La independència no es juga a l’Alguer, sinó a Catalunya
Imatge de la Revista Mirall
Xavier Diez -
Revista Mirall
En les darreres setmanes el
moviment independentista sembla donar alguns senyals interessants.
Sembla com si aquest, marcat per l’intermedi d’una pandèmia entre les
cent mil persones que van agitar Perpinyà el març de 2020 i les
quatre-centes mil que van participar a la darrera Diada, de 2021 volgués
despertar de la hivernació. L’episodi de l’Alguer, una altra d’aquestes muntanyes russes emocionals a què ens té acostumada l’obsessió malaltissa del Deep State, decidir a convertir el president Puigdemont en un mite malgré lui,
no ha fet sinó ressuscitar aquella mena de dopamina de què s’alimenta
la iniciativa política independentista. Mentrestant, a la taula de
diàleg, fracassada per avançat, com indicaven totes les previsions,
l’objectiu prioritari de la qual consisteix guanyar temps a còpia de
perdre’l, sembla que se li avança la seva data de caducitat.
L’episodi de l’Alguer,
certament, ha desfermat certa eufòria a un independentisme on,
francament, sobren emocions fortes i manquen estratègies sòlides.
Un dels pitjors defectes de l’independentisme consisteix a creure que
solucionaran el problema català des de fora i per art de màgia. És per
això que cada vegada que Espanya fa el ridícul, es produeix una sensació
de benestar amb un punt de perversió, perquè costa acceptar que són més
rellevants les victòries pròpies que les derrotes alienes. I, la
realitat és que, malgrat que em pugui alegrar pel president a l’exili,
considero que s’està desaprofitant tota aquesta emoció col·lectiva en
mirar lluny i no actuar a dins, en restar pendents dels tribunals
europeus, i no fer més com Josep Costa, que passa olímpicament de la
inquisició espanyola. En altres paraules, que resulta més útil
desempolsar la capacitat de mobilització, potser en fase de
deshivernació, cara a trencar amb l’statu quo per assolir l’objectiu de
la independència.
És obvi que les
institucions autonòmiques no estan funcionant d’acord amb els objectius
independentistes de la majoria. Que no és nota que som el 52%.
Que amb concentrar-se en una gestió amb un marge de maniobra
lleugerament superior a la d’una diputació, no es va gaire enlloc. Que,
amb aquesta inacció del govern actual, fóra convenient dirigir la ira
contra una Plaça Sant Jaume incapaç de fer el més mínim gest simbòlic de
ruptura que permetés canalitzar el malestar profund d’una societat
reprimida i insultada a diari, i visualitzar el divorci emocional. Per
això, potser cal assumir, d’una vegada per totes, que cap sentència
europea, cap dirigent europeu renyant jutges, cap buròcrata de
Brussel·les pressionant el govern espanyol, farà que la situació es
modifiqui substancialment. Això només es pot aconseguir, com ja va
succeir durant els atemptats d’agost del 2017, amb un funcionament
exemplar de les institucions catalanes fent d’administració única,
prescindint de les indicacions de Madrid, desafiant obertament les de
l’estat, plantant batalla simbòlica oberta, i sobretot, com ja va
succeir en aquell moment, desautoritzant un cap d’estat, que com
recordava David Minoves, prové d’una família intermediària en les vendes
d’armes amb teocràcies islamistes (patrocinadores de la ideologia dels
nois de Ripoll) que venia a fer-se la foto, i va quedar retratat com a
l’home més odiat de Catalunya, l’enemic número 1 del país, el descendent
d’aquell que es va carregar les institucions catalanes i va destruir
part substancial de Barcelona, l’hereu d’una llarga nissaga de monarques
incompetents, corruptes i depravats.
L’independentisme ha de
deixar de mirar a Europa, assumir que tant fa la imatge que projectem,
que caiem bé o malament, que siguem simpàtics o antipàtics i fixar-nos a
buscar la manera de fer la vida impossible a un estat que ens odia, ens
menysprea i tracta d’humiliar dia sí, dia també. De fet, la
Llarenada de l’altre dia no deixa de respondre a la mateixa obsessió
contra algú que, a diferència d’altres independentistes de primera
línia, no ha acotat el cap ni ofereix missatges desmoralitzadors.
L’independentisme ha de pressionar al seu propi govern perquè tingui més
por de la ira dels seus electors a la repressió d’un estat que ens ha
declarat la guerra, via clavegueres, via trinxeres periodístiques, via
ofec econòmic, via Butlletí Oficial de l’Estat, via inquisidors
generals. I això ha de passar, necessàriament, també, per atacar els
punts febles de l’estat.
Sembla que el Borbó ha de ser
per aquí a participar en el saló de l’Automòbil. El senyor que va
pressionar a la SEAT perquè abandonés Catalunya, el mateix senyor,
descendent polític del dictador feixista Franco, que va
pressionar a tantes altres empreses per perjudicar al país, aquí, que va
fer un “pronunciamiento” anticonstitucional perquè els poders de
l’estat ataquessin l’autonomia i desfermessin una repressió brutal i
nihilista i sense que passi res? Les autoritats catalanes, no pensen fer
res? Faran una ganyota educada? Li riuran les gràcies? Les entitats
independentistes, no convocaran res? L’empresariat, sindicats, societat
civil, no li haurien d’exposar el que realment pensem d’ell i la seva
família? La independència del nostre país, és a dir, la voluntat
democràtica d’una nació assetjada no es juga ni a Alemanya, ni a
Bèlgica, ni a Escòcia, ni a Sardenya, sinó a Catalunya, i molt
especialment a Barcelona i en una setmana com aquesta.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada