L'etapa
de la Catalunya autonòmica ha begut més de la il·lusió que de la
realitat. Durant gairebé tres dècades es va alimentar per l'estament
polític majoritari el miratge que la relació amb Espanya no era de
dominació sinó que procedia d'un pacte, que les institucions catalanes
gaudien de molt més poder del que en el fons ostentaven o que el marc
polític català era susceptible d'ésser reformat a través d'una
negociació de bona fe. La percepció que aquestes ficcions entraven en
fase de col·lapse es va concretar per a amplis sectors de la ciutadania
en la sentència del Tribunal Constitucional de juny de 2010 que va ferir
de mort la reforma estatutària. Però a partir de 2012, després que
fracassés una altra fantasia, la del pacte fiscal, i fins l'actualitat,
en la fase del dret de decidir, la classe política encara ha continuat
jugant a la litúrgia amb gestos que no tenien recorregut pràctic tot i
que generaven acceptació social i cohesió. Trobem un exemple en la
creença que el govern espanyol acabaria negociant i acordant la
celebració d'una consulta sobiranista. Una altre exemple seria el de la
unitat de les forces polítiques catalanes al voltant de dues preguntes
sobre l'estatalitat que, a més de dificultar desproporcionadament les
possibilitats de visualitzar l'independentisme majoritari, presenta
massa problemes de claredat perquè un hipotètic resultat mereixi el
reconeixement de la comunitat internacional.
Amb tot, crec que el
darrer gest de la vella lògica basada més en la teatralització que en
l'acció va arribar divendres passat amb l'acord de CiU, ERC, ICV i la
CUP de continuar endavant amb la consulta sense concrecions. La
tendència per la qual la unitat és un valor en si més enllà dels
resultats que se'n puguin derivar, una actitud no pas exempta d'una
certa mística d'arrel quasi religiosa, va arribar al seu paroxisme amb
la darrera cimera dels líders dels partits catalans que, en el fons, no
van acordar res més que continuar junts. Probablement els mateixos
protagonistes eren conscients que aquell seria gairebé l'últim acte del
ritual perquè a partir d'aleshores només hi haurà lloc per als
desafiaments específics i els progressos tangibles. Aviat, per posar un
altre exemple, si no se sap què fer no es podrà invocar la “discreció”.
Una manca de transparència d'aquesta magnitud a tan sols trenta dies de
la transcendental cita amb les urnes afecta la neutralitat del procés i
la seva legitimitat, i afegeix encara més dificultats a un reconeixement
internacional ja difícil en la confrontació amb la legalitat espanyola.
Es tracta, suposo, de renovar la confiança amb l'apel·lació a la
sacralitat del consens per allargar al màxim l'aplicació de les mesures
imprescindibles que consumin la ruptura. Perquè, en efecte, un cop la
decisió política operi en el marc de la realitat, ja no hi haurà espai
per als moments taumatúrgics: l'estètica no dissoldrà la repressió de
les autoritats espanyoles. En les següents setmanes, o dies, o s'aplica
la legalitat catalana derivada de la voluntat popular majoritària o es
manté la suspensió del Tribunal Constitucional contra tots els actes
de rebel·lia. En d'altres paraules, o es desobeeix (i es compleix) o
s'acata. No hi ha marge per a més ambigüitats ni per a més dilacions. I,
especialment, seria del tot catastròfic pretendre organitzar un 9-N
farcit encara d'incerteses i de llacunes (almenys no més de les que, com
hem dit, ja arrossega la doble pregunta). Les pantomimes podien
funcionar en una societat desproveïda de poder i, tal vegada,
assetjada de pors i de complexos atàvics, però si realment hem començat a
ser una mica lliures és hora de passar a la decisió, a assumir totes
les conseqüències del conflicte i, per descomptat, a exigir resultats.
No n'hi ha prou d'“haver arribat més lluny que mai” (cosa d'altra banda
falsa històricament) sinó que cal arribar a la independència amb tot
l'exercici de poder i de responsabilitats que això comporta.
>> post relacionat: Mas segueix les prediccions que Carles Boix va fer fa dos anys
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada