Guillem López Casasnovas (1955) és catedràtic d’economia a la Universitat Pompeu Fabra, però continua molt actiu i segueix de prop la gestió pública: a Catalunya, forma part de la comissió que pilota amb el govern els projectes Next Generation. A Espanya, forma part de la comissió de la reforma tributària. Durant anys, López Casasnovas ha estat membre de consells assessors de la Generalitat (CAREC, CASOST i de recerca), al govern espanyol (conseller del Ministeri de Salut i conseller del Banc d’Espanya). També ha format part del patronat de la Fundació Puigverd, de Bioètica de Grifols, i ara és president del Patronat del Teatre Lliure i patró de la Sagrada Família. Fa pocs dies, va signar el manifest per una direcció pública professional, que pretén de donar més estabilitat i professionalitat a les administracions, ara massa dependents dels partits polítics, segons els promotors. VilaWeb va entrevistar dimarts el senyor López Casasnovas per parlar dels fons Next Generation, de la gestió de la salut, sobretot durant la covid-19, i de la reforma de les administracions públiques, que ell coneix tan bé, més un apunt final de caràcter biogràfic.
—Next Generation té dues parts. Una són diners a fons perdut, i una altra és crèdit. Probablement, és el crèdit on pugui condicionar-se les reformes per part de la Unió Europea. A fons perdut, no ho crec, perquè el seu calendari és més peremptori i les reformes costen. Espanya ja ha dit que s’agafarà al fons perdut i que, si pot, no demanarà crèdit. I això que el crèdit és igual d’important, perquè si no tens un gruix de finançament important, l’única cosa que faràs seran petits projectes. I més si es fa des de la clàssica visió de “repartidora”. L’altre problema és que el fons perdut no acabi essent en part un succedani de despesa corrent, i que no financi prou projectes d’inversió de transformació, que en el fons això és el que vol Next Generation. Pot ser la gran temptació de Pedro Sánchez: fer servir els diners a fons perduts per assegurar-se el pressupost fins el 2024. Que ara hi haurà diners per a projectes transformadors de gruix, jo, amb el que veig, en tinc dubtes.
—Hi haurà informes tècnics, sí. Però la part política pesarà, per la pressa i la necessitat d’actuar, i fer de Joe Biden europeu, abocant diners a l’economia. Jo no esper que Brussel·les es posi estricta i es negui a fer una injecció econòmica pel fet que un tècnic a la Comissió hagi dit que aquell projecte no era ideal.
—És possible. Esper que no sigui probable. Sí que tinc clar que el partit dels fons europeus l’hem de jugar. El pitjor que ens pot passar és que no ens presentem a l’estadi i que perdem per incompareixença. Si hi ha malvolença, l’oportunitat per al centralisme d’arruïnar l’economia catalana així seria molt fàcil. Com ja ha insinuat la vice-presidenta, aleshores no et donaran res. Ens interessaria presentar-nos amb bons projectes, jugadors ben musculats i amb gent solvent darrere. I si no ens donen els punts, aleshores sí, poder dir i demostrar que ens han robat el partit. Demanarem el VAR! La tesi de Sala i altres polítics té aquest perill: que ells aprofitin el fet que no et presentis per fer allò que a alguns els pot demanar el cos: subjugar d’una vegada l’economia catalana.
—Hi ha una idea que s’ha ensorrat: la recerca competitiva. Abans es deia que els projectes espanyols serien avaluats a Brussel·les, que els acceptaria, o no. I els projectes catalans, els famosos PERTE, competirien primer a Espanya per a presentar-los a la Comissió. Tota aquesta idea s’ha ensorrat. Ja no és així.
—Que Espanya s’ha assegurat una quantitat de calés determinada, tant a fons perdut com a crèdit, independentment de la bondat dels projectes. No és recerca competitiva. Ni entre països, ni dins l’estat. I ara es diu: els diners se centralitzaran a la Moncloa, es vehicularan a través dels ministeris. Els PERTE són de l’estat, no de les comunitats. L’estat ara mira els que tu presentes i té un puzle, en diuen anillamientos entre comunitats autònomes. I l’estat podrà dir: a Catalunya em fan hidrogen blau i a l’Aragó, l’hidrogen de color rosa. Per això, la part política pesarà molt. I això vol dir activar tots els vots dels parlamentaris catalans a Madrid.
—Sí, ha passat això, crec. Ells diuen que el centralisme els ve forçat. L’administració espanyola és tan feixuga i complicada que si no era d’aquesta manera, l’execució dels projectes era irrealitzable. Altres països han creat una agència per a la gestió d’aquests plans. Això, aquí, ha estat impossible.
—Els que inclouen els PERTE enviats per la Generalitat i ja publicats incloïen el vehicle autònom, el xip europeu, la computació quàntica, l’hidrogen a l’àrea de Tarragona, la proteïna alternativa, un hub audiovisual relacionat amb la Cultura, els projectes de Salut, entre d’altres. Eren els grans projectes nostres. Ara veiem que part d’aquests projectes poden tenir vida pròpia, si algú els empeny. Per exemple, cotxe elèctric: SEAT. Aigua i el litoral: Aigües de Barcelona. Connexions: Cellnex… Però n’hi ha d’altres que, si no és amb l’ajut del govern, no se’n sortiran. Per exemple: salut digital, teràpies avançades, instal·lacions de parcs biomèdics, el xip europeu i la computació quàntica. Projectes tots ells importantíssims de futur. Tarragona tampoc no és clar que se’n surti sense l’ajuda del govern. Ara hauríem d’estar centrats en això.
—Passem a Salut, una de les vostres línies d’expertesa. Frase vostra: “Tinc dubtes que, amb una direcció d’alts càrrecs més professional, la pandèmia s’hagués gestionat més bé.”
—Com ha anat la covid-19 a Catalunya?
—En fases: la primera, fatal, malament, però no pitjor que la de
l’estat. Aquí hi havia més gent disposada a entomar el problema. Allà,
comandament únic. La segona fase, més bé. I a la tercera, millores molt.
I fas equip: Argimon, Trilla, Clotet, Campins… Escoltes la gent de fora
que en sap i opina i fas el prova-error. En qualsevol cas, ningú no pot
treure pit de la gestió de la pandèmia. Però això tampoc pot voler dir
que la fiscalia hagi d’actuar exigint responsabilitats per morts. S’ha
fet el que s’ha sabut, que, certament, no vol dir gran cosa.
—Europa sencera, comprant màscares a la Xina. I no arribaven. Per què no les vam fabricar nosaltres?
—La urgència. Si t’haguessis assegut a pensar, possiblement hauries
vist que el temps que hi havia entre que tu demanaves la compra a la
Xina, autoritzaven la comanda, pagaves i et subministraven la compra,
era més lent que no pas mobilitzar tu mateix una empresa local que fes
les màscares. Però la gent va quedar obnubilada amb aquesta idea: “Les
màscares i els respiradors els volem demà. Ha de ser possible.” I no van
pensar en l’alternativa: fer-la tu.
—Imagina’t que guanyes un ministeri i et trobes que tots els càrrecs de sempre continuen anant a la seva. Emparats en un suposat “mèrit”, seria la consolidació bàrbara de l’statu quo. Un conservacionisme total. Si vols fer canvis, a la part de dalt hi ha d’haver un poc de vida intel·ligent, d’obrir finestres. Però dalt. I no com ara, que els partits nomenen caps de servei, canvien caps de secció, subdirectors generals, directors generals i gerents d’hospital a gust i gana. Donem més estabilitat i professionalitat allà on toca.
—Sempre he fet el que m’ha agradat. Si a sobre em paguen…
He tingut l’oportunitat de fer altres coses a la vida, entrar a empreses, institucions financeres, polítiques, però el valor de la llibertat de càtedra que sempre he tingut està molt per sobre de la retribució de conseller de banc o d’entrar en una indústria farmacèutica. Prioritzo. I com que l’austeritat volguda l’entenc com una virtut, no em creo gaires necessitats de despesa que em forcin el modus vivendi. Dit això, la complicitat de la meva dona, fills i néts és total.
—Per què?
—Tal qual.
—Vau anar a estudiar a l’estranger?
—Els vostres fills es dediquen a això vostre?
—Tinc tres fills. Tots tres són més llestos que jo, i no tenen de
moment les oportunitats que jo he tingut a la vida. La gran va fer
traducció i interpretació, anglès i alemany. Viu a Deià amb la seva
parella i ara ha fet el curs per si vol ser mestra. La segona també va
fer traducció, anglès i francès, viu amb la seva parella francesa a Niça
i treballa allà en la coordinació de projectes universitaris. Ens han
fet dos néts. I finalment, tinc un fill economista, de la Pompeu, que
treballa en el sector de les noves tecnologies a l’Hospital Trias i
Pujol. Però les possibilitats per a ells ara no són les mateixes. Jo
faig el discurs intergeneracional. La revista Econòmica de Catalunya, de
la qual sóc director, dedica l’últim número al benestar
intergeneracional. I més enllà del discurs, a casa els intentem ajudar
tant com podem.
—La generació tap, que diu Sala i Cullell. Esteu d’acord que a
Catalunya hi ha una generació tap? Gent que ocupa càrrecs amb bons sous
durant dècades sense fer relleu?
—Sí. En la mesura que nosaltres, els baby boomers, no som
altruistes amb els nostres fills, podem ser uns taps. Si ens desentenem
dels fills, el mercat els ho posa tot molt difícil: l’emancipació, el
fer la seva pròpia família, el projecte vital. Ara bé, l’altruisme és
molt desigual. Qui pot ajudar? Quins avis tenen bones pensions, o són
prejubilats amb cases i horaris per a ajudar fills i néts? Polls fan més
polls.
—Per a un economista ha de ser frustrant veure que anem pitjor.
—Frustrant no és la paraula si això t’invalida per a l’acció. No és
el meu cas. Si tens el focus posat en el benestar comunitari, has de
tenir el sentiment que hi has de fer alguna cosa. També en la
sostenibilitat del planeta. No entenc que la gent en la meva situació,
que està bé, no doni en vida. Esperar que hi hagi una herència quan et
moris no m’agrada. S’hereta capital físic obsolet havent malmès capital
humà. Les coses s’han de fer en vida. I que la gent jove tingui
oportunitats, pugui assumir responsabilitats i gaudir del món que els ha
tocat viure.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada