Europa no sap com són els jutges espanyols

 

 

Digui el que digui la Comissió Europea, mentre no hi hagi al Poder Judicial espanyol una reforma en profunditat de lleis i de persones, la democràcia espanyola derivarà cada vegada més en un règim de corrupció institucionalitzada i necessàriament contrari a les llibertats

 

 Jordi Barbeta - El nacional
Barcelona. Diumenge, 25 d'abril de 2021.

 Una de les pitjors notícies de la setmana ha estat la intervenció de la Comissió Europea en el conflicte espanyol per renovar el Consell General del Poder Judicial. Potser per ignorància o per estultícia, Brussel·les ha tingut més en compte la mobilització gremial dels jutges espanyols en defensa del seu poder immune i impune que no pas la seva trajectòria i ha comunicat al ministre espanyol que els jutges han d’imposar la meitat del Consell General del Poder Judicial. Com sol ser habitual, el company i tanmateix amic Toni Batllori ho va resumir amb precisió a la seva tira de “La Vanguardia”: “Vostè no sap com són els jutges al nostre país”. El poder judicial espanyol ha esdevingut l’artífex de la regressió democràtica espanyola a base de tergiversar l’esperit de la Constitució del 78 i imposar una interpretació esbiaixada dels fets i de les lleis, sempre favorable a posicions conservadores quan no directament franquistes.

 

Certament la justícia està polititzada a tot arreu, però el que diferència una democràcia plena d’una buida és l’arbitrarietat dels jutges. En les democràcies reconegudes com a tals, independentment de la seva ideologia, els jutges posen per davant el seu prestigi com a juristes. Quan la sort d’un encausat depèn del jutge que li toqui, vol dir que el sistema està podrit.

 

Als Estats Units, el Partit Republicà va impedir que el president Obama nomenés un jutge progressista per al Tribunal Suprem quan faltaven mesos per les eleccions, i després Donald Trump es va afanyar per trencar l’equilibri nomenant tres magistrats conservadors en quatre anys: Neil Gorsuch, Brett Kavanaugh i —una setmana abans dels comicis— Amy Coney Barrett. El mandat d’aquests magistrats és vitalici, per tant el Suprem dels Estats Units tindrà una majoria conservadora per tota una generació. Vol dir que això que el Tribunal Suprem ha avalat totes les bestieses del president Trump? Res de tot això. Ans el contrari, el Tribunal Suprem, amb majoria conservadora, va avalar —encara en temps d’Obama—, el dret al matrimoni entre persones del mateix gènere, i en temps de Trump va rebutjar restriccions al dret a l’avortament i va rebutjar per unanimitat la reclamació del mateix Trump per anul·lar les eleccions que va guanyar Biden. Algú pensa que en una situació similar els tribunals espanyols haurien actuat amb la mateixa imparcialitat?

 

En la transició, la dreta espanyola franquista i postfranquista va haver de cedir en alguns àmbits per poder blanquejar-se com a demòcrata, però va tenir clar des d’un primer moment que la Monarquia i la Justícia eren condicions sine qua non. Des de llavors, la dreta ha controlat sempre el poder judicial o, pot ser més ben dit, el poder judicial ha tutelat la dreta política espanyola. A la tramitació del nou Estatut, les maniobres al Constitucional van ser determinants. Les renovacions del Consell General s’han fet sempre com volia la dreta. Zapatero va haver de nomenar president un conservador com Carlos Dívar perquè el PP acceptés la renovació. Pedro Sánchez estava disposat a menjar-se Manuel Marchena abans que el whatsapp de Cosidó destapés la conxorxa. No hem de descartar que Marchena hi torni. Rajoy, en canvi, no va tenir manies i va col·locar Carlos Lesmes, l’actual president en funcions (el seu terme ja ha finalitzat oficialment), que va ser alt càrrec en els Governs d’Aznar. També va col·locar un militant del seu partit, Pérez de los Cobos, com a president del Tribunal Constitucional, una il·legali-tat que, incomprensiblement, una jurista com Encarna Roca va avalar, diuen que per assegurar-se el càrrec de presidenta a la propera tongada. Necessitarà el consens amb el PP és clar i potser per això ha votat a favor de totes les crueltats contra els catalans. Fins i tot va ser la ponent de negar al Parlament de Catalunya la potestat de prohibir les curses de braus, i això que és especialista en dret civil català, membre de l’Institut d’Estudis Catalans i Creu de Sant Jordi.

 

 

 

  

Ara mateix, les negociacions per la renovació del CGPJ estan bloquejades, sobretot perquè el PP veta el nom de José Ricardo De Prada, el jutge que va fer seure Rajoy com a testimoni en el judici del cas Gürtel, i perquè no vol ningú que proposi Podemos, com si la gent que vota el partit de Pablo Iglesias no fossin espanyols. De fet, és el que considera el PP i el seu apèndix Vox.

A banda de felicitar-la per la seva recent maternitat, hem d’agrair a la periodista Sara González el seu treball sobre les arbitrarietats policials i judicials a l’Espanya actual, recollides al seu llibre Per raó d’Estat, un treball que cal llegir però que també cal tenir. Pren testimoni directe de persones que han sofert la impunitat de policies i jutges que es consideren propietaris i que no dissimulen la seva crueltat. Des de les tortures al periodista Martxelo Otamendi fins la tragèdia dels joves d’Altsasu, els malsons de joves anarquistes, independentistes, simplement titellaires o activistes com la Tamara Carrasco i fins i tot gent d’ordre com Xavier Trias. El problema és que la Sara haurà de fer noves entregues. Perquè el mateix poder judicial que s’acarnissa amb els presos polítics catalans, es nega a empresonar els falangistes que van atacar Blanquerna; el mateix poder judicial que va destituir un president català democràtica-ment electe per penjar una pancarta que demanava llibertat ara es nega a retirar un cartell xenòfob de Vox que només inspira odi... I, és clar, també un jutge ha considerat que el mobiliari i els béns del Pazo de Meirás s’han de lliurar a la família del dictador segurament perquè s’ho mereix.

 

 

La darrera infàmia judicial i política és el treball que està fent el Tribunal de Comptes, que pretén imposar multes milionàries a polítics i funcionaris catalans considerant que tot el que han fet des de fa una dècada tenia com objectiu aconseguir la independència de Catalunya i per tant van malversar diners públics. Això vol dir que potser quan hi hagi sentència, s’hauran de tornar els diners que van costar els viatges d’Artur Mas, de Carles Puigdemont i de tots els consellers i funcionaris que van fer a l’estranger, potser també la celebració a Washington DC de  l’ Smithsonian Folklife Festival on Catalunya va ser el país convidat, per descomptat tota la feina de les delegacions de la Generalitat... No es el primer cop que ho fa aquest Tribunal, que ja va inflar les despeses del 9-N prou com per embargar habitatges i comptes a Artur Mas i altres membres del seu Govern. Llavors algunes sancions es van pagar amb la caixa de resistència pensant segurament que així s’evitaven ferides pitjors... Com va dir Rosa Parks, “quant més cedíem i més obeíem, pitjor ens tractaven”.

El Tribunal de Comptes està considerat una mena de xiringuito del Partit Popular. No es renova des de 2012 i està dominat pel PP amb 7 membres contra 4 proposats pel Partit Socialista, però la Comissió de govern —l’òrgan director— la domina el PP al 100%, els seus tres membres van ser col·locats per Mariano Rajoy. Alguns membres porten dècades sense que ningú els rellevi i fins i tot el diari El País va destapar que bona part de la plantilla són parents d’alts càrrecs. De la Fuente, Mariscal de Gante, Aznar, Álvarez de Miranda... els cognoms d’il·lustres famílies conservado-res o franquistes són freqüentíssims i en un país on la corrupció —especialment la corrupció del PP— ha estat omnipresent, aquest Tribunal no ha reclamat mai res de la Gürtel, del cas Bàrcenas, ni de la Caixa B del PP i va exonerar Anna Botella d’un escàndol immobiliari, però sí ha perseguit Podemos per una collonada i, sobretot, ha intentat arruïnar la vida de polítics i funcionaris catalans.

Això és el que ha quedat de l’esperit democràtic amb que es va fer la Constitució del 78. Els autèntics demòcrates espanyols han deixat que els arrabassessin.  Alguns s’hi han prestat, però altres no. Digui el que digui la Comissió Europea, mentre no hi hagi al Poder Judicial espanyol una reforma en profunditat de lleis i de persones la democràcia espanyola derivarà progressivament en un règim de corrupció institucionalitzada i necessàriament contrari a les llibertats. Visca Portugal, que avui toca. Ells ho van fer millor.

https://bit.ly/3xg5Wtw