La conquesta obrera de les 8 hores, firmat per Romanones un 3 d'abril

 

El 3 d’abril de 1919, el president del govern espanyol signava un Reial Decret conegut com “el decret de les 8 hores”. El moviment obrer assolia una fita històrica, i ho feia en el marc de la convocatòria d’una vaga general. Dècades de lluita van precedir una conquesta laboral que situava a Espanya com un dels primers estats del món en cedir davant l’obstinació de la classe obrera.

 

La reivindicació de les vuit hores va servir de catalitzador pel moviment obrer, malgrat el distanciament de les posicions entre marxistes i anarquistes. Es tractava d’una demanda històrica, escampada sota el lema “8 hores de treball, 8 hores de descans i 8 hores d’esbarjo” des de principis del segle XIX i convertida en símbol a partir de 1866 per la Primera Internacional. La redistribució del treball hauria d’incidir de manera significativa sobre el nombre d’aturats. A més, afavoriria el dia a dia dels obrers, en la mesura que disposarien de més temps per a la instrucció i la formació. Més enllà de ser una reivindicació compartida a escala internacional allà on s’estenia la industrialització, no hem d’oblidar un aspecte important, i és que els avenços en matèria legislativa es concretaven en el marc dels estats.

 

A Catalunya, la introducció de la lluita per les vuit hores transcorre en paral·lel amb el progressiu desenvolupament del societarisme obrer. Es tracta, per tant, d’una reivindicació clàssica de l’obrerisme industrial, la qual agafa embranzida des del moment que es lliga la reivindicació amb la celebració internacional de l’1 de maig. En el cas català, l’eclosió de la demanda en termes generals es produí a finals de maig de 1873, en temps de la feble Primera República espanyola. Tot i això, la seva introducció pot situar-se amb la visita de l’anarquista i propagandista napolità Giuseppe Fanelli i la posterior constitució de la FRE-AIT l’any 1871.

 

L’evolució de l’anarquisme cap a l’anarcosindicalisme a inicis del segle XX, així com el sorgiment primer de Solidaritat Obrera i posteriorment de la Confederació Nacional del Treball (CNT), va estabilitzar la lluita obrera aportant una nova generació de militants. Alhora, els anarquistes esdevenien hegemònics en importants nuclis d’activitat com Barcelona. No obstant això, el moviment es trobava immers en una dinàmica repressiva que alternava la clandestinitat amb breus períodes d’una certa laxitud per part de les autoritats. Era en aquest últim context quan els sindicats es reorganitzaven i s’enfortien. En el cas de la CNT, l’organització anarcosindicalista afirmava tenir a Catalunya 15.000 afiliats el 1915; al voltant de 74.000 el 1918; i 427.000 el desembre de 1919.

 

La vaga de La Canadenca va suposar un punt d’inflexió en les reivindicacions obreres. La mobilització constant i massiva dels obrers barcelonins va aconseguir una enorme victòria: la conquesta de la jornada laboral de vuit hores.

Les tres xemeneies de la Barcelona Traction, 

Light and Power, més coneguda com “La Canadenca”. 

L’edifici es troba a l’Avinguda del Paral·lel de B

Barcelona i encara avui és tot un símbol del 

passat industrial de la ciutat. Font: Betevé

 

 

 

En una incipient fase del conflicte, a finals de 1918 els obrers que treballaven en la construcció de la presa de Camarasa (Lleida) −la central hidroelèctrica de La Canadenca− van declarar-se en vaga davant l’assetjament que patien per part de la Guàrdia Civil i del director de la construcció. Ràpidament, el Comitè de la CNT va encapçalar la protesta, situant l’exigència de les vuit hores com una de les reivindicacions principals. Subjeien en el fons altres demandes, com era l’augment del salari. El febrer de 1919, el conflicte va esclatar a la capital catalana. En aquesta ocasió la vaga es va originar a causa de l’acomiadament de 8 treballadors de l’empresa Riegos y Fuerzas del Ebro S.A., filial de Barcelona Traction, Light and Power. Enmig d’un clima marcat per la repressió i per una punyent desigualtat social, la mobilització anà a més.

Al llarg dels mesos de febrer i març s’anirien sumant altres sectors importants de l’economia catalana. La vaga semblava no tenir aturador. Precisament, la clau de volta de la vaga de La Canadenca és l’eficàcia del sindicat únic de ram com a nou model d’organització de la CNT. Amb la nova estructura acordada al Congrés de Sants feia poc més de mig any, la CNT supera la dinàmica de fracassos en posar fi a un model arcaic que s’havia mostrat obsolet durant la vaga de 1917. Segons la historiadora Teresa Abelló, la vaga de 1919 marca la frontera de la plena sobirania sindical.

Barcelona va quedar a les fosques. Es calcula que els obrers van aconseguir paralitzar el 70% de l’economia del país. En un intent desesperat per part de l’estat, es militaritzen les empreses afectades, però la força i la solidaritat del moviment era tal que va aconseguir recaptar 428.000 pessetes per fer front al cost que va suposar la vaga pels obrers. L’incompliment dels acords per part del govern farà que el 24 de març es retorni a la vaga. Aquesta vegada la protesta adopta un caràcter general. Davant el desgavell, el comte de Romanones, llavors president del govern espanyol, decreta el següent: “La jornada máxima legal será de ocho horas al día o cuarenta y ocho semanales en todos los trabajos a partir del 1º de Octubre de 1919”. A més, la lluita obrera també aconsegueix l’alliberament de la majoria dels presos, la readmissió dels acomiadats, un increment dels salaris i es dota de capacitat legal als sindicats com a òrgan legítim de negociació.

Les mesures no van ser ben rebudes per part de la patronal. La seva resposta es va concretar en la contínua amenaça del locaut i en una constant militarització de la vida civil a la ciutat de Barcelona. Ens endinsem en els anys més crus del pistolerisme, quan la patronal va optar per combatre de manera directa i sanguinària al moviment obrer, tensant la relació amb el govern i provocant l’ascens dels grups d’acció integrats per anarquistes.

En definitiva, la consecució de la jornada laboral de 8 hores no va ser atzarosa, tampoc es deu a la deriva reformista de determinats governs i molt menys a la voluptuosa concessió d’homes de negocis com Henry Ford; es tracta d’una conquesta obrera.

David Vicente Pareja, membre de l'equip editorial  d'Ab Origine

http://www.aboriginemag.com/efemerides/la-conquesta-obrera-de-les-8-hores/