És a dir, en una primera resposta, García diu que no té coneixement d’aquests dos vots concurrents, i ara, els denega perquè considera que amb la informació lliurada als afectats ja n’hi ha prou. Vegeu la primera resposta:
I la segona:
Per això, fins que no s’aclareixin els dubtes que susciten aquestes dues respostes contradictòries, Boye demana al Tribunal de Comptes que suspengui el procediment incautatori en marxa, que avui mateix pot engegar l’embargament de béns de la majoria d’afectats si no s’accepta l’aval de l’Institut Català de Finances.
“Resulta insostenible des de qualsevol lògica que una resolució administrativa sigui dictada amb desconeixement d’una documentació i, malgrat tot, es pugui establir que aquesta documentació mateixa no sigui rellevant a efectes del decomís que ha engegat la senyora delegada instructora”, diu Boye en l’escrit. Per això considera que la darrera resolució en què desestima la petició sobre els vots concurrents és arbitrària, demana que es lliuri la informació ocultada i es declari la nul·litat de totes les actuacions fins al moment en què es van vulnerar aquests drets. No solament això: aquest cas podria acabar en una querella per prevaricació contra García.
Els vots ocultats
El contingut dels vots concurrents se sap perquè es van filtrar a alguns mitjans espanyols. Per exemple, a Infolibre, que destaca que tant Chicano com García criticaven la pressa per a aprovar aquell informe, fins al punt que el document que es va lliurar als consellers abans de sotmetre’l a votació no n’era pas la versió completa. Tal com va fer Genaro en el vot discrepant, també qüestionaven que tot plegat es fonamentés majoritàriament en notes de premsa o notícies de diaris i no pas en documents oficials. I encara més, lamentaven que el tràmit d’al·legacions es limités a la Generalitat però no pas a entitats públiques amb personalitat jurídica pròpia.
Segons el mateix mitjà, Enriqueta Chicano deia que tot plegat originava incertesa i insegurerat jurídica i avisava que el fet d’haver restringit el tràmit de les al·legacions és contrari a la doctrina consolidada pel Tribunal de Justícia de la UE. És a dir, causava indefensió en els acusats. Però també criticava qüestions més de fons, com ara el fet que no s’hagués fet cap mena de comparació de la despesa en acció exterior entre diferents comunitats autònomes. Fins i tot deia que l’informe semblava un atestat policíac.
La consellera Dolores Genaro també formulava aquestes crítiques en el seu vot particular. En primer lloc, denunciava la pressa que hi havia per a aprovar l’informe: “No puc votar a favor d’un informe del qual, quan es va debatre en la reunió del ple, jo no en sabia la versió definitiva, amb els canvis d’última hora que s’hi van fer. Perquè aquesta versió no ens la van enviar. Això és resultat, probablement, de la incomprensible urgència per a aprovar el projecte d’informe”, es queixava.
Sobre el contingut definitiu de l’informe, la consellera diu que és ple de vaguetats, d’ambigüitats, d’inconcrecions i de consideracions que van més enllà del judici estrictament tècnic i d’eficàcia econòmica. És a dir, que van fer una avaluació política que no els pertocava. Ho deixava ben clar: “Amb les dades que s’hi indiquen no sembla que hi hagi una extralimitació de l’acció exterior exercida per la Generalitat en relació amb les competències que li corresponen.”
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada