"La necessitat vital de guanyar-nos llengua i llibertat", homenatge a Lluís Solà, pel Pres. Quim Torra

(Republiquem aquesta entrada del Facebook.)

Avui Lluís Solà fa 80 anys. Al seu llibre “Llibertat i sentit” hi ha un paràgraf inoblidable, decisiu, per entendre l’autor i, sospito, per entendre qui som els catalans. Una de les poques entrades autobiogràfiques que es permet l’autor:

 “No hi havia gramàtiques catalanes. Estaven prohibides. Si n’hi hagués hagut tampoc no n’hauria pogut comprar cap. No tenia diners. Vaig anar a la biblioteca pública i em van deixar d’amagat una gramàtica de Pompeu Fabra. La vaig copiar tota a mà, en una llibreta, lletra a lletra. Així vaig aprendre la llengua que ja sabia. La llengua que parlava a casa, amb els amics, amb la gent, arreu. La llengua de tothom. La llengua exterminada.” I és que la lliçó principal del llibre és la necessitat vital de guanyar-nos llengua i llibertat. Ésser lliures. És a dir, ésser.

Per molts anys, Mestre Solà 

 

Quim Torra

 

 

 

 

 Ressenya de l'editorial Edicions 1984:

Lluís Solà

"Llibertat i sentit. Reflexions sobre la condició humana (1999-2016)"

Aquest llibre es proposa de continuar el diàleg que pensadors, poetes, artistes, homes de ciència, religiosos, pares i mares, fills i filles, homes i dones de totes les èpoques i de tots els llocs, han mantingut i continuen mantenint sobre les qüestions i les preocupacions principals que afecten la condició humana.

L’autor, doncs, que ha anat elaborant aquest llibre durant més de quinze anys, no pretén fixar respostes. Més aviat es proposa de continuar la reflexió sobre el sentit i el valor d’elements que sempre han estat al cor, a la ment i a la boca de l’home. Sobre el sentit i el valor de la llibertat, de la justícia, de la paraula, de l’amor, de l’art, de la poesia, del pensament, de la ciència i, en definitiva, de la vida i de la mort.

No seria desencertat pensar que el centre gravitacional de les reflexions que conté el llibre és la idea o la noció de llibertat.  De fet, no hauria de resultar estrany que en un país i en una llengua que mai no han pogut gaudir dels beneficis de la llibertat, el pensament al voltant d’aquesta virtut s’imposi com una necessitat peremptòria.