La notícia m’ha arribat sense sorprendre’m gens: el ministre espanyol Óscar Puente –aquest que deien que era el substitut de Pedro Sánchez– ha inaugurat a so de bombo, platerets i una mica massa de retòrica un tram de gran velocitat ferroviària entre Càceres i Plasència. Càceres, ciutat noble i antiga, amb 96.000 habitants. Plasència, vila episcopal, amb 40.000 ànimes mal comptades. Dues ciutats que, entre totes dues, sumen una població que cabria en alguns barris de València. I, no cal ni dir-ho, de Barcelona.
No tinc cap raó per a oposar-me que Extremadura tinga bones comunicacions. De cap manera. No es tracta d’això. Conec prou bé el gust amarg de pertànyer a una “regió” marginada i això em fa ser empàtic amb totes. Es tracta, més aviat, de reflexionar sobre la lògica –o, més ben dit, sobre la manca absoluta de lògica– que determina les prioritats de l’estat espanyol en matèria d’infrastructura.
Perquè és evident que no parlem d’una lògica econòmica, ni de negoci ni de res que es puga considerar economia. Ni tan sols d’una lògica que tinga al cap la competitivitat de l’estat. Qualsevol manual universitari –fins i tot el més elemental o estrafolari– aconsellaria d’invertir prioritàriament en l’eix Barcelona-València, que no endebades concentra una bona part de la població, més del 40% del PIB del conjunt de l’estat espanyol i la meitat del trànsit total de mercaderies.
Per tant, avui i ací, sí que cal qüestionar-se: com és possible que la gran velocitat ferroviària connecte abans Càceres amb Plasència, que no pas València o Alacant amb Barcelona, o València amb Alacant i tot? Perquè, dit amb tot el respecte del món, connectar Càceres amb Plasència és l’equivalent a connectar amb gran velocitat directa Sant Cugat del Vallès i Burjassot.
La comparança fa evident, crec, que en aquesta absurda distribució de recursos s’amaga una por no confessada. La por que, si es facilita la comunicació ràpida entre Barcelona i València, entre València i Alacant, es puga reforçar un eix cultural, econòmic i –també, també!– nacional que existeix i resisteix tots els intents d’aniquilar-lo i que, per això mateix, és tan temut per Espanya de fa segles.
Notícies del tram Castelló de la Plana - Tarragona, un tram llarguíssimament esperat
En algun paper que ara no recorde vaig llegir que quan Felip V va abolir els furs –del Regne de València i del Principat de Catalunya– va envoltar-se d’experts en la governació “d’estats difícils”. I que aquests li van aconsellar de seguida que separàs tant com pogués els regnes que havíem estat part de la corona catalana i ho centralitzàs tot. Per allà corria el peculiar Jean Orry, seigneur de La Chapelle-Godefroy, que va posar en solfa les finances del nou estat nascut de l’ocupació. També aquell mòrbid cardenal italià, Giulio Alberoni, amb qui Orry acabà barallant-se i que va arribar a fer de primer ministre i tot abans d’acabar tan malament com es pot acabar en aquesta vida. I sobretot José Patiño, un “espanyol molt espanyol” de Milà –que en realitat es deia Giuseppe Patino– i que les cròniques consideren el màxim inspirador dels decrets de Nova Planta i totes les barbaritats que van venir a continuació.
Els segles han passat. Tot s’ha mogut molt. Però heus ací que la prevenció continua. I, de fet, l’única diferència que jo hi sé veure és que els encarregats de mantenir-la tres segles després ara són de l’altiplà: un senyor nascut a Valladolid, de nom Óscar, i un altre de Madrid que li diuen Pedro i que expliquen que té com a gran virtut somriure molt.
>>> https://www.vilaweb.cat/noticies/entre-caceres-i-plasencia/
NOTÍCIES RELACIONADES SOBRE L'AVE DE L'EIX MEDITERRANI:
>> Els empresaris valencians alerten del retard de les obres del AVE al Corredor Mediterrani. Obres a Cartagena. (juliol 2024 )
>> AVE - arco mediterraneo (238 entrades)
_
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada