21 de novembre de 2022

El dòmino de Boye, davant una prova quasi final.

 


 
Els exiliats han guanyat molt clarament la batalla de fons contra l’estat espanyol, però de les decisions que els tribunals europeus prenguen aquestes setmanes dependrà molt el contraatac
 
 
Vilaweb- Vicent Partal -Editorial - 20.11.2022

Aquesta setmana, dijous 24 de nov. i divendres 25, hi haurà dues sessions al Tribunal de Luxemburg que poden ser determinants perquè els tres eurodiputats exiliats, el president Puigdemont i els consellers Comín i Ponsatí, recuperen la part de la immunitat parlamentària que els va ser retirada pel suplicatori aprovat pel Parlament Europeu.

 

Són dos procediments diferents, formulats tots dos davant el Tribunal General de la Unió Europea, però que tenen molta relació entre si. Car formen part del trencaclosques jurídic bastit per l’exili durant aquests cinc anys amb la voluntat de derrotar la reacció violenta d’Espanya el Primer d’Octubre.

 

Per una banda, s’hi estudiarà la demanda presentada per Puigdemont i Comín contra el Parlament Europeu, que no va atendre la petició d’uns quants eurodiputats, encapçalats per Diana Riba, en què es demanava que els reconeguessen tots els drets com a diputats de la cambra, quan no foren admesos per culpa de les pressions espanyoles. Això serà dijous.

 

I divendres hi haurà la vista per la demanda contra l’aprovació del suplicatori al Parlament Europeu que els va retirar part de la immunitat a petició del jutge Llarena. Aquesta retirada d’immunitat, com deveu recordar, va anar envoltada d’acusacions de parcialitat i irregularitats en la tramitació. Les sentències sobre les dues vistes d’aquesta setmana tardaran mesos a arribar, però a final d’any és previst que arribe la sentència del TJUE en la causa per a determinar si les euroordres emeses per Llarena contra tots els exiliats són correctes o no.

 

Amb aquest conjunt de decisions, poc més de cinc anys després de començar la litigació, finalment tindrem una idea ben aproximada fins a quin punt aquell dòmino que Gonzalo Boye va dibuixar en un paper –quan pocs creien que fos possible res d’allò que defensava– funciona del tot o funciona parcialment. I dic “parcialment”, perquè del fet que funciona ja en tenim proves més que suficients.

 

Cinc anys després, els exiliats han guanyat molt clarament la batalla de fons, és a dir, demostrar que no hi va haver ni rebel·lió ni sedició, sinó que el procés d’independència era i és un procés polític legítim que no havia d’haver estat judicialitzat ni perseguit de manera violenta, sinó que ha de ser resolt políticament.

 

Les victòries judicials a Alemanya, Escòcia i Bèlgica i els informes demolidors de l’ONU i el Consell d’Europa han estat determinats. A tal extrem que ja hem arribat al punt que el mateix estat espanyol s’ha hagut de retre a l’evidència, primer no atrevint-se a jutjar els presoners polítics per rebel·lió i ara reformant el delicte de sedició, encara que haja provat de parar una altra trampa.

 

Tot això que ara hi ha en joc ja no alterarà aquesta victòria però hi tindrà una importància política molt gran, en clau de contraofensiva. Ja veurem què acaba passant, però és cert que una combinació de resultats adequada podria obrir la porta al retorn en llibertat dels exiliats a Catalunya, no per la gràcia de l’estat, sinó havent guanyat el torcebraç a l’estat. I si passa això –i ara com ara hem de ser molt prudents sobre les possibilitats que passe– no tinc cap dubte que veurem un salt de dimensió del conflicte que ultrapassarà clarament els límits judicials.

 

Perquè, tal com repeteix Gonzalo Boye constantment, la solució definitiva del procés d’independència de Catalunya no vindrà mai de la justícia internacional sinó de la política interna, nacional. El seu dòmino clarivident haurà fet una feina fonamental i imprescindible: haver cenyit a la baixa els límits de la repressió espanyola i haver lligat de peus i mans les seues opcions de resposta violentes. Però de la resta se n’hauran d’encarregar els polítics, entre els quals també els exiliats, i al final de tot –i de manera determinant– tots nosaltres, la gent.
 
 

 

__