Amb motiu del desè aniversari de la mort de la #MurielCasals, la recordem amb els seus missatges i el seu esperit constructiu i lluitador al servei de la independència de Catalunya. T’enyorem i no t’oblidem. Gràcies, Muriel!
13 de febrer del 2026
Llistat d'uns quants problemes principals a Catalunya, a l'editorial de Vicent Partal
(L'editorial simula que parla amb Gabriel Rufian, que ara dubta si és el moment de ésser independentista, ves quines coses...)
""....allò que compartim? Pedro Sánchez
no és una promesa que no sabem com eixirà, és un govern amb recorregut i
fets consolidats. Fa anys que mana. I, en relació amb Catalunya, les
coses continuen exactament on les va deixar Mariano Rajoy.
El dret d’autodeterminació continua essent una línia vermella. La
repressió continua. El 155 que Sánchez va fer possible continua enganxat
a l’administració. L’exili encara hi és: a Bèlgica i a Catalunya Nord.
Els trens no van. El Pegasus encara espia. L’espoliació fiscal creix de
manera monstruosa. Les inversions promeses? Com si sentissen ploure.
L’ensenyament i la sanitat no poden més. El català no és la llengua
natural, sinó que és amenaçada més que mai per tot de lleis i tribunals.
I les promeses grandiloqüents han acabat essent totes mentides o
burles. O no? Una pregunta tan sols: on és aquella taula de diàleg sense
la qual vós mateix, senyor Rufián, juràveu el gener del 2020 que no
votaríeu mai Pedro Sánchez?""
(En tenim més de problemes greus: l'habitatge, la immigració, la multireincidència, els okupes que tenen més drets que el propietari, la seguretat ciutadana...Cuca de Llum)
12 de febrer del 2026
El país es descompon, cau a trossos, però sense soroll, sense escàndol, amb la lentitud d’un iceberg que es fon. Editorial. Vicent Partal
Ni enviar un Es-Alert no sap fer aquest govern (pel temporal de vent, hi ha llocs com el meu, a on no ens ha arribat l'alerta)
....Resignació –ho diré així– incomprensible.
Ahir l’ensenyament va fer una vaga històrica, fart de funcionar
malament. La setmana que ve en faran els metges. El país es descompon,
cau a trossos, però sense soroll, sense escàndol, amb la lentitud d’un
iceberg que es fon. I el govern? Què voleu que us diga jo? A mi el
govern em fa la impressió que funciona com una gallina sense cap. Corre
d’ací cap allà, es mou, fa veure que fa coses, no para de fer
declaracions i promoure titulars que els mitjans concertats reprodueixen
acríticament, però la realitat és que no té ni idea d’on va ni què vol.
Es refugia simplement en el fet que quan les coses fallen –i fallen
constantment–, sempre hi ha algú altre a qui culpar: la telefònica, la
meteorologia, el veí del tercer, l’entrenador de la Santboiana, qui
siga…
Dit tot això, a parer meu la cosa més estranya de tot plegat no és que el govern actual de Catalunya siga espectacularment incompetent. Això ja ho sabíem tots –inclosa la diputada de les JERC–, que seria així. No: el fet més estrany i incomprensible és la resignació amb què els catalans semblen haver-se instal·lat en aquesta incompetència, com qui s’instal·la en una casa humida i plena de forats perquè no sap on anar. No s’indigna ningú, no protesta ningú, no demana responsabilitats ningú. No reclama dimissions ningú. Us imagineu que Carlos Mazón hagués enviat l’Es-Alert i no hagués arribat a una part de la població? Al País Valencià la gent ha estat capaç de fer fora tot un president de la Generalitat, però al Principat sembla que ara tot s’accepta amb un encongiment d’espatlles que –ho dic seriosament– comença a fer por.
Potser, no ho sé jo, és que ens hem acostumat a governar-nos malament. Potser és que ja no recordem ni què vol dir governar-se. O potser és que ens hem fet tant de mal a nosaltres mateixos aquests darrers anys –barallant-nos com criatures i perdent-nos el respecte més elemental- que ja no recordem ni tan sols que som un poble, encara menys que som el mateix poble capaç de dur a terme la revolució democràtica més gran a l’Europa del segle XXI. Nosaltres som els qui vam tombar Espanya el 27 d’octubre de 2017 i m’agradaria que algú m’explicàs avui –sense trampes ni brometes de mal gust– com és que ara no som capaços ni de tombar aquest governet d’incompetents monumentals, aquesta Generalitat de fireta que ni un missatge en massa a la població no sap enviar.
Presidente del Colegio de Ingenieros de Caminos avisa que hay 132 pantanos de titularidad estatal que pueden romperse por falta de mantenimiento (vídeo 1 min)
 |
132 Pantanos a punto de romperse y desbordarse por falta de mantenimiento
|
10 de febrer del 2026
L'edifici del Banc de Barcelona situat al final de les Rambles, i que tenia dret d'imprimir moneda
Aquest edifici al final de la Rambla és la seu del Banc de Barcelona. El Banc de Barcelona va ser el primer banc privat de tot l'estat espanyol amb dret d'emissió de moneda, és a dir, que funcionava com un banc central. El seu fundador va ser Manuel Girona i en va ser director fins a la seva mort el 1905.
A la Xarxa+, tenim el documental "Els Girona":
Subscriure's a:
Comentaris (Atom)