En unes declaracions recents, el candidat a la presidència Generalitat per Esquerra Republicana de Catalunya, Joan Puigcercós, ha manifestat que Catalunya és una colònia de l'estat espanyol. Puigcercós justifica aquestes paraules fent referència a l'espoli fiscal i altres mesures de persecució fiscal contra Catalunya, com ara un nombre superior d'inspeccions fiscals al costat de les que l'estat espanyol fa a la resta de l'estat. Puigcercós també ha cridat l'atenció sobre el fet que andalusos i extremenys paguen menys impostos que els catalans. Tot plegat, les declaracions en qüestió han aixecat molta polseguera.
| En aquest breu article volem cridar l'atenció sobre el fet que, finalment, el llenguatge públic, ni que sigui minoritari en les paraules d'un únic candidat a la presidència de la Generalitat, ha incorporat el concepte de Catalunya en termes de colònia espanyola. Aquest és un fenomen molt important i alhora novedós, com ho demostra el fet de l'escàndol que aquelles declaracions han provocat i la necessitat d'explicació i justificació per part de Puigcercós. És un fenomen important perquè han estat molts (tants com 300) els anys d'ocupació i extorsió per part de l'estat espanyol, i ha estat tot just ara, 300 anys després, que un polític català s'atreveix a proclamar-ho obertament. La comparació entre Catalunya i el Sahara occidental ha servit per encendre encara més els ànims de banda i banda. Les causes generadores d'aquesta concepció política i nacional que parla d'una Catalunya colonitzada pels espanyols es troben en diferents esdeveniments prou coneguts: la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut, les diferents negociacions sobre el finançament català, l'espoli fiscal, la desinversió de l'estat al nostre país, la crisi d'infraestructures (especialment en els trens, els aeroports i la xarxa elèctrica) que ha patit el país els darrers anys, el pagament injust de peatges a les autopistes, etc. Per a atendre la forma en què la concepció d'una Catalunya colonitzada pels espanyols ha penetrat en la mentalitat dels catalans, portarem aquí declaracions de la societat civil queixant-se del tractament que els catalans hem rebut per una raó o altra. Podem llegir per exemple l'article publicat el 28 d'agost de 2009 per Antoni Mari Piqué a "El Singular digital.cat" amb el títol "Catalunya colònia": El Govern ha dit que “potser caldrà refer el pacte polític, segons el que digui la sentència” del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut. “Perquè l'Estatut, a més de ser una llei orgànica, també és un pacte d'Estat”. Pacte? Si això ho diguès Navarra, que sí que en va fer un, de pacte, per incorporar-se a la Corona de Castilla… Però Catalunya no és a España per cap pacte. El pacte que tenim començà així: “...per fer-nos una idea cabal de la percepció del nou impost del cadastre [imposat per Felip V el Desembre del 1715] per part dels ciutadans, com una fiscalitat coactiva i desorbitada, hem de tenir en compte que des dels segles medievals el repartiment de les contribucions a Catalunya sempre havia tingut caràcter paccionat, i requeria com a condició prèvia la celebració de Corts i l'aprovació dels Braços per tal d'establir el seu import, el sistema de cobrament i el període de vigència. Es a dir, que, pels catalans de l'època, el nou model de fiscalitat introduït pel cadastre va significar de sobte haver de passar d'un concepte de 'contribució' votada en Corts com un donatiu al monarca, a un model d'impost coactiu i desorbitat, en la fixació del qual no havien participat en absolut, i que a més era recaptat per la força de les armes de l'exèrcit d'ocupació”. La cita és de 1714: Felip V Contra Catalunya, del catedràtic Josep Maria Torras. Uns anys abans, el 31 de juliol de 2006, davant l'escàndol que provocaven els problemes de l'aeroport del Prat, Enric I. Canela va escriure en el seu blog: "Catalunya sembla avui una colònia sotmesa a la voluntat omnímoda i omnipotent de la metròpoli. Quan un país no pot prendre les decisions que afecten el seu desenvolupament i està sotmès a les decisions polítiques i administratives d’un altre no és un país lliure. Quan un país no pot decidir, ordenar i gestionar les seves infraestructures bàsiques no és un país lliure. Ahir i avui n’hem patit els efectes col·laterals: vam donar un espectacle mundial, digne d’un país subdesenvolupat, gràcies a decisions alienes a nosaltres. L’aeroport del Prat es va convertir en un autèntic caos inimaginable en un país civilitzat, mentre aquells que disposen del poder no feien res per resoldre-ho. No tenen l’obligació les administracions dels països democràtics de garantir els drets dels ciutadans? No saben que la llibertat d’un acaba on comença la de l’altre? On era el delegat del govern de la metròpoli, que sembla que serà ministre? Potser ahir ja era tard i no podia fer-hi res. Ahir va caure la gota que va fer vessar el got." El 3 d'agost de 2006, Jaume P.: Les infraestructures que toquen a una colonia: (...) Nomès a una colonia d'ultramar se la penalitza en carreteres, ferrocarrils i demès que son bàsics per el desenvolupament. Les colonies s'independitzen per sort, de tant en tant. Un any abans, el 15 de setembre de 2005, Santiago Espot (Catalunya Acció): Ara bé, vulguin ells o no, s'acosta l'hora de triar la carta a jugar. No n'hi ha moltes per desgràcia. De fet, són dues únicament. O tornar a comtemporitzar amb Espanya o encarar-s'hi per trencar-hi. Poden apostar per algú (ells saben que cal una cara al capdavant) que els garanteixi poder anar tirant uns vint anys més d'autonomisme o, per contra, fer costat a qui tingui l'atreviment i la determinació de voler capgirar la història. Es tracta al capdavall de continuar parlant de nou Estatut, de concert econòmic i de concepte de nació contra un llenguatge clar i rotund, on hi tenen cabuda els conceptes de constitució catalana, espoli i colònia d'Ëspanya. El 8 de maig de 2005, Salvador Molins (Catalunya Acció): Els encaixistes i la colònia catalana. Tristament per a Catalunya, avui no tenim un partit independentista al Parlament o que es comporti com a tal. Tots han consentit! Àdhuc ERC que era el nostre referent i que ha traït la seva definició com a tal. Tots els partits que els catalans tenim en el joc parlamentari defensen una Catalunya encaixada, tots obvien que som tractats com una colònia, i cobren i a la fi riuen les gràcies dels que s'aprofiten de nosaltres, els que ens tenen colonitzats. De ben segur podríem trobar textos anteriors, molt anteriors. Però ha estat avui que un polític d'un partit de certa importància ho ha dit obertament. D'acord que es tracta d'un polític d'un partit minoritari, d'acord que ho ha fet per interessos electoralistes (i que de fet fins ara ha obeït fidelment al colonitzador) però, al cap i a la fi, ho ha fet un polític d'un partit amb responsabilitats de govern. El procés ha estat lent però, finalment, el llenguatge de la societat política ha assumit el nou concepte. No és encara una assumpció generalitzada perquè els altres polítics no fan propaganda del mateix concepte però, llevat dels colonitzadors espanyols, els altres polítics catalans no han protestat. És més, tots els polítcs catalans, i no importa del partit al qual pertanyin, tots esmenten el dèficit fiscal català, tots esmenten el dèficit català d'infraestructures, i tots assenyalen el govern de Madrid com a responsable directe. Des de la Fundació, l'any 2008 ja vam fer esment del concepte en qüestió, i ara, qui escriu aquestes paraules voldria que el llenguatge públic assumís amb tota normalitat altres nocions paral·leles a les que també ja ens hi hem referit com ara "la democràcia no legitima la invasió de 1714", "Catalunya és un estat ocupat", "les tropes espanyoles i franceses han d'abandonar el nostre territori", "Catalunya ha de tenir un exèrcit propi", etc. Temps al temps. 19 de novembre de 2010 |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada