Imatge del web Cervantes virtual
Iu Forn
Barcelona. Dilluns, 25 d'octubre de 2021.
(...) El cas que els/ens ocupa és el del ja exdiputat canari de Podemos
Alberto Rodríguez, qui d'entre les coses que ha vist els últims dies i
que mai podria haver arribat a imaginar, és que darrera del seu nom hi
escriguin “el de les rastes”. Perquè es veu que amb el que hi posa al
seu DNI no n'hi ha prou. Ara no explicaré tot el que ha passat en quatre
dies, perquè és molt i molt complex, però si vol refrescar la memòria, aquí i en la resta d'enllaços ho té tot.
I en aquest “tot” s'hi inclouen les giragonses que ha fet el cas i on
s'ha situat ara mateix. D'una banda Podemos usant-lo per pressionar el
PSOE en l'acord sobre la reforma de la reforma laboral i en d'altres
qüestions relacionades amb els pressupostos. I en l'altra aquest PSOE
que és i se sent més Estat que l'Estat i que no l'importa gens
transmetre aquesta imatge que, casualment, podria obrir la porta a una
solució temporal d'uns quants problemes. Seus i nostres.
Però abans d'això, una prèvia. En aquest cas s'han forçat lleis,
reglaments i atribucions legals. I dic “forçat” perquè avui m'he llevat
més suau que l'habitual. I han fet exactament el mateix que des de fa
cinc anys fan a Catalunya. I el que abans van fer a Euskadi. I
recordar-ho no és melangia sinó fer memòria.
( .....) Home, és que fins i tot ho ha vist el diari El País, que en el seu
editorial d'aquest dilluns hi ha escrit frases com: “L'embolic en que el
Tribunal Suprem ha enredat al poder legislatiu”, “El Tribunal Suprem ha
mantingut una postura insòlita”, “La situació a la que s'ha vist avocat
el diputat Alberto Rodríguez és rocambolesca i injusta”, “L'actual
ordenament jurídic permetia al Suprem eludir un resultat tan extravagant
(...) de conseqüències manifestament desproporcionades” i “La dimensió
política del cas debilita un cop més la confiança en la justícia”.
Doncs bé, ara que cada cop més gent ho veu, aquest PSOE que tan
convençut està de ser estat, i que ho és més que aquest PP que el
considera la seva finca per anar a passar-hi l'estiu, té l'oportunitat
de demostrar que realment vol salvar Espanya. No cal que negociï res, ni
que s'assegui enlloc. Senzillament es tracta d'acabar amb l'Estat
paral·lel que va a la seva i que, com que no s'atura davant de res, ves
que no els acabi mullant també a ells. Perquè les onades que s'enduen un
tros de platja se la poden endur tota. Perquè el mar sempre en vol més.
Ara és moment que el PSOE demostri de veritat que es creu que Espanya té
solució. Que ens demostri que, sí, que és un partit d'estat però d'un
Estat amb plenes garanties democràtiques. I que hi vagi fins les últimes
conseqüències. Perquè si no, el conflicte seguirà i continuarà donant
munició electoral a una dreta que cada cop afegeix més l'adjectiu
extrema a la seva definició. Que el PSOE demostri tenir realment sentit
d'Estat i que faci net. Perquè si no, cada cop marxarà més gent d'aquest
projecte que en cada bugada perd l'aixovar corresponent a sis
generacions. I a veure si quan s'adonin que la realitat ja no els “pilla
tan lejos”, ja estaran completament sols.
---
‘Lose-lose’: Espanya després de la inhabilitació d’Alberto Rodríguez
La pèrdua de l’escó d’Alberto Rodríguez, diputat canari de Podem, no és un afer qualsevol. Aparentment el règim l’ha resolt ràpidament; ni el seu partit no l’ha defensat per no xocar amb el PSOE. Però la càrrega de profunditat és de molt impacte.
No entraré en els detalls concrets del cas perquè m’agradaria fer una
mirada llarga sobre això que ha passat aquest cap de setmana. Crec que
tot plegat accelera la crisi de l’estat, encara que les aparences
indiquen la contrària. Aquests darrers anys, en política, ens hem
acostumat molt a parlar de win-win, aquesta posició en què sempre guanyes o en què tothom guanya. Però també hi ha el lose-lose, en què ja no resta cap opció per a guanyar. I Espanya va entrant de manera cada volta més irreversible per aquest camí.
M’han sorprès alguns comentaris sobre la guerra judicial (lawfare)
que han arribat ara de veus i de posicions que no van fer res quan
s’aplicava contra Catalunya o que fins i tot van provar d’argumentar-la,
justificar-la. No hi tinc res a dir, ni cap declaració a fer. No
compartesc aquesta posició de dir que ara què volen aquests, però tampoc
no m’interessa gens reformar Espanya ni resoldre els seus problemes.
Tanmateix, això no vol dir que no crega que el fet és significatiu.
Perquè ho és molt. Avui, i això no passava la setmana passada, una part
dels intel·lectuals o opinants espanyols de sobte han vist com
s’acostava al seu país un futur a la brasilera. Una lawfare
que, conduïda per l’extrema dreta judicial, no pot acabar de cap més
manera que amb el poder legislatiu i executiu dirigit per l’extrema
dreta política.
Entenc la preocupació del punt de vista espanyol, és clar que sí. Com
entenc la preocupació brasilera, no faltaria sinó. Però, del punt de
vista català, crec que l’única preocupació hauria de ser baixar del tren
com més de pressa millor. I avui m’interessa remarcar que en el cas
Alberto Rodríguez hi ha tres factors interessants que dibuixen aquest lose-lose de què parlava adés.
El primer és l’acceleració evident del pendent ferroviari,
que ja ha sobrepassat, sense discussió possible, l’objectiu inicial que
li havia estat encomanat: mirar d’aturar com fos la independència de
Catalunya. Una volta has tret de la llàntia el geni del feixisme, és
impossible que hi torne a entrar.
……
Imatge del web Cervantes virtual
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada