Jugar amb el rellotge és una tàctica difícil de dominar, però molt efectiva si la saps fer servir. En una negociació, amb el rellotge, es pot jugar molt bé contra qualsevol contrincant, i fastiguejar-lo, sense deixar-lo argumentar ni deixar-li cap possibilitat de trencar decentment el diàleg. És una tàctica, de fet, antiquíssima: Suetoni conta que l’emperador August jurava que pagaria ad kalendas graecas, prometent per tant una cosa en aparença raonable, però que alhora era impossible perquè en el calendari grec no hi havia kalendas. La promesa i aconseguir allò que volia en fer-la era l’única cosa que comptava. Perquè una volta tens el conill al sarró ja tant fa si compleixes com si no. L’altre només té el dret de protestar.
El 5 de setembre passat el president Puigdemont va fer pública a Brussel·les una proposta molt clara i directa de la negociació. Va dir que Pedro Sánchez no era una persona de fiar, que no podies creure en la seua paraula i que per tant calien fets previs, constatables, això que se’n diu “cobrar per endavant” per a poder posar-se a parlar de la possibilitat que els vots de Junts el fessen president del govern espanyol.
Però el temps passa i les coses no avancen. Més ben dit: no avancen en la línia de satisfer les demandes de Junts, però en canvi sí en la línia de parar-li una trampa, una emboscada ordida a la Moncloa per acorralar Puigdemont a l’últim segon, contra l’opinió pública i contra el seu entorn i tot.
A la Moncloa estan completament convençuts que el president Puigdemont farà com Esquerra Republicana i acabarà votant-los en canvi de res, o en canvi tan sols d’allò que convinga a Pedro Sánchez. No crec que es pensen ni per un moment que pot votar que no, i això explica que juguen d’una manera tan descarada amb el rellotge. Perquè per a ells la investidura és vital i no aconseguir-la seria un autèntic drama.
Per això hem vist que la incorporació del català com a llengua oficial a la Unió Europea, que era un pre-requisit de la negociació, s’allunya definitivament a un eteri espai de “mesos o anys”, segons el ministre Albares. Cosa que, en termes pràctics, equival a dir mai.
La llei d’amnistia sembla encarrilada, però no sabem en quines condicions i, en qualsevol cas, és la mesura menys conflictiva, per tal com pot afavorir també Espanya davant les institucions europees. Però hi ha un factor poc comentat i que és molt important: és la peça que pot fer més pressió sobre Puigdemont. No per ell. Ell ha demostrat de sobres que no cerca una solució personal i que si ha de continuar a l’exili, hi continuarà tants anys com calga. Però ara tindrà un miler llarg de persones pròximes, moltes del seu partit, a qui canviarà la vida substancialment si dóna suport a la investidura. I no em crec que aquest xantatge no forme part del pla. De fet, un xantatge semblant –amb els indults i els presoners– va funcionar, perquè recordem que el 2018 Puigdemont era molt clarivident i s’oposava a fer president a Sánchez, però va acabar cedint a la pressió dels qui no volien continuar tancats.
Quant a la resta de les condicions, l’única cosa que podem dir és que semblen estar en un núvol. El mitjancer serà la cosa més difícil d’acceptar i cada dia que passa sense parlar-ne fa més difícil que es puga resoldre abans de la investidura. Perquè no pots trobar d’avui per demà un mitjancer internacional de pes. I sense nom, sols acceptant el concepte, no és fiable de signar res. I aquesta cosa que ha aparegut nova del reconeixement de la nació catalana o la minoria nacional no sabem com es traslladarà a fets.
Mentrestant, el temps va passant. Avui falta un mes just per al final de la legislatura. Ja n’han passats tres d’ençà de les eleccions i pràcticament dos de la conferència de Puigdemont a Brussel·les. Sánchez intenta de capgirar la pressió que hauria de tenir ell i enviar-la tota a Junts. Que siga Junts qui haja de negociar contra rellotge i que siga Junts, i no pas ell, qui s’arrisque a presentar-se com un intransigent davant l’opinió pública.
D’ací ve la solemnitat amb què s’ha venut aquesta setmana l’acord entre el PSOE i Sumar. Que és un acord de fireta, ridícul, ple d’aspectes vagues que no es concreten de cap manera. Molt d’estudiarem, mirarem, avançarem, procurarem, provarem, farem per, intentarem i bla, bla, bla, i un conjunt de jeremiades com l’acord sobre la prohibició de vols –que no tindria cap efecte– o la derogació de la llei mordassa, que ja s’ha promès mil vegades de fa anys i continuarà essent una promesa.
El mètode és molt descarat. Sumar hi està d’acord i a més PSOE i Sumar esbomben l’acord a l’uníson com un gran progrés social –cosa que fins i tot Podem nega que siga veritat, però que als efectes de propaganda funciona. ERC i Bildu votaran que sí a qualsevol cosa. El PNB s’hi mostra amb bona disposició, com el BNG, i fins i tot Coalició Canària, que havia donat suport a Feijóo, diu que es podria entendre amb Sánchez. Només resta Junts, i l’arsenal d’invectives i atacs per si s’atreveix a no passar per l’adreçador ja el tenen preparat: d’exclamar que Puigdemont és foll a presentar Junts com a aliat del PP i l’extrema dreta, ja us podeu preparar a escoltar de tot. El pla, el parany, l’emboscada, ja són a punt. I cada dia es veurà més clarament.
PS1. El periodista letó Otto Ozols respon en aquesta entrevista de Blai Avià d’una manera molt contundent al seu ministre d’Afers Europeus i Exteriors, que es va oposar a l’oficialitat del català a Europa. És un testimoni important. Diu obertament que aquest ministre no representa els letons, que és un corrupte i que a Letònia hi ha hagut una reacció d’indignació per les seues declaracions. Us recomane molt que la llegiu.
_
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada