les universitats de Barcelona,
València, Autònoma de Barcelona i Pompeu Fabra, de la qual era
catedràtic emèrit. Va rebre la Creu de Sant Jordi el 2006 i el Premi
Nacional de Cultura el 2007, en reconeixement a la seva trajectòria
professional. Aquest setembre l’Ajuntament de Barcelona li havia de
lliurar la Medalla d’Or de la Ciutat per ser “un ciutadà compromès amb
Barcelona” i “militant per la justícia i rebel contra la injustícia”.
L’historiador més universal
“És l’historiador més universal que hem tingut. Cap altre català ha
tingut el seu impacte ni la seva transcendència. La seva obra ha sigut
traduïda a moltes llengües -diu l’historiador Borja de Riquer-. Tenia
una gran capacitat per plantejar preguntes a la història i saber
respondre-hi amb un rigor científic excepcional i amb un estil
clarificador i atractiu”. Les seves classes a la universitat sempre
estaven plenes. “Impactava i estimulava els alumnes. Va dirigir multitud
de tesis doctorals d’alumnes d’arreu de l’Estat”, afegeix De Riquer,
que també destaca l’aportació de Fontana a la historiografia catalana:
“Va saber explicar com la Catalunya contemporània més avançada
econòmicament i socialment havia sigut frenada per les classes dirigents
espanyoles, que van prioritzar els seus interessos”.
Fontana és autor d’una llarga llista d’obres que analitzen de manera
lúcida els canvis dels últims segles. Entre els seus llibres destaquen
"El siglo de la revolución" (Crítica, 2017), "La formació d’una identitat.
Una història de Catalunya" (Eumo, 2014), "El futuro es un país extraño.
Una reflexión sobre la crisis social de comienzos del siglo XXI" (Pasado
& Presente, 2013), "Por el bien del imperio. Una historia del mundo
desde 1945" (Pasado & Presente, 2011), "De en medio del tiempo"
(Crítica, 2006), "Europa ante el espejo" (Crítica, 1994), "La història
després de la fi de la història" (Eumo, 1992) i "La quiebra de la
monarquia absoluta" (1814-1820) (Crítica, 1971). Va impulsar revistes de
recerca històrica com Recerques, va col·laborar a L’Avenç, va dirigir la
"Historia Universal Planeta" i va codirigir, amb Ramon Villares, "Historia
de España", una obra en dotze volums. Va dirigir també la secció
d’història de l’Enciclopèdia Larousse i va ser director de l’Editorial
Crítica. Òbviament, era un lector voraç. La seva biblioteca -se l’havia
llegit sencera- era molt extensa, i el 1991 va fundar l’Institut
Universitari d’Història Jaume Vicens Vives, de la UPOF, a la qual va
donar 37.000 documents, sobretot llibres d’història moderna i
contemporània i d’història econòmica. Conservava encara uns 15.000
llibres més a casa.
Fontana era, en molts aspectes,
una rara avis. Es va llicenciar en lletres el 1956 i, el mateix any, va
ser professor adjunt a la Universitat de Liverpool. Franco encara
governava i Fontana va fer l’inimaginable: portar a Espanya una gran
quantitat de bibliografia estrangera. Va ser una veu dissident -era
comunista-, i el 1966 el van apartar de la universitat pública. “Fontana
va introduir molts autors i obres que aquí eren desconeguts”, assegura
Jaume Claret, director del grau d’història, geografia i història de
l’art (UOC-UdL). “La seva recerca sobre la crisi de l’antic règim és
fonamental, no només per tot el que descobreix, sinó també per com
canvia la manera de veure el segle XIX -explica Claret-. Va tenir un
gran impacte entre els professors de secundària i entre moltes persones
que no són historiadors. Va fer una gran aportació difonent i acostant
la història a un gran públic”.
La vocació de combat i debat
Fontana va tenir com a mestre, entre d’altres, Ferran Soldevila.
L’historiador recordava a L’ofici d’historiador que feien les classes
clandestines al menjador de casa de Soldevila. “Em va ensenyar a
entendre que darrere d’un document o del text d’una crònica hi havia
éssers humans amb sentiments i problemes. Soldevila era, a més, un model
de dignitat”, va escriure. Els altres dos referents seus van ser Pierre
Vilar i Jaume Vicens Vives. “De Vives vaig aprendre que aquest ofici
només tenia sentit si el fèiem amb plena consciència de la seva dimensió
cívica”, deia. Per a Fontana, la recerca històrica no va ser mai un
exercici intel·lectual per a un públic educat, sinó que tenia més a
veure amb l’elaboració d’una consciència col·lectiva. “Si la nostra
feina no servia per entendre millor el món en el qual vivíem, no servia
per a res”, va escriure.
“Fontana va ser un dels
millors historiadors europeus contemporanis -assegura l’historiador
Joaquim Albareda-. Va superar en molts aspectes els seus mestres, com
posa en evidència la seva amplíssima bibliografia. La seva
intel·ligència era excepcional i tenia una capacitat de treball fora del
comú”. I feia una cosa cada vegada més inusual: relacionava història
cultural, social, política i econòmica. “Es va apropar més que ningú a
la història total que reivindicava Pierre Vilar”, diu Albareda.
“Era únic. Va obrir uns horitzons immensos. Tenia una gran cultura i
una gran capacitat per assimilar diferents corrents historiogràfics i
tot allò que passava al món”, explica l’historiador Manel Risques, que
va coincidir amb Fontana al Centre de Treball i Documentació, un nucli
interdisciplinari d’anàlisi i de debat en el terreny de les ciències
socials format el 1976 per molts dels que havien lluitat en
l’antifranquisme. Una de les primeres coses que va fer el Centre de
Treball i Documentació va ser un homenatge a les Brigades Internacionals
i un col·loqui sobre la Guerra Civil. Risques recorda que va publicar
el seu primer article gràcies a Fontana. “Vaig llegir La quiebra de la
monarquia absoluta (1814-1820) el 1973, mentre feia la mili, i em va
redescobrir la història -assegura-. Hi ha un abans i un després de
Fontana en la historiografia. La seva vocació de combat i de debat, la
defensa de la història com un element per transformar el món, aquest és
el seu llegat i el que el fa únic”.
Gemma Rubí,
professora d’història contemporània de la UAB, va ser alumne de Fontana i
de Pierre Vilar, els primers anys de la Transició: “El que el
diferenciava d’altres historiadors era la manera com construïa el relat;
ho feia des d’una perspectiva crítica però no militant, i això els
estudiants de la meva generació ho vam valorar molt”. Rubí recorda com
l’impactaven les classes de Fontana, com “descarnava” la realitat amb
totes les seves cares i tensions. “Seleccionava i explicava
esdeveniments, fets concrets i puntuals, que tenien tanta substància que
podien impregnar tota una època -explica Rubí-. Poca gent sap fer-ho
com ho feia ell, tenia una gran intuïció”. Rubí creu que encara és
d’hora per valorar el seu llegat i el seu mestratge: “Moltes vegades me
n’adono que, a la pràctica, estic fent el mateix que ell sense
haver-m’ho proposat”.
Activisme contra la desigualtat
Per a Fontana, la utopia era necessària. Quan era petit va viure la
Guerra Civil i va patir els bombardejos. El seu pare tenia una llibreria
de segona mà, i amb la família s’amagaven al refugi que hi havia al
Palau de la Generalitat, que era prop de casa seva. D’infant assistia a
les reunions clandestines que celebrava el seu pare -catalanista i
d’esquerres-. De jove va formar part de l’antifranquisme i va ser del
PSUC des del 1957 fins al 1980. Va donar suport a la formació de
Barcelona en Comú d’Ada Colau tancant el 2015 la llista de la formació.
Creia que s’havia de lluitar per millorar el que no estava bé, i estava
convençut que la desigualtat només es podia revertir des de baix. “Des
de l’activisme. No es pot confiar que les solucions vinguin des de
dalt”, assegurava. L’ofici d’historiador acaba així: “No és una feina
fàcil, no és còmoda, perquè ens haurà d’obligar, per força, a
mostrar-nos crítics amb l’ordre establert i ens condemnarà, per això, a
la marginació que aquest ordre reserva a la dissidència. Però val
realment la pena”.
https://www.ara.cat/cultura/Mor-historiador-Josep-Fontana_0_2078192245.html?utm_medium=social&utm_source=facebook&utm_campaign=ara
Altres articles sobre el seu llegat:
>> 2017 - Entrevista en motiu de la publicació d' ‘‘El siglo de la revolución’’, lúcida i realista anàlisi del món des de 1914. https://cat.elpais.com/cat/2017/02/15/cultura/1487194142_181769.html
Recordem algunes entrevistes i publicacions del Prof. Fontana publicades a la Cuca de Llum:
Altres articles sobre el seu llegat:
>> "El pensament de Josep Fontana", vídeo de TV3 2'32'': http://www.ccma.cat/tv3/alacarta/telenoticies/el-pensament-de-josep-fontana/video/5783242/#
>> "Mor l'historiador Josep Fontana" vídeo de TV3 1'25'': Aquest dimarts, ha mort l'historiador Josep Fontana als 86 anys. Fontana
era un veterà historiador d'arrel marxista, deixeble de Pierre Vilar,
Ferran Soldevila i Jaume Vicens Vives.http://www.ccma.cat/tv3/alacarta/noticies-324/mor-lhistoriador-josep-fontana-als-86-anys/video/5783127/
>>> Per saber més, teniu l'excel·lent article de Marc Andreu: "Llegir Josep Fontana és la millor manera de mantenir-lo viu" publicat a El Crític: http://www.elcritic.cat/blogs/sentitcritic/2018/08/29/llegir-fontana/
>>
2012 - Podeu llegir el texte d'aquesta conferència celebrada a València: "El futur és un país estrany. Crisi econòmica i canvis socials" https://elpais.com/ccaa/2012/05/03/valencia/1336077471_038127.html
>> 2017 - Entrevista en motiu de la publicació d' ‘‘El siglo de la revolución’’, lúcida i realista anàlisi del món des de 1914. https://cat.elpais.com/cat/2017/02/15/cultura/1487194142_181769.html
Recordem algunes entrevistes i publicacions del Prof. Fontana publicades a la Cuca de Llum:
(Al set. 2014, i per tant prèvia a la consulta del 9N)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada