El professor Joaquim Albareda ha escrit el llibre "Vençuda però no submisa". Edicions 62.
27.10.2023
Capítol
1049. Al llarg del segle XVIII, un cop consumada la derrota a la Guerra
de Successió, Catalunya va mantenir la dissidència i la protesta com a
eines fonamentals per intentar impulsar els canvis polítics que es
creien necessaris. Encara que els grups dirigents s'acomodessin al règim
borbònic, les denúncies per part dels gremis de les pràctiques abusives
de l'absolutisme, així com els memorials reivindicatius i els projectes
de reforma, van ser constants durant tots aquells anys, en una època en
què Catalunya, menys submisa i conformista del que s'ha dit
tradicionalment, buscava alternatives vàlides de govern i no perdia de
vista les llibertats arrabassades el 1714. En parlem amb Josep Maria
Solé i Sabaté i Joaquim Albareda, catedràtic d'Història Moderna a la
Universitat Pompeu Fabra. És autor de "Vençuda però no submisa. La
Catalunya del segle XVIII", d'Edicions 62.
Un altre sinopsis del llibre: Sinopsis de "VENÇUDA PERO NO SUBMISA: LA CATALUNYA DEL SEGLE XVII" per Joaquim AlbaredaUn llibre d’història sobre el segle XVIII català per un dels grans historiadors actuals. Una nova visió de conjunt del segle.
La imatge que tenim del segle XVIII català, un cop abolides, el 1714, les institucions seculars de govern pròpies, es la de 100 anys sense política, caracteritzats per un important desenvolupament econòmic que va facilitar l’acomodació dels grups dirigents al regim borbònic. Tanmateix, aquest llibre demostra que, malgrat la repressió i la malfiança crònica per part dels militars i de les autoritats, els catalans van continuar dissentint i protestant, van reclamar alternatives davant l’absolutisme i no van perdre la memòria de les llibertats. L’historiador Joaquim Albareda ofereix, doncs, una nova visió de conjunt del segle que desmunta molts tòpics.
__
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada