S’ha mort Josep Maria Salrach, un referent de la història medieval de Catalunya i la Corona d’Aragó. Tota una vida dedicada al coneixement de la societat de l'edat mitjana i la formació de la identitat nacional.
L’historiador Josep Maria Salrach Marès (Llinars del Vallès, 1945 – Barcelona, 2025) ha mort el dilluns 28 d’abril als 80 anys, deixant un llegat fonamental, imprescindible i durador en l’estudi de la Catalunya de la plena edat mitjana i, per extensió, en el coneixement de la Corona d’Aragó i l’Europa de l’època. Considerat el principal coneixedor de la història catalana entre els segles IX i XII, Salrach ha renovat la historiografia del país amb una mirada rigorosa, social i profundament humanista.
Llicenciat en Història per la Universitat de Barcelona el 1969, va impartir docència a la mateixa universitat i a la Universitat de París VII i va ser catedràtic d’Història Medieval a la Universitat Pompeu Fabra des del 1993 fins a la seua jubilació el 2015, fent-hi classes com a emèrit durant molts cursos més, atés que ha continuat treballant com a docent i investigador pràcticament fins a la fi dels seus dies.
Salrach va ser un dels impulsors de la col·lecció Catalunya Carolíngia, una obra monumental iniciada per Ramon d’Abadal el 1920, que recopila i analitza milers de documents catalans anteriors a l’any 1000; juntament amb Gaspar Feliu, va dirigir els darrers volums, aportant una visió profunda sobre la formació de la societat feudal i la cultura documental catalana.
A més, entre les seues obres més destacades, hi ha El procés de formació nacional de Catalunya (segles VIII i IX) (1978), Història de Catalunya. El procés de feudalització (segles III-XII) (1987), Història medieval de Catalunya (1998), escrita amb la seua companya de vida i també medievalista Mercè Aventín, o Justícia i resolució de conflictes a la Catalunya Medieval. Col·lecció diplomàtica (segles XI-XII) (2018 i 2024).
Salrach també va coordinar nombroses obres col·lectives com la Història de Catalunya (6 vols., 1978-79), Història dels Països Catalans (1981), i la Història Universal (10 vols., 1980-83) de l’Editorial Salvat, la Història agrària dels Països Catalans (Universitat de Barcelona, 2004) o el Naixement de la nació catalana: orígens i expansió, segles XI-XIV (Enciclopèdia Catalana, 2017).
Imbuït per una visió marxista i alhora humanista cristiana de la història, Salrach es va centrar en l’estudi de les estructures socials, el poder -especialment en el seu vessant jurídic i judicial, com va fer en el transcendental col·loqui El feudalisme, comptat i debatut del 2002-, les identitats nacionals i la vida quotidiana de la societat medieval. La seua claredat expositiva, capacitat de síntesi i de relacionar-se amb altres historiadors de manera proactiva el van fer un divulgador excepcional, reconegut tant per la comunitat acadèmica com pel gran públic.
El passat mes de gener, l’Institut d’Estudis Catalans li va retre un sentit homenatge, en el qual destacats historiadors com Roser Salicrú, Joaquim Albareda o Borja de Riquer van elogiar la seua trajectòria i qualitat humana: “Mai ningú malparla d’ell: això, en aquest país, és excepcional“, en va destacar Riquer. En el mateix acte, Josep Maria Salrach va afirmar que: “No he fet en la vida més que complir, fer els deures. Els nascuts als anys 40 som els que vam lluitar contra la dictadura agonitzant“.
Amb la seua mort, la nostra societat i la historiografia medieval de Catalunya i la Corona d’Aragó perd un savi discret, un mestre generós i una figura clau per a entendre els orígens de les identitats nacionals actuals. La seua obra continuarà sent una referència imprescindible per a futures generacions d’historiadors.
