El debat sobre la modificació del delicte de sedició ha originat una esquerda monumental dins l’estat espanyol, i cada dia és més interessant. Si fa pocs dies era la figura del monarca
que es posava en qüestió, llegint els diaris d’ahir es dedueix que hi
ha una veritable guerra oberta entre el poder judicial i el poder
executiu, un conflicte bèl·lic que promet, una acceleració del pendent
ferroviari (1) que sembla ja esvoranc.
La guerra de Madrid, això és cert, no és nova. En la fase
actual, desfermada per la independència de Catalunya, d’ençà que Mariano
Rajoy va externalitzar la repressió en la cúpula del poder judicial i
Felipe VI va avortar qualsevol possibilitat de debat polític amb el seu
infame discurs del 3 d’octubre –que aquest era el propòsit–, ha estat
una guerra latent entre els poders profunds i estables de l’estat i
aquells sectors de la política que, per la raó que siga, podien tenir
interessos no coincidents amb l’aporellos.
Però, si bé la guerra no és nova, sí que ho són la intensitat i la
cruesa, que ateny nivells cada dia més interessants –i dic interessants
perquè és obvi que com més es traguen els budells entre ells millor per a nosaltres.
Igualment com passava l’altre dia amb l’entrada en joc del rei
espanyol, les pistes apareixen mig camuflades, però fàcils de llegir
entre línies, en la premsa de cada bàndol. Ahir "El Español" i "El Mundo",
dos dels ariets qualificats de l’estat profund, publicaven sengles
articles per a mirar de marcar el rumb del debat sobre la reforma de la
sedició d’una manera que denotava irritació i el propòsit de
convertir-la en un conflicte major.
Tots dos articles coincideixen a vincular explícitament la possible
reforma de la sedició no pas amb una exigència europea ni amb la
necessitat de desjudicialitzar el conflicte, sinó simplement amb un pacte partidista i personal entre Pedro Sánchez i ERC
perquè Junqueras puga substituir Rufián com a candidat a les eleccions
espanyoles de l’any vinent i Marta Rovira puga tornar de l’exili suís.
En el cas de l’article
d’El Español, una de les fonts consultades per aquell diari, que no ens
aclareixen qui és, diu: “La disminució de les penes de sedició no és
una solució per a desjudicialitzar res sinó una solució política per a
ERC.” I ho argumenta així: “En concret, si la pena s’establís en cinc
anys, Junqueras i els altres condemnats podrien presentar-se a les
eleccions que es faran a partir del juliol del 2023, perquè la revisió
de la condemna es computaria des del juliol del 2018.”
En l’article
d’El Mundo el subtítol mateix ja diu, i no crec que siga cap
casualitat: “L’anunci que el govern rebaixarà a la meitat les penes per
sedició ha enfurismat jutges i fiscals del Suprem que pensen que la clau
de totes eixes propostes és beneficiar la secretària d’ERC, partit al
qual Sánchez insisteix a agradar.” A dins, el diari encara va més enllà
quan situa la reforma en el marc d’una conxorxa. Diu que la reforma de
la sedició, tal com la proposa Sánchez, “qui més afavoreix dels cinc
fugitius de la justícia és la seua secretària general [Marta Rovira] i,
al marge del seu abast pràctic, permet a ERC de ser soci de govern a
Madrid i eventual aliat futur a Catalunya i apuntar-se una victòria
política arraconant encara més el seu rival, Carles Puigdemont [que no
seria afavorit per aquesta reforma]”. I encara insisteixen en la mateixa
línia de l’argument d’El Español amb una segona frase d’una font no
identificada de l’alt tribunal: “Això és un embolic en què el president
Sánchez juga amb tothom, pervertint la justícia i les lleis, fent una
reforma ad hominem, a favor de persones fugides que han atacat
l’estat, una reforma que pot afeblir la protecció constitucional per
interessos particulars.”
La tàctica de l’estat espanyol, escampada, doncs, a so de bombo i
platerets, consisteix a presentar la reforma de la sedició no com una
necessitat de l’estat, per als interessos d’estat, sinó com una simple
maniobra partidista d’un home, Pedro Sánchez, que manipula la justícia i
la constitució per als seus interessos electorals personals. I que, per
tant, l’estat profund té el deure d’aturar com siga.
He d’advertir el lector que tots dos articles, com ja us podeu imaginar, van plens de mentides i fantasies
i que cal agafar-los amb pinces perquè diuen unes quantes bajanades de
l’alçada d’un campanar. Per això vull deixar clar que si en parle no és
perquè siguen interessants per si o perquè diguen cap veritat, sinó tan
sols perquè trauen a la llum, són la mostra, d’una guerra a mort
entre el poder judicial –amb el suport del rei i el PP– i l’actual
govern espanyol, una guerra que aquests dies i setmanes vinents
pot posar en tensió les estructures d’Espanya d’una manera duríssima i
particularment important per als interessos de l’independentisme català.
Especialment, perquè si el conflicte s’acaba presentant de manera
crua i necessita, per tant, vencedors i vençuts, es farà palesa
definitivament i rotundament la impossibilitat del camí del pacte amb
Madrid. Perquè guanyarà l’estat, no pas el govern. Perquè es veurà ben clar que el govern espanyol no és sinó un instrument
de l’estat, sense capacitat real de dirigir el seu territori ni prendre
decisions polítiques de gruix. I perquè es farà evident que a Espanya,
instal·lada en el colp d’estat permanent d’ençà del 1936, no és el govern elegit per la població qui mana, sinó l’estat –oimés si a la Moncloa hi ha un govern que es diu d’esquerres, en definitiva un simple i prescindible parvenu.
PS1. Avui a les set, al Centre Octubre de València, hi haurà una sessió de l’Assemblea de Lectors de VilaWeb,
en què explicarem l’estat del diari i les novetats dels mesos vinents i
escoltarem les crítiques i suggeriments. Enguany s’ha fet la sessió de
Barcelona –a primers d’any– per presentar la nova maqueta i es faran les
de Palma i Perpinyà, dijous 17 i dissabte 26, respectivament.
PS2. Tenim moltes novetats relacionades amb el Paraulògic: per fi
tenim disponible una aplicació del joc i anunciem una Lliga Nacional del
Paraulògic que es jugarà la primavera vinent per a tots els Països
Catalans. Podeu llegir-ne més informació.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada