...Aquestes darreres hores n’hem tingut dues proves d’una brutalitat difícilment superable. ADIF ha blocat la web de la plataforma d’usuaris Dignitat a les Vies, que publicava dades sobre l’estat de la xarxa ferroviària convencional del Principat, argumentant que difonia “informació sensible”. I això ho ha fet, a més, sense passar pels tribunals, entenent-se directament amb Movistar, màfia amb màfia, hereves directes totes dues del franquisme.
La plataforma sols havia construït –convé subratllar-ho i agrair-ho– allò que l’administració hauria d’haver fet d’ofici: un portal consultable que permetia de saber on hi ha limitacions temporals de velocitat a la xarxa de trens. Una informació que, a qualsevol país europeu normal, és pública i accessible.
La plataforma ha lamentat que, si van poder crear el portal en menys d’una jornada laboral i rebre, en les primeres vint-i-quatre hores, una desena d’aportacions de treballadors del sector, és evident que si el govern no ofereix aquesta informació és per una clara falta d’interès i no pas per limitacions tècniques. Però la resposta d’ADIF no va ser crear un portal transparent propi: va ser destruir el portal bastit pels ciutadans. I el govern Illa, callat. ADIF ha aconseguit, fins i tot, que Google etiquetàs la pàgina com a “pesca de dades” (phishing) –una acusació completament falsa i demostrablement infundada, com han denunciat les onze entitats d’usuaris de Rodalia, que consideren l’acció un precedent perillós i un atac directe al dret d’accés a la informació pública.
I mentre ens recuperàvem d’aquest xoc –esperant que aviat puguen reobrir la web, perquè l’actuació d’ADIF i Movistar és completament il·legal–, fa poques hores que hem sabut també que el govern de la Generalitat ha pres mesures que han deixat fora de funcionament Subvencions.cat, un magnífic projecte ciutadà i professional que havia aconseguit allò que l’administració no ha pogut o no ha volgut fer mai: que siga manejable i entenedora la massa informe de dades sobre subvencions públiques del govern català. Una informació que, en teoria, és pública, que hauria de ser a l’abast de tothom. Però que, a la pràctica, requereix un nivell d’expertesa tècnica i paciència benedictina que posa la fiscalització a l’abast de molt pocs.
El patró és idèntic en tots dos casos. L’administració, la classe política, s’omple la boca de transparència, però produeix dades opaques, difícils, hostils. Un grup de ciutadans competents, amb una vocació admirable de servei públic, construeixen sobre aquelles dades una eina útil, intel·ligible, democràtica. I en eixe moment l’administració, en compte d’agrair-ho, d’aprofitar-ho, o si més no de tolerar-ho, respon destruint-ho, intentant evitar-ne l’ús. Com si la seua funció no fos servir els ciutadans, sinó controlar el relat. Com si la transparència fos un dret que l’administració atorga de manera graciosa quan vol i a qui vol, i no una obligació que li imposa la democràcia.
