(versió abreujada)
Dimarts 24 de novembre a dos quarts i cinc d’onze vaig esclatar. Havia vist imatges d’un programa de la televisió pública estatal escampant mentides sobre la immersió lingüística a Catalunya, havia vist l’alcaldessa de la ciutat on visc passant-se al castellà "perquè l’entengués tothom", i feia massa temps que tenia al pap els que vivim cada dia la realitat lingüística de les escoles a la ciutat.(...)
El meu esclat:
“El català a l’escola. Una de les meves filles té majoria de castellanoparlants a classe i el mestre segueix fent les classes en català, però la llengua entre els alumnes és el castellà. Parlo de sisè de Primària. Al pati, castellà. I això a ma filla, catalanoparlant, l’afecta fins al punt que quan explica coses que han passat a l’aula, si reprodueix diàlegs, els diu tots en castellà, mestre inclòs. I li diem: ‘Però el mestre va parlar en castellà?’, i ens respon, ahir, cito textual: ‘No, és que ja ho recordo tot en castellà, perquè és majoria’.
»Fa dies que ho tinc al pap. I no ho dic perquè sembla un detall ínfim, perquè ma filla pot parlar català sense problemes, ningú l’obliga a canviar de llengua. Però és que de detall ínfim en detall ínfim perdem la llengua i això m’emprenya. Les bromes, els jocs, els acudits, els comentaris sobre les sèries que miren, sobre els videojocs, etc., tot es fa en castellà. Arran del confinament, tenen Hangouts de classe i només s’hi parla castellà. Ma filla ja ha interioritzat que per caure bé ha de canviar de llengua.
»O sigui que parleu-nos de seduir, sí, oh.
»Evidentment que a casa remem cada dia perquè les coses canviïn, no em vingueu a donar lliçons, sisplau. I ella és la primera que ‘sempre que pot’ parla i escriu en català. Però perquè a casa reflexionem sobre tot això i l’hi fem veure. I no m’estic penjant cap medalla.
»La situació entre els que ara són nens i joves cada cop és més greu per al català. Veure alcaldesses canviant de llengua i teles públiques estatals escampant mentides és ja la gota que fa vessar el got de la paciència mil·lenària que tenim els catalanoparlants.
»L’altra filla (bessona) va a una classe amb majoria catalanoparlant i quan algú canvia al castellà seenir a tomb és la primera que se n’adona i ho diu i fins i tot se’n queixa, de vegades fins i tot amb massa bel·ligerància, tot i que caldria analitzar per què reacciona així.
»O sigui, sense voler-ho, a casa tenim una mena de camp de proves sociolingüístic. Si el català és llengua vehicular a l’aula i al pati, els catalanoparlants s’empoderen. Pensem-hi.”
(...) precisament el professor Vila.(...)Em vaig quedar amb una frase seva: “Jo aconsello treballar la consciència lingüística amb els nens sense angoixar-los ni forçar-los”. La consciència lingüística: apuntem-nos-ho amb lletres de neó de mida estratosfèrica.
(...) “No sé quantes vegades es pot repetir una idea. Tanmateix és evident que, en múltiples aspectes, sense repetir, sense insistir, sense percudir, la vida fóra inconsistent.” (Perejaume) ” M’hi agafo fort, a aquestes paraules. Escric contra la inconsistència. Per això em repeteixo, hi insisteixo, percu
Així que reprenem les lletres de neó: consciència lingüística. Ho diu l’antropòleg David Berga responent també a la tirallonga: “Pel que fa a la recuperació de l’ús social, si aconseguim que la gent catalanoparlant que ja té consciència de la situació no canviï de llengua, ja estarem fent molt. Crec que aquí hi ha espai per treballar ara mateix i no és impossible aconseguir alguns guanys reals en poc temps”, i Crltt li respon amb unes paraules que de seguida li demano també prestades per a l’article: “El problema és que els catalanoparlants que tenim consciència lingüística som una gota enmig de l’oceà. I a part hi ha moltíssims parlants que consideren radical (dolent, com xenòfob) dir que hauríem de parlar en català a tothom.”
(...)
Ja ho vaig dir en un altre article, no sóc sociolingüista, només tinc el que deia F. Xavier Vila, consciència lingüística, i procuro que les meves filles en tinguin i la conservin, i qui diu consciència diu autoestima i diu voluntat, una mena de trinitat de la llengua que cal que conservem i cuidem com un amulet contra (sí, anònims ridiculitzadors, he dit “contra”) tot el que ens passa com a catalanoparlants, que no és poc i no ho hem de menystenir per por de semblar radicals, que radical –ara semblarà que m’encomani un altre cop a Perejaume, jugant amb els molts sentits de les paraules– té a veure amb l’arrel, i els problemes s’aborden per l’arrel, no per les branques, per això és tan important el que es parla a l’escola, en tots els espais del centre educatiu, i perquè en tot això ens hi juguem alguna cosa més que les hores d’esbarjo en llengua materna, que no té res de ridícul, ens hi juguem les arrels de la nostra cultura, així radical és.
O sigui que reguem la nostra consciència lingüística cada dia, traguem-la al sol, que creixi, que sigui verda, trasplantem-la a una torreta més grossa, que li creixin les arrels, com més arrels més branques, més verd, més esperança. Encomanem-nos a la santíssima trinitat lingüística: consciència, autoestima i voluntat com a amulets. Deu semblar que digui missa, però és que la llengua fa anys que sembla una qüestió de fe, com gairebé tot el que té a veure amb la identitat i la cultura catalanes.
Llegiu tot l'article sencer a:
https://www.vilaweb.cat/noticies/la-consciencia-linguistica-com-a-amulet/
Podeu llegir més sobre aquest tema a l'article:
>> "La llengua catalana, la història i l'autoestima dels catalans"
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada