Joaquín Urías: “Els sis magistrats sediciosos del TC no faran marxa enrere”

 

Entrevista a l'ex-lletrat del Constitucional arran de la decisió del tribunal d'impedir un debat i una votació al senat espanyol a petició del PP

 

 

Vilaweb - Oriol Bäble  -  23.12.2022

 

Joaquín Urías (Sevilla,1968) és una de les veus més autoritzades per a parlar sobre la crisi que ha desencadenat el Tribunal Constitucional espanyol, que ha impedit, a petició del PP, un debat i una votació al senat. El jurista andalús, que fou lletrat del TC entre el 2004 i el 2010, diu que el tribunal ha incorregut en una ruptura de la separació de poders i ha envaït competències de les cambres legislatives. “Quan obres una via contra Catalunya, també l’obres perquè s’apliqui contra la resta d’Espanya”, afegeix. Així mateix, acusa la major part de magistrats de saltar-se la constitució i de cometre sedició per impedir la renovació de l’òrgan.

 

—Arran de la decisió del TC d’impedir el debat i la votació de la reforma legal per a renovar el tribunal s’han fet molts escarafalls. Es parla de crisi institucional, també de crisi constitucional i fins i tot de cop d’estat. Vós, com ho veieu?
—Parlar de cop d’estat és una exageració. Han passat uns quants dies d’ençà que es va dictar la resolució i a Espanya es continuen aplicant les lleis, i el congrés, el senat i el govern continuen funcionant. Un cop d’estat comporta un canvi de sistema i això no ha passat. Parlar de cop d’estat és exagerar i crear una crispació innecessària.

   

—Com ho definiríeu?
—Això que ha passat és una ruptura momentània de la separació de poders que estableix la constitució. El Tribunal Constitucional s’ha saltat la seva llei, les normes processals i la constitució i ha envaït competències que corresponen al poder legislatiu. Això és una ruptura del marc de l’estat de dret, però no pas un cop d’estat.

 

—El refús de la impugnació del senat, que era una oportunitat per a rectificar, agreuja la situació?
—Hi tornem a ser. Són els darrers cops de cua d’aquest esperpent. És normal que la part afectada, en aquest cas, el senat, miri de forçar una rectificació del TC, però no ha passat. Els sis magistrats sediciosos no faran marxa enrere. Amb aquesta decisió som al mateix lloc. Ni empitjora, ni millora.

 

—L’única sortida a tot plegat és reiniciar la tramitació de la reforma com a projecte de llei?
—Ara la cosa més important és demostrar que el poder legislatiu i la sobirania popular són per damunt dels sis magistrats sediciosos. Per tant, el més urgent és tornar a repetir el procediment sense errors formals i demostrar-los que el parlament no es pot emmordassar. Dit això, també cal renovar el TC perquè som en una situació d’irregularitat total. Aquests dies no es diu gaire, però hi ha dos magistrats que tenen el mandat caducat –Pedro González-Trevijano i Antonio Narváez–, que impedeixen que els seus substituts –Juan Carlos Campo i Laura Díez– prenguin possessió i ocupin els seus despatxos. Això és inaudit i gairebé més greu que la resolució de les cautelars. Això és la sedició. S’ha d’acabar com més aviat millor.

 

—S’ha de revertir la reforma del PP que va atorgar capacitat coercitiva al TC?

—Això es pot discutir, però crec que ara no és el moment. Quan es va reformar l’article 92 de la llei orgànica del TC, alguns constitucionalistes i magistrats, com ara Francisco Rubio Llorente, ja van avisar que aquesta mena d’actuacions eren la mort de l’essència del tribunal. Crec que, amb això que hem vist, el temps els ha donat la raó.

 

—Per què no és el moment de tocar-ho?
—La prioritat ha de ser demostrar que la sobirania popular és per sobre d’aquestes persones. Cal restablir la normalitat institucional. El govern ha de treballar en aquest sentit abans d’emprendre batalles noves, que són necessàries i importants, però no pas urgents.

 

—Haurien actuat de la mateixa manera Pedro Sánchez, Meritxell Batet i Ander Gil si el TC no tingués capacitat coercitiva?
—No ho podrem saber mai. De tota manera, crec que davant l’opinió pública, la desobediència a una decisió del tribunal no és acceptable. Tingui poder coercitiu o no en tingui. Crec que el TC es va equivocar, però no acatar la decisió seria entrar en una nova situació de ruptura constitucional. Això no ho hauria de fer cap govern perquè implicaria posar fi definitivament al sistema constitucional i al règim en què vivim.

 

—Parleu obertament de magistrats sediciosos.
—Sí.

 

—Per què?
—Són sediciosos en la mesura que actuen en contra del sistema jurídic. El TC és per sobre del parlament sempre que apliqui la seva llei orgànica i respecti la constitució. Què ha passat? Que ha imposat una mesura il·legítima i sense tenir les competències necessàries. L’actuació del tribunal ha implicat una invasió en les competències d’un altre òrgan. Evidentment, això és sedició. Potser no és un delicte com a tal, però en llenguatge col·loquial es pot dir que ho és.

 

—La magistrada María Luisa Balaguer –adscrita al grup minoritari afí al PSOE– ha dit que abandonar el ple del TC per forçar-ne la suspensió hauria estat una actuació pròpia d’un hooligan. Què en penseu?

—És una opinió que respecto, però tinc molts dubtes. En aquests moments, no sé si hauria estat més sensat, per part de la minoria progressista, d’abandonar el ple i impedir que el TC envaís uns altres poders per manca de quòrum. És més responsable quedar-se al ple i permetre-ho? En tinc dubtes. Si fos magistrat, que afortunadament no ho sóc [riu], personalment no hauria anat al ple. Respecto que María Luisa Balaguer digui que es va quedar per responsabilitat institucional, s’agraeix que algú en tingui al TC, però em sembla que les pèrdues són més grans que no els guanys.

 

—També ha dit que els precedents contra el Parlament de Catalunya durant l’octubre del 2017 i el gener del 2018 no es poden comparar amb la situació actual. Sou del mateix parer?
—Allò que va passar a Catalunya va ser clarament un antecedent de la situació actual. Les prohibicions de plens del parlament, tal com vam avisar alguns juristes –pocs, però alguns– van servir de preparació. Quan obres una via contra Catalunya també l’obres perquè s’apliqui contra la resta d’Espanya. De tota manera, coincideixo que el cas actual ha estat més greu. El cas català va ser greu, però aquests dies hem vist com el TC atempta directament contra l’essència del poder legislatiu, que és l’aprovació de les lleis.

 

—En la seva argumentació, Balaguer deia que la importància del cas català era menor perquè el parlament té “una naturalesa jurídica diferent” de la del congrés espanyol.
—Això no és cert. Espanya, d’acord amb la constitució, és un estat federal encara que no faci servir aquest terme. Els parlaments autonòmics, en l’àmbit de les seves competències, dicten lleis al mateix nivell que les del congrés. No hi ha una relació jeràrquica entre totes dues cambres. Totes dues tenen competències legislatives i són igual de respectables. No hi ha cap diferència.

 

—Malgrat els escarafalls del govern espanyol, qui va obrir la via dels abusos del TC fou el PSOE mateix amb els recursos d’empara a Catalunya.
—A parer meu qui va obrir-hi la porta és el TC i no pas qui va presentar el recurs. Quan demanes empara al tribunal, i ho pot fer qualsevol diputat, sempre demanes el màxim… passa que normalment el tribunal no t’ho dóna. De fet, en el cas del congrés, no crec que la crisi l’hagin oberta els diputats del PP. Tenien tot el dret del món de presentar el recurs si creien que els vulneraven els drets. L’únic responsable de tot plegat és el TC.

 

—Per què creieu que no es van recusar els quatre magistrats caducats, en compte de tan sols Pedro González-Trevijano i Antonio Narvaez?
—El motiu no el sé, però també calia recusar Juan Antonio Xiol i Santiago Martínez-Vares. Però això ho hauries de demanar a qui va presentar les recusacions. Tanmateix, en aquesta situació, hi ha una cosa molt important que és l’abstenció. Sense necessitat que et recusin, si tens un interès personal en el cas, t’has de retirar. Cosa que no ha passat.

 

—A què ho atribuïu?
—D’acord amb la llei, ho haurien d’haver fet, però han avantposat els interessos personals als de la institució. Quan tens un interès personal en un afer, no pots decidir. I això ho entén fins i tot un nen petit. També ells, els magistrats, però van decidir de tirar pel dret. Quan el teu lloc de feina i la teva situació personal depenen d’allò que decideixis, no actues amb independència ni amb neutralitat. Han vulnerat totes les normes processals.

 

—No hi ha res a fer?
—Hem de viure-hi. El TC és la instància més alta. Quan un membre d’aquest tribunal se salta les regles, no hi ha un mecanisme per a solucionar-lo.

—…
—No hi ha res. Toca aguantar-se. Però és evident que s’han saltat la llei.

 

—Què us semblen Juan Carlos Campo i Laura Díez, els candidats que ha designat el govern de Pedro Sánchez per a renovar el TC?
—Crec que el govern actual s’ha equivocat. Juan Carlos Campo, l’ex-ministre de Justícia, no és un candidat prou independent. Ha estat molt poc temps treballant de jurista. Va ser jutge durant un període molt curt i immediatament va entrar en política. És un polític, no un jurista, i, per si no fos prou, molt pròxim al govern. El PSOE s’ha equivocat, com es va equivocar el PP quan va proposar Enrique Arnaldo o Pedro García-Trevijano, que han viscut tota la vida a l’empara del partit.

 

—I Laura Díez?
—No es pot dir el mateix. És una professora de dret constitucional, una catedràtica, que ha investigat tota la vida. Durant molt poc temps ha treballat d’assessora jurídica de la Presidència. Hom pot tenir la idea que el seu biaix ideològic pot anar cap aquí, però no és un membre del PSOE. Crec que ella sí que compleix les condicions mínimes d’independència. Però no és el cas de Campo. Em sembla un precedent terrible. El PSOE no pot acusar el PP de controlar el TC, quan nomena persones que no són independents, i aleshores fer igual. Això és un error i el pagarem en un futur.

 

—Què voleu dir? El TC ja s’havia polititzat, no?
—La porta estava oberta, però ara s’ha obert de bat a bat perquè al TC hi entri qualsevol. El PSOE ha perdut qualsevol legitimitat per queixar-se de la idoneïtat dels candidats del PP.

 

—Vau ser lletrat del TC durant la sentència de l’estatut. Està més fracturat, ara?
—Vaig viure molt de prop tota la discussió sobre l’estatut. En aquell moment, hi havia una certa polarització en el tribunal, però es portava molt millor que no pas ara. Hi va haver moments complicats com quan es va impugnar la participació Pablo Pérez Trems en els debats, que finalment va ser apartat. Tanmateix, el tribunal sempre va intentar de no obrir la ferida interna. Va procurar que fos homogeni. No hi va haver aquesta divisió interna ni aquest grau d’acarnissament que sembla que hi ha ara.

 

—El TC ha acaparat tots els titulars aquests darrers dies, però els vocals del CGPJ fa quatre anys que tenen el mandat caducat.
—Aquest és el problema més insostenible de la democràcia espanyola. Els vocals del CGPJ tenen un mandat de cinc anys. Els membres actuals del consell han completat gairebé un mandat íntegre en situació d’interinatge. Això és una anomalia democràtica que s’ha d’arreglar. És insostenible. No hi ha cap país del nostre entorn, malgrat que hi hagi hagut endarreriments, que hagi viscut una situació tan dura i tan terrible com la nostra. Mantenir el CGPJ completament congelat és una vulneració de la lletra i de l’esperit de la constitució. Els vocals actuals representen l’Espanya de fa una dècada. L’actual és molt diferent i no representen la seva sensibilitat.

 

—Sempre poden dimitir en bloc i forçar les coses, però no ho faran.
—La dimissió en bloc és una de les sortides per imposar la renovació dels òrgans, però és francament complicat que passi, tenint en compte que fa més de quatre anys que estan caducats. La solució més ràpida és canviar la regla de la majoria de tres cinquenes parts, però no per rebaixar-la, sinó per fer que la votació sigui com la de l’elecció de les meses de les cambres. D’aquesta manera, cada diputat i senador disposa d’un sol vot. És un sistema que permet molt de pluralisme i impedeix que cap partit ho controli.

 

—Parlant del CGPJ, un mitjà madrileny va dir que Yolanda Díaz volia que en fóssiu vocal.
—Normalment, no em crec les coses que diu la premsa.

 

—[Riu.]
—Amb matisos, quan parla de persones [riu]. És un rumor. Afortunadament no va ser confirmat per ningú. El dia que ho digui Yolanda Díaz mateix pensaré que és cert. Però ara mateix no tinc cap mena d’informació, ni aspiració. No li donaria gens d’importància. Els rumors són rumors i prou.

 

 https://www.vilaweb.cat/noticies/entrevista-crisi-constitucional-magistrats-sediciosos-joaquin-urias/

 

 

__