
—Arran de la decisió del TC d’impedir el debat i la votació
de la reforma legal per a renovar el tribunal s’han fet molts
escarafalls. Es parla de crisi institucional, també de crisi
constitucional i fins i tot de cop d’estat. Vós, com ho veieu?
—Parlar de cop d’estat és una exageració. Han passat uns quants dies
d’ençà que es va dictar la resolució i a Espanya es continuen aplicant
les lleis, i el congrés, el senat i el govern continuen funcionant. Un
cop d’estat comporta un canvi de sistema i això no ha passat. Parlar de
cop d’estat és exagerar i crear una crispació innecessària.
—Com ho definiríeu?
—Això que ha passat és una ruptura momentània de la separació de poders
que estableix la constitució. El Tribunal Constitucional s’ha saltat la
seva llei, les normes processals i la constitució i ha envaït
competències que corresponen al poder legislatiu. Això és una ruptura
del marc de l’estat de dret, però no pas un cop d’estat.
—El refús de la impugnació del senat, que era una oportunitat per a rectificar, agreuja la situació?
—Hi tornem a ser. Són els darrers cops de cua d’aquest esperpent. És
normal que la part afectada, en aquest cas, el senat, miri de forçar una
rectificació del TC, però no ha passat. Els sis magistrats sediciosos
no faran marxa enrere. Amb aquesta decisió som al mateix lloc. Ni
empitjora, ni millora.
—L’única sortida a tot plegat és reiniciar la tramitació de la reforma com a projecte de llei?
—Ara la cosa més important és demostrar que el poder legislatiu i la
sobirania popular són per damunt dels sis magistrats sediciosos. Per
tant, el més urgent és tornar a repetir el procediment sense errors
formals i demostrar-los que el parlament no es pot emmordassar. Dit
això, també cal renovar el TC perquè som en una situació d’irregularitat
total. Aquests dies no es diu gaire, però hi ha dos magistrats que
tenen el mandat caducat –Pedro González-Trevijano i Antonio Narváez–,
que impedeixen que els seus substituts –Juan Carlos Campo i Laura Díez–
prenguin possessió i ocupin els seus despatxos. Això és inaudit i
gairebé més greu que la resolució de les cautelars. Això és la sedició.
S’ha d’acabar com més aviat millor.
—S’ha de revertir la reforma del PP que va atorgar capacitat coercitiva al TC?
—Per què no és el moment de tocar-ho?
—La prioritat ha de ser demostrar que la sobirania popular és per sobre
d’aquestes persones. Cal restablir la normalitat institucional. El
govern ha de treballar en aquest sentit abans d’emprendre batalles
noves, que són necessàries i importants, però no pas urgents.
—Haurien actuat de la mateixa manera Pedro Sánchez, Meritxell Batet i Ander Gil si el TC no tingués capacitat coercitiva?
—No ho podrem saber mai. De tota manera, crec que davant l’opinió
pública, la desobediència a una decisió del tribunal no és acceptable.
Tingui poder coercitiu o no en tingui. Crec que el TC es va equivocar,
però no acatar la decisió seria entrar en una nova situació de ruptura
constitucional. Això no ho hauria de fer cap govern perquè implicaria
posar fi definitivament al sistema constitucional i al règim en què
vivim.
—Parleu obertament de magistrats sediciosos.
—Sí.
—Per què?
—Són sediciosos en la mesura que actuen en contra del sistema jurídic.
El TC és per sobre del parlament sempre que apliqui la seva llei
orgànica i respecti la constitució. Què ha passat? Que ha imposat una
mesura il·legítima i sense tenir les competències necessàries.
L’actuació del tribunal ha implicat una invasió en les competències d’un
altre òrgan. Evidentment, això és sedició. Potser no és un delicte com a
tal, però en llenguatge col·loquial es pot dir que ho és.
—La magistrada María Luisa Balaguer –adscrita al grup
minoritari afí al PSOE– ha dit que abandonar el ple del TC per forçar-ne
la suspensió hauria estat una actuació pròpia d’un hooligan. Què en penseu?
—També ha dit que els precedents contra el Parlament de
Catalunya durant l’octubre del 2017 i el gener del 2018 no es poden
comparar amb la situació actual. Sou del mateix parer?
—Allò que va passar a Catalunya va ser clarament un antecedent de la
situació actual. Les prohibicions de plens del parlament, tal com vam
avisar alguns juristes –pocs, però alguns– van servir de preparació.
Quan obres una via contra Catalunya també l’obres perquè s’apliqui
contra la resta d’Espanya. De tota manera, coincideixo que el cas actual
ha estat més greu. El cas català va ser greu, però aquests dies hem
vist com el TC atempta directament contra l’essència del poder
legislatiu, que és l’aprovació de les lleis.
—En la seva argumentació, Balaguer deia que la importància
del cas català era menor perquè el parlament té “una naturalesa jurídica
diferent” de la del congrés espanyol.
—Això no és cert. Espanya, d’acord amb la constitució, és un estat
federal encara que no faci servir aquest terme. Els parlaments
autonòmics, en l’àmbit de les seves competències, dicten lleis al mateix
nivell que les del congrés. No hi ha una relació jeràrquica entre totes
dues cambres. Totes dues tenen competències legislatives i són igual de
respectables. No hi ha cap diferència.
—Malgrat els escarafalls del govern espanyol, qui va obrir la
via dels abusos del TC fou el PSOE mateix amb els recursos d’empara a
Catalunya.
—A parer meu qui va obrir-hi la porta és el TC i no pas qui va presentar
el recurs. Quan demanes empara al tribunal, i ho pot fer qualsevol
diputat, sempre demanes el màxim… passa que normalment el tribunal no
t’ho dóna. De fet, en el cas del congrés, no crec que la crisi l’hagin
oberta els diputats del PP. Tenien tot el dret del món de presentar el
recurs si creien que els vulneraven els drets. L’únic responsable de tot
plegat és el TC.
—Per què creieu que no es van recusar els quatre magistrats
caducats, en compte de tan sols Pedro González-Trevijano i Antonio
Narvaez?
—El motiu no el sé, però també calia recusar Juan Antonio Xiol i
Santiago Martínez-Vares. Però això ho hauries de demanar a qui va
presentar les recusacions. Tanmateix, en aquesta situació, hi ha una
cosa molt important que és l’abstenció. Sense necessitat que et recusin,
si tens un interès personal en el cas, t’has de retirar. Cosa que no ha
passat.
—A què ho atribuïu?
—D’acord amb la llei, ho haurien d’haver fet, però han avantposat els
interessos personals als de la institució. Quan tens un interès personal
en un afer, no pots decidir. I això ho entén fins i tot un nen petit.
També ells, els magistrats, però van decidir de tirar pel dret. Quan el
teu lloc de feina i la teva situació personal depenen d’allò que
decideixis, no actues amb independència ni amb neutralitat. Han vulnerat
totes les normes processals.
—No hi ha res a fer?
—Hem de viure-hi. El TC és la instància més alta. Quan un membre
d’aquest tribunal se salta les regles, no hi ha un mecanisme per a
solucionar-lo.
—…
—No hi ha res. Toca aguantar-se. Però és evident que s’han saltat la llei.
—Què us semblen Juan Carlos Campo i Laura Díez, els candidats que ha designat el govern de Pedro Sánchez per a renovar el TC?
—Crec que el govern actual s’ha equivocat. Juan Carlos Campo,
l’ex-ministre de Justícia, no és un candidat prou independent. Ha estat
molt poc temps treballant de jurista. Va ser jutge durant un període
molt curt i immediatament va entrar en política. És un polític, no un
jurista, i, per si no fos prou, molt pròxim al govern. El PSOE s’ha
equivocat, com es va equivocar el PP quan va proposar Enrique Arnaldo o
Pedro García-Trevijano, que han viscut tota la vida a l’empara del
partit.
—I Laura Díez?
—No es pot dir el mateix. És una professora de dret constitucional, una
catedràtica, que ha investigat tota la vida. Durant molt poc temps ha
treballat d’assessora jurídica de la Presidència. Hom pot tenir la idea
que el seu biaix ideològic pot anar cap aquí, però no és un membre del
PSOE. Crec que ella sí que compleix les condicions mínimes
d’independència. Però no és el cas de Campo. Em sembla un precedent
terrible. El PSOE no pot acusar el PP de controlar el TC, quan nomena
persones que no són independents, i aleshores fer igual. Això és un
error i el pagarem en un futur.
—Què voleu dir? El TC ja s’havia polititzat, no?
—La porta estava oberta, però ara s’ha obert de bat a bat perquè al TC
hi entri qualsevol. El PSOE ha perdut qualsevol legitimitat per
queixar-se de la idoneïtat dels candidats del PP.
—Vau ser lletrat del TC durant la sentència de l’estatut. Està més fracturat, ara?
—Vaig viure molt de prop tota la discussió sobre l’estatut. En aquell
moment, hi havia una certa polarització en el tribunal, però es portava
molt millor que no pas ara. Hi va haver moments complicats com quan es
va impugnar la participació Pablo Pérez Trems en els debats, que
finalment va ser apartat. Tanmateix, el tribunal sempre va intentar de
no obrir la ferida interna. Va procurar que fos homogeni. No hi va haver
aquesta divisió interna ni aquest grau d’acarnissament que sembla que
hi ha ara.
—El TC ha acaparat tots els titulars aquests darrers dies, però els vocals del CGPJ fa quatre anys que tenen el mandat caducat.
—Aquest és el problema més insostenible de la democràcia espanyola. Els
vocals del CGPJ tenen un mandat de cinc anys. Els membres actuals del
consell han completat gairebé un mandat íntegre en situació
d’interinatge. Això és una anomalia democràtica que s’ha d’arreglar. És
insostenible. No hi ha cap país del nostre entorn, malgrat que hi hagi
hagut endarreriments, que hagi viscut una situació tan dura i tan
terrible com la nostra. Mantenir el CGPJ completament congelat és una
vulneració de la lletra i de l’esperit de la constitució. Els vocals
actuals representen l’Espanya de fa una dècada. L’actual és molt
diferent i no representen la seva sensibilitat.
—Sempre poden dimitir en bloc i forçar les coses, però no ho faran.
—La dimissió en bloc és una de les sortides per imposar la renovació
dels òrgans, però és francament complicat que passi, tenint en compte
que fa més de quatre anys que estan caducats. La solució més ràpida és
canviar la regla de la majoria de tres cinquenes parts, però no per
rebaixar-la, sinó per fer que la votació sigui com la de l’elecció de
les meses de les cambres. D’aquesta manera, cada diputat i senador
disposa d’un sol vot. És un sistema que permet molt de pluralisme i
impedeix que cap partit ho controli.
—Parlant del CGPJ, un mitjà madrileny va dir que Yolanda Díaz volia que en fóssiu vocal.
—Normalment, no em crec les coses que diu la premsa.
—Amb matisos, quan parla de persones [riu]. És un rumor. Afortunadament no va ser confirmat per ningú. El dia que ho digui Yolanda Díaz mateix pensaré que és cert. Però ara mateix no tinc cap mena d’informació, ni aspiració. No li donaria gens d’importància. Els rumors són rumors i prou.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada