Eduard Voltas: ‘Hi ha una altra manera d’aconseguir la victòria de l’independentisme’
(Entrevista
que dona pautas per seguir pensant com aconseguir la independència.
Quan pogueu, és llarga però llegiu.la, si us plau. Cuca de Llum)
L'editor i columnista Eduard Voltas (Fotografia d'Albert Salamé).
Entrevista a l'editor i columnista sobre els objectius que s'ha de fixar l'independentisme en aquesta nova etapa
Per: Pere Cardús - 20.01.2018
—Estem bé o malament?
—Estem empatats. És un empat, però un resultat que classifica
l’adversari. És un empat perquè és cert que l’estat espanyol no ha
aconseguit els seus objectius immediats. Pretenia guanyar les eleccions,
sembrar la derrota a les files de l’independentisme i aconseguir un
govern unionista a Catalunya. Des d’aquest punt de vista, ells han
perdut. Però també és cert que l’objectiu de l’independentisme és
aconseguir la independència. I en aquest primer assalt a la fortalesa,
no ho ha aconseguit. Per tant, som en un empat. El seu objectiu és
mantenir la unitat d’Espanya i l’aportació productiva i fiscal dels
catalans. I això, de moment, ho tenen. L’estat es pot prendre el luxe
d’allargar l’empat indefinidament. I, en canvi, qui té l’obligació de
desempatar és l’independentisme. Per tant, té l’obligació de pensar
noves estratègies per desempatar.
Fotografia d’Albert Salamé.
—L’increment de la virulència del conflicte no ha fet perdre
suport a la independència. Això és una bona notícia. És un empat amb
petites victòries?
—Sí. I són victòries sorprenents. S’han trencat els motlles de
situacions d’altres moments històrics i d’altres països on la repressió i
la por empetiteixen els moviments reivindicatius. En aquest cas, com
més clars han estat els costos de la independència i com més dolorós ha
estat el càstig, més vots i més suport ha tingut el projecte polític.
L’independentisme ja fa temps que trenca motlles. Ho ha fet amb els
milions de persones al carrer sense cap símptoma de desmobilització i
sense cap incident. Són coses que no passen enlloc del món. La duresa i
l’agudització dels costos no han fet minvar el moviment sinó que l’han
reforçat. No som aquell poble poruc o espantadís que algú havia volgut
fer creure. El poble ha demostrat una valentia espectacular.
—Una valentia que no va evitar que en un moment determinat quedés tot penjat…
—Això ho va decidir la direcció política del moviment. Aquell cap de
setmana del 27 d’octubre hi havia centenars de milers de persones
esperant instruccions i completament disposades a una estratègia de
desobediència civil i defensa pacífica però contundent de la República
proclamada. No hi va haver una direcció política que volgués activar
aquesta defensa. Allò que va passar, tots plegats ho hem aparcat perquè
hi havia una altra urgència, que era derrotar el 155. Cosa que encara no
s’ha acabat perquè caldrà veure si s’aconsegueix fer una investidura i
formar govern. Caldrà veure si es pot tornar a agafar el timó del
vaixell per molt intervingut que estigui. Si es pot reprendre el timó i
el rumb, caldrà poder dedicar un temps a revisar què va passar aquell
cap de setmana. No pas amb voluntat de cercar culpables ni per acusar
ningú, sinó per aprendre de l’experiència.
—Per extreure’n bones lliçons?
—Exacte. També és cert que les direccions polítiques són un reflex dels
moviments socials que els donen suport. És molt estrany tenir una
direcció que no ho sigui. Tendeixo a pensar que qualsevol altra direcció
política que hi hagués hagut en aquest moment històric diferent de
Puigdemont, Junqueras, Alcoberro i Mauri, hauria actuat de la mateixa
manera.
—És un empat amb un partit de tornada aviat o és un empat que ens classifica per una nova lliga que encara s’ha de disputar?
—Si la victòria de l’independentisme s’ha de produir per la mateixa
acció política dels independentistes, és probable que l’empat no es
resolgui aviat. Si s’ha de produir per la força de l’independentisme i
la seva acció política, és possible que no sigui immediat. En canvi, hi
ha una altra manera d’aconseguir la victòria. És l’esfondrament de
l’adversari. Que el projecte de l’estat espanyol es faci inviable.
L’estat espanyol té unes quantes crisis obertes damunt la taula.
—No tan sols la crisi catalana…
—Exacte. I poden dur-lo a dificultats molt greus i que podrien
precipitar un final del procés inesperat. I més ràpid d’allò que ens diu
el sentit comú. El dia abans de caure el Mur de Berlín, ningú –i ningú
vol dir ningú– podia imaginar que el mur hauria caigut l’endemà. Tenia
l’aparença d’una gran fortalesa. I allò que hi havia era una gran
fragilitat. Tan sols calia que hi anés algú amb un martell i comencés a
picar. I tota aquella fortalesa es va ensorrar en una nit. La fortalesa
de l’estat espanyol, és real o és aparent? Això no se sap mai fins que
no agafes el martell i comences a picar.I aquell cap de setmana
d’octubre es va renunciar a prendre el martell i picar.
—Té sentit pensar en un retorn de Puigdemont després de la investidura i plantar la resistència que no es fa fer aleshores?
—Bé, és que jo no veig que la direcció política estigui disposada a
fer-ho. Una de les conseqüències que ha tingut la manera com han anat
les coses és que amb el vot popular hem ratificat els mateixos dirigents
que van decidir actuar d’aquella manera. Per tant, els mateixos
dirigents davant d’una situació semblant actuaran igual. No hi ha cap
motiu per pensar que ara ho farien diferent. No crec que hagi canviat
res. Quan intento obrir el focus, allò que és important és adonar-se que
ara ja tenim tota la informació.De què ha servit aquest primer assalt a
la fortalesa, aquests set anys de procés des de la sentència del
Constitucional? D’una cosa molt important. Ara ja tenim tota la
informació. Res no ens pot agafar per sorpresa.
—A quina informació us referiu?
—Tenim tota la informació sobre l’estat espanyol i tota la informació
sobre l’independentisme. Coneixem molt bé l’independentisme i coneixem
molt bé l’estat espanyol. A tots ens agradaria jugar un partit net, a
Wembley, una gespa impecable, regadeta d’abans-d’ahir, amb un àrbitre
neutral, i onze contra onze. I ara ja sabem que el partit no serà mai
així. No ho serà. Ens podem queixar, podem protestar, podem
denunciar-ho. Però no farem que el partit sigui a Wembley amb una gespa
impecable, un àrbitre neutral i onze contra onze. No serà així. El
partit es juga en una gespa que fa dos anys que no la reguen, plou,
l’àrbitre està comprat, el públic llença tota mena d’objectes als
nostres jugadors, hi ha una part del públic que xiula i mira cap a una
altra banda (Europa), i s’eliminen jugadors i se’ls envia a la banqueta.
Haurem de jugar en aquest terreny de joc. I si es vol guanyar, s’ha de
guanyar en aquest terreny. No hi ha més nassos.La reflexió que crec que
encara no ha fet l’independentisme perquè la urgència era una altra –
guanyar les eleccions, recuperar les institucions, etc.– és aquesta: com
es fa la independència d’Espanya.
—I com es fa?
—Als independentistes catalans els ha tocat de fer la independència
d’Espanya. No del Canadà, ni del Regne Unit… La independència s’ha de
fer respecte a l’estat espanyol. En altres casos n’hi ha prou guanyant
eleccions, aconseguir un referèndum i guanyar-lo amb un vot més del sí
que del no. Però la cultura democràtica és diferent a Espanya. I la cosa
no va per aquí. És cert que falta gent i falta suport. Clar que sí.
Però el problema no és que l’adversari demani el 50% més 1 amb el seu
cinisme insuportable. No és aquest. És l’independentisme qui necessita
aquesta força. I si és el 55%, millor. I si és el 60% o el 65%, encara
millor. És evident que cal convèncer i ser més. Però sobretot cal una
cultura política diferent. Una cultura política més conscient dels riscs
associats a fer la secessió d’un estat de la Unió Europea, membre de
l’OTAN i que es diu ‘Reino de España’.
—Cal adoptar el llenguatge del poder? Cal tocar tecles del poder financer, del poder coercitiu…?
—Tocar tecles em sona massa a estructures d’estat. I diria que el
discurs de les estructures d’estat ha quedat absolutament desarticulat.
És evident que des d’una Generalitat autonòmica no es pot desplegar cap
estructura real d’estat. L’estat ho boicotarà. Aquell famós programa
informàtic Espriu ja deu ser al riu. Vull pensar que hem superat l’edat
de la innocència. Els independentistes que ja ho érem els anys vuitanta
havíem tastat quina mena d’estat era l’estat espanyol. Els que ja vam
veure l’Operació Garzón, les tortures, l’actuació del GAL a Iparralde…
havíem arribat a creure que el context europeu i la globalització
impediria a l’estat espanyol de fer això que han fet. Ha estat com
tornar a trobar un vell adversari. Si més no, pels de la meva generació,
ha estat com dir ‘sí, són ells’.
—Encara hi són…
—Exacte. No han canviat. El context potser ha impedit alguna actuació
encara més salvatge. Però han passat trenta anys i continua essent el
mateix.
—Amb la diferència que ara és molta més la gent que no ho accepta.
—Sí. I que molta gent ha pres consciència de la mena d’adversari que hi
ha al davant. En Toni Soler va fer un missatge a Twitter que potser ens
hauríem de tatuar tots: ‘Mai més no podem començar una frase dient
«Espanya no es pot permetre…» o «Europa no permetrà…»’. Ara ja sabem que
Espanya es permetrà el que vulgui i Europa permetrà el que sigui. Això
no és Wembley i la gespa no està regada.
—No hi haurà un desllorigador…
—Sí, el desllorigador és una força popular imparable i una direcció
política alineada. I jo crec que han faltat les dues coses. La força
popular que hi ha hagut ha estat brutal, però no imparable. Ens han
parat, oi? I la direcció política va decidir frenar en un moment
determinat. És curiós perquè veníem de l’1 d’octubre, que va ser un
autèntic festival de coordinació executiva i emocional entre les
institucions i el carrer. I vam pensar que tenien igual de ben preparat
el 27 d’octubre que l’1. Els que havíem estat capaços de fer l’1
d’octubre havíem de tenir un pla per fer la independència. I va resultar
que no n’hi havia. T’encares a un estat que té el monopoli de la força i
que la fa servir sense cap mania. A partir d’ara caldrà fer les coses
d’una manera diferent. Què hem après d’aquesta fase? No podem treure la
conclusió que hi havia uns líders covards. Això seria mentida. Els
líders són igual de covards o valents que el poble. En són un reflex. I
és tot el moviment qui ha de fer la reflexió sobre què cal fer a partir
d’ara.
—Us preocupa l’estat en què es troben les entitats que han organitzat la mobilització aquests anys?
—També s’han de repensar elles mateixes. Estan escapçades. I els
lideratges que hi ha no sabem si són provisionals o definitius. Suposo
que ningú no vol convertir-los en definitius perquè seria una manera
d’acceptar que els dos Jordis seran a la presó molt de temps. Per tant,
es manté una situació de provisionalitat que en algun moment s’haurà de
resoldre.
—Algú va dir que amb els dos Jordis al carrer el 27 d’octubre no hauria anat com va anar…
—Jo no vull caure en el ‘què hauria passat si…’ A més, ara és molt fàcil
dir coses d’aquestes. És molt fàcil dir que si haguéssim aprofitat
l’impuls de l’1 d’octubre per convocar eleccions i anar a buscar una
majoria aclaparadora… Sí, sí, però qui ho va proposar en aquell moment? A
pilota passada tot és molt fàcil. A mi m’interessa el debat sobre què
es pot fer ara. I l’únic que fa imparable l’independentisme és la força
popular.Força coercitiva en el sentit clàssic no la tindrem. La
fantasia dels Mossos… Això dels Mossos ja s’ha vist. Van arribar al seu
límit el dia 1 d’octubre. Això és el màxim que pots esperar del cos de
Mossos d’Esquadra. Perquè és el que és. És la policia autonòmica i
judicial. No és un cos de voluntaris armats per defensar la República.
No són milicians. Quan parlem de poder coercitiu, de què parlem? L’única
coerció possible és la coerció democràtica. La d’una majoria molt
àmplia de manera que el canvi es faci inevitable. Però si es pretén
dibuixar aquest canvi en un full de ruta, amb dates i calendari, es
tornarà a anar contra les roques.
—Per què ho dieu? —El dia 1 i 3 d’octubre va ser quan l’estat estava més debilitat. Si
Puigdemont aleshores hagués dit que ens han pegat, que és molt greu i
que no s’ha pogut fer un referèndum amb condicions perquè s’ha impedit a
la gent votar, i diu que vol que voti tothom en unes eleccions
plebiscitàries i, si hi hagués el 50% +1 de vots independentistes,
proclamaria la independència, què li hauria dit tothom? Que no complia,
que era un traïdor, un botifler… que el full de ruta deia una altra
cosa, que el referèndum era vinculant…No pot ser que la direcció
política estigui constantment sotmesa la sospita que vol trair o desviar
l’objectiu. I probablement, si en lloc de fer el que es va fer s’hagués
fet això altre, estaríem bastant millor. Com a mínim, tindríem la
iniciativa política. Per tant, jo sóc partidari de no dibuixar un full
de ruta amb dates i fites. A partir d’ara, el full de ruta ha de ser
l’actitud. Allò que és innegociable no és que tal dia farem tal cosa.
Allò que no s’ha de negociar és l’actitud.
—I quina és?
—Anar a guanyar la independència per la via de convèncer el màxim de
gent possible fins a fer-ho inevitable. I si no, aleshores hi ha
l’estratègia del xoc democràtic. Que és l’estratègia d’anar a omplir les
presons. Però jo, que no seria a qui tocaria anar a la presó, qui sóc
per dir a dos mil regidors, vuit-cents alcaldes, setanta diputats i
dotze membres del govern que es posin a desobeir de manera permanent i a
buscar la zona de fricció amb el risc de ser encausats i empresonats?
Qui sóc per dir que cal omplir les presons amb dues mil persones? Qui
sóc jo per dir això? Aquesta seria l’estratègia del conflicte obert,
democràtic, però permanent… No es liquida l’IVA, ni l’IRPF dels
treballadors, les institucions deixen de cotitzar la seguretat social
dels funcionaris a l’estat, desobediència absoluta, el rei persona non
grata a tots els municipis… etc. I dues mil persones a la presó. És una
estratègia. Però jo no hi aniré i no sóc ningú per dir que s’ha de fer
així. L’independentisme no sap com fer la independència. Ho ha provat
d’una manera. No ha sortit bé. Qui digui que sap com es fa la
independència, menteix. No ho sap ningú. Mentre no ens il·luminem cal
fer treball polític i recuperar la iniciativa. I, amb el resultat
electoral, tens el mapa molt clar d’on has d’anar a convèncer gent.
—On?
—On has tret pitjors resultats. No vull assenyalar territoris. S’ha
d’anar a treballar fort allà on s’ha tret els pitjors resultats. Com que
en aquests llocs no seràs visible a través de les televisions, cal
ser-hi físicament. Als barris no s’hi va; als barris s’hi és. Com pot
ser que una força com Ciutadans sense articulació territorial, sense
presència als barris i sense militants hagi tret els vots que ha tret?
Perquè té el 80% del pastís televisiu al seu servei. Si no tens el 80%
de les televisions al teu servei, quina altra manera que tens de
visibilitzar-te als llocs on has tret mals resultats? Físicament.
Ser-hi. Però és una feina tan complicada i tan dura que entenc que hi
hagi gent que, per amagar la mandra, faci plantejaments més fàcils.
Dreceres més radicals. Però no és més radical qui més crida sinó qui
guanya.
—Si l’objectiu és ampliar la base, cal revisar la manera com l’independentisme s’ha relacionat amb el món dels comuns?
—Jo crec que l’1 d’octubre marca el camí de la resposta. L’1 d’octubre
es va prescindir de la direcció dels comuns. Se’ls va intentar
convèncer, evidentment, però no es va aturar res pel fet que la direcció
dels comuns no pujava al carro. No es va aturar pas. I l’1 d’octubre va
interpel·lar centenars de milers de votants dels comuns de les
eleccions espanyoles. El projecte republicà ha de parlar més amb la gent
i menys amb les direccions polítiques. L’agenda política de la direcció
dels comuns és la seva. No faràs que la canviïn per la teva. La seva no
és l’agenda de la ruptura republicana. És legítim que en tinguin una
altra. S’ha de parlar directament amb els ciutadans. Amb tots. No només
amb els votants dels comuns.
Fotografia d’Albert Salamé.
—També els de Ciutadans?
—Estic absolutament convençut que hi ha votants de Ciutadans del 21-D
que d’aquí a dos anys poden ser votants republicans. N’estic
completament segur. Entre més, perquè no penso que estiguem envoltats
d’un milió d’espanyolistes, fatxes i sàdics que gaudeixen amb la presó
de Junqueras i les hòsties de l’1 d’octubre. No ho penso. Crec que hi ha
una part d’aquest vot que és un vot de censura de la manera com
l’independentisme ha fet les coses. Bàsicament per una raó: ‘no podeu
fer això perquè no teniu la majoria’. Hi ha una part del vot de
Ciutadans que és identitari, espanyolista… i sàdic. És així. Però estic
segur que hi ha una part de l’electorat seu que els vota per això. També
una part de l’electorat del PSC. És una gent que desactivarà la seva
oposició a la independència en el moment que l’independentisme pugui
presentar una victòria electoral amb més del 50% dels vots.
—El 2014 vau escriure un llibre dirigit als indecisos. Encara en queden?
—La indecisió no és una fotografia estàtica. La prova és que fa deu anys
hi havia dos-cents mil independentistes i ara n’hi ha dos milions. En
aquell moment hi havia un milió vuit-cents mil indecisos? No. Estaven
absolutament convençuts del seu vot autonomista i que les coses anaven
bé i no calia plantejar-se la independència. En algun moment devien
passar a ser indecisos i d’aquí a ser independentistes. Encara es pot
generar molta indecisió entre el vot unionista.
—Aquesta seria una estratègia: generar indecisió a les files unionistes?
—És un estat previ a ser independentista. Efectivament. Ningú no passa
del negre al blanc sense passar pel gris. Diuen que el canvi de vot d’un
partit a un altre de molt diferent no es produeix automàticament. Que
sempre es passa per l’abstenció o per un partit a mig camí abans de
votar el partit contrari. Generar indecisos entre l’unionisme pot ser el
títol d’una bona estratègia.
—Com es fa?
—Per una banda, l’acció de l’estat pot generar indecisos. Com que
l’estat no té aturador i tothom té el seu límit de tolerància a la
repressió, els indecisos poden començar a emergir entre el bloc
unionista. I també el projecte republicà pot generar indecisió a les
files unionistes. Aquest projecte s’ha d’explicar. Sóc partidari d’això
que en diuen procés constituent. Jo en diria debat constituent. No el
faria al parlament si no es va a l’estratègia dels dos mil presos. Si es
va per aquí, alabat sia Déu, ens posem la manta al cap i avall. Però
crec que la cosa no va per aquí. I per tant, faria un debat constituent
molt potent amb la participació de centenars de milers de persones. Als
barris, dibuixant república. Si no és encara una institució, la
República ha d’estar als caps i als cors de la gent.
—La conclusió és que hem anat massa ràpid?
—No. Jo crec que no. Honestament, no crec que el problema hagi estat
anar massa ràpid. Ha estat no haver identificat la mena d’adversari que
l’independentisme tenia davant. No haver-lo identificat a temps. I no
haver pres les decisions polítiques corresponents. No crec que hagi
estat un problema de velocitat. Això és un procés històric. I hi ha
moments de màxim conflicte, moments de distensió, més conflicte, etc.
S’ha fet allò que calia des del punt de vista de la velocitat. Però
l’independentisme es pensava que jugava contra una altra mena d’equip, a
un camp molt diferent i amb un àrbitre neutral. Ho pensàvem o ens ho
volíem creure. Aquest ha estat el gran error. I ha estat un error de la
direcció política de l’independentisme. Això sí. La caracterització de
l’adversari per decidir com ha de jugar l’equip és una tasca que pertoca
a la direcció política.
—Us consta que aquesta autocrítica sigui compartida i es vulgui actuar de manera diferent?
—No em consta res perquè costa molt de saber què pensa la direcció
política ara mateix. Entre més, perquè no se sap quina és la direcció
política. La direcció política d’Esquerra Republicana és al carrer
Calàbria o és a Estremera? La direcció de Junts per Catalunya és a
Brussel·les o és el PDECat o qui és? Ho saben ells? Una cosa és que jo
no ho sàpiga. Però, ells ho saben? Esquerra Republicana sap on és la
direcció? I Junts per Catalunya sap qui és la direcció? I l’ANC i Òmnium
saben quina és la seva direcció?
—Aquestes preguntes haurien de quedar resoltes com més aviat millor. Aquesta és una debilitat imperdonable…
—Perquè l’estratègia de l’estat espanyol ha estat decapitar i
desarticular la direcció política de l’independentisme. Certament. Per
sort, el tipus d’envit que hem tingut davant ha estat un envit
electoral. I la gent hi tenia un paper. Depenia de la gent. Si l’envit
no hagués estat electoral, sinó que hagués estat institucional o d’una
altra mena, probablement estaríem força pitjor. Perquè la direcció
política de l’independentisme està desarticulada. Ni els mateixos
partits ni les entitats no saben quina és la direcció. Perquè no se sap
si Oriol Junqueras serà a la presó dos mesos més o vint anys. No se sap.
No sabem si Carles Puigdemont estarà a l’exili tres setmanes més o
trenta anys. On és la direcció? Quina és? Hi ha molta feina a fer.
Necessitem una mica de temps per pensar. No per rectificar ni per trair,
ni per jutjar, ni per res més. Tan sols cal pensar. Hem de pensar on
som i on anem.
—Aquesta entrevista potser hi haurà ajudat.
—Sí? Ho celebro.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada