Font de la foto: web del «Tribunal de Justícia de l' Unió Europea».
El Tribunal de Luxemburg (TJUE) estableix avui un precedent perquè els exiliats no puguin ser perseguits amb sentències contràries a les euroordres
12.05.2020 - Vilaweb
El Tribunal de Justícia de la Unió Europea ha publicat avui una sentència que pot esdevenir un precedent molt important perquè l’estat espanyol es trobi obligat a permetre el lliure retorn dels exiliats. Perquè el Tribunal de Luxemburg diu que no es pot detenir un ciutadà europeu que té el dret de la lliure circulació si ja ha estat jutjat amb una sentència ferma per un estat membre de la Unió pels mateixos fets pels quals hom el vol detenir i jutjar. Ho estableix en la resposta a unes preguntes pre-judicials formulades pel tribunal administratiu de Wiesbaden, a Alemanya, sobre el cas d’un ciutadà alemany de qui els Estats Units demanava el 2012 l’extradició, acusat d’un cas de corrupció. Un cas pel qual ja va pagar una condemna dos anys abans.
Aquest ciutadà alemany va presentar un recurs contra la República
Federal Alemanya el 2017 en què demanava que es prenguessin les mesures
necessàries per a retirar la notificació de la Interpol que havien emès
les autoritats dels EUA per a extradir-lo, perquè aquella notificació li
impedia de moure’s lliurement pels estats membres de la UE, i
concretament pels estats del Benelux, per Alemanya i per l’estat
francès. Aquest ciutadà considerava que es vulnerava l’article 54 del tractat de Schengen, que diu que no es pot ser detingut ni perseguit per u⁰n cas pel qual ja s’ha estat jutjat (el principi non bis in idem); i també l’article 21 del tractat de funcionament de la UE,
que estableix el dret de circular i residir lliurement al territori
dels estats membres de la Unió. Per resoldre aquest cas, el tribunal de
Wiesbaden va demanar al TJUE que fes una interpretació d’aquests
articles per decidir com s’havien de protegir els drets d’aquest ciutadà
alemany.
Font de la foto: web del «Tribunal de Justícia de l' Unió Europea».
La sentència no és totalment satisfactòria per al ciutadà demandant,
perquè diu que, en el seu cas concret, sí que seria justificada una
detenció provisional. El TJUE addueix que no s’ha pogut demostrar que el
cas pel qual ja va pagar una condemna és el mateix pel qual es demanava
lció per a extradir-lo. Però en canvi sí que estableix
uns criteris d’interpretació dels tractats que fixen jurisprudència i
que poden ser útils per als casos dels exiliats catalans.
Prenen una gran importància en el cas de Lluís Puig, perquè ell ja
disposa d’una sentència ferma de Bèlgica contra la demanda d’extradició
que va fer el Tribunal Suprem espanyol. També és important en el cas de
Puigdemont, per la sentència d’Alemanya; i per a la resta d’exiliats en
el cas que hi hagi resolucions fermes contra sengles extradicions.
Arran de la denegació definitiva de l’euroordre, el cas de Lluís Puig
portava implícita una pregunta sense una resposta clara, perquè
pràcticament no hi havia precedents: un ciutadà europeu es pot moure amb
llibertat per tots els estats de la Unió si disposa d’una sentència
ferma d’un d’aquests estats que en denega l’extradició a un altre? La
sentència d’avui de Luxemburg sobre aquest ciutadà alemany ofereix força
informació per a respondre aquesta pregunta. Tot i que el cas es basa
en una demanda d’extradició d’un estat que no és membre de la Unió (els
EUA) sobre un ciutadà de la UE mitjançant la Interpol, la sentència del
TJUE estableix criteris per als estats membres.
La sentència diu, textualment, que no es pot impedir “una detenció
provisional d’un ciutadà per part d’un estat membre a petició d’un
tercer estat, tret del cas que consti en una resolució judicial ferma
dictada per un estat membre que aquesta persona ja ha estat jutjada
definitivament per un estat membre pels mateixos fets”. És a dir, el
principi non bis in idem implica que els tribunals que han
jutjat un ciutadà hagin entrat en el fons de la qüestió. I això ho van
fer precisament tant Bèlgica en el cas de Lluís Puig com Alemanya en el
cas de Carles Puigdemont en la part que afecta l’acusació de sedició.
Lluís Puig té una sentència ferma de la justícia de Bèlgica
que denega l’extradició a l’estat espanyol per l’acusació de
malversació, amb l’argument que el Tribunal Suprem no era competent per a
jutjar-lo i que hi havia risc de vulneració de la presumpció
d’innocència. De fet, el tribunal belga va dir que podria ser procedent
l’extradició per malversació, però que aquests altres aspectes la
desaconsellaven. Aquesta valoració del fons en el cas de Lluís Puig
suscita dubtes sobre si la sentència d’avui del TJUE seria directament
aplicable en el seu cas. Això es podria veure en la resolució de les
qüestions prejudicials que Llarena va enviar al tribunal mateix, i és
possible que acabi aplicant un criteri semblant al d’avui pel que fa a
la llibertat de moviments i al dret de circulació. Si fos així,
efectivament Lluís Puig podria moure’s amb llibertat per tots els estats
de la Unió. Inclòs l’estat espanyol i per més que no tingués cap
immunitat associada a la condició d’eurodiputat que sí que tenen
Puigdemont, Comín i Ponsatí.
En el cas de Puigdemont, el Tribunal Superior de Slesvig-Holstein va
dictar una sentència denegant-ne l’extradició per sedició o rebel·lió
després d’haver examinat el cas, entrant-hi a fons, avaluant l’allau de
documentació que el jutge Pablo Llarena havia fet arribar als jutges
alemanys per a convèncer-los que hi havia hagut violència i que aquells
fets encaixaven amb les acusacions. Però no els va convèncer pas, i
aquesta part, la de la sedició, ja es va enllestir amb una resolució
ferma en aquest tribunal d’un estat membre de la Unió. La malversació va
restar pendent, el tribunal no hi va entrar i va dir que ja ho jutjaria
el Tribunal Suprem espanyol, si n’hi va haver o no. Però el Suprem no
va voler-ho fer, Llarena no va acceptar l’extradició de Puigdemont només
per malversació per la vergonya d’haver estat desautoritzat pels
principals càrrecs.
El fet que tant Bèlgica com Alemanya entressin a valorar el cas, i
que no fessin una execució automàtica de l’euroordre com pretenia el
Suprem, va irritar les autoritats espanyoles. I hi va haver una allau de
crítiques tant del Suprem com de tots els seus altaveus polítics i
mediàtics. Justament, el fet d’haver valorat el fons de la qüestió pren
més importància encara amb la sentència d’avui del TJUE, perquè és una
de les condicions que fixa perquè es pugui aplicar el principi de cosa
ja jutjada. El Suprem espanyol va entendre que s’havia trencat el
principi de confiança mútua que regeix el sistema de les euroordres.
Però fent-ho, amb aquella gesticulació, i fent un ús reiterat i obsessiu
de les euroordres, contribuïa a minar la confiança mútua, precisament.
És un concepte que té present la sentència d’avui: “L’article 54 del
CAAS [tractat de Schengen] implica necessàriament que hi hagi confiança
mútua entre els estats contractants amb els seus respectius sistemes de
justícia penal, i que cadascun accepti l’aplicació de la llei penal
vigent en els altres estats contractants, per més que l’aplicació de la
llei nacional porti a una resolució diferent [del cas]. Aquesta
confiança recíproca exigeix que les autoritats competents pertinents del
segon estat contractant acceptin una decisió definitiva que s’hagi
dictat en el territori del primer estat contractant.” I afegeix que hi
ha d’haver la certesa documental que es tracta d’una decisió definitiva.
En el cas de Lluís Puig això és reconegut pel Suprem espanyol mateix,
perquè utilitza la notificació de Bèlgica de la negativa definitiva a
extradir el conseller per formular les preguntes pre-judicials que va
enviar Llarena al TJUE sobre com es poden justificar les negatives a
executar euroordres.
La sentència del cas del ciutadà alemany vincula tots els estats
membres de la Unió. I això és així perquè tots els estats que ho van
voler es van poder personar en el cas, per fer-hi observacions. L’estat
espanyol s’hi va personar, entre molts altres. I tot allò que va dir fou
que no era procedent de tramitar aquelles pre-judicials enviades pel
tribunal de Wiesbaden. No li van fer cas: es van tramitar, i la
sentència que n’ha sortit segurament no li ha agradat, però l’haurà
d’assumir. I en aquest sentit pot ser un precedent molt important per
als exiliats, si tots arriben a disposar de sentències fermes contràries
a les euroordres en què s’hagi fet una valoració del fons de les
acusacions.
La mateixa notícia a un altre diari:
Notícies relacionades:
Entrades que són un resum de premsa del procés legal dins l'Europarlament, pel qual els 3 diputats catalans exiliats, han perdut l'inmunitat que tot diputat té. Ara, que siguin o no extradits a Espanya, depén del que dictamini la justícia belga responent al suplicatori del jutge Llarena, i tenint en compte les prèvies sentències d'Alemania sobre el Pres. Puigdemont, d'Escòcia sobre Clara Ponsatí, i Bèlgica sobre Lluís Puig:
>> Per què el suplicatori contra Puigdemont, Comín i Ponsatí es pot girar contra l’estat espanyol? (1)
>> Informacions sobre el suplicatori (2) adreçat al Parlament Europeu, perquè els 3 diputats catalans perdin la immunitat i puguin ser extradits a Espanya v.5
>> Informacions sobre el suplicatori (3)- des de 1 març 2021- adreçat al Parlament Europeu, perquè els 3 diputats catalans perdin la immunitat i puguin ser extradits a Espanya v.3
>> Informacions sobre el suplicatori (4)- des del 9 març 2021- adreçat al Parlament Europeu. Avui s'ha publicat el resultat de la votació d'ahir: els 3 diputats catalans han perdut la immunitat, poden ser extradits a Espanya si els tribunals de Bèlgica i el TJUE ho permeten.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada