10 de febrer del 2026
9 de febrer del 2026
El desgavell del servei de trens de proximitat a Catalunya ha provocat un revifament de l'independentisme
El desgavell del servei de trens de proximitat a Catalunya ha provocat un revifament de l'independentisme: si Junts per Catalunya, ERC i la CUP tenen més capacitat de desgastar l'executiu principatí del PSC, la indignació pels caos ferroviari ha mobilitzat l'independentisme al carrer. @moisprez
...Si la passada Diada nacional catalana va servir per a exhibir la
perseverança del nervi nacional a Catalunya, la crisi de Rodalies ha
impulsat l'independentisme i el sobiranisme als carrers. Aquest
dissabte, de fet, l'Assemblea Nacional Catalana i el Consell de la República van
congregar a milers de persones — 30.000, segons els convocants— sota el
lema 'Prou! Única via: independència'. Als parlaments, el president de
l'ANC, Lluís Llach, ha qualificat Illa de «botifler» i «sucursalista».
«La causa que va originar els talls de Rodalies no fou el mal oratge, sinó l'incompliment, l'estafa de l'execució dels pressupostos i l'abandonament sistemàtic de Catalunya per part de l'Estat espanyol», va expressar Llach, que va denunciar el tractament «colonial» sofrit per Catalunya. Jordi Domingo, veu del Consell de la República. «És deshonest queixar-se de la pobresa, la crisi de l'habitatge o de l'estat de Rodalies i no denunciar-ne la causa essencial, que és l'espoli fiscal», va assenyalar, xifrant el dèficit fiscal en 25.000 milions d'euros anuals.
>>> https://www.eltemps.cat/article/66991/la-crisi-de-rodalies-reactiva-lindependentisme
Dissabte es van fer a Barcelona dues manifestacions, convocades contra el caos de Rodalia. I hi ha una dada que cal reconèixer i celebrar, ... la convocatòria que va aplegar més gent, més participativa i vibrant, va ser la de l’ANC i el Consell de la República. Editorial, per Vicent Partal. 08.02.2026
Capçalera de la manifestació amb Lluís Llach
Manifestació del matí. Del monument a Rafael de Casanovas a la Plaça sant Jaume. Aquí a Ronda sant Pere.
Dissabte es van fer a Barcelona dues manifestacions, convocades contra el caos de Rodalia. I hi ha una dada que cal reconèixer i celebrar, més enllà de qualsevol polèmica sobre les xifres i del fet que hi havia estelades en totes dues: la convocatòria que va aplegar més gent, la que va resultar més participativa i vibrant, la que va marcar el to de la protesta, va ser la de l’ANC i el Consell de la República. És a dir, la que posava la independència de Catalunya al centre de la solució, la que despullava i rebutjava les propostes il·luses. La que connectava, en definitiva, els efectes amb les causes.
Manifestació del matí. Del monument a Rafael de Casanovas a la Plaça sant Jaume.
Dient això i dient-ho tan clar no vull fer cap competició entre convocants, pels quals expresse el meu respecte en tots els casos. Però sí que crec que cal constatar que quan l’independentisme explica amb claredat per què les coses van malament i ofereix una solució coherent, la gent respon –dissabte, no tanta com no hauríem volgut, d’acord, però molta més de la que el sistema i tots els seus tentacles volien. I, en canvi, quan es renuncia al relat de fons i es presenta el problema com un simple mal funcionament, la resposta és més tèbia. Per quina raó t’has de manifestar, si al final dius que és una cosa casual, qüestió de mala sort, que ara la resoldràs tot canviant quatre logotips? Els mateixos organitzadors van caure en el parany desmobilitzador i no crec que siga anecdòtic, això: dissabte vam veure la diferència entre provar de fer política i provar de gestionar la resignació. I va ser una victòria de la lucidesa política.
Manifestació del matí. Del monument a Rafael de Casanovas a la Plaça sant Jaume. Aquí a Ronda sant Pere.
La manifestació del matí va ser una demostració que, malgrat tots els intents d’afeblir el missatge, malgrat la dispersió d’esforços, malgrat que fins i tot una part de l’independentisme va concentrar d’una manera increïble i molt lamentable l’energia propagandística en la manifestació de la vesprada –que era aquella que explícitament excloïa la reivindicació independentista–, la gent que va voler eixir al carrer va entendre on era el relat sòlid. On era la connexió real entre allò que hem de suportar cada dia i allò que cal fer per resoldre-ho.
Manifestació del matí. Del monument a Rafael de Casanovas a la Plaça sant Jaume. Aquí a Via Layetana. Realment molta gent.
I em sembla que aquest és un element remarcable. Perquè vol dir que els ciutadans no es deixen enganyar tan fàcilment. I que quan els expliquen les coses amb honestedat intel·lectual no els és tan difícil de distingir una protesta que tan sols assenyala el problema d’una proposta que ens ofereix una eixida real.
Manifestació del matí. Del monument a Rafael de Casanovas a la Plaça sant Jaume. Aquí a Via Layetana. Realment molta gent.
Dissabte vam tornar a veure que aquest discurs funciona. Vam veure que quan es defensa amb convicció i sense complexos que sense la independència no es pot avançar en la millora de la vida quotidiana, la gent el fa seu. I vam veure amb una enorme claredat que l’oposició a aquest govern d’indocumentats i indolents és l’independentisme al carrer.
Manifestació del matí. Del monument a Rafael de Casanovas a la Plaça sant Jaume. Aquí a plaça sant Jaume, a on Lluis Llach, President de l'ANC, va dirigir-nos un parlament
I m’agradaria que aquesta constatació fes reflexionar tothom, però de manera ben especial els independentistes que, entre ser allò que són i atacar i intentar d’afeblir una ANC que marca clarament el camí –i per això els incomoda–, prefereixen aquest atac encara que això vulga dir renunciar a la coherència.
>>> https://www.vilaweb.cat/noticies/la-victoria-de-la-lucidesa-dissabte/
La sentència (del TJUE) els il·lumina: qui surt retratat en el correctiu del TJUE al Parlament Europeu sobre Puigdemont? Article molt complet.
Vázquez
és el màxim responsable del disbarat que fou aquell suplicatori, però
es fa evident una estratègia conjunta de molts actors polítics
Vilaweb - Josep Nualart Casulleras - 05.02.2026
La sentència del Tribunal de Justícia de la UE que dóna la raó al president Carles Puigdemont, a Toni Comín i a Clara Ponsatí i anul·la la retirada de la immunitat per part del Parlament Europeu certifica una anomalia alarmant d’aquests darrers anys: l’ús interessat de les institucions europees per part dels partits espanyols per a fer una cacera política contra els independentistes catalans. El Parlament Europeu ha aprovat uns quants suplicatoris per a retirar la immunitat d’eurodiputats. És un mecanisme que permet de corregir aquesta prerrogativa pensada per vetllar pel bon funcionament de la institució que aplega els representants dels ciutadans europeus: és una prevenció contra la impunitat, de manera que els organismes judicials que investiguen un eurodiputat perquè suposadament ha comès un delicte poden demanar a l’eurocambra que li retiri la immunitat.
Però cal que es compleixin uns requisits determinats, i que això no sigui una via d’entrada a la persecució política i a la vulneració dels drets del diputat i dels seus electors. La majoria de suplicatoris, històricament, s’han aprovat, i alguns altres s’han desestimat perquè hi havia una motivació política inacceptable. Però no s’havia vist mai que la justícia europea corregís una decisió del Parlament Europeu de retirar la immunitat d’un eurodiputat. I això ha passat ara: el TJUE ha desautoritzat l’eurocambra i ha anul·lat l’aprovació, el 9 de març del 2021, del suplicatori que va demanar el jutge Pablo Llarena. Aquella decisió venia viciada per una manca d’imparcialitat, perquè responia a una estratègia de persecució premeditada.
Vázquez i Djambazki
Després de les eleccions europees del 2019, quan foren elegits Puigdemont, Comín, Ponsatí i Oriol Junqueras,
el PSOE, el PP i Ciutadans es van afanyar a ocupar càrrecs de
responsabilitat interns al Parlament Europeu, amb un valor estratègic
important, per mirar de parar els peus a l’independentisme català. Un
d’aquests llocs l’ocupava un eurodiputat de Ciutadans, Adrián Vázquez,
com a president de la Comissió d’Afers Jurídics (JURI), que és la que
s’encarrega de tramitar totes les peticions d’aixecament de la
immunitat. Vázquez és el màxim responsable del disbarat que fou aquell suplicatori que ara la justícia europea ha anul·lat.
Perquè ell, com a president de la comissió, hauria hagut de vetllar
perquè el procediment fos net i no passés això que el TJUE diu que va
passar: que el ponent de l’informe que va acabar proposant de
retirar-los la immunitat no era imparcial. Perquè l’ultradretà búlgar Ànguel Djambazki
formava part del mateix grup parlamentari que Vox, que era acusació en
el procés penal contra els presoners i els exiliats; i perquè ell fou
organitzador d’un acte de Vox a l’eurocambra el 2019 en què es cridava
“Puigdemont, a la presó”, i ell aplaudia.
Vázquez no va parar els peus a Djambazki perquè compartien un objectiu comú: fer possible la detenció de Puigdemont, Comín i Ponsatí i portar-los a l’estat espanyol perquè fossin empresonats i sotmesos al Suprem. Per això, ni en la primera votació a la Comissió JURI, ni en la definitiva, al ple del parlament, els diputats espanyols del PP i del grup socialista van posar-hi cap entrebanc, i van votar amb entusiasme a favor del suplicatori de Llarena. Allà ja hi va haver un primer element cridaner: el resultat de la votació; els suplicatoris s’aproven o es deneguen, normalment amb una certa unanimitat. En aquest cas, no: 400 vots a favor, 240 en contra i 45 abstencions. No havia passat mai, i això evidenciava que hi havia molts diputats del grup socialista europeu, del PP europeu i de Renew (el de Ciutadans) que s’hi van oposar.
L’efecte immediat de l’aprovació del suplicatori fou que Pablo Llarena va enviar unes quantes preguntes pre-judicials al TJUE per saber si podia tornar a emetre euroordres contra els exiliats, i si Bèlgica, que feia només dos mesos que havia refusat l’extradició de Lluís Puig, havia procedit correctament quan les havia tombades. Els eurodiputats afectats van presentar recurs al TGUE contra l’aprovació del suplicatori, i van demanar unes cautelars que els foren refusades, perquè el tribunal deia que no hi havia pas cap risc de detenció; que amb les pre-judicials enviades Llarena tenia aturades les euroordres. Tanmateix, no era cert: el jutge espanyol mantenia les alertes Schengen actives, i el setembre d’aquell any Puigdemont fou detingut a l’Alguer. Avui, sabent que el suplicatori ha estat anul·lat, podem afirmar que aquella detenció fou irregular.
Mig any després, entrat el 2022, el TJUE va acceptar un recurs dels exiliats i els va concedir finalment unes mesures cautelars que consistien en el restabliment provisional de la immunitat fins que el TGUE no es pronunciés en una sentència. En aquella resolució, el TJUE ja advertia, prima facie (‘a primer cop d’ull’), que tant el ponent de l’informe com Adrián Vázquez havien actuat de manera parcial, i que el risc de detenció dels eurodiputats era molt gran, tenint en compte el precedent de l’Alguer. Una decisió, també, sense precedents.
Tots hi jugaven
Però un any més tard, el juliol del 2023, el TGUE va avalar la retirada de la immunitat. Aquest tribunal, de primera instància, no va gosar desautoritzar per primera vegada en la història el Parlament Europeu en un suplicatori. Va passar la pilota al TJUE, que ha confirmat les sospites que ja apuntava el 2022: no fou un procediment imparcial. Havia estat contaminat políticament. I aquest és el gran valor d’aquesta sentència que, ara mateix, no pot tenir efectes pràctics directes sobre Puigdemont, Comín ni Ponsatí, però que assenyala l’estratègia de persecució i deixa tothom retratat: Adrián Vázquez, és clar, que celebrava l’aprovació del suplicatori com una victòria de l’estat de dret, però també el PSOE i el PP i els qui dirigien els grups parlamentaris respectius, Iratxe García (que va acabar negociant l’amnistia amb Puigdemont dos anys després) i Manfred Weber, que van voler esdevenir la punta de llança de la persecució de Llarena dins l’eurocambra. I hi ha més gent que en surt retratada, com ara uns serveis jurídics que en les causes contra els exiliats no van llegir mai la normativa europea com a garant de drets polítics, sinó com a arma per a suprimir-los; i els qui tenien prou poder dins el Parlament Europeu per a vetar o disminuir tant com fos possible la presència del discurs independentista i dels seus representants polítics, amb una influència decisiva de qui fou director general de Comunicació i portaveu, l’actual conseller Jaume Duch. La sentència els il·lumina tots.
NOTÍCIES RELACIONADES:
ADIF no garanteix que tota la xarxa de Rodalia es restableixi a l’abril. La companyia té detectats 648 punts on cal fer intervencions, però no aclareix quantes són urgents
Vilaweb - Pol Baraza Curtichs - 06.02.2026
El secretari d’estat de Transports espanyol, José María Santano, ha dit que preveia de recuperar la normalitat del servei a Rodalia cap a l’abril. El portaveu de RENFE a Catalunya, Antonio Carmona, que sempre havia mostrat reserves a posar-hi una data, ara també parla de l’abril. Serà realment així?
Poc abans de les declaracions de Santano i Carmona, fonts d’ADIF, l’empresa encarregada del manteniment i la reparació de la xarxa ferroviària, asseguraven a VilaWeb que el termini no era gens clar. Segons la companyia, no podien marcar-ne una data concreta i tenien coll avall que les tasques es podrien allargar uns quants mesos, sense precisar-ne quants. Ara, després de les declaracions de Santano, la companyia diu que l’abril és un objectiu. Diuen que potser hi haurà obres que no estaran acabades, però sí que permetrien de restablir el servei.
Quin és el panorama a la xarxa de Rodalia?
La companyia ha detectat 648 llocs on cal fer inspeccions, i encara se n’hi podrien afegir més. ADIF no aclareix quants requereixen una actuació urgent, perquè encara no ha acabat el dictamen tècnic. Segons la companyia, s’han completat més de 500 inspeccions, més del 60% de les quals ja tenen l’informe corresponent. Diu que té desplegats més de 400 tècnics que treballen en les obres d’emergència, però que n’hi ha unes altres que no són tan prioritàries. Tot i la situació, ADIF prova d’apagar el malestar i l’alarma social: “La seguretat és la nostra prioritat i vigilem qualsevol cosa que detectem, per a solucionar-la en el mínim temps possible. I si hi ha una cosa que s’ha de fer és vigilar amb intensitat.”
La llista de llocs on calen inspeccions o fer-hi actuacions és extensa i pot eternitzar la recuperació total de Rodalia. Parlem de trinxeres, talussos, túnels, ponts, plataformes, vies i més estructures de totes les línies. Segons ADIF, presten una atenció especial als trams de prop de la costa (Barcelona-Vilanova-Sant Vicenç de Calders o Barcelona-Mataró-Maçanet) i als que discorren per zones amb més trinxeres o talussos (la Garriga-Vic-Puigcerdà, Barcelona-Tarragona-Móra la Nova-Flix, Barcelona-Girona-Figueres i Castellbisbal-Mollet). I afegeixen que tot pot canviar segons l’evolució meteorològica.
ADIF diu que treballa simultàniament en 31 punts de la xarxa, on protegeix trinxeres i talussos i condiciona vies. Es fan obres, per exemple, entre Terrassa i Manresa, a la línia de Puigcerdà i a Cervera. Calcula que hi ha 400 tècnics activats i diu que el pla d’acció té dos vessants. Per una banda, la intensificació de les inspeccions en zones clau de la xarxa. I, per una altra, l’execució d’obres urgents de reparació per via d’emergència als punts afectats.
Un dels llocs més crítics és el túnel
de Rubí, que es va reobrir dijous. El tancament impedia el pas de trens
de mercaderies d’Europa cap al sud i d’exportacions catalanes nord
enllà, cosa que havia frenat l’activitat als ports de Barcelona i
Tarragona. Però cal parar atenció a molts més punts. Segons ADIF, ara
s’hi ha fet una primera actuació i en caldrà una altra més endavant.
Per què hi ha limitacions de velocitat? Quan s’apliquen?
Aquesta setmana hi ha 179 trams on els trens de Rodalia han de reduir la velocitat per l’estat de la infrastructura. S’hi han detectat incidències o deficiències i els maquinistes, per tant, han d’alentir-hi la velocitat per raons de seguretat. Això ha fet augmentar el temps de recorregut de molts trajectes. Aquest problema abasta 130 quilòmetres, repartits per totes les línies, sobretot la R15, la R4 i la R14.
Segons ADIF, qui fa l’avís són els maquinistes, el personal de manteniment nocturn o bé terceres persones, com ara les policies locals i els Mossos d’Esquadra. Els tècnics avaluen cada cas, determinen el dany i estableixen el grau de priorització. “No hi ha mai perill, però reduir la velocitat és convenient per les vibracions. És com anar per un tram de carretera amb revolts, que també et fan reduir la velocitat”, diuen a ADIF. El procediment és igual per al TGV i Rodalia.
ADIF explica que, després d’haver-se aplicat la reducció, es fa una revisió del tram amb més detall per determinar si s’elimina, si s’hi pot augmentar la velocitat o si cal fer-hi obres de condicionament. “La velocitat que es marca a les limitacions és variable segons l’estat de cada element identificat i el nombre de limitacions no sempre és el mateix, perquè és un document que pot variar, per exemple, si se suprimeix la mesura quan les condicions de la infrastructura ho permeten o bé si s’implanta en indrets nous”, diuen. Així mateix, recorden que també s’apliquen limitacions de velocitat quan hi ha condicions meteorològiques adverses.
Els trams afectats es recullen al Document Setmanal de Limitacions de Velocitat, per a tot l’estat espanyol, adreçat als qui treballen a la xarxa ferroviària. S’hi fan constar les afectacions que obliguen els maquinistes a reduir la marxa, a quina velocitat s’ha de circular i els motius de la incidència. A vegades són llocs molt delimitats, però unes altres vegades són trams d’uns quants quilòmetres. I hi ha incidències que fa més de deu anys que són a la llista i continuen sense haver-se resolt.
L’estat de la via, principal motiu de reducció de la velocitat
Segons les dades del Document Setmanal de Limitacions Temporals de Velocitat, recollides per l’agència ACN, hi ha una cinquantena de motius per a establir una reducció de velocitat en un tram de via. El principal és l’estat de la via, tot i que el document no n’especifica les obres, en un tall de cada quatre (el 24% dels casos). El segon té a veure amb l’estat del mecanisme de desviament o canvi d’agulles i les travesses que permeten la intersecció entre dues vies (el 13% dels casos). L’estat de les trinxeres (excavacions al sòl per a suavitzar el pendent i afavorir el pas del tren) són la tercera causa de reducció de la velocitat i la setmana vinent representarà l’11% dels casos.
També hi ha el mal estat d’un túnel, la protecció per tasques en el traçat o per indicació específica relacionada amb la distància de frenada abans d’arribar a algun punt. Els percentatges són molt semblants als d’aquesta setmana.
Els trams afectats
Gairebé totes les línies de Rodalia i de Regionals tenen algun tram afectat, amb l’única excepció de la RL3. Per demarcacions, Barcelona és la que acumula més indrets amb limitació de velocitat temporal, 86. La segueixen Tarragona amb 57, Girona amb 28 i Lleida amb 8.
La línia més perjudicada és la R15, que té 42 limitacions de velocitat, tres més que la setmana passada. Disset punts es concentren entre Riba-roja d’Ebre i Reus, un sector que ha estat tallat recentment i on ADIF ha detectat cinc trams especialment problemàtics que ara prova de resoldre.
A part la R15, les línies que han incorporat més limitacions temporals de velocitat aquesta setmana són la R4 i la RG1, amb sis; i la R3, la R13 i la RL4 n’afegiran quatre més.
Alguns trams afecten més d’una línia. A la RL4, dels quatre trams que s’incorporen al document d’ADIF, tres són entre Cervera i Manresa, on s’han detectat zones inundables amb risc alt.
Motius de reducció de velocitat a la xarxa ferroviària
El llistat actualitzat d'Adif inclou fins a 50 motius:
LLegiu la part final de l'article:
I de què serveix tenir la raó al TJUE? Editorial, per Vicent Partal
TJUE
Tenir raó no garanteix la victòria
immediata, això és així i és cert. Però no tenir-ne garanteix la derrota
definitiva a llarg termini
|
|
05.02.2026 - Vilaweb - Cinc anys tard, el Tribunal de Justícia de la Unió Europea ha dictaminat allò que ja sabíem tots: que l’aixecament de la immunitat de Carles Puigdemont, Toni Comín i Clara Ponsatí fou una decisió viciada, orquestrada per un eurodiputat d’ultradreta búlgar que aplaudia els crits de “Puigdemont a la presó” mentre redactava –suposadament amb imparcialitat– el document que condemnava el president i els seus dos companys. La sentència arriba quan dos dels afectats –Puigdemont i Ponsatí– ja no són eurodiputats i el tercer no pot exercir el càrrec. I, en veient això, és comprensible que algú es pregunte –com fan nombrosos subscriptors en els comentaris de la notícia– de què serveix tenir la raó. N’hi ha que reaccionen arronsant-se d’espatlles. Diuen que tot això són papers, que la justícia europea arriba tard, que les sentències favorables no canvien res sobre el terreny. Que mentre el TJUE dicta resolucions impecables, la realitat manté impassible el seu curs, impertorbable davant la veritat jurídica. I és cert que aquesta sentència no reconeixerà la independència de Catalunya, no posarà el president Puigdemont al Palau de la Generalitat, ni farà caure Pablo Llarena del pedestal, ni obligarà l’estat espanyol a demanar perdó per cinc anys d’indignitat institucional. Ni tan sols perseguirà judicialment el diputat de Ciutadans que fou el màxim instigador de la maniobra. Però aquesta visió –que, si ho puc dir amb el màxim respecte, em sembla tan corrosiva com estèril– passa per alt una cosa essencial: en política, la raó és allà on es lliura la batalla del temps llarg, de la llarga durada. No parle ara i ací de la raó entesa com a possessió narcisista de la veritat, sinó com a construcció pacient d’un relat sostingut per fets, per coherència, per dignitat i pel coneixement del terreny on et mous. Si la política és l’art de fer possible allò que és necessari, primer cal que allò que és necessari siga reconegut com a just. Perquè sense reconeixement de la justícia de la causa no hi ha possibilitat política que valga. Per això aquesta sentència del TJUE no és un paper més. És, en canvi,
un precedent monumental. És una desautorització sense precedents al
Parlament Europeu –i això sol ja és ben significatiu pensant en els
termes de grup objectivament identificable (GOI). I una constatació que
l’estat de dret europeu, per lent i fràgil que siga, encara té la
capacitat de corregir-se, d’avergonyir-se, de dir que no, allà on en
primera instància havia dit que sí. Que un jutge espanyol no pot
instrumentalitzar les institucions europees amb la complicitat d’un
eurodiputat que va a actes de Vox. I que la imparcialitat no és un luxe
prescindible sinó el fonament mateix de qualsevol procediment que vulga
ser anomenat jurídic.
I això importa, i tant que importa. Importa perquè cada sentència favorable és un graó més en l’escala de la legitimitat internacional. Importa perquè desmenteix el relat espanyol, que ha repetit dia sí dia també que tot era legal, que tot estava justificat, que tot responia a l’imperi de la llei. Mentida. Mentien i menteixen. I ara ho podem dir plenament. I importa perquè les sentències europees no es poden esborrar amb una amnistia discutible ni amb un indult humiliant. Es mantenen. I amb el temps, sedimenten. Són jurisprudència i formen un dipòsit de veritat –no sé si s’entén què vull dir– que Espanya ja no podrà negar mai. Tenir raó no garanteix la victòria immediata, això és així i és cert. Però no tenir-ne garanteix la derrota definitiva a llarg termini. I em sembla que tan sols per això cal celebrar aquesta sentència, amb la satisfacció austera de qui sap que ha plantat una estaca més en el camí, que ha fet un passet més. Perquè tenir raó, en política, no serveix per a convèncer els adversaris i prou. Tenir raó en política –i poder-ho demostrar– serveix, sobretot, per a enfortir els companys de viatge. Per recordar-los que no som boigs, que no ho vam somniar pas, que allò que vam denunciar va passar. I que era tan injust com els independentistes –ja aleshores– proclamàvem que era. No és pas poca cosa, doncs. _ |
8 de febrer del 2026
Subscriure's a:
Comentaris (Atom)