9N 2015. El Ple de la Desconnexió. Mas: ‘Sense investidura no hi ha govern definitiu i consegüentment el procés queda encallat’

El Ple de la Desconnexió

9.nov.20I5

El president en funcions de la Generalitat, Artur Mas, durant el seu discurs en el debat al Parlament de Catalunya ha enviat un missatge dirigit als diputats de la CUP que han anunciat que no votaran a favor de la seva investidura: ‘Sense investidura no hi ha govern definitiu i conseqüentment el procés queda encallat’, ha manifestat.

‘Al procés, no hi sobra ningú. Ho repeteixo: no hi sobra ningú’, ha apuntat. Unes paraules que, més endavant, ha acompanyat amb una crida per formar ja el nou govern. ‘Per fer tot allò que hem de fer ens cal no un govern en funcions, sinó un govern constituït’, ha advertit.

En aquest sentit, Mas ha fet servir una de les habituals metàfores marineres per afirmar que ‘només de nosaltres depèn que aquesta setmana s’orienten bé les veles per aprofitar el vent que va sortir de les urnes el 27-S’, ha assenyalat per demanar el suport per a ser investit president i formar govern.

Anteriorment, ha obert el discurs amb un recordatori sobre el resultat de les eleccions del 27-S que van donar una majoria als partits favorables a la independència. ‘S’ha acabat el recurs a les majories silencioses. Les urnes han parlat’, ha reblat.

Durant la seva intervenció també ha criticat l’actitud del govern espanyol envers les demandes sobiranistes i ha denunciat que ‘l’estat espanyol continua negant per tots els mitjans la voluntat democràtica d’un poble’.

‘En les democràcies de qualitat s’escolten les majories. En les pseudo-democràcies s’utilitzen la fiscalia, la policia i els tribunals per avortar la realitat’, ha afegit.

En un discurs de més d’una hora i mitja, el candidat de Junts pel Sí a presidir la Generalitat ha lamentat que ‘l’estat espanyol està políticament incapacitat per respondre a un repte que li està plantejant la societat catalana’, i ha rebutjat tornar a optar per ‘les terceres vies’ que s’han intentat des de fa anys, ha dit.

‘En la llarga història del catalanisme s’ha insistit tossudament en els camins intermedis, les terceres vies, des de les Bases de Manresa fins al pacte fiscal. Més de cent anys de terceres vies: la Mancomunitat, l’estatut avortat de Primo de Rivera, l’estatut de Núria, la Generalitat anterior a la constitució espanyola, l’estatut de Sau…’, ha sentenciat.

En el capítol dedicat a les estructures d’estat que vol impulsar Junts pel Sí, ha destacat la construcció d’una hisenda pròpia: ‘Ha estat històricament un greuge pels catalans’, ha assegurat. En aquest sentit, ha recordat que ‘tots els intents han estat infructuosos, tots’.

El pla de govern que ha presentat també està focalitzat en les polítiques socials i pretén que Catalunya sigui ‘cada dia menys autonomia i cada dia més estat’. Segons Mas, la independència generarà el context necessari per reduir dràsticament les taxes d’atur, crear lloc de treball més estables i de més qualitat i apujar les pensions.

Abans d’arribar-hi, però, el president en funcions ha deixat clar que si els diputats li fan confiança, el govern farà servir ‘tots els instruments a l’abast –encara que siguin reduïts-‘ per lluitar contra la pobresa i garantir la igualtat d’oportunitats. Destaca el pla d’emergència social, que comparteix protagonisme amb el desenvolupament de les principals estructures d’estat, destinat a garantir l’alimentació, l’habitatge i la cobertura energètica d’aquells ciutadans més ‘vulnerables’, ha dit.

http://www.vilaweb.cat/noticies/mas-sense-investidura-no-hi-ha-govern-definitiu-i-consequentment-el-proces-queda-encallat/

..."Diuen que el camí del mig no és mai el camí més dret. I és això que es palpa avui als passadissos del parlament. La il·lusió d’una declaració històrica. La serenitat que demana la responsabilitat entomada. I, sobretot, una bona colla de dirigents que aguanten la respiració com fan els nens quan juguen a la piscina. El qui surti de l’aigua primer, perd. Com un torcebraç. La nit electoral molts van veure que la cosa aniria així. Romeva ho va afirmar públicament: la solució arribaria a l’últim minut. Dijous? Aquesta setmana? L’inici de campanya del 20-D? La resolució del TC per a inhabilitar Forcadell? El 9 de gener? Avui aquesta és la gran pregunta: quin serà l’últim minut?"

http://www.vilaweb.cat/noticies/sha-obert-una-escletxa-o-qui-aguantara-mes-la-respiracio-al-parlament/

A partir de demà al Parlament segon gran canvi a la política calana: La decisió d'invalidar les sentències del Constitucional espanyol inaugura la nova legitimitat del futur estat català

Carme Forcadell, Presidenta del Parlament, saludada pels Mossos. Foto: Parlament de Catalunya

Serà el Ple de la Desconnexió:

Demà el parlament de Catalunya aprovarà una resolució que proclama que les decisions del Tribunal Constitucional espanyol deixen de ser legals en territori català. Amb aquest pas el procés polític català entra en un nou rumb de col·lisió amb la legitimitat de l’estat i de construcció per tant d’una legitimitat alternativa.

Fins ara el parlament de Catalunya havia aprovat diverses declaracions, la Declaració de Sobirania i el Dret a Decidir la més important d’elles, que contravenien la legalitat espanyola però que no tenien conseqüències pràctiques.

La celebració del 9-N, contra dues sentències del Tribunal Constitucional espanyol, va ser el primer acte de sobirania real de Catalunya, que l’estat no va ser capaç d’impedir. Per això és tan important. Ara, però, s’inicia una nova fase en la qual la desobediència a les institucions de l’estat queda consagrada per l’obediència al mandat democràtic expressat a les urnes el 27 de setembre.

L’acord que es sotmetrà demà a votació al parlament detalla, en canvi, amb molta minuciositat quines decisions dels tribunals espanyols deixaran de tenir valor a Catalunya, a partir del moment de la votació. Amb això els representants de la voluntat popular catalana hauran trencat de manera efectiva amb la legalitat espanyola ja que una part de la mateixa no podra aplicar-se.

Un nou estat, que comença a aparèixer de fet

‘L’existència d’un estat no és una qüestió jurídica sinó de fets’. Aquesta formulació, amb matisos petits, es repeteix una vegada i una altra des del punt de vista del dret internacional sempre que es posa sobre la taula la proclamació d’un nou estat, especialment si aquesta proclamació és discutida per l’estat al qual pertanyia aquell territori.

La formulació és l’expressió més coneguda de l’anomenat ‘principi d’efectivitat’, un principi reconegut en el dret public internacional com el primordial a l’hora d’encarar un procés d’independència.

El ‘principi d’efectivitat’ es confronta directament al ‘principi de legalitat’, que normalment és l’esgrimit pels estats dels qual un territori s’independenditza. El debat és molt fàcil d’entendre: si un part d’un estat comença un procés en el qual la legalitat de l’estat és contestada i en la pràctica desobeïda això és la base sobre la qual el territori en qüestió pot reclamar a la comunitat internacional que és un estat, com a mínim de fet. La legalitat que el nou estat comença a construir a partir de la desobediència a les lleis de l’anterior estat si acaba per consolidar-se passa a ser, efectivament, la legalitat vigent. I dos territoris amb legalitats diferents per definició són dos estats diferents.

Des del dret públic la interpretació és clara i no admet dubtes. Si les lleis són desobeïdes de forma massiva per la població i per les institucions d’un territori aleshores es fa evident que l’estat les lleis del qual es desobeeixen no pot reclamar efectivament que és l’estat propi d’aquella zona. La legalitat de l’estat previ, en aquest cas, passa a un segon termini.

L’efectivitat no genera necessàriament el reconeixement dels altres estats

Cal aclarir però que això no té res a veure amb el reconeixent per part dels altres estats del món. Un estat pot funcionar de forma efectiva i governar el seu territori i els seus habitants sense per això ser reconegut pels altres estats.

Aquesta és la raó per la qual al món avui hi ha estats amb reconeixement parcial i no total. Concretament hi ha un estat, Somaliland, que no reconeix ningú, dos que no reconeix cap estat membre de les nacions unides però si estats que no en són membres (Nagorno-Karabakh i el Transdniester), set estats que no són membres de l’ONU però són reconeguts com a mínim per un estat membre de les Nacions Unides (Abkhàsia, Kossove, Ossètia del Sud, Palestina, la República Àrab Sahariana, Taiwan i Xipre del Nord) i sis estats que tot i ser membres de l’ONU no són reconeguts per tots els estats (Armènia, Corea del Nord i del Sud, Israel, Xipre i la Xina).

http://www.vilaweb.cat/noticies/la-creacio-del-principi-defectivitat-el-gran-canvi-en-la-politica-catalana-a-partir-de-dema/

Islandia devuelve el último tramo del rescate y sale del radar del FMI

El país nórdico, uno de los más golpeados por la crisis financiera, es una referencia entre los países rescatados

 

Islàndia

9.11.2015

Islandia sigue cumpliendo hitos. Hace poco más de un mes superó los niveles de actividad económica previos a la crisis y hoy Reikiavik ha devuelto el último tramo de ayuda del Fondo Monetario Internacional (FMI) antes de tiempo. El organismo

presidido por Christine Lagarde ha informado este viernes en una nota de la devolución de los 334 millones de dólares (293 millones de euros) que faltaban por repagar. En realidad, lo que las autoridades islandesas han hecho ha sido juntar los 11 pagos que restaban por pagar, con fechas de devolución que fluctuaban entre el 14 de octubre de este año y el 31 de agosto de 2016, y reintegrarlo en único abono. Desde hoy, Islandia abandona el radar del Fondo Monetario.

El adelanto en la devolución del rescate acordado en noviembre de 2008, tras el hundimiento del sistema financiero islandés, viene siendo la tónica habitual en el caso de Islandia. En 2012, las autoridades del país nórdico devolvieron el primer tramo de ayuda casi un año antes de lo previsto. 

Lagarde ha expresado desde Lima (Perú), donde el organismo que preside celebra su reunión anual, la intención del FMI de mantener una relación futura "constructiva" con las autoridades islandesas. "La devolución temprana del préstamo a Islandia marca un fin satisfactorio al intenso compromiso con el Fondo Monetario que comenzó en lo más profundo de la crisis financiera", ha remarcado. El pasado mes de septiembre quedará, por tanto, para la posteridad como el último mes en el que una delegación del FMI visitó Reikiavik para supervisar la estrategia económica islandesa.

Islandia, uno de los países más golpeados por la crisis financiera de 2008, se ha convertido en un emblema entre los Estados rescatados. Vivió el colapso de las principales entidades financieras del país, a las que dejó caer, y logró salir adelante como pocos predecían en los años más negros de la debacle económica. Sus constantes económicas son la envidia del arco mediterráneo: según las cifras del propio Fondo Monetario, su economía crecerá este año un 4,1%, se creará suficientes puestos de trabajo para reducir la tasa de paro al 3,7%, casi pleno empleo; los sueldos crecerán un 8,3% nominal y un 5,9% en términos reales, pues la inflación será de un 2,3% de media anual, y las cuentas públicas cerrarán el ejercicio con un superávit del 0,8% del PIB.

"La recuperación islandesa ha sido impresionante. Es el país que ha mejorado de una forma más rápida y sólida de los que han sido golpeados por la crisis", resumía en septiembre el secretario general de la OCDE, Ángel Gurría. Hoy, Reikiavik ha vuelto a demostrarlo.

http://economia.elpais.com/economia/2015/10/09/actualidad/1444410926_924720.html

Islandia envia 26 banqueros a la cárcel. Comparación. Los banqueros condenados hasta ahora en España no pisarán la cárcel. v.2

(En España, como en Islandia!  Igual. Comparen, comparen las dos noticias.)

Islandia envía 26 Banqueros corruptos a la cárcel 

Foto Radio Vortice

 

74 años de penas para los estafadores de alto nivel; Estados Unidos y resto de Europa rescató a los suyos.

24.oct.2015

En una historia de la que no se informa en ningún medio de comunicación occidental generalista, Islandia acaba de sentenciar a otros cinco banqueros de alto nivel a la cárcel por haber contribuido directamente al colapso de la economía del país en 2008.

Esto hace un total de 26 banqueros tras las rejas en Islandia, la mayoría de ellos CEOs (altos ejecutivos) de grandes instituciones financieras, y no operadores de bajo nivel.

La mayoría de los encarcelados cumplirán sentencias de dos a cinco años, según un informe de Islandia Magazine, que señala que los tres ejecutivos de Landsbankinn y dos en Kaupthing, junto con un inversor prominente, han sido condenados.

Sus crímenes incluyen la manipulación del mercado, malversación de fondos, y el incumplimiento de los deberes fiduciarios. Su manipulación del mercado destruyó la economía del país y hasta el día de hoy Islandia sigue teniendo que devolver dinero a los usureros globales del FMI, así como los gobiernos de otros países, que mantuvieron la nación operativa.

El artículo explica que los juicios han sido posibles porque en lugar de proteger y recompensar a las mismas instituciones responsables de la caída y los mafiosos que las dirigen, el gobierno islandés dejó que cayeran y, luego creó una autoridad de control financiera para supervisar estrictamente los bancos.

El presidente de Islandia, Olafur Ragnar Grimsson señaló:

“¿Por qué los bancos son considerados como la Santa Iglesia de la economía moderna? ¿Por qué los bancos privados no son como las compañías aéreas o de telecomunicaciones y se deja que quiebren si se han dirigido de forma irresponsable? La teoría de que hay que rescatar a los bancos es una teoría que los banqueros están aprovechando en beneficio propio, en pos de su éxito, para luego hacer que la gente común cargue con el peso de su fracaso a través de los impuestos y la austeridad. La ciudadanos de las democracias progresistas no aceptarán esto a largo plazo”.

El Presidente añadió:

“Hemos sido lo suficientemente sabios para no seguir las ortodoxias predominantes en el mundo financiero occidental de los últimos 30 años. Hemos introducido controles de divisas, dejamos que los bancos quebrasen, proporcionamos apoyo a los pobres, y no introdujimos medidas de austeridad como las aplicadas en Europa”.

Mientras que la economía del país está lejos de ser lo que era, se ha estabilizado y está en condiciones de recuperarse.

Mientras tanto, los gobiernos de los EE.UU y Europa rescataron a la mayoría de los responsables directos de la crisis financiera que afectó a la economía mundial.

En los EE.UU, el Congreso dio a los bancos estadounidenses $700 mil millones de rescate vía TARP a expensas de los contribuyentes.

Ni un sólo banquero en los EE.UU ha sido acusado de un delito relacionado con el colapso financiero, todavía no hay prácticamente ninguna regulación de los bancos y, los bancos registran beneficios récord de cerca de $160 mil millones anuales, todo de “dinero” creado de la nada.

Los “banquerousureros” continúan protegidos, a todos los niveles, y los efectos de sus acciones criminales continúan empeorando cada día.

Otra catástrofe financiera es un hecho.

(Entiendo que quiere decir que habrá otra catástrofe financiera porque NO se ha castigado a los culpables ni de esta crisis del 2007 ni a los de la crisis del 29. ¿Quién quitó la "regulación bancaria?  ¿Quién autorizó la desregulación? Cuca de Llum)

Steve Watson es un escritor y editor en Londres para Infowars.

Visto en : El Vórtice Radio

.....

Los banqueros condenados hasta ahora en España no pisarán la cárcel.

08/11/2015

Los nueve exdirectivos de Caixa Penedès y Novacaixagalicia condenados en España no pisarán la cárcel al ser condenados a penas de menos de dos años y no tener antecedentes penales 

El Tribunal Supremo podría ordenar la repetición del juicio contra el ex director general de la CAM y otro cargo de la caja que fueron absueltos tras aprobarse sobresueldos

 http://www.infolibre.es/noticias/politica/2015/11/06/los_banqueros_entran_prision_40380_1012.html

 .....

5º aniversario: 7N 2010. Benedicto XVI en la Sagrada Familia

  

a. Superar la escisión entre conciencia humana y cristiana

En la Sagrada Familia, Gaudí quiso unir la inspiración que le llegaba de los tres grandes libros en los que se alimentaba como hombre, como creyente y como arquitecto: el libro de la naturaleza, el libro de la Sagrada Escritura y el libro de la Liturgia.

De este modo, colaboró genialmente a la edificación de la conciencia humana anclada en el mundo, abierta a Dios, iluminada y santificada por Cristo. E hizo algo que es una de las tareas más importantes hoy: superar la escisión entre conciencia humana y conciencia cristiana, entre existencia en este mundo temporal y apertura a una vida eterna, entre belleza de las cosas y Dios como Belleza. Esto lo realizó Antoni Gaudí no con palabras sino con piedras, trazos, planos y cumbres. Y es que la belleza es la gran necesidad del hombre; es la raíz de la que brota el tronco de nuestra paz y los frutos de nuestra esperanza. La belleza es también reveladora de Dios porque, como Él, la obra bella es pura gratuidad, invita a la libertad y arranca del egoísmo.

Texto completo: Consagración de la Iglesia de la Sagrada Familia. Barcelona, 7 de noviembre de 2010

                                         

b. El Señor es la roca  El Señor Jesús es la piedra que soporta el peso del mundo, que mantiene la cohesión de la Iglesia y que recoge en unidad final todas las conquistas de la humanidad. En este sentido, pienso que la dedicación de este templo de la Sagrada Familia, en una época en la que el hombre pretende edificar su vida de espaldas a Dios, como si ya no tuviera nada que decirle, resulta un hecho de gran significado. Gaudí, con su obra, nos muestra que Dios es la verdadera medida del hombre. Que el secreto de la auténtica originalidad está, como decía él, en volver al origen que es Dios. Él mismo, abriendo así su espíritu a Dios ha sido capaz de crear en esta ciudad un espacio de belleza, de fe y de esperanza, que lleva al hombre al encuentro con quien es la Verdad y la Belleza misma.

Texto completo: Consagración de la Iglesia de la Sagrada Familia. Barcelona, 7 de noviembre de 2010

c.Protección y ayuda a la familia
Las condiciones de la vida han cambiado mucho y con ellas se ha avanzado enormemente en ámbitos técnicos, sociales y culturales. No podemos contentarnos con estos progresos. Junto a ellos deben estar siempre los progresos morales, como la atención, protección y ayuda a la familia, ya que el amor generoso e indisoluble de un hombre y una mujer es el marco eficaz y el fundamento de la vida humana en su gestación, en su alumbramiento, en su crecimiento y en su término natural. Sólo donde existen el amor y la fidelidad, nace y perdura la verdadera libertad. Por eso, la Iglesia aboga por adecuadas medidas económicas y sociales para que la mujer encuentre en el hogar y en el trabajo su plena realización; para que el hombre y la mujer que contraen matrimonio y forman una familia sean decididamente apoyados por el Estado; para que se defienda la vida de los hijos como sagrada e inviolable desde el momento de su concepción; para que la natalidad sea dignificada, valorada y apoyada jurídica, social y legislativamente. Por eso, la Iglesia se opone a todas las formas de negación de la vida humana y apoya cuanto promueva el orden natural en el ámbito de la institución familiar.

Texto completo: Consagración de la Iglesia de la Sagrada Familia. Barcelona, 7 de noviembre de 2010

d. Todo hombre es verdadero santuario de Dios

Con la dedicación de la Basílica de la Sagrada Familia, se ha puesto de relieve esta mañana que el templo es signo del verdadero santuario de Dios entre los hombres. Ahora, quiero destacar cómo, con el esfuerzo de la obra benéfico-social del Nen Deú y otras instituciones eclesiales análogas, a la que se sumará la nueva Residencia que habéis deseado que llevara el nombre del Papa, se pone de manifiesto que, para el cristiano, todo hombre es un verdadero santuario de Dios, que ha de ser tratado con sumo respeto y cariño, sobre todo cuando se encuentra en necesidad. La Iglesia quiere así hacer realidad las palabras del Señor en el Evangelio: «Os aseguro que cuanto hicisteis con uno de estos mis humildes hermanos, conmigo lo hicisteis» (Mt 25,40).

Texto completo: Visita a la obra benéfico-social del Nen Déu. Barcelona, 7 de noviembre de 2010

e. Vivir como una sola familia

Regreso a Roma habiendo estado sólo en dos lugares de vuestra hermosa geografía. Sin embargo, con la oración y el pensamiento, he deseado abrazar a todos los españoles, sin excepción alguna, y a tantos otros que viven entre vosotros, sin haber nacido aquí. Llevo a todos en mi corazón y por todos rezo, en particular por los que sufren, y los pongo bajo el amparo materno de María Santísima, tan venerada e invocada en Galicia, en Cataluña y en los demás pueblos de España. A Ella le pido también que os alcance del Altísimo copiosos dones celestiales, que os ayuden a vivir como una sola familia, guiados por la luz de la fe. Os bendigo en el nombre del Señor. Con su ayuda, nos veremos en Madrid, el año próximo, para celebrar la Jornada Mundial de la Juventud. Adiós.

Texto completo: Ceremonia de despedida Aeropuerto internacional de Barcelona. 7 de noviembre de 2010

TODAS las fotos han sido cedidas por (C) Dr. Guillermo L. SIMÓN-CASTELLVÍ

Gabinete de prensa de la FIAMC (Fédération Internationale des Associations de Médecins Catholiques) - Decisions Mèdiques-Medical Decisions

Resumen publicado por Forum Libertas: http://www.forumlibertas.com/frontend/forumlibertas/noticia.php?id_noticia=18585 
(publicado en la Cuca de Llum por primera vez el 30.11.2010)

 

The declaration, Carles Boix

Catalan Parliament

4.11.2015

The declaration. The declaration proposed by pro-independence coalition Junts pel Sí (“Together for Yes”) and far-left CUP should come as no surprise: putting it to a vote was the first electoral promise made by both groups, and their joint majority allows them to pass it. 


Up until now, all prior parliamentary declarations on the sovereignty of the Catalan people had been merely symbolic, and the Catalan authorities had only carried out "preparatory acts" (such as commissioning the CATN (1) reports), which Spain’s Constitutional Court (TC, or Tribunal Constitucional) deemed constitutional in the same ruling that annulled the January 2013 declaration. This new declaration, however, lays out a specific action plan (including a calendar of new legislation) and an explicit affirmation of sovereignty before the TC.


This latter clause is likely what has stirred up the most criticism in Madrid and among the unionist parties. It should be emphasized, however, that even if it had not been explicitly included, it would still have formed a part of the intent --or animus-- of the declaration; otherwise, the declaration would have had no credibility from the start (and thus would not have lived up to the electoral mandate received on 27-S). In any case, we must not forget that the declaration ends with a clearly stated will to negotiate. Ideally, this should be the starting point that both the Spanish government and the Catalan groups who oppose it ought to use.


The reaction. Unfortunately, the response has been quite the opposite: a closing of ranks and full-on confrontation. This might be regrettable or a cause for concern, but it is hardly surprising. We would not be where we are today without this complete denial of the Catalan reality. The joint reaction of PP-PSOE-Ciudadanos, --so far, tactical and influenced by the general elections on December 20th (20-D)-- holds all kinds of danger for the three parties. We cannot rule out that the mini-summits in Madrid(2) might be the result of internal party politics: the support of other parties may allow Rajoy to contain the more radical, repressive wing of his own party, at least until December. But it has boosted the stature and electoral recognition his fringe, extra-parliamentary competitors, reinforced the plebiscite nature of 27-S, and revealed a Spain that is more fragile than he used to claim.


The radicalization of Albert Rivera, Ciudadanos’ leader, appears to be an attempt to penetrate the strongholds of the PP. The Spanish electoral system, where small constituencies are over-represented, penalizes newcomers. That is, in turn, pushing  Ciudadanos to reach out beyond the urban middle class voters that support the party in the polls to become a significant force in the Spanish parliament. Now this radicalism and its intent to declare unconstitutional the proposal of a declaration before it has been even voted, which is in itself a legal absurdity, strengthen Ciudadanos as an anti-system party in Catalonia, removed from the political center and unable to build any real alternative to the existing pro-independence majority. As for the PSOE, their meeting with Rajoy simply confirms the Socialists’ inability to offer anything specific: the economic crisis and demographic changes destroyed the alliance between Andalusia and Catalonia brokered by Felipe González many years ago.


The No front is unlikely to hold together beyond 20-D. Cutting the legs out from under each other is the national sport in Spanish politics. However, if it stays united, its denial of Catalan demands will not resolve the crux of the question. The No bloc will fail to get rid of the secessionist majority – the latter may only decline  through a negotiated agreement. And it runs the risk of destroying Spain’s democratic legitimacy: every blocking maneuver (not to mention the tone used by Spanish media and the elite) reinforces the picture of Catalans as second-class citizens in Spain.


The execution. As specific as it might be, a parliamentary declaration only has value provided there is a parliamentary majority standing behind it and, above all, a government to carry it out. To keep the Mas government in place until new elections in February or March is a bad solution: it would make the declaration worthless (unless there was a disproportionate reaction from Spain). The parliament must vote a new government capable of maintaining the "Yes" coalition united. This should be  in light of three main considerations.
First, the European left has long overcome their revolution/democracy dichotomy, which split the socialists and the communists in 1917. The only path for change involves elections, not storming winter palaces (as some in the radical-left CUP part dream of). And in order to have elections, the country needs an orderly political transition. Second, Faism --the political doctrine of the FAI (Iberian Anarchist Federation) and its 1930s slogan of “revolution before war” actually destroyed Catalonia, the FAI, and the Republic. Third, Catalanism historically has only been successful when it has received the support of the large middle strata of Catalan society, a support that can never be taken for granted. The No bloc know all this very well and are looking to drive a wedge between the forces that support the declaration in any way they can.


Given that Artur Mas, the incumbent president of Catalonia, has had the ability to lead the process this far; tha he has signed the draft declaration; that --to turn the CUP’s metaphor on its head-- Mas has effectively pulled out the huge stopper set by Duran and the more lukewarm elements within Mas’ own party; and that he has promised to step down once the transition is over; that and he is clearly an asset abroad, I find illogical not to vote him in again for the new period coming up. In exchange, it must be possible to negotiate a program and a government that satisfies all the parties involved.
__________
(1) N.T. in Catalan CATN stands for Advisory Council for the National Transition, a committee of experts who advise the Catalan government on matters to do with the ongoing political process in Catalonia.
(2) N.T. Spanish president Mariano Rajoy recently held high-profile meetings with the leaders of the PSOE and Ciudadanos to discuss the secessionist declaration.
 

http://www.collectiuemma.cat/article/2254/the-declaration

Portada del New York Times: l'intervencionisme estatal sobre la premsa: control, censura, llei mordassa

La #MarcaEspaña avui a la portada del New York Times: l'intervenciosme estatal sobre la premsa, amb els seus grans deutes, obren la porta al control i censura del govern del PP i de la seva llei mordassa (Ramon Tremosa).

 Pere Torrell Jordana recordeu que amb Rajoy van acomiadar 3 directors de diari, el més venuts, El  Pais,  La Vanguardia i El Mundo Siglo XXI...aixó es anar per feina.

.....

 

The NewYork Times, denuncia la mancança de llibertat i objectivitat de la premsa espanyola

 

 

6 novembre 2015

El diari nord-americà ‘The New York Times’ ressalta avui a la seva portada de l’edició internacional, la preocupació per la pèrdua d’objectivitat i d’independència editorial dels mitjans de comunicació espanyols. Segons la crònica del corresponsal a Madrid, Raphael Minder, tant la llei mordassa del govern de Mariano Rajoy com tota la reconversió patida del sector ocasionada per la crisi financera, amb la perdua de més de 10.000 llocs de treball, han portat a una pèrdua de credibilitat de les principals capçaleres estatals, entre les quals destaca ‘El País’ i ‘El Mundo’.

 

L’article de fet es basa en un informe fet per l’Institut Internacional de la Premsa (IPI) en el qual mostra totes les mancances a la llibertat de premsa que pateix l’estat espanyol i fa tot un seguit de recomanacions per superar la llei mordassa del PP a la pròxima legislatura, la comissió d’investigació que ha viatjat a l’estat espanyol ha elaborat un informe publicat ahir que podeu consultar aquí, a les recomanacions d‘ aquest informe s’ha sumat també El Comitè per a la Protecció dels Periodistes (CPJ), la Federació Europea de Periodistes (FEP) i la Plataforma en Defensa de la Llibertat d’Expressió (PDLI), amb seu a Madrid.

El diari relata la marxa de Pedro J. Ramírez d’El Mundo i seguint les explicacions del mateix Ramírez, diu que el detonant va ser la publicació dels sms entre Mariano Rajoy i Luis Bárcenas, fruit de la investigació sobre el finançament il·legal del PP. El periodista nord-americà parla també de la total supeditació dels mitjans públics com TVE als desitjos del poder polític del moment. L’article recull les declaracions de Pablo Casado portaveu del PP, el qual amb l’arrogància que els caracteritza declara: “No veig cap problema amb la premsa a Espanya.”

 

Com no podia ser d’altra manera l’informe és “madrilenycèntric“, tot passa dins de les redaccions dels diaris de Madrid i no existeix res més, però certament l’article i l’informe són un bon retrat de la nova premsa del règim borbònic.

http://www.geopolitica.cat/the-newyork-times-denuncia-la-mancanca-de-llibertat-i-objectivitat-de-la-premsa-espanyola/

....

El New York Times alerta que a Espanya s'està perdent la llibertat de premsa

L'International Press Institute expressa en un informe la seva "preocupació" per la manca d'independència editorial dels mitjans de l'Estat

6 de Novembre 2015 

El 'New York Times' ha publicat un article on alerta que a Espanya s'està perdent la llibertat de premsa. El rotatiu fundat el 1851, el primer diari dels Estats Units en tiratge, difusió i influència, assegura que la ràpida reestructuració de la indústria espanyola ha provocat "una creixent preocupació" sobre si els diaris més reconeguts a Espanya "han perdut la seva independència editorial". A més, el 'NY Times' -que publica l'article en la portada d'aquest divendres- vincula la pèrdua de la llibertat de premsa a les pressions del govern espanyol, i apunta que l'executiu de Mariano Rajoy ha rebut moltes crítiques per la coneguda com a "llei mordassa".

El diari nord-americà recull que aquest dijous l'International Press Institute, un grup d'organismes de control de mitjans internacionals va publicar un informe on expressa la seva "preocupació per la llibertat de premsa a Espanya". També demana que es derogui la llei mordassa i que el govern deixi de controlar els mitjans públics

http://www.mon.cat/cat/notices/2015/11/el_ny_times_alerta_153051.php