16 de febrer de 2015

Millorar la llengua catalana. "Senyores i senyors de la ràdio: no ens abandoneu"


(Gràcies, una proposta concreta, precisa i factible perquè tots millorem el català. Cuca de Llum)




La setmana passada va succeir un fet insòlit en la història recent de la radiofonia: l'Antoni Bassas, convidat en un programa de (gairebé) màxima audiència, va pronunciar la paraula 'improvisar'. Com ho llegiu. I segurament no pas com ho sentiu, perquè és probable que si ens sona més familiar 'improvitzar' es degui al fet que els nostres altaveus més influents han renunciat a complir la seua funció: la de ser referents de qualitat, i no em refereixo a la qualitat del so.
Em repeteixo massa, en sóc conscient, però avui vull rematar el tema fent-m'ho venir bé: fa quatre dies les emissores del país celebraven el dia mundial de la ràdio, i l'anècdota del Bassas se situa en una tertúlia de professionals amb motiu del seu dia especial. La Júlia Otero, també convidada, es queixava del tertulià tipus que 'no respecta el mitjà', ja sigui perquè parla lluny del micròfon, ja sigui perquè hi parla massa a prop, o perquè trepitja els altres, o no vocalitza, o crida, i li recriminava retòricament: 'Aprengui a parlar per la ràdio!' Doncs bé, jo ampliaria el sentit de les paraules d'Otero i diria que 'respectar el mitjà' i 'aprendre a parlar per la ràdio' haurien d'incloure necessàriament la responsabilitat de difondre una llengua de qualitat. Perquè sembla que això només s'ho cregui la BBC, un mitjà seriós que es comunica en un idioma de debò. Qui hauria de voler tenir-lo com a exemple!
Ara: potser sobredimensiono el poder del mitjà i la qualitat de la llengua que difonen és secundària. Anem a les xifres: quina audiència tenen, els programés més escoltats en català? Si agafem l'última EGM, tenim que el programa líder nodreix 614.000 oients (abans oïdors) i el segon 474.000. Si els poguéssim sumar, que no sé si es pot fer, en resultarien més de dos milions d'orelles. Dos milions d'orelles que, ja ho vam explicar fa poc, senten dir diàriament 'improvitzar' a comunicadors, periodistes, entrevistats, experts, catedràtics, anuncis, amb la qual cosa és altament probable que, a la llarga, un milió de boques acabin pronunciant 'improvitzar'. O dient 'la deuta', 'caure's', 'donar vergonya', 'olorar malament', 'a les seves esquenes', 'plaç' o és igual: escolteu deu minuts a l'atzar de qualsevol programa que xerrin i aneu apuntant. Al còmput hi hauríem de restar els oients filòlegs, que, tot sigui dit, encara no m'explico com no els tenim tots ingressats en una unitat especial de cardiopaties. 

Abans, quan la gent encara llegíem llibres, apreníem l'ortografia a força de veure les paraules ben escrites als llibres ben escrits, que eren els nostres referents. Tot quadrava: allò que t'havien ensenyat a l'escola també ho trobaves als llibres i et refermava els coneixements. Actualment, que es llegeix poc i en català menys, on podem anar a trobar el català correcte, passa'l? En els anuncis per complir l'expedient? Quin sentit té que l'anunci et digui que una 'manguera' és una mànega, si no ho has de sentir a dir a ningú, mai més?
Senyores i senyors de la ràdio, directors i dirigits, professionals i becaris, això ja és un prec: no ens abandoneu, si us plau. No podeu deixar-nos així, desemparats, en un món hostil a la nostra cultura. Si llegir bon català et feia bon escriptor de català, sentir bon català ens n'ha de fer bons parladors. Teniu una responsabilitat de cara a la canalla que puja, als nouparlants que volen millorar l'idioma, als qui us escolten des de l'estranger i el volen mantenir, als qui ja fa massa temps que vam deixar de tenir professors de català i se'ns ha atrofiat l'instint de detectar què està ben dit o no, que ja hem oblidat com es fan anar els pronoms febles o que ja no sabem si us hem de sentir o d'escoltar. Penseu-hi quan trieu els vostres tertulians, els vostres anunciants, els vostres col·laboradors. Perquè si no n'hi ha cap que sigui bo en allò que és seu i alhora en la llengua que difoneu, és que estem pitjor que no em pensava.
Us necessitem, sou una estructura d'estat de la nostra llengua. I en l'estat que la tenim, no ens podem permetre que sigueu un reflex tan fidel de tot allò que hem perdut, perquè per a això ja ens tenim a nosaltres. Perquè per sentir, quan hi ha un embús, que 's'ha muntat un pollastre' (cas real) ja tenim el carrer.

(I una nota sobre l'anomenat 'català del carrer', per a qui s'hi vulgui agafar. Un comunicador científic pot parlar de ciència amb un llenguatge 'del carrer' i no per això s'inventa la informació científica. Això que acabo de dir és una ximpleria, perquè com que amb el català tot s'hi val, a qui importa com es diuen bé les coses, si no les ha d'entendre ningú? Per aquesta raó, pot ser que alguns professionals de la comunicació s'excusin d'una competència lingüística feble amb l'argument que, en nom de no sé quina proximitat amb l'oient, xerren la llengua 'del carrer'. Molt rebé. Quan els no iniciats diem de l'obra dels grans pintors abstractes que 'allò' ho podria haver fet un nano de cinc anys, passem per alt que aquests artistes, si era menester, podien ser figuratius i fer retrats exactes de sa mare. I que justament són grans artistes perquè, dominant totes les tècniques, triaven innovar i explorar un territori propi. En aquest sentit, no crec que sigui recriminable que un comunicador que domina el català triï de xerrar en 'carrerenc' com una elecció pròpia, ja sigui per fer imitacions, per versemblança amb vés a saber què, perquè el programa ho demana. El problema és quan xerrar malament rau en la ignorància i no en la lliure elecció.)