A mi més que tradicions xiites em ve al cap el govern de Vichy. I
presoners als que podem agrair la contribució a la causa i enviar-los
cap a casa. La presó és dura, i podem comprendre que per a poder
sortir-ne han de dir o fer algunes coses (la Forcadell ha passat de dir
“President posi les urnes!” a “President, pari la taula!” però a saber
què faríem qualsevol de nosaltres al seu lloc!) però d’això no se’n
dedueix que haguem de seguir considerant-los veus amb autoritat dins del
moviment (ni fora, i ara penso en Cuixart a Gràcia). Encara menys quan
fan servir (o els fan fer servir) el xantatge emocional.
Jo era petit però recordo que durant els anys posteriors a la Transició
hi havia tot de figures (socialistes, sobretot) que van estar anys i
anys apareixent arreu tot pontificant i que basaven la seva autoritat
moral en haver lluitat contra el franquisme i haver patit presó. I ja
està. Que és molt (tot i que hom sabia o intuïa que alguns hi posaven
més pa que formatge a la història de la seva lluita) però no és prou per
a elevar-te al santoral.
No més patums en el martirologi, sup.
I si seguim amb el símil amb el que començava, la Resistència, malgrat la mitificació que se’n feu després, en realitat la formaven un grup reduït de persones (comparat amb el total de la població és clar) que, això sí, podien comptar amb la complicitat puntual de gent que no en formava part de forma directa.
En realitat és sempre així, els canvis socials (del signe que siguin) no els fa “la massa” o “el poble” sinó un grup de gent més o menys nombrós amb les idees clares i un pla estratègic i amb la finalitat ben clara del que es vol aconseguir tot passant per sobre de les diferències de cadascú. Després ja ve la multitud entusiasta que s’apunta a la festa i a qui la poesia mítica atribueix el mèrit. Al capdavall és molt poderosa la imatge d’una multitud cridant llibertat i pensar que amb això cauen les barreres.
Per què dic això? Doncs perquè estem acostumats a que el símbol de la
nostra lluita sigui una multitud d’un milió o més de persones que
clamen amb un somriure a la boca i molta gent ha pensat que amb això ja
n’hi ha prou. És molt. és clar. No debades al juliol del 2010 una
multitud va fer fer un cop de cap als polítics catalans i això va tenir
continuïtat els anys següents.
Però precisament perquè era un moviment sorgit del carrer que va
sorprendre tothom els partits han intentat sempre domesticar-lo. Si més
no els partits amb poder polític, ja sigui Esquerra, les CUP, CiU, Junts
o com s’hagin dit en cada moment.
(Digueu-me la veritat, no heu pensat mai quan estàveu a les manis de
l’ANC i ja feia uns anys que se’n feien que la cosa s’estava
folkloritzant i que acabaríem per sortir a les guies per a turistes com ”
la performance anual dels catalans” ?)
Les grans manifestacions donen color i ànims, però amb això poca cosa
caurà a banda de fer un ensurt a l’enemic. Ensurt que cada any és més
petit si la cosa no passa d’una festa al carrer.
L’ANC no ha sabut o no ha pogut fer mai de Jean Moulin. No entraré a jutjar el seu paper (i no oblidem les pressions que té per part dels partits, des de fora i des de dins), el cert és que va néixer per a esperonar les masses per a marcar els polítics per a posar en marxa el procés cap a la independència. Però es veu que no havien previst què fer si els polítics no tiraven endavant fins al final. Ara pot dir que hem d’exigir que s’implementi el que vam votar i el que va decidir el Parlament (però que no s’ha publicat mai al Diari Oficial!) però trobo que serà difícil que torni a ser el grup de pressió que era per molt que a les mobilitzacions d’enguany s’omplin els carrers (que ja veurem com, amb les restriccions per la pandèmia). S’han omplert els carrers, i què? Després a les eleccions qui guanya són els mateixos partits i només canvia una mica la proporció entre tots tres.
La gent pot estar decebuda però en cap cas derrotada. Coneixeu gaire
gent que hagi renegat de l’independentisme? Que hagi dit que ha canviat
d’opinió i que és millor ser espanyol? Potser en trobeu algú (hi ha gent
per a tot) però no passaria d’anècdota.
El que sí que podeu trobar és que molta gent està desmobilitzada. I amb raó.
Diu el darrer paràgraf de l’editorial que la qüestió és ” Com es
torna a activar la màquina que, des de baix, va ser capaç de posar
contra les cordes el règim i l’estat espanyol i va obligar el sistema
polític català a mirar més enllà dels seus interessos espuris.”
O sigui, com es posa en marxa la Resistència.
Sobretot després de la presa de pèl del Tsunami.
No ho sé. Si ho sabés estaria organitzant-lo i no escrivint però a mi em sembla que el primer manament hauria de ser desconfiar de tothom que avui en dia tingui un càrrec per petit que sigui, al govern, al Parlament (d’aquí i d’allà, sobretot d’allà) i al “sottogoverno” de qualsevol administració sigui local, autonòmica o estatal. Què han de voler canviar si viuen del que hi ha establert?
Tal com vaig llegir un cop ara no recordo si al Talmud, o a Sunzi o si és un antic refrany de la Índia que vaig llegir en un calendari: “Aquell que cobra del sistema del Borbó, ni proclamarà cap independència ni farà cap revolució”
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada