Entrevista a Xavier Estrada, ex-àrbitre de primera divisió, psicòleg i autor del llibre didàctic 'El partit que no veus' (Pagès Editors).
Permeteu-me que us cride l’atenció avui sobre aquesta magnífica entrevista d’Andreu Barnils a l’àrbitre Xavier Estrada que vam publicar ahir, perquè crec que és d’aquelles que –discretament i sense fer soroll– alcen una punta de la catifa i deixen veure amb claredat què hi ha a sota.
Hi ha una frase d’Estrada –àrbitre de primera divisió– que hauria de fer reflexionar molt més que no farà, probablement. La diu amb la naturalitat de qui explica una cosa òbvia, potser massa òbvia: molts àrbitres de futbol, avui, l’any 2026, aquells que són promocionats a la màxima categoria, són ex-policies o ex-militars. I en diu noms i cognoms, perquè no hi haja dubtes d’això que explica: Guadalupe Porras, ex-militar; Santi Latre, ex-militar; José Luis González González, ex-policia; Carlos del Cerro, ex-policia; Martínez Munuera, guàrdia urbà.
Podríem pensar que és una simple casualitat. Podríem dir que la disciplina militar o policíaca prepara bé per a una feina que exigeix autoritat i caràcter. Podríem argumentar moltes coses. Però hi ha una altra explicació –més incòmoda i més precisa– que els historiadors fa dècades que documenten i que el cas narrat en l’entrevista exemplifica a la perfecció.
Les dictadures llargues com la franquista no es mantenen solament per la por. La por és cara, és inestable, s’esgota. Allò que construeix una dictadura duradora és l’aparició d’una xarxa de lleialtat quotidiana, de favors distribuïts, de petits privilegis que lliguen molta gent corrent –a cada poble, barri o ciutat– al règim sense que cap haja de fer res heroicament dolent. Paul Preston, l’historiador britànic que ha estudiat més bé el franquisme de fora estant, explica que la corrupció no era tan sols un defecte del sistema franquista, sinó que cal interpretar-la com un dels pilars fonamentals del règim. No cap excrescència no volguda, sinó una arquitectura pensada i estudiada, planificada, que s’ha mantingut passades les dècades.
Per això, durant els anys quaranta i cinquanta, accedir a certs oficis no depenia del mèrit ni de la formació, sinó de la fidelitat política. Vendre loteria, conduir un taxi, obrir una farmàcia, arbitrar partits de futbol, treballar al ferrocarril, fer de mestre: tot plegat era, en bona mesura, un sistema de recompensa als feixistes, als afectes al règim, als qui havien estat al costat de Franco durant la guerra. A tot arreu. De fet, també Robert Paxton, al seu estudi clàssic sobre el feixisme europeu The Anatomy of Fascism, descriu aquest mecanisme com la peça fonamental en tots els règims feixistes consolidats: la creació d’una base social àmplia de “beneficiaris menuts” –l’expressió és ben nítida– que fins i tot si no s’identifiquen necessàriament amb la ideologia saben que deuen la seua posició al manteniment de l’ordre existent.
I això, a més, té un efecte que s’estén molt més enllà de la dictadura mateixa si no hi ha un trencament o una depuració, i que explica comportaments altrament inexplicables: per què els àrbitres encara avui afavoreixen sistemàticament l’equip de futbol del règim? Sabeu de què parle…
La raó és que quan Franco mor, el 1975, aquesta xarxa no desapareix. Els taxistes, els farmacèutics, els àrbitres, els ferroviaris, els jutges, els mestres col·locats pel règim no són depurats. Continuen als seus llocs. I alguna cosa més important: transmeten. Transmeten la feina, els contactes, la manera de veure el món i, sobretot, la sensació que l’ordre anterior no era tan dolent, que les coses funcionaven, que la disciplina valia. Les federacions esportives, com molt bé apunta Estrada, son institucions que van nàixer i es van estructurar durant el franquisme i que no han viscut cap procés seriós de transformació institucional. Això explica la seua intransigència amb els símbols, per exemple, la seua obsessió nacionalista espanyola.
Diversos sociòlegs i politòlegs europeus han estudiat de quina manera les classes populars que provenen de tradició feixista es reprodueixen socialment gràcies a institucions intermedies i aparentment no polítiques, com ara sindicats verticals reconvertits, associacions suposadament culturals o festives –les falles, què són i quin paper tenen, si no, a la ciutat de València?– clubs esportius, federacions que han preservat i preserven –fins i tot sense ser-ne conscients– cultures organitzatives autoritàries molt temps després de la caiguda formal del règim. No és conspiració. És –l’explicació és molt més senzilla– inèrcia cultural, xarxes de confiança que funcionen cap endins i que exclouen cap enfora.
Evidentment, amb el pas dels anys gairebé totes les professions han hagut d’obrir-se i avui seria abusiu i profundament injust dir que, per exemple, qualsevol venedor de loteria és franquista. No és això. Però sí que cal percebre que determinades cultures d’arrel no democràtica han perviscut sense grans canvis, fins i tot negant la ideologia. Quantes vegades no us heu sorprès per qualsevol porter d’oficina o controlador d’accés al tren que actua com si fos un capità general? Per què creieu que en uns altres països els funcionaris, per exemple, són amables i tenen voluntat de servei i ací no?
És en aquest punt que la reflexió d’Estrada sobre el futbol connecta amb alguna cosa molt més important, alça la punteta de la catifa. Sovint ens demanem, amb genuïna perplexitat, com és possible que Vox haja irromput amb tanta força en una societat que molta gent considerava que havia superat el franquisme. O com és que l’extrema dreta en general –la catalana també– fa adeptes tan fàcilment entre gent normal i corrent que fa quatre dies no hauria dit mai que confiava en el comandament marcial i la mà de ferro. Com és possible que discursos que fa vint anys semblaven definitivament enterrats ara planen lliurement damunt els nostres carrers i places?
La resposta, en part, és aquesta: perquè mai no han estat enterrats del tot. Van ser amablement aparcats, fins a un cert punt domesticats i interessadament reformatats. Però el substrat social que els sostenia –aquella xarxa de famílies que devien la seua posició a l’ordre anterior, aquelles institucions que no es van reformar mai de debò, aquella cultura de la jerarquia i l’autoritat transmesa generacionalment– ha continuat existint, silenciosament, esperant el moment adequat en què la crisi econòmica, la por social, la demagògia sobre l’emigració, la possibilitat del trencament d’Espanya o la frustració política li donassen una nova veu factible i la possibilitat de tornar.
Alemanya va fer una desnazificació imperfecta però real: hi va haver judicis, depuracions, una pedagogia oficial de la memòria i un canvi cultural des de la base. L’estat espanyol no la va fer gairebé gens. La transició –avui que faran el numeret aquest sobre el 23-F és un bon dia per a dir-ho– va ser un pacte d’oblit que va permetre la continuïtat democràtica però al preu de deixar intactes les estructures profundes del règim. I els àrbitres de futbol en són una metàfora perfecta: ningú no els va demanar comptes, ningú no va reformar les federacions, ningú no va intervenir la lliga, ningú no va trencar la cadena de favors. Recordeu que fins l’any 2023 es va negar al Llevant haver guanyat la copa d’Espanya l’any 1937, perquè era la Copa de la República. Fins el 2023! O que La Vanguardia, encara avui, continua presentant cada dia la numeració del diari sense comptar els exemplars que va imprimir durant guerra, dels quals va renegar després de l’entrada de Franco a Barcelona.
Quan Estrada diu –amb tota la naturalitat del món– que molts àrbitres són ex-policies o ex-militars no diu que siguen franquistes. Però diu una cosa més subtil i més inquietant: que hi ha llocs de la vida social espanyola on el temps no ha passat de la mateixa manera que en uns altres, on certes lògiques de col·locació i control social continuen operant, on la dictadura va deixar uns solcs tan profunds que ni el pas dels cinquanta anys següents ha acabat d’aplanar-los.
I si això és veritat en una simple federació de futbol, cal preguntar-se en quants altres llocs és igualment veritat. En els cossos de policia. En certs sectors de la judicatura. En algunes cambres de comerç. En determinats mitjans. Entre el funcionariat estatal. I no faig una pregunta retòrica, sinó que afirme que aquesta és la pregunta que hauria de centrar el debat sobre l’estat real de la “democràcia espanyola”. Perquè les dictadures, quan duren quaranta anys, no moren si no les mates: s’amaguen i esperen. I quan les condicions ho permeten, tornen a traure el cap. Potser no amb uniforme militar, sinó amb corbata. O amb vestit de carrer. O xiulant al futbol i marcant els penals sempre a favor dels mateixos…
L'ENTREVISTA QUE CITA VICENT PARTAL ÉS:
>>> Xavier Estrada: “Molts àrbitres són ex-policies nacionals”
