(Gràcies per saber veure allò que és bo, ara que costa més de veure...ens en sortirem! Els comentaris dels lectors també donen llum. Cuca de Llum)
No us veuen...
21.01.2018
Fa dies que observe amb una certa sorpresa el debat polític del Principat. Si mires o escoltes els mitjans podries arribar a pensar que tot és com sempre, que vivim una temporada habitual, fent coses habituals. En tot cas, tens la sensació que si no és exactament així és perquè els presos i els exiliats ho impedeixen amb la seua sola existència, però poca cosa més.
(...)
Però jo això m'ho mire perplex. Perquè em sembla intuir que el problema és que, veient i escoltant el que diuen, ells en realitat no us veuen. Que no veuen els dos milions de persones que vàreu fer possible el primer d'octubre, que vàreu conduir el govern a la proclamació de la independència i que vàreu derrotar de manera inapel·lable el 155 a les urnes, quan Nadal ja tocava a la porta. Que no veuen, en definitiva, la força que ha dirigit el país des de l'estiu, que li ha marcat el recorregut a fer. Ningú no sembla comptar amb vosaltres.
I he de reconèixer que constatar això em sorprèn i em deixa perplex. Perquè jo veig molt clar que anem en rumb de col·lisió una altra vegada i que, en conseqüència, igual com va passar l'octubre republicà, el paper del carrer, la reacció espontània de la gent, les decisions que es prenguen després dels fets que tots sabem que passaran, seran la peça determinant del nou cicle polític, allò que desencadenarà el futur. Cal només una espurna. I la detenció avui de Puigdemont, o el desenvolupament de la sessió d'investidura la setmana vinent o qualsevol altre gest de prepotència del govern espanyol ho podria ser. Ho podria ser i jo tinc la sensació que ara ho canviaria tot. Perquè ja no veig aquell gran desconcert i aquella tristesa que van seguir el 27 d'octubre, sinó una decisió que creix minut a minut i costa de contenir, la decisió de no deixar passar cap més oportunitat i de no repetir els errors. I em sembla que aquest és l'element més transcendental de tots, encara que alguns no us vegen.
I he de reconèixer que constatar això em sorprèn i em deixa perplex. Perquè jo veig molt clar que anem en rumb de col·lisió una altra vegada i que, en conseqüència, igual com va passar l'octubre republicà, el paper del carrer, la reacció espontània de la gent, les decisions que es prenguen després dels fets que tots sabem que passaran, seran la peça determinant del nou cicle polític, allò que desencadenarà el futur. Cal només una espurna. I la detenció avui de Puigdemont, o el desenvolupament de la sessió d'investidura la setmana vinent o qualsevol altre gest de prepotència del govern espanyol ho podria ser. Ho podria ser i jo tinc la sensació que ara ho canviaria tot. Perquè ja no veig aquell gran desconcert i aquella tristesa que van seguir el 27 d'octubre, sinó una decisió que creix minut a minut i costa de contenir, la decisió de no deixar passar cap més oportunitat i de no repetir els errors. I em sembla que aquest és l'element més transcendental de tots, encara que alguns no us vegen.
Comentaris del lectors de Vilaweb:
jaume vall - ...A mi m’agradaria constatar un pacte de ferro i sang entre Puigdemont i
Junqueras. I no el veig. Veig encara molt, massa, joc tàctic partidista:
quants vots ens hem pres, quants diputats volem tenir. Legítim ? No
ara en condicions excepcionals. Fa una mica de pena que l’energia de
2,0 M de persones, el treball de cinquanta mil membres d’ANC, i la
il·lusió de tot un país es supediti a la mirada de reüll, desconfianda
dels dos líders “nostres”.
Daniel Mir - 22.01.2018 | 11:47
Estem en el moment de la calma tensa que anuncia la tempesta. La quietud del líquid saturat que qualsevol petita causa el farà cristal·litzar. La immobilitat de la massa crítica que espera la espurna que produirà l’explosió.
Ara sols cal que algú enfonsi el Maine.
Si no ho fan ells perquè no ho fem nosaltres.
A Madrid comencen a barallar-se. El PP està emmerdat fins el coll. El PSOE te de treure’s el dogall del coll que ell mateix s’ha posat. Ciutadans vol treure rèdit de la seva “victòria” a Catalunya y Els Comuns si no treuen pit ara, s’ofeguen. Tots estan mirant-se de reüll però ningú vol agafar la patata calenta catalana.Tots estan en màxima tensió.Tots volen però dolen. Ara es el moment de amagar-nos les banyes i la cua, posar-nos la pell de xai, agafar el lliri i fer-li una moció de censura a Rajoy.
Ja sé que a nosaltres no ens va ni ens ve. Son els seus problemes. Però no sols aconseguiríem fer el sidral suficient per a distreure’ls sinó que ho podríem presentar com un ‘o ells o naltres’ un ‘o Jesús o Barrabas’. I mentre ells s’esbatussen… nosaltres a lo nostre.
Jordi Camprubí - 22.01.2018 | 10:19
Àlmar Bosch - 22.01.2018 | 01:12
Els polítics sense lideratges forts. Nosaltres seguim en estat de xoc i Madrid amenaçant un dia sí i l’altre també.
Coincideixo que l’espurna pot saltar en qualsevol moment i on menys ens imaginem.
Quin factor serà el que desbloquejara la proclamada republica? La resposta jo crec que la tindrem molt aviat
Sobre el tarannà dels catalans tenim algunes referències d'autors ben solvents:
>> (Aquest article d'en Partal m'ha fet pensar en una cosa similar que diu el Professor Josep Fontana en articles que hem publicat a la Cuca de Llum:)
(Parla de la manifestació independentista del 2012 :)
"Això em fa
pensar que allí hi ha alguna cosa. Sobretot una, per mi fonamental:
aquella gent es mobilitza des de sota. Això em lliga amb unes altres
experiències. Per exemple: com és que l'any 1977 surt un milió de
persones al carrer? Qui ho ha preparat allò? Ningú. No havien estat
ensinistrats, aquella gent. No hi havia propaganda catalanista,
aleshores. La manifestació em fa pensar en aquestes coses."
(...) " A mi m'impressiona un fet, i l'assenyalo: quan als anys quaranta del segle
XIX s'enderroca la Ciutadella, a Barcelona els membres del batalló de la
milícia diuen que ho fan perquè la terra de la Ciutadella havia estat
arrabassada a gent de la ciutat per un tirà que era Felip V. I que s'ha
de tornar a les famílies propietàries. 'Lo hemos hecho porque somos
libres, somos catalanes.' Com el 1842 existeix aquesta idea que aquí hi
havia hagut una usurpació més de cent anys enrere, que ens havien pres
les cases, les terres. Com perviu."
(...) " Aquest llibre és fet per a la gent d'aquí, per explicar-los que
aquesta cosa que els duu a sortir al carrer, a manifestar-se, ve de
lluny. El protagonista d'aquest llibre és la gent. Podria dir el poble.
No. La gent. Els qui defensen Barcelona el 1714 són la gent. Els qui fan
el gran canvi econòmic al segle XVIII són la gent. Els qui salven la
llengua al segle XIX són la gent. I és la gent que resisteix l'impacte
del franquisme sense deixar-se esclafar. No són els partits. Quan el
1977 surt un milió de persones és la gent. I el 2012 és la gent que
surt. La meva idea és que aquest país, si s'ha de salvar, el salvarà la
gent."
>> El mateix Professor Fontana en un altre article:
" Barcelona s’ha mogut sempre. Un exemple i referent important per mi és la manifestació de l’11 de setembre de 2012: allò no va sortir de les consignes dels partits, que van quedar sorpresos que la gent es llancés al carrer d’aquella manera, amb una voluntat de canvi radical que no era de suport a la Generalitat. El crit d’independència va ser un “prou!” que expressava molts malestars. I aquesta ciutat ha respost moltes vegades a aquesta mena d’estímuls. També va ser molt important als setanta la mobilització per reclamar llibertat, amnistia i Estatut d’autonomia:
va fer adonar el Govern que havia de fer alguna cosa si no volia que se
li escapés la Transició de les mans. En un altre context, Barcelona
també va sortir massivament al carrer contra la guerra de l’Iraq. Per
això sempre espero coses d’aquesta societat i d’aquesta ciutat."
...
" Vivim en una societat que ha estat resistint durant ni més ni menys que 500 anys tots els intents d’absorció i assimilació, que ha perdut tres grans guerres (1652, 1714, 1939), que ha patit intents de persecució i anul·lació cultural i que, així i tot, surt al carrer per reclamar la llibertat. Això no es resol en pocs mesos: és una batalla molt llarga i difícil en la qual es va creure que es guanyaven moltes coses el 1979, quan es va aconseguir un Estatut que venia amb trampa, perquè no ha estat respectat mai. Avui vivim una batalla més d’una guerra molt llarga en la qual cal repensar si val la pena seguir lluitant pel que estem lluitant. Jo crec que sí."
" Vivim en una societat que ha estat resistint durant ni més ni menys que 500 anys tots els intents d’absorció i assimilació, que ha perdut tres grans guerres (1652, 1714, 1939), que ha patit intents de persecució i anul·lació cultural i que, així i tot, surt al carrer per reclamar la llibertat. Això no es resol en pocs mesos: és una batalla molt llarga i difícil en la qual es va creure que es guanyaven moltes coses el 1979, quan es va aconseguir un Estatut que venia amb trampa, perquè no ha estat respectat mai. Avui vivim una batalla més d’una guerra molt llarga en la qual cal repensar si val la pena seguir lluitant pel que estem lluitant. Jo crec que sí."
...
"I per què lluitem?
Per mantenir la nostra identitat com a poble, que no implica només mantenir una comunitat de llengua i cultura, sinó moltes altres coses, com aquest contracte social que sempre va deixar a la gent d’aquest país la sensació que eren els posseïdors de drets i llibertats. En la nostra història mai no ha sortit la gent al carrer més que per defensar la democràcia"
Per mantenir la nostra identitat com a poble, que no implica només mantenir una comunitat de llengua i cultura, sinó moltes altres coses, com aquest contracte social que sempre va deixar a la gent d’aquest país la sensació que eren els posseïdors de drets i llibertats. En la nostra història mai no ha sortit la gent al carrer més que per defensar la democràcia"
>> Reflexió llarga, interesant de la situació política a dia d'avui - a 20.01.2018 - Eduard Voltas: ‘Hi ha una altra manera d’aconseguir la victòria de l’independentisme’
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada