Comiat a Muriel Casals al Pg. dels Til·lers del Parc de la Ciutdella.
Totes les imatges son d'Omnium Cultural.
Salvador Cardús- I5.02.20I6
La reacció unànime de desolació —és a dir, de
desconsol— davant la mort inesperada de Muriel Casals no deixa gaire
espai per afegir res més. La Muriel, amb la seva bonhomia generosa i
alhora amb un caràcter fort i perseverant, a cada entrebanc que ha
viscut el camí cap a la independència ha estat la persona en qui
dipositàvem la darrera esperança d’una solució acordada. El president
Artur Mas ho ha dit amb tot l’encert: Muriel Casals era una persona de
comportament noble —en aigües tèrboles, afegeixo jo—, i “la millor de
tots nosaltres”. És així.
TANMATEIX, sí
que considero oportú fer una reflexió sobre el tipus de lideratge que
Muriel Casals ha exercit sobre el nostre procés d’emancipació nacional,
iniciat ara fa deu anys. D’una banda, perquè ens pot ajudar a comprendre
millor la lògica d’aquest desvetllament. De l’altra, perquè podria
servir per no perdre de vista quina és la virtut —és a dir, la força—
l’exemplaritat de Muriel Casals hi ha aportat i que hauria de seguir
sent un dels trets distintius per poder arribar amb èxit fins al final.
PER DIR-HO amb una idea breu, afirmo que Muriel Casals combinava la seva fragilitat física amb una extrema fortalesa moral. Més ben dit: va saber posar la fragilitat física al servei de la fortalesa moral. Em refereixo al fet que la seva presència pública menuda i tímida, la seva veu pausada i sense alçar mai la veu o aquells ulls que sempre buscaven la complicitat de l’interlocutor particular o del gran auditori, i precisament per aquestes característiques, és el que envigoria la solidesa dels seus arguments, la claredat de la seva determinació i la dignitat del seu compromís.
DONCS BÉ: SOSTINC que és
precisament aquesta lògica paradoxal del capteniment de Muriel Casals
la que ha caracteritzat també tot el desvetllament nacional fins al punt
que ella mateixa, sense voler-ho ni adonar-se’n, n’havia esdevingut la
imatge exacta. Efectivament, Catalunya va començar a reaccionar a partir
de mitjans de la primera dècada d’aquest segle a la humiliació per
l’acarnissament polític que va acompanyar el fracàs de la reforma
estatutària. I hi va reaccionar des de la feblesa de la derrota política
de la generació a qui tocava liderar el país els següents vint-i-cinc
anys. El 2006, políticament, Catalunya era un país molt afeblit que
podria haver-se resignat a la irrellevància i a una lenta però
irremissible desaparició com a subjecte polític. I, tanmateix, és
d’aquesta consciència de la pròpia fragilitat davant d’un Estat
nacionalment despietat que el país va treure forces de la feblesa per
respondre-hi. Per això l’estat espanyol ha tardat tant a prendre’s
seriosament les modestes mobilitzacions iniciades per la Plataforma pel
Dret a Decidir, per Reagrupament o per les consultes iniciades a Arenys
de Munt. Ara ja som el seu principal problema a l’hora de governar-se
ells mateixos!
MURIEL CASALS, en
definitiva, ha estat la imatge exacta de tots els nostres gestos fràgils
davant de la força desbocada de tribunals comprats, de serveis
d’intel·ligència estúpids, de mitjans de comunicació agressius, de
governs cecs, sords i muts, en definitiva, d’un Estat impotent i
ridículament amenaçador. Muriel Casals és l’antiheroïna que ens ha
mostrat com es pot guanyar la batalla de la llibertat des de la
radicalitat democràtica. Si oblidàvem la Muriel, perdríem la batalla.
http://m.ara.cat/opinio/Muriel-casals-imatge-proces-sobiranista_0_1523847601.html
> En marxa l'acte institucional d'homenatge a Muriel Casals al Parlament de Catalunya
http://www.vilaweb.cat/noticies/les-lluites-de-la-muriel-donaran-forma-a-lhomenatge-popular-domnium-daquest-vespre/
> En marxa l'acte institucional d'homenatge a Muriel Casals al Parlament de Catalunya
http://www.vilaweb.cat/noticies/les-lluites-de-la-muriel-donaran-forma-a-lhomenatge-popular-domnium-daquest-vespre/
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada