EL PSC HO TÉ FÀCIL PER GUANYAR LES ELECCIONS, TE ELS ADVERSARIS POLÍTICS (Junqueras i Puigdemont) en mans de la policia.
ENTRADES RECOMANADES GENER 2026
- El desgavell del servei de trens de proximitat a Catalunya ha provocat un revifament de l'independentisme
- Por qué la gente con dinero no invierte en pisos, por Marcos de Quinto v.2
- Gaudí es nega a parlar castellà, defineix la (mala) administració d'Espanya, i alaba a Prat de la Riba. Article del 1917
- HABITATGE, 30 POSTS DEL 2025 PER ENTENDRE-HO
16 de maig del 2026
15 de maig del 2026
Cinquè dia de vaga de l'Ensenyament, gran manifestació a València ciutat, tot esperant l'entrevista el proper dilluns
El judici als germans Pujol, i l'alegat polític del fiscal
Fondos ajenos a sus ingresos legales
Después de escuchar durante el juicio a testigos, peritos y acusados, ha llegado el momento de exponer ante el tribunal el entramado que el fiscal considera que se constituyó alrededor de la posición política alcanzada por Jordi Pujol Soley, en el que su familia y empresarios afines a Convergència se repartían los "sobresalientes beneficios de concursos públicos", amasando así un patrimonio "ajeno a sus ingresos legales que hubo de ocultar a la Hacienda Pública española y a la sociedad catalana".
“Con la finalidad tanto de ocultar el auténtico origen del dinero depositado en las cuentas bancarias de Andorra como de disfrutar de él, una vez oscurecido su origen”, los acusados actuaron “de manera coordinada", ha explicado el fiscal que ha querido matizar que "no se está juzgando a una familia por su ideología política". El "poder de influencia" de la familia Pujol era "directo" en esa época, con el cabeza de familia como presidente de la Generalitat. El fiscal ha enmarcado las operaciones bajo sospecha en "el ámbito de la corrupción política", con "omertá" (ley del silencio) incluida, en una "estrategia deliberada de sustraer capitales". Para él, existió una "estructura financiera que permaneció oculta durante mucho tiempo", con unos fondos de origen desconocido.
"Nunca ha existido herencia"
Los acusados no han dado ninguna explicación de por qué se facturó por operaciones que no se han podido probar documentalmente y ha negado que el origen de los fondos en Andorra fuera el legado del abuelo Florenci Pujol, ya que nunca se ha aportado documento o testamento que lo acredite; de haberlo hecho, él habría abandonado la acusación, ha asegurado. Además, ha reprochado a la defensa haber retrasado el proceso con demandas en Andorra, con un "expurgo" de documentos excesivo y una prolongación "artificial" de la causa, a lo que ha sumado la "complejidad" de la propia investigación, con ramificaciones en el extranjero.
Para el representante del ministerio público los hechos por los que pide la condena de los Pujol se enmarcan en el pago del 3% para ser adjudicatario de obra pública --hechos que se investigan en otra causa--; la comisión pagada se disfrazaba de "pelotazos" logrados por Pujol Ferrusola en distintos negocios. Bermejo ha vinculado directamente los ingresos en las cuentas de los hijos del expresidente en Andorra con la adjudicación de obra pública y ha sacado a relucir la presunta financiación de Convergència Democràtica (CDC) a partir de un aval otorgado por Jordi Pujol Ferrusola para la concesión de un préstamo a empresas que trabajaron para el partido.
"No hay documentos, no hay testamento" y todos los hijos del exmandatario "dicen lo mismo, con las mismas omisiones y lagunas, en coordinación"
Todos los hijos coincidieron en defender el amor que su padre sentía por Catalunya y en desvincularlo del supuesto legado, pese a que, para el fiscal, ello es una muestra más de la organización criminal que constituyeron y de los delitos de corrupción que considera que cometieron en perjuicio de la propia Catalunya. "No hay documentos, no hay testamento" y todos los hijos del exmandatario "dicen lo mismo, con las mismas omisiones y lagunas, en coordinación", ha subrayado.
Tras repasar todos los supuestos negocios de Pujol Ferrusola investigados a lo largo de casi cuatro horas de informe, el fiscal ha retomado su idea fuerza para cifrar en más de 38 millones de euros el dinero distraído del sistema fiscal. "Lo que no se tributa no es neutral. Supone una privación continuada y, por tanto, un perjuicio que recae en la sociedad. No estamos solo ante cuentas muy lejanas, sino ante cantidades gestionadas durante años al margen del control fiscal" con el consiguiente perjuicio que ello supone para "toda la sociedad, especialmente en Catalunya".
"Pagos inconfesables"
14 de maig del 2026
13 de maig del 2026
12 de maig del 2026
"El Tren Orbital, la futura línia de Rodalies que evitaria Barcelona". S'hi posaran de debó o serà una pantalla de fum per fer-nos somiar?
11 de maig del 2026
¿Quants habitatges son llogats per petits propietaris a Espanya? Aquí estan les dades. Per Juan Ramon Rallo.
10 de maig del 2026
Suècia fa marxa enrera en l'àmbit de la immigració.
8 de maig del 2026
"La Catalunya real" una expressió per fer present una visió sesgada i incomplerta de les moltes realitats que conviuen. Albano Dante-Fachin.
..."La Catalunya real" una expressió freqüent per desviar l'atenció cap a on els franquistes, els d'abans i els d'ara, tenen interés que vegis.
5 de maig del 2026
1 de maig del 2026
L'història de Pedrolo, combatent pels Països Catalans. Els seus llibres eren censurats pel franquisme, és clar.

L'11 de setembre de 2017 al Museu de Lleida, explicat per l'Albert Velasco que era dins el Museu
🎧 Escolta el Llapis de Memòria de l'historiador de l'art Alberto Velasco.
🔗 A la web de SER Catalunya i a totes les plataformes.
>>> https://cadenaser.com/cataluna/2026/04/29/alberto-velasco-soc-un-indiana-jones-de-seca-sercat/
28 d’abril del 2026
"Que no ens torne a passar: la llengua ho és tot". No és cosa secundària o folclòrica, tolerada per l'estat central. NO: és cosa dels fonaments, central per a guanyar la llibertat. - Editorial, Vicent Partal de Vilaweb

Nosaltres no som la nació dels qui Espanya
diu que tenim veïnatge català perquè vivim en la seua comunitat
autònoma. Nosaltres som la nació dels qui parlem català. La nació del
català |
|
Vilaweb - Editorial - Vicent Partal - 26.04.2026 Escric amb la mirada posada en la fotografia que encapçala aquest article. Milers i milers de joves valencians –no sabria dir quants, però moltíssims– aclamen la flama del Correllengua Agermanat durant el concert de la Gossa Sorda que tancava els actes del Vint-i-cinc d’Abril. Les imatges que ens deixa el Correllengua –com aquesta– són espectaculars. Les entrades a Barcelona i València, el pas per les ciutats i poblacions, la companyia de tota mena de grups locals, associacions i colles que s’han sabut agrupar i treballar junts, i l’enorme quantitat de gent jove que saltant totes les fronteres autonòmiques i estatals ens retorna l’entusiasme pel país i pel futur. Amb la flama i les estelades i les senyeres. Amb les muixerangues i els castells. Amb els clubs de futbol i de rugbi i els de pilota i bàsquet. Amb les escoles i les associacions de defensa del territori. Amb l’independentisme revifat que apareix sota la mirada sorpresa dels qui havien interioritzat tant la derrota que ja no es veien capaços ni de creure-hi. Però no és solament el Correllengua. Per Sant Jordi, el llibre de no-ficció en català més venut ha estat el Manual de defensa del català, d’Òscar Andreu. Un llibre magnífic, directe i sense disfresses, en què la paraula “defensa” no és innòcua. Perquè implica que hi ha un atac. I implica que la cosa atacada val la pena que siga defensada. Tota aquesta revifada que vivim intensament aquests dies –també amb el Sant Jordi per la Llengua i les respostes directes i ben fonamentades a totes les brofegades espanyolistes–, la visc com un contrast molt encoratjador amb un passat que no s’hauria de repetir. Parle, concretament, d’aquells anys en què el moviment independentista –o els seus dirigents– va decidir, sense atrevir-se a enunciar-ho en públic, però deixant-ho clar en la pràctica, que la llengua era un problema. No ho deien amb aquesta cruesa, naturalment. Ho deien d’una altra manera. Deien que la república catalana seria “integradora”. Afirmaven, sense haver-ho consultat amb ningú, que tindria dos idiomes oficials i un seria el castellà. Que calia no “excloure” ningú. Van insistir-hi tant, que va arribar a semblar una cosa raonable, formulada amb la millor bona voluntat del món. Però el resultat pràctic consistí a fer que el català fos relegat a la condició de particularitat folclòrica, d’element identitari tolerat però no central. Vaig sentir dir –i no una vegada ni dues–, de boca de dirigents independentistes, que el castellà “també” era una llengua catalana i la cosa va arribar a l’extrem durant el judici del Tribunal Suprem, quan els presoners van declarar en castellà, sense oposar-hi ni la mínima resistència. Tots. Aquella actuació va fer un mal immens al prestigi social del català i va donar ales a tots els qui el volen atacar: ens vam presentar en societat com uns covards que, enfront del poder i la violència, ens doblegàvem. Això no ho dic, avui, per retreure-ho. Ho dic perquè crec que aquell gest –o aquella absència de gest– va ser el símptoma clar que una idea havia calat massa fort dins l’independentisme: la idea que la llengua, en realitat, era secundària, que la forma era secundària, que allò que comptava era el contingut polític i no calia expressar-lo en català. Va ser un error gravíssim. Monumental. Que, sentint-me molt sol, vaig criticar ja aquells anys –per exemple en aquest editorial del 2014. I per això ara estic tan content de veure que el país es desperta sense tornar-se a equivocar i l’alegria amb què ho fa. Pompeu Fabra es va morir a Prada de Conflent, exiliat, el 1948. Havia dedicat tota la vida a una sola cosa: a posar ordre a la llengua, a codificar-la, a fer-la apta per a tots els usos moderns. Sense ell –clarament– no seríem on som avui. Era un home discret, metòdic, sense gens de temperament de tribú ni de màrtir. Per això, quan els joves del Correllengua Agermanat van decidir que la flama que travessarà tot el país tan sols es podia encendre davant la seua tomba, aquell gest va ser un reconeixement que Fabra hauria entès perfectament: els del Correllengua ens deien a partir del primer minut que la llengua és l’únic fonament que no s’enfonsa i que, per això, per a guanyar la llibertat, cal començar per la llengua. Tota la resta es pot enfonsar. Els partits s’enfonsen un dia o un altre. Els programes polítics s’enfonsen. Els discursos s’enfonsen. Les coalicions s’enfonsen. Els dirigents s’enfonsen –de vegades lentament i de vegades amb una rapidesa que agafa tothom de sorpresa. La democràcia i tot es pot enfonsar. Però la llengua aguanta, ens aguanta com a nació, ens ha aguantat sempre com a nació. Nosaltres no som la nació dels qui Espanya diu que tenim veïnatge català perquè vivim en la seua comunitat autònoma. Nosaltres som la nació dels qui parlem català. La nació del català. La flama del Correllengua ha passat aquests dies per Barcelona i per València, amb un èxit espatarrant, i ara va cap a Elx, d’on salparà a Formentera, Eivissa, Mallorca, Menorca i Sardenya. Arribarà a l’Alguer el 5 de maig després de 1.500 quilòmetres, 17 etapes i més de 80 municipis. I haurà aconseguit que, per primera vegada, tots els territoris de parla catalana ens hàgim unit en un recorregut comú. I cal valorar que aquesta magnífica epopeia l’han organitzada els joves. Joves que el 2017 eren xiquets, però que ara que han crescut han decidit que la independència es comença a fer defensant la llengua. El contrast de la seua actitud, la seua decisió i la seua rotunditat amb l’enèsim desengany de la generació anterior –Ester Capella (ERC) va defensar a Ràdio 4 que el català no fos un requisit per a renovar al cap d’un any el permís de residència dels immigrants– té molt de valor i diu molt a favor d’ells. No repetirem l’error. No ens tornarà a passar. |
12,30€
AUTOR: Andreu, Oscar
ISBN: 9788498096286
EDICIÓ: 1a
ENQUADERNACIÓ: Dura
FORMAT: 23 cm x 15 cm
PÀGINES: 80
IDIOMA: Català





















