29 de juny del 2026
28 de juny del 2026
27 de juny del 2026
26 de juny del 2026
L’Ajuntament de Barcelona vota apujar fins a un 5% el sou dels alts càrrecs públics enbel plenari d'avui divendres 26 juny 2026, tot i que ja percebenbrntre 60.000 i 140.000 € anuals. Doncs bé, finalment al ple no s'ha ha aprovat!
L’Ajuntament de Barcelona vota apujar fins a un 5% el sou dels alts càrrecs públics
El plenari municipal debat aquest divendres un plus per productivitat per millorar el salari d'uns 800 càrrecs, que actualment ja perceben entre 60.000 i 140.000 euros bruts anuals.
Per Elena Parreño
25 de juny del 2026
Com l'advocat Robert Amsterdam explica el comportament curiós de "Hacienda" a Espanya
La seva visió de la rebaixa del 40% de l'import que "Hacienda" et reclama si pagues desseguida i renuncies a litigar davant d'un jutge, mereix ser escoltada!!!
(Post amb 36 visites)
Dèficit d'inversió: una bretxa estructural - 05.05.2026
49.543. Són els milions d'euros que,
segons els càlculs de Foment del Treball i la Cambra de Contractistes,
les administracions públiques haurien d'haver invertit a Catalunya i no
han invertit. L'estudi trau els colors a l'Administració espanyola i,
especialment, a ADIF i Renfe.
Treu el plàstic de la teva cuina. Pel Dr. Nicolas Olea, de la Universitat de Granada.
Els plàstics quan s'escalfen alliberen productes que funcionen com disruptors endocrins. Pel Dr. Nicolas Olea, de l'Universitat de Granada.
En las últimas eleciones de 2023, Correos suprimió la trazabilitat de cada voto individual. Habrá que corregirlo, no les parece??
Una corrupció molt greu.
(Post amb 36 visites)
24 de juny del 2026
La Catalunya franquista, text de l'historiador Josep Fontana
Fragment d'un text inèdit de Josep Fontana, que forma part del llibre 'El franquisme’, una síntesi dels escrits de l’historiador, mai no publicats, sobre la dictadura de Franco:
La fi de la Guerra Civil té dues manifestacions a Catalunya. En primer lloc, la repressió no solament dels rojos, sinó en general dels catalanistes no penedits. Això va provocar la fugida a través de la frontera. L’exili estava prou justificat, com ho demostraria l’execució d’un personatge tan lliure de culpa política com Carles Rahola. Per a la gent de dreta que decideix no fugir, el camí és el penediment i l’intent d’adaptació a la nova situació. I, en segon lloc, cal no caure en l’error de pensar en la repressió com una cosa externa, que ve de fora.
La Vanguardia, que ara afegeix al seu títol Española, reprèn la numeració amb el número que hauria correspost al 20 de juliol del 1936. Carles Sentís, antic catalanista reconvertit en espia al servei del general Francisco Franco durant la Guerra Civil, hi publicava el 17 de febrer de 1939 un article amb el títol “Finis Cataloniae? El ‘fin’ de una película de ‘gángsters’ simplemente”, on deia que la Catalunya alliberada era la real: “Hoy, precisamente, empieza a amanecer”.
El periodista formava part del petit grup de catalans que venien amb l’exèrcit: vells falangistes del reduïdíssim nucli de “camisas viejas”, catalans com José M. Fontana Tharrats, o més o menys “nuevas”, com Carlos Trías o José Ribas Seva; “intel·lectuals” fugits com Pere Pruna, Xavier de Salas o Josep Pla; catalans de Burgos com Josep Vergés; o incorporats ràpidament a Falange com Guillermo Díaz-Plaja o Rafael Santos Torroella. Josep Maria Tallada, economista al servei de Francesc Cambó, considerava que tot el mal havia començat amb la República, en iniciar el procés que havia dut a l’assalt de la sagrada propietat privada. Justament això els havia apartat de la “falsa ruta” denunciada per l’antic dirigent de la Lliga i pare del Banc Popular, Ferran Valls-Taberner. Ell protagonitzaria la renúncia més ostentosa amb el seu article sobre “La falsa ruta”, publicat el 15 de febrer. Posteriorment incorporat al llibret Reafirmación espiritual de España, hi deia: “Cataluña ha seguido una falsa ruta y ha llegado en gran parte a ser víctima de su propio extravío. Esta falsa ruta ha sido el nacionalismo catalán”. Calia que “la rectificación, la contrición y la enmienda marquen una nueva orientación en la vida de Cataluña, reincorporada a España definitivamente”. La sola postura admissible era l’”adhesión inquebrantable”.
La burgesia, ja distanciada del catalanisme durant la República, agraïa al règim haver-los salvat les fàbriques de la “revolució”
L’adhesió de la burgesia era prou lògica. En algun cas, com el del mateix Valls Taberner, el distanciament del catalanisme ja s’havia produït durant la República, on els plantejaments autonomistes no van tenir pas unanimitat. A més, l’alineament amb el règim agraïa haver-los salvat les fàbriques de la “revolució” iniciada el 1936 i, aviat, trobarien la manera de fer negocis en l’ambient tèrbol de l’estraperlo, les llicències d’importació i els “cupos”.
Els anys quaranta són, certament, anys de fam i misèria per a una part de la població, però també prou favorables per als camperols mitjans beneficiats per l’estraperlo. Pla assegura que entre el 1940 i el 1950 hi ha “una espècie d’entrada tumultuosa de la pagesia en la vida moderna: hom compra llençols, pantalons i aparells de ràdio; es feren obres; algunes cases foren agençades; els pagesos freqüentaven les perruqueries amb una assiduïtat desconeguda en la classe”. Exagera, evidentment, però alguna cosa hi havia. Són també els anys en què els petits fabricants tèxtils de Terrassa, Sabadell o Manresa fan negocis, compren obres d’art (més aviat carrinclones), llibres de bibliòfil i freqüenten, amb les seves “querides“, que com és sabut eren un signe d’estatus, locals com el Rigat o Los Tres Molinos.
Qui tenia mala consciència la calmava donant suport, de sotamà i en modestíssima escala, a una resistència cultural catalana d’ordre
I, quan semblava que això s’acabava, el negoci brutal de la construcció permetria d’omplir-se les butxaques a uns quants dels més grossos, que estaven pel damunt d’aquesta terregada. Per què no havien de protagonitzar una “inquebrantable adhesión”? I qui tenia mala consciència la calmava donant suport, de sotamà i en modestíssima escala, a una resistència cultural catalana d’ordre, no pas roja, seguint aquell model assenyalat per Guerau de Liost —pseudònim del poeta essencialment burgès Jaume Bofill i Mates— quan parla dels que encenen ciris a sant Jordi i donaven llonguets al drac perquè a l’infern se’n recordi. Sant Jordi era el règim, i el drac al qual donaven panets podia ser Òmnium o similars.
Els industrials, d’altra banda, van conservar prou autonomia, ja que van resistir amb eficàcia les ordres d’integrar les seves organitzacions col·lectives en el sindicat vertical. Si bé l’òrgan màxim de la vella patronal, el Foment del Treball Nacional, va restar d’alguna manera hivernat, sense funcions reals, els industrials van actuar a través de les seves organitzacions específiques. La més important de les quals seria, a partir dels anys seixanta, la Cambra de Comerç, Indústria i Navegació de Barcelona, sorgida el 1967 de la unificació de les dues anteriors de comerç i d’indústria. A banda, hi havia estructures que responien als interessos d’indústries concretes, com el SECEA (Servicio Comercial Exterior de la Industria Algodonera). L’entitat dels cotoners, creada el 1954, va ser dirigida, entre d’altres, per Manuel Ortínez, que després passaria a dirigir l’Instituto Español de Moneda Extranjera (IEME) i als negocis de l’evasió de capitals a Suïssa, d’acord amb la banca d’aquell país. Els llaners, per la seva part, van salvar l’Instituto Industrial de Terrassa i el Gremi de Fabricants de Sabadell. Més transcendent de cara al futur seria el Cercle d’Economia, un òrgan dels joves empresaris, nascut com a “Club Comodín”, en què Jaume Vicens Vives els va ensenyar les regles de l’empresariat modern.
El governador civil Acedo i l’alcalde Porcioles es van enfrontar pel protagonisme en la política catalana dels anys cinquanta
Amb tot, aquesta burgesia no tindria una seriosa influència política, excepte a escala municipal i encara amb prou feines. Aquesta esfera estaria en mans foranes en els dos graons més elevats: el dels capitans generals, la sola autoritat a escala del conjunt de Catalunya, i els governadors civils, molt aviat també reconeguts com a caps provincials del Movimiento.
[…]
El governador civil [de Barcelona] Felipe Acedo Colunga, conegut com “la mula”, havia estat fiscal en la revolució d’Astúries del 1934 i del cas contra Julián Besteiro. Segons Martí Marín, malgrat la seva mala reputació, va ser qui millor va entendre el que havia de fer i va tenir una llarga gestió, en què va voler esdevenir el protagonista de la política catalana, fins que va enfrontar-se a Josep Maria de Porcioles, que volia fer el mateix des de l’alcaldia. Acedo Colunga va ser, per exemple, qui va imposar l’entrada al consistori barceloní de personatges de la burgesia col·laboracionista com Santiago Udina, Narcís de Carreras (president del Barça), Santiago de Cruïlles (gendre de Joan Ventosa Calvell) o el ja esmentat Samaranch, un falangista que sempre apareixia enganxat al “camarada José Antonio Elola-Olaso”, l’home al capdavant de la gestió de l’esport.
El governador civil [de Barcelona] Felipe Acedo Colunga, conegut com “la mula”, havia estat fiscal en la revolució d’Astúries del 1934 i del cas contra Julián Besteiro. Segons Martí Marín, malgrat la seva mala reputació, va ser qui millor va entendre el que havia de fer i va tenir una llarga gestió, en què va voler esdevenir el protagonista de la política catalana, fins que va enfrontar-se a Josep Maria de Porcioles, que volia fer el mateix des de l’alcaldia. Acedo Colunga va ser, per exemple, qui va imposar l’entrada al consistori barceloní de personatges de la burgesia col·laboracionista com Santiago Udina, Narcís de Carreras (president del Barça), Santiago de Cruïlles (gendre de Joan Ventosa Calvell) o el ja esmentat Samaranch, un falangista que sempre apareixia enganxat al “camarada José Antonio Elola-Olaso”, l’home al capdavant de la gestió de l’esport.
Els ajuntaments eren la peça clau de l’administració. D’entrada, van ser substituïts per gestores, fins que va arribar l’hora dels nomenaments pels governadors civils, en les poblacions menors, i pel ministre de l’Interior en les més grans, excepte Barcelona, que era tria directa de Franco.
L’Ajuntament de Barcelona era, sens dubte, el més important. El primer
nomenat per Franco seria un home de la seva absoluta confiança: Miquel Mateu i Pla. L’anomenat “Mateu dels ferros” era nebot del cardenal Enric Pla i Deniel, amo de l’electricitat d’Andorra —des d’on va boicotejar el subministrament a Catalunya durant la guerra—, i només va abandonar el consistori quan Franco el va necessitar per a una feina més difícil: ambaixador a París el 1945. El seu substitut va ser Josep Maria Albert Despujol, baró de Terrades. És a dir, l’amo de l’Espanya Industrial, un monàrquic de noblesa d’Alfons XIII, que va fracassar en la seva gestió i va ser retirat per la seva mala salut i per la vaga de tramvies del 1951, juntament amb Baeza.
La influència del ministre Blas Pérez va fer que el reemplacés Antoni Maria Simarro Puig, passant del despatx d’advocat del jerarca, president de la Diputació de Barcelona del 1939 al 1943 i president del Col·legi d’Advocats des del 1943. Aquest personatge insignificant i gris, que exasperava Acedo Colunga per la seva nul·litat, seria alcalde des del 1951 fins a retirar-se de la vida política el 1957. Seria també el 1957 quan, havent renunciat Mateu a fer de “ministro catalán” —a la manera del que demanava José María Aznar a Jordi Pujol arran del pacte del Majestic—, es va nomenar ministre sense cartera Pere Gual Villalbí. Aquest home del Foment era considerat proper als cercles del poder econòmic català, però era una completa nul·litat (“los diplodocus a los museos”). Els ministres anteriors a ell no havien exercit gaire de catalans: Demetrio Carceller, nascut a Terol però criat a Terrassa, i Eduardo Aunós, un vell i insignificant personatge de la dictadura de Miguel Primo de Rivera. Ambdós eren gent amb escassa representativitat política.
Com a reemplaçament de Simarro, Acedo Colunga volia nomenar alcalde Fèlix Escalas, però es va imposar el notari Josep Maria de Porcioles i Colomer. L’historiador Martí Marín sosté que no era l’home de Franco, com s’ha dit, sinó una imposició del vencedor en la crisi política de 1956-57, com era Luis Carrero Blanco, o més aviat del tàndem format amb Laureano López Rodó, ja que era aquest segon el que feia la política catalana. Porcioles era un home ambiciós i amb bones relacions polítiques i socials, que molt aviat va enfrontar-se amb Acedo Colunga, que volia seguir essent el protagonista de la història. El nou alcalde va aconseguir de fer veure que bona part dels regidors nomenats pel governador civil eren gent corrupta i va explotar un seguit d’enfrontaments, com el dels nois del Frente de Juventudes amb els minyons de muntanya catòlics, fins que va semblar a Madrid que era el nou home fort i l’altre va dimitir el 1960.
El més rellevant de l’etapa Porcioles (1957-73) va ser la corrupció: una xarxa de complicitats econòmiques per repartir-se els guanys del creixement de la ciutat
L’era Porcioles a l’Ajuntament de Barcelona, celebrada per Josep Pla a Destino com si fos el retorn de la Lliga al poder, seria insignificant des del punt de vista de les seves pretensions polítiques d’obertura, lligades al programa de les tres C (Carta municipal, Castell de Montjuïc i Compilació del dret civil català) i altres fantasmagories per l’estil. El més rellevant va ser la corrupció que va arribar al seu súmmum gràcies a l’establiment d’una xarxa de complicitats econòmiques per repartir-se els guanys del creixement de la ciutat. El lobby especulador-constructor estava integrat pel Banco Condal, el Banco de Madrid (de Jaume Castells, que era també el patró del Tele/eXprés), la financera Fidecaya, la constructora Spai, el grup immobiliari de Josep Maria Figueras, el consorci dels túnels del Tibidabo, Enher, etc. Les connexions eren ben clares. Per exemple, el delegat municipal de serveis d’Urbanisme —els delegats eren noves figures de designació directa de l’alcalde— va ser durant tot el porciolisme Guillermo Bueno Hencke, president del Banco Condal, membre del consell d’administració de Fidecaya, d’Enher i, encara més important, cunyat del constructor Josep Maria Figueras.
No és estrany que trobés facilitats per fer blocs en terrenys comprats barats perquè no eren edificables abans que ell els comprés. Va fer operacions tan memorables com la Ciudad Satélite San Ildefonso (Cornellà de Llobregat). Porcioles concentraria a la seva notaria tots aquests negocis immobiliaris, als quals sumaria la seva participació com a membre dels consells d’administració del Banco Condal, Fidecaya, les immobiliàries de Figueres o el Banco de Madrid, a més de la paperera Inpacsa de Balaguer (possible responsable dels incendis de boscos de Lleida). Quan es va haver de retirar de la política municipal, l’exalcalde era un dels deu homes més rics d’Espanya. I no ho devia pas a haver estalviat el sou oficial.
"La nació i el ferrocarril" "L’envit és –i sempre ha estat així– construir una majoria social que vulga la independència per raons positives, no pas per dèficit i incompetència de l’estat espanyol" per Vicent Partal. Editorial. 24.06.2026
El nacionalisme espanyol dels espanyols que viuen a Catalunya no es desfarà perquè els trens no funcionen. Perquè la seua adhesió a Espanya no és una qüestió de conveniència, sinó d'identificació emocional, cultural, simbòlica
Hi ha qui espera que el col·lapse de Rodalia faça obrir els ulls als “nacionals espanyols” de l’àrea metropolitana de Barcelona. Que la indignació per la incompetència de l’estat espanyol els faça reconsiderar la seua adhesió a Espanya. Que el desastre ferroviari siga, finalment, l’argument definitiu per a la independència. Em sap greu, però això no serà així. I convindria entendre per què.
El nacionalisme -el nostre també- no funciona com una suma de greuges objectius. No és una mena de comptabilitat racional en què, arribat un cert cúmul d’incompetències o injustícies, la gent decideix de canviar de bàndol nacional. Si fos així, fa temps que hauríem resolt la qüestió. La identitat nacional –qualsevol identitat nacional– opera en un registre molt més profund que el de l’eficàcia administrativa o la inversió en infrastructures.
Ernest Renan, en aquella conferència del 1882 que encara avui és d’actualitat, ho va dir amb una claredat extrema: la nació és “un plebiscit quotidià”, sí, però també és “una gran solidaritat constituïda pel sentiment dels sacrificis que s’han fet i dels que hom està disposat a fer encara”. El nacionalisme espanyol dels espanyols que viuen a Catalunya no es desfarà perquè els trens no funcionen. Perquè la seua adhesió a Espanya no és una qüestió de conveniència, sinó d’identificació emocional, cultural, simbòlica. És una manera de ser al món que s’alimenta de referents compartits, d’una llengua que ells senten com a pròpia, d’una comunitat imaginada –amb el significat que Benedict Anderson donava a aquest terme–, que transcendeix l’experiència immediata del mal servei públic.
El sociòleg Michael Billig va encunyar fa anys el concepte de “nacionalisme banal” per explicar que les identitats nacionals es reprodueixen quotidianament mitjançant símbols, rituals i discursos que passen gairebé inadvertits: la bandera al balcó oficial, el temps meteorològic que agrupa “el nostre país” a les pantalles de televisió, la selecció “nacional” de futbol. I aquest nacionalisme no es qüestiona cada vegada que l’administració falla. Ans al contrari: s’alimenta d’una lleialtat que sobreviu als desastres precisament perquè no és instrumental, sinó visceral.
Quan parlem de la independència de Catalunya, doncs, hem de ser conscients d’aquesta realitat estructural. Hi ha un percentatge minoritari –però no pas insignificant– de la població que s’identifica inequívocament com a espanyola, o com a espanyola i catalana en una fórmula en què el pes de l’espanyolitat és determinant. Per a aquestes persones, la independència no és una opció acceptable, siga quin siga el preu personal a pagar-ne.
Evidentment, tot plegat no vol dir que siguen insensibles a tot això que passa. Poden estar indignats amb Rodalia, amb la manca d’inversions, amb el tracte que rep Catalunya. Però aquesta indignació no els portarà a renunciar a la seua identitat nacional espanyola. Perquè, com va assenyalar el filòsof quebequès Charles Taylor, les identitats són “horitzons de significat” que estructuren la nostra comprensió del món i de nosaltres mateixos. No es canvien per un argument, per bo que siga aquest argument.
Això no significa, és evident, que tot aquest electorat siga inamovible. Dins seu hi ha persones amb identitats complexes, amb lleialtats dividides, amb experiències vitals que poden fer-les més permeables a un relat independentista que les interpel·le en un moment determinat, com ha passat del 2012 ençà. Però no ens fem il·lusions: la majoria d’aquest segment de població no canviarà de posició perquè els trens no arriben a l’hora. El seu nacionalisme no és negociable a còpia de proves d’incompetència estatal.
L’envit de l’independentisme català, per tant, no és esperar que Espanya deceba els seus partidaris fins al punt de fer-los abandonar-la. L’envit és –i sempre ha estat així– construir una majoria social que vulga la independència per raons positives, no pas per dèficit i incompetència de l’estat espanyol.
El nacionalisme -el nostre també- no funciona com una suma de greuges objectius. No és una mena de comptabilitat racional en què, arribat un cert cúmul d’incompetències o injustícies, la gent decideix de canviar de bàndol nacional. Si fos així, fa temps que hauríem resolt la qüestió. La identitat nacional –qualsevol identitat nacional– opera en un registre molt més profund que el de l’eficàcia administrativa o la inversió en infrastructures.
Ernest Renan, en aquella conferència del 1882 que encara avui és d’actualitat, ho va dir amb una claredat extrema: la nació és “un plebiscit quotidià”, sí, però també és “una gran solidaritat constituïda pel sentiment dels sacrificis que s’han fet i dels que hom està disposat a fer encara”. El nacionalisme espanyol dels espanyols que viuen a Catalunya no es desfarà perquè els trens no funcionen. Perquè la seua adhesió a Espanya no és una qüestió de conveniència, sinó d’identificació emocional, cultural, simbòlica. És una manera de ser al món que s’alimenta de referents compartits, d’una llengua que ells senten com a pròpia, d’una comunitat imaginada –amb el significat que Benedict Anderson donava a aquest terme–, que transcendeix l’experiència immediata del mal servei públic.
El sociòleg Michael Billig va encunyar fa anys el concepte de “nacionalisme banal” per explicar que les identitats nacionals es reprodueixen quotidianament mitjançant símbols, rituals i discursos que passen gairebé inadvertits: la bandera al balcó oficial, el temps meteorològic que agrupa “el nostre país” a les pantalles de televisió, la selecció “nacional” de futbol. I aquest nacionalisme no es qüestiona cada vegada que l’administració falla. Ans al contrari: s’alimenta d’una lleialtat que sobreviu als desastres precisament perquè no és instrumental, sinó visceral.
Quan parlem de la independència de Catalunya, doncs, hem de ser conscients d’aquesta realitat estructural. Hi ha un percentatge minoritari –però no pas insignificant– de la població que s’identifica inequívocament com a espanyola, o com a espanyola i catalana en una fórmula en què el pes de l’espanyolitat és determinant. Per a aquestes persones, la independència no és una opció acceptable, siga quin siga el preu personal a pagar-ne.
Evidentment, tot plegat no vol dir que siguen insensibles a tot això que passa. Poden estar indignats amb Rodalia, amb la manca d’inversions, amb el tracte que rep Catalunya. Però aquesta indignació no els portarà a renunciar a la seua identitat nacional espanyola. Perquè, com va assenyalar el filòsof quebequès Charles Taylor, les identitats són “horitzons de significat” que estructuren la nostra comprensió del món i de nosaltres mateixos. No es canvien per un argument, per bo que siga aquest argument.
Això no significa, és evident, que tot aquest electorat siga inamovible. Dins seu hi ha persones amb identitats complexes, amb lleialtats dividides, amb experiències vitals que poden fer-les més permeables a un relat independentista que les interpel·le en un moment determinat, com ha passat del 2012 ençà. Però no ens fem il·lusions: la majoria d’aquest segment de població no canviarà de posició perquè els trens no arriben a l’hora. El seu nacionalisme no és negociable a còpia de proves d’incompetència estatal.
L’envit de l’independentisme català, per tant, no és esperar que Espanya deceba els seus partidaris fins al punt de fer-los abandonar-la. L’envit és –i sempre ha estat així– construir una majoria social que vulga la independència per raons positives, no pas per dèficit i incompetència de l’estat espanyol.
22 de juny del 2026
Joan Fuster i Ortells, poeta, escriptor, un dels màxims autors en llengua catalana
21 de juny de 1992 – Va morir a Sueca (Ribera Baixa) el poeta i escriptor Joan Fuster i Ortells.
(Sueca, Ribera Baixa, 23 novembre 1922 – 21 juny 1992)
Poeta, periodista, pensador i assagista. Publicà assaigs d’estètica, crítica i història literària, i anàlisis sociològiques i polítiques del País Valencià, i és considerat l’intel·lectual valencià més important del segle XX i un dels màxims autors en llengua catalana.
Després dels seus primers llibres de poemes, inicià amb "El descrèdit de la realitat" (1955) la seva brillant etapa d’assagista dins un humanisme crític, el punt culminant de la qual fou "Nosaltres els valencians" (1962), que, junt amb "Qüestions de noms" i "El País Valencià", publicades el mateix any, són peces essencials per a entendre la identitat nacional de València i dels Països Catalans.
Va ésser col·laborador habitual de diaris i de revistes, activitat que abandonà a principi dels anys 1980.
Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (1975) i de les Valencianes en la seva primera edició (1981); doctor honoris causa per les universitats de Barcelona (1984), Autònoma de Barcelona (1985) i de València (1985); en aquesta última s’incorporà el 1983 com a professor no numerari, i el 1986 obtingué la càtedra d’Història Social de la Llengua Catalana, càrrec que exercí fins que es jubilà (1987).
Trata a un ser humano como puede llegar a ser y se convertirá en lo que está llamado a ser
Les 4 "T" pel Dr Valentí Fuster, cardiòleg
1- "Time to reflect", tiempo para reflexionar. Cada mañana cuando llego al trabajo estoy 15 minutos sin hacer absolutamente nada. Qué hice bien, qué hice mal... Son los minutos más importantes del dia.
2- El talento a descubrir. La ambición nos hace ir a lugares a los que no pertenecemos. Es importante descubrir este talento y aplicarlo: "Para qué sirvo yo"
3- Transmitir positividad, que es crear. Buscar qué tiene de bueno tiene cada persona, todo el mundo tiene cosas buenas. Es crear más que destruir.
4- La cuarta T es la tutoria. Con el tiempo la vida se complica. Yo tengo dos tutores, uno más joven y otro más senior.
Tiempo para pensar, talento a descubrir, transmitir positividad, y tutoria, conceptos para mi muy fundamentales.
21 de juny del 2026
Olot segueix l'exemple de Ripoll: Olot da de baja del padrón a 1.300 personas en un año por cometer fraude y para "ajustar los servicios municipales" a la población
Olot
da de baja del padrón a 1.300 personas en un año por cometer fraude y
para "ajustar los servicios municipales" a la población
Desde
el Ayuntamiento, que gobierna Junts en coalición con ERC, señalan que
seguirán trabajando en ello y lamentan que la ley obliga a "empadronar a
okupas"
El Ayuntamiento de Olot ha dado de baja del padrón municipal a 1.300 personas por cometer fraude en el primer año de funcionamiento de la oficina que se encarga de inspeccionar aquellas viviendas “sospechosas”. Desde el consistorio explican que las dos formas más habituales de intentar “engañar” a la administración municipal son, por un lado, empadronarse en Olot para disfrutar de algunos servicios y ayudas municipales y, por otro, “hacer negocio”. En este caso, la Policía Local trabaja en colaboración con los Mossos y la Policía Nacional para detectar a personas que cobran por empadronar a inmigrantes en su casa. El Ayuntamiento explica que han encontrado casos de hasta ocho personas en el mismo domicilio, sin que ninguna viviera allí. El consistorio avisa de que “seguirá presionando”.
Un año después de poner en marcha la Oficina del Padrón, el Ayuntamiento de Olot hace una lectura “muy positiva”. El alcalde, Agustí Arbós, explica que en este tiempo han realizado hasta 700 inspecciones, que les han permitido detectar 1.300 casos en los que se ha comprobado que había algún tipo de irregularidad. De este modo, explica Arbós, se ha podido dar de baja del padrón a todas estas personas “que estaban cometiendo fraude y, por tanto, desequilibrando los recursos públicos del consistorio”.
Un año después de poner en marcha la Oficina del Padrón, el Ayuntamiento de Olot hace una lectura “muy positiva”. El alcalde, Agustí Arbós, explica que en este tiempo han realizado hasta 700 inspecciones, que les han permitido detectar 1.300 casos en los que se ha comprobado que había algún tipo de irregularidad. De este modo, explica Arbós, se ha podido dar de baja del padrón a todas estas personas “que estaban cometiendo fraude y, por tanto, desequilibrando los recursos públicos del consistorio”.
En este sentido, el alcalde señala que han detectado dos formas de
cometer este fraude. Una hace referencia a aquellas personas que se
empadronaban en una vivienda de la ciudad, pero vivían en otra y solo
mantenían el padrón para acceder a algunos de los derechos que este
otorga. Otra fórmula hace referencia a las personas que “hacen negocio”
con el padrón. En estos casos, se trata de personas que empadronan a
otras —mayoritariamente inmigrantes— en su casa a cambio de dinero,
aunque después no vivan allí.
18 de juny del 2026
"Naixement de la nació catalana" per Josep Maria Salrach, 2017. Aquí deixo l'epíleg del llibre.
«DEL PASSAT AL FUTUR: REFLEXIÓ SOBRE LA HISTÒRIA NACIONAL
El futur no està en el passat. I el que acabo d’escriure no és un estirabot. Aquesta frase, i encara més escrita en l’epíleg o la conclusió d’un llibre d’història de Catalunya, pot semblar estranya i fins i tot provocadora, però no ho és gens, i qui hagi llegit aquest llibre està en condicions d’entendre-ho. El volum que teniu a les mans no s’ha escrit per fomentar la legitimitat històrica de la reivindicació nacional catalana perquè el passat no determina el futur, ni el justifica, ni el legitima. Simplement, ajuda, i ja és molt, a explicar el present i encara potser permet entendre millor els projectes de futur. Per tant, la reivindicació nacional des del present per al futur no es fonamenta en el passat, en la història. De fet, no ho necessita, en té prou –i això és l’essencial– amb la voluntat del poble lliurement expressada.
(...) la nació etnocultural és un concepte que pretén copsar una realitat que s’esmuny sempre perquè els pobles canvien i estan en constant mutació. Però, és clar, molt més avui que ahir. I per això avui s’ha de distingir més que ahir entre la identitat i la llengua de les persones i la identitat i la llengua de la nació. El repte per als ciutadans de Catalunya avui, atesa llur diversitat creixent, és com construir un futur en comú. La premissa, sembla, és dotar-se d’una identitat englobant, sobre la base de l’experiència nacional acumulada, amb la llengua com a marca antropològica de la identitat, i eina comuna de reconeixement i inclusió, i la cultura en el sentit més ampli possible, com a patrimoni de tothom. A ningú se li escapa que el principal escull per fer real l’ideal no són els immigrants sinó la dependència d’un Estat incapaç de reconèixer-se plurinacional. Si la barrera es trenca i la il·lusió o utopia s’encarna en la realitat, la història que en aquest llibre s’ha explicat dels orígens de Catalunya i dels catalans no serà d’uns quants sinó de tothom perquè tothom s’hi haurà incorporat quan sigui, potser avui mateix, i en forma part. La idea subjacent seria que, des dels seus orígens, la nació catalana, com segurament totes les nacions, no ha deixat de ser un projecte en construcció permanent.»
Epíleg, JOSEP M. SALRACH
Josep M. Salrach Marès (dir.), Naixement de la nació catalana. Orígens i expansió. Segles IX-XIV, Barcelona (Enciclopèdia Catalana), 2017
(Aquest post ha rebut 22 visites)
17 de juny del 2026
El paper d'Europa en el món, ara que per població només és el 4%. El 1900 n'era el 25%
Tothom busca un espai que no depengui de Donald Trump. I aquí és on Europa té molt a oferir...
>>> https://www.facebook.com/share/v/18spzbnmfz/
(Post amb 20 visites)
14 de juny del 2026
Article de Francesc Macià del 1923. La llibertat com a home i com a ciutadà.
Article de Francesc Macià, publicat l'1 d'abril del 1923 a 'Estat Català':
Baix dos conceptes fonamentals de llibertat lluita l’home; la finalitat d’aquests dos conceptes, essencialment humans, afirmen la lluita i l’home incorporant-se a si mateix, esdevé la força que tot ho assoleix, arrossegant darrere d’ell totes les conveniències acomodatives que esdevenen negació. Quina finalitat l’anul·len com a ser lliure.
Aquests dos conceptes no són altra cosa que la llibertat de l’home en el sentit més altament significatiu de ser superior i únic, i el de ciutadà, en el si de la col·lectivitat baix tots els seus derivats ètnics. L’home pot considerar-se baix dos conceptes: l’individu com a ser i el ciutadà com a component poble.
La llibertat de l’un va aparellada amb la llibertat de l’altre, car l’home, isolat, no esdevé mai una modalitat biològica, per tal com l’home, ser sociable per necessitat, no s’avé a l’isolament que anul·la, en graduació descendent tota aquella acció dinàmica que li dóna voluntat, pel seu perfeccionament finalitzador, en el doble concepte, d’home i ciutadà.
La psicologia de la Humanitat, estudiada en lo més profund de la seva ànima, sempre dóna el mateix resultat: la set de predominació, o, més ben dit, de tiranitzar, i com que la tirania tant la sofreix l’home, individu, com la col·lectivitat, poble, veu’s aquí per a què, baix dos conceptes fonamentals de llibertat, lluita l’home.
La col·lectivitat, poble, per si sol s’afirma una personalitat ètnica que cap força aconseguirà mai desfigurar, per tal com la força creada per a satisfer els instints brutals dels homes, no ha sigut mai una raó, per a imposar-se a lo que la naturalesa crea com a distintiu harmonitzador, en la vida social dels homes.
L’ànima col·lectiva dels pobles, quina característica s’observa en totes les seves manifestacions, sap imposar-se quan una mà barroera intenta esborrar la seva fisonomia característica ben seva, car l’ànima dels pobles posseeix una força que mai cap altre ha vençut, quan ella s’ha decidit a defensar lo que la naturalesa li ha donat, com a segell personalíssim, que distingeix uns pobles dels altres.
Lo mateix es distingeix en l’home com a component integrant del poble.
L’home cerca també la llibertat que se li nega, i se li nega, precisament, sense pensar que no existeix col·lectivitat poble sense individu, home.
Continent i contingut no poden isolar-se, causa i efecte s’uneixen en llaços indissolubles, el poble i l’individu són una sola cosa, i quan un poble es veu tiranitzat, tiranitzat es veu també l’individu que el forma, i mai els homes que lluiten per la llibertat dels pobles han d’oblidar que homes són, i no, en perniciosa paradoxa, han de cercar la llibertat de la col·lectivitat, negant la de l’individu, car cal, en els moments suprems d’actuació finalitzadora, recordar lo que en principi dic, això és, que, baix dos conceptes fonamentals de llibertat lluita l’home, i l’home, en les seves lluites, no pot ni deu negar, car ell és l’afirmació absoluta de totes les coses.
Article publicat, el primer d’abril de 1923, a L’ESTAT CATALÀ. Publicació d’orientació Nacional dirigida per Francesc Macià.
(Post amb 21 visites)
El Corpus de Sang, 7 de juny 1640, detalls dels esdeveniments. El dia que Barcelona va esclatar contra el poder reial i va iniciar una guerra.
Corpus de Sang: el dia que Barcelona va esclatar contra el poder reial
El 7 de juny de 1640, dia de Corpus, Barcelona va viure una explosió de violència que no va sortir del no-res. Els segadors van encendre la metxa, però el combustible ja feia mesos que s’acumulava: guerra, tropes allotjades, abusos militars, tensió fiscal i desconfiança creixent contra el govern de Felip IV.
Introducció
El Corpus de Sang no va ser una simple baralla de carrer. Tampoc no va ser només una revolta pagesa que va entrar accidentalment a Barcelona. Va ser el moment en què una crisi social, militar i política va travessar el llindar de la capital catalana i va fer impossible tornar enrere.
Aquell 7 de juny de 1640, uns centenars de segadors van entrar a Barcelona, com feien cada any, per buscar feina durant la sega. Però aquell any el país no estava en calma. Catalunya era frontera de guerra entre la Monarquia Hispànica i França. Els exèrcits reials havien estat allotjats al territori i moltes comunitats pageses havien hagut de suportar soldats a casa, càrregues econòmiques i violències quotidianes.
Quan l’avalot va començar, Barcelona no era una ciutat neutral. Una part de la població urbana compartia el malestar dels pagesos. I les institucions locals, atrapades entre el poder reial i la pressió popular, van perdre el control del carrer. El resultat va ser una jornada de foc, persecucions i mort. Entre les víctimes hi havia el mateix virrei de Catalunya, Dalmau de Queralt, comte de Santa Coloma.
El context: guerra europea i pressió sobre Catalunya
Per entendre el Corpus de Sang cal començar lluny de Barcelona: a la Guerra dels Trenta Anys. La Monarquia Hispànica de Felip IV combatia França, i Catalunya es trobava en una posició delicada. Era frontera, corredor militar i zona d’allotjament.
El problema no era només que hi hagués guerra. El problema era com es feia la guerra. Els exèrcits del segle XVII no funcionaven amb una logística moderna. Sovint vivien sobre el territori. Això significava que els pobles havien d’allotjar soldats, alimentar-los, mantenir-los i suportar-ne els excessos.
Per a moltes famílies pageses, tenir tropes a casa era una ruïna. No parlem només de molèsties. Parlem de menjar requisat, animals confiscats, abusos, robatoris, insults, violència i una sensació clara que les autoritats reials protegien més els soldats que no pas la població.
A més, el govern del comte-duc d’Olivares, favorit de Felip IV, empenyia cap a una monarquia més centralitzada i més exigent fiscalment. Catalunya conservava constitucions, institucions i una cultura política pactista. Això xocava amb les necessitats militars d’una monarquia en guerra constant.
El resultat era un conflicte de fons: la monarquia volia recursos, homes i obediència; el país responia que hi havia lleis, privilegis i límits.
Els allotjaments militars: la guspira que va encendre el camp
La primavera de 1640 va ser el moment crític. La presència de tropes reials al Principat havia convertit el malestar en ràbia oberta. Les queixes contra els allotjaments es van multiplicar. En diversos pobles, els veïns es resistien a acceptar soldats.
La tensió no era una qüestió abstracta. La gent no s’aixecava per una teoria política, sinó perquè veia com la guerra entrava dins de casa seva. Les tropes havien de ser mantingudes per comunitats que ja vivien amb dificultats. I quan hi havia resistència, la resposta del poder podia ser brutal.
Aquesta situació va generar una cadena d’incidents. A les comarques gironines, especialment a la Selva i l’Empordà, la conflictivitat va anar creixent. Els pagesos no només protestaven: s’organitzaven, s’armaven i atacaven els representants del poder reial.
El crit que s’anava imposant era clar: no era només contra uns soldats concrets. Era contra el “mal govern”. I això ja era polític.
El 7 de juny de 1640, dia de Corpus, Barcelona va viure una explosió de violència que no va sortir del no-res. Els segadors van encendre la metxa, però el combustible ja feia mesos que s’acumulava: guerra, tropes allotjades, abusos militars, tensió fiscal i desconfiança creixent contra el govern de Felip IV.
Introducció
El Corpus de Sang no va ser una simple baralla de carrer. Tampoc no va ser només una revolta pagesa que va entrar accidentalment a Barcelona. Va ser el moment en què una crisi social, militar i política va travessar el llindar de la capital catalana i va fer impossible tornar enrere.
Aquell 7 de juny de 1640, uns centenars de segadors van entrar a Barcelona, com feien cada any, per buscar feina durant la sega. Però aquell any el país no estava en calma. Catalunya era frontera de guerra entre la Monarquia Hispànica i França. Els exèrcits reials havien estat allotjats al territori i moltes comunitats pageses havien hagut de suportar soldats a casa, càrregues econòmiques i violències quotidianes.
Quan l’avalot va començar, Barcelona no era una ciutat neutral. Una part de la població urbana compartia el malestar dels pagesos. I les institucions locals, atrapades entre el poder reial i la pressió popular, van perdre el control del carrer. El resultat va ser una jornada de foc, persecucions i mort. Entre les víctimes hi havia el mateix virrei de Catalunya, Dalmau de Queralt, comte de Santa Coloma.
El context: guerra europea i pressió sobre Catalunya
Per entendre el Corpus de Sang cal començar lluny de Barcelona: a la Guerra dels Trenta Anys. La Monarquia Hispànica de Felip IV combatia França, i Catalunya es trobava en una posició delicada. Era frontera, corredor militar i zona d’allotjament.
El problema no era només que hi hagués guerra. El problema era com es feia la guerra. Els exèrcits del segle XVII no funcionaven amb una logística moderna. Sovint vivien sobre el territori. Això significava que els pobles havien d’allotjar soldats, alimentar-los, mantenir-los i suportar-ne els excessos.
Per a moltes famílies pageses, tenir tropes a casa era una ruïna. No parlem només de molèsties. Parlem de menjar requisat, animals confiscats, abusos, robatoris, insults, violència i una sensació clara que les autoritats reials protegien més els soldats que no pas la població.
A més, el govern del comte-duc d’Olivares, favorit de Felip IV, empenyia cap a una monarquia més centralitzada i més exigent fiscalment. Catalunya conservava constitucions, institucions i una cultura política pactista. Això xocava amb les necessitats militars d’una monarquia en guerra constant.
El resultat era un conflicte de fons: la monarquia volia recursos, homes i obediència; el país responia que hi havia lleis, privilegis i límits.
Els allotjaments militars: la guspira que va encendre el camp
La primavera de 1640 va ser el moment crític. La presència de tropes reials al Principat havia convertit el malestar en ràbia oberta. Les queixes contra els allotjaments es van multiplicar. En diversos pobles, els veïns es resistien a acceptar soldats.
La tensió no era una qüestió abstracta. La gent no s’aixecava per una teoria política, sinó perquè veia com la guerra entrava dins de casa seva. Les tropes havien de ser mantingudes per comunitats que ja vivien amb dificultats. I quan hi havia resistència, la resposta del poder podia ser brutal.
Aquesta situació va generar una cadena d’incidents. A les comarques gironines, especialment a la Selva i l’Empordà, la conflictivitat va anar creixent. Els pagesos no només protestaven: s’organitzaven, s’armaven i atacaven els representants del poder reial.
El crit que s’anava imposant era clar: no era només contra uns soldats concrets. Era contra el “mal govern”. I això ja era polític.
La mort de Montrodon i la venjança reial
Un dels episodis que va accelerar la crisi va ser la mort de l’agutzil reial Miquel Joan de Montrodon a Santa Coloma de Farners.
Montrodon havia estat enviat per imposar l’allotjament de tropes. La població s’hi va resistir. L’enfrontament va acabar amb la mort de l’agutzil. Aquell fet va tenir un impacte enorme, perquè atacava directament l’autoritat reial.
La resposta no va calmar res. Al contrari. Les tropes reials van castigar Santa Coloma de Farners i altres llocs de la zona amb una duresa que va alimentar encara més l’odi popular. Els incendis, els saquejos i la repressió van convertir Montrodon en una peça més d’una escalada molt més gran.
Aquest punt és important: quan els segadors van entrar a Barcelona el 7 de juny, no venien d’un país tranquil. Venien d’un territori on ja hi havia hagut morts, càstigs i represàlies. La memòria d’aquests fets era recentíssima.
Per això l’incident del carrer Ample va ser tan explosiu.
El carrer Ample: l’espurna dins Barcelona
El matí del 7 de juny, dia de Corpus, uns centenars de segadors eren a Barcelona. No era estrany. Cada any hi entraven treballadors temporers per llogar-se per a la sega. Però aquell any molts anaven armats i carregaven una tensió acumulada de setmanes.
Segons la tradició i les cronologies dels fets, al carrer Ample es va produir una baralla entre un segador i un criat vinculat a Montrodon. El segador va resultar ferit. En un altre context, potser hauria estat un incident greu però localitzat. Aquell dia, no.
La notícia va córrer ràpidament. El carrer es va escalfar. Els segadors van identificar l’agressió amb tot el que odiaven: els oficials reials, els col·laboradors del virrei, els abusos dels allotjaments i la impunitat del poder.
L’avalot va créixer. Els revoltats van atacar cases de funcionaris i persones associades al govern reial. La ràbia tenia noms, adreces i objectius concrets. No era una violència cega del tot: anava dirigida contra els símbols i els agents del poder que consideraven responsable de la situació.
Barcelona va deixar de ser escenari i es va convertir en actor.
Per què Barcelona i la Coronela no van aturar els revoltats?
Aquesta és una de les claus del Corpus de Sang. Els segadors venien majoritàriament de fora. Llavors, com és possible que una ciutat com Barcelona no els frenés? I per què la milícia urbana, la Coronela, no va actuar simplement com a força d’ordre contra ells?
La resposta és incòmoda: perquè el malestar no era només rural.
Barcelona també vivia la crisi. Les capes populars urbanes —menestrals, treballadors, gent dels oficis— compartien bona part de l’hostilitat contra els soldats i contra els oficials reials. Molts barcelonins no veien els segadors com una massa estrangera, sinó com gent del país que plantava cara a un poder percebut com abusiu.
A més, la Coronela no era un cos professional modern separat de la societat. Era una milícia urbana vinculada als gremis, als oficis i al govern municipal. Els seus membres formaven part de la mateixa ciutat que bullia de tensió. No es podia donar per fet que actuarien amb disciplina contra una revolta que molts veïns entenien, compartien o, com a mínim, no volien reprimir amb sang.
El Consell de Cent tampoc no tenia una posició fàcil. Si reprimia els segadors, podia encendre encara més la població. Si no feia res, quedava desbordat. Les autoritats municipals van intentar contenir, negociar i reconduir la situació. Però el carrer ja havia pres la iniciativa.
Això no vol dir que hi hagués un pla clar de la ciutat per matar el virrei. Vol dir que Barcelona estava prou trencada per dins perquè l’ordre reial no pogués imposar-se automàticament.
Un dels episodis que va accelerar la crisi va ser la mort de l’agutzil reial Miquel Joan de Montrodon a Santa Coloma de Farners.
Montrodon havia estat enviat per imposar l’allotjament de tropes. La població s’hi va resistir. L’enfrontament va acabar amb la mort de l’agutzil. Aquell fet va tenir un impacte enorme, perquè atacava directament l’autoritat reial.
La resposta no va calmar res. Al contrari. Les tropes reials van castigar Santa Coloma de Farners i altres llocs de la zona amb una duresa que va alimentar encara més l’odi popular. Els incendis, els saquejos i la repressió van convertir Montrodon en una peça més d’una escalada molt més gran.
Aquest punt és important: quan els segadors van entrar a Barcelona el 7 de juny, no venien d’un país tranquil. Venien d’un territori on ja hi havia hagut morts, càstigs i represàlies. La memòria d’aquests fets era recentíssima.
Per això l’incident del carrer Ample va ser tan explosiu.
El carrer Ample: l’espurna dins Barcelona
El matí del 7 de juny, dia de Corpus, uns centenars de segadors eren a Barcelona. No era estrany. Cada any hi entraven treballadors temporers per llogar-se per a la sega. Però aquell any molts anaven armats i carregaven una tensió acumulada de setmanes.
Segons la tradició i les cronologies dels fets, al carrer Ample es va produir una baralla entre un segador i un criat vinculat a Montrodon. El segador va resultar ferit. En un altre context, potser hauria estat un incident greu però localitzat. Aquell dia, no.
La notícia va córrer ràpidament. El carrer es va escalfar. Els segadors van identificar l’agressió amb tot el que odiaven: els oficials reials, els col·laboradors del virrei, els abusos dels allotjaments i la impunitat del poder.
L’avalot va créixer. Els revoltats van atacar cases de funcionaris i persones associades al govern reial. La ràbia tenia noms, adreces i objectius concrets. No era una violència cega del tot: anava dirigida contra els símbols i els agents del poder que consideraven responsable de la situació.
Barcelona va deixar de ser escenari i es va convertir en actor.
Per què Barcelona i la Coronela no van aturar els revoltats?
Aquesta és una de les claus del Corpus de Sang. Els segadors venien majoritàriament de fora. Llavors, com és possible que una ciutat com Barcelona no els frenés? I per què la milícia urbana, la Coronela, no va actuar simplement com a força d’ordre contra ells?
La resposta és incòmoda: perquè el malestar no era només rural.
Barcelona també vivia la crisi. Les capes populars urbanes —menestrals, treballadors, gent dels oficis— compartien bona part de l’hostilitat contra els soldats i contra els oficials reials. Molts barcelonins no veien els segadors com una massa estrangera, sinó com gent del país que plantava cara a un poder percebut com abusiu.
A més, la Coronela no era un cos professional modern separat de la societat. Era una milícia urbana vinculada als gremis, als oficis i al govern municipal. Els seus membres formaven part de la mateixa ciutat que bullia de tensió. No es podia donar per fet que actuarien amb disciplina contra una revolta que molts veïns entenien, compartien o, com a mínim, no volien reprimir amb sang.
El Consell de Cent tampoc no tenia una posició fàcil. Si reprimia els segadors, podia encendre encara més la població. Si no feia res, quedava desbordat. Les autoritats municipals van intentar contenir, negociar i reconduir la situació. Però el carrer ja havia pres la iniciativa.
Això no vol dir que hi hagués un pla clar de la ciutat per matar el virrei. Vol dir que Barcelona estava prou trencada per dins perquè l’ordre reial no pogués imposar-se automàticament.
Els atacs i la fugida del virrei
L’avalot va anar pujant d’intensitat. Les cases de diversos oficials i membres del Reial Consell van ser atacades. Els revoltats buscaven responsables. El nom del virrei era al centre de totes les ires.
Dalmau de Queralt, comte de Santa Coloma, representava l’autoritat de Felip IV a Catalunya. Per als revoltats, era l’home dels allotjaments, de la repressió i de la política reial. Tant si personalment podia controlar-ho tot com si no, políticament era el rostre del problema.
Quan la situació es va fer insostenible, el virrei va intentar fugir. Les fonts situen la seva sortida cap a la zona de les Drassanes i el litoral, amb la intenció d’arribar a una galera que el pogués treure de Barcelona. Però no ho va aconseguir.
Va ser perseguit i va acabar mort prop de la platja, a la zona de Montjuïc. La imatge és potent: el representant del rei, fugint a peu, sense poder imposar la seva autoritat ni protegir-se dins la capital del Principat.
Cal ser rigorosos: l’autoria exacta de la mort del virrei no està del tot clara en tots els detalls. Però el fet polític és indiscutible. El virrei va morir durant l’avalot del Corpus de Sang. I això va canviar-ho tot.
L’avalot va anar pujant d’intensitat. Les cases de diversos oficials i membres del Reial Consell van ser atacades. Els revoltats buscaven responsables. El nom del virrei era al centre de totes les ires.
Dalmau de Queralt, comte de Santa Coloma, representava l’autoritat de Felip IV a Catalunya. Per als revoltats, era l’home dels allotjaments, de la repressió i de la política reial. Tant si personalment podia controlar-ho tot com si no, políticament era el rostre del problema.
Quan la situació es va fer insostenible, el virrei va intentar fugir. Les fonts situen la seva sortida cap a la zona de les Drassanes i el litoral, amb la intenció d’arribar a una galera que el pogués treure de Barcelona. Però no ho va aconseguir.
Va ser perseguit i va acabar mort prop de la platja, a la zona de Montjuïc. La imatge és potent: el representant del rei, fugint a peu, sense poder imposar la seva autoritat ni protegir-se dins la capital del Principat.
Cal ser rigorosos: l’autoria exacta de la mort del virrei no està del tot clara en tots els detalls. Però el fet polític és indiscutible. El virrei va morir durant l’avalot del Corpus de Sang. I això va canviar-ho tot.
Les conseqüències: de revolta social a ruptura política
La mort del virrei va convertir una revolta en una crisi d’Estat.
A partir d’aquell moment, la Monarquia Hispànica ja no podia tractar els fets com simples desordres locals. El representant del rei havia estat mort a Barcelona. L’autoritat reial havia estat humiliada. I el país sencer semblava alçat contra els allotjaments i contra el “mal govern”.
Però la revolta popular també va posar les institucions catalanes en una situació extrema. La Generalitat i el Consell de Cent havien de decidir si intentaven tornar a l’obediència, amb el risc de quedar desacreditats davant el poble, o si assumien el conflicte i el convertien en política.
El lideratge de Pau Claris, president de la Generalitat, seria decisiu en els mesos següents. La revolta pagesa va donar pas a una revolució política. Davant l’amenaça d’una intervenció militar reial, les institucions catalanes van buscar suport francès. El conflicte català quedava així integrat en la gran guerra europea.
El camí portaria a la Guerra dels Segadors, un conflicte llarg i dur que acabaria transformant Catalunya. La guerra no es tancaria ràpidament. Barcelona resistiria fins al 1652, i el conflicte internacional no acabaria fins al Tractat dels Pirineus de 1659, amb una conseqüència dramàtica: la cessió del Rosselló i part de la Cerdanya a França.
La mort del virrei va convertir una revolta en una crisi d’Estat.
A partir d’aquell moment, la Monarquia Hispànica ja no podia tractar els fets com simples desordres locals. El representant del rei havia estat mort a Barcelona. L’autoritat reial havia estat humiliada. I el país sencer semblava alçat contra els allotjaments i contra el “mal govern”.
Però la revolta popular també va posar les institucions catalanes en una situació extrema. La Generalitat i el Consell de Cent havien de decidir si intentaven tornar a l’obediència, amb el risc de quedar desacreditats davant el poble, o si assumien el conflicte i el convertien en política.
El lideratge de Pau Claris, president de la Generalitat, seria decisiu en els mesos següents. La revolta pagesa va donar pas a una revolució política. Davant l’amenaça d’una intervenció militar reial, les institucions catalanes van buscar suport francès. El conflicte català quedava així integrat en la gran guerra europea.
El camí portaria a la Guerra dels Segadors, un conflicte llarg i dur que acabaria transformant Catalunya. La guerra no es tancaria ràpidament. Barcelona resistiria fins al 1652, i el conflicte internacional no acabaria fins al Tractat dels Pirineus de 1659, amb una conseqüència dramàtica: la cessió del Rosselló i part de la Cerdanya a França.
Conclusió
El Corpus de Sang va ser molt més que una explosió de ràbia el dia de Corpus. Va ser el punt en què una crisi acumulada es va fer irreversible.
Els segadors van encendre la metxa, però el foc venia de lluny: la guerra amb França, els allotjaments de tropes, els abusos militars, la pressió fiscal, la repressió al camp i el xoc entre el pactisme català i l’autoritarisme de la monarquia de Felip IV.
Barcelona no va caure en el caos perquè uns forasters entressin a la ciutat. Barcelona va esclatar perquè una part important de la seva gent ja compartia el malestar. La frontera entre revolta pagesa i revolta urbana es va trencar en poques hores.
Aquell dia, la festa de Corpus es va convertir en insurrecció. I la mort del virrei va fer impossible tornar a la normalitat.
El 7 de juny de 1640, Catalunya no només va viure un avalot. Va entrar en guerra.
El Corpus de Sang va ser molt més que una explosió de ràbia el dia de Corpus. Va ser el punt en què una crisi acumulada es va fer irreversible.
Els segadors van encendre la metxa, però el foc venia de lluny: la guerra amb França, els allotjaments de tropes, els abusos militars, la pressió fiscal, la repressió al camp i el xoc entre el pactisme català i l’autoritarisme de la monarquia de Felip IV.
Barcelona no va caure en el caos perquè uns forasters entressin a la ciutat. Barcelona va esclatar perquè una part important de la seva gent ja compartia el malestar. La frontera entre revolta pagesa i revolta urbana es va trencar en poques hores.
Aquell dia, la festa de Corpus es va convertir en insurrecció. I la mort del virrei va fer impossible tornar a la normalitat.
El 7 de juny de 1640, Catalunya no només va viure un avalot. Va entrar en guerra.
.........
MÉS INFO SOBRE AQUESTA GUERRA:
(Post amb 27 visites)
13 de juny del 2026
Habitatge. Somos el primer país en la Unión Europea con más impuestos sobre la vivienda. No se crean a ningún político sino cambia primero la fiscalidad de la vivienda. Listita de impuestos por comprar, tener o vender vivienda.
SI COMPRAS VIVIENDA:
PARA LOS QUE COMPRAN PARA ALQUILAR, ÉSTA ES LA ÚNICA INVERSIÓN EN QUE TIENEN IMPUESTOS POR COMPRAR, LA INVERSIÓN EN LINGOTITOS DE ORO, NO TIENE IMPUESTOS
SI VENDES VIVIENDA:
>>> https://www.facebook.com/share/r/1BMfnVWxrd/
(Post amb 26 visites)
Subscriure's a:
Missatges (Atom)