No
hem de permetre mai que una identitat minoritària a ca nostra sigui
atacada o menystinguda. Catalunya no ha de tenir una concepció espanyola
de la identitat
La República - Josep Costa
D
El nacionalisme espanyol té una concepció
autoritària de la identitat. El famós “qué pone tu DNI” ens recorda que a
Espanya és l’Estat que decideix la identitat i no els ciutadans. Ser
espanyol pot dependre del teu lloc de naixement, dels orígens dels teus
pares, o fins i tot de certs formalismes legals. En definitiva, depèn de
tot menys de la teua voluntat. A alguns ens consideren espanyols encara
que no ho vulguem ser, i a d’altres que voldrien no els permetran de
ser-ho mai.
El nacionalisme català, en canvi, té una concepció moderna i liberal
de la identitat. A Catalunya no s’obliga ningú a ser català si no vol
ser-ho, però tampoc no s’impedeix a ningú de ser-ho si és la seua
voluntat. Aquesta és la fórmula que ha permès integrar una gran
quantitat de gent nouvinguda, avui indistingible de la població
autòctona, mantenint els elements bàsics de la identitat catalana.
En un món global les fronteres identitàries s’han tornat cada vegada
més fines i permeables. Les cultures nacionals són cada vegada més
plurals i mestisses, i com a conseqüència són més semblants entre sí.
Però no hi ha cap correlació entre la diferència identitària i la
voluntat de mantenir una identitat diferent. És a dir, el fet
d’assemblar-se més al grup del costat no ha suposat enlloc tenir més
voluntat de ser part del mateix grup. Tot el contrari.
Darrerament, al món digital sorgeixen de tant en tant debats
identitaris que passen per alt algunes premisses fonamentals. Una
primera és que, com deia, el catalanisme no ha rebutjat mai la
catalanitat de ningú per no encaixar en uns paràmetres determinats. És
català qui vol ser-ho. I la segona és que no hi ha cap identitat
inalterable. Al llarg de la història, totes evolucionen i s’adapten als
canvis socials, demogràfics, econòmics, tecnològics, etc.
Però segurament el més important és no oblidar que els catalans tenim
motius per sentir-nos una minoria amenaçada dins l’Estat espanyol. Però
al mateix temps no ens hauríem de sentir ni comportar com a minoria
amenaçada a Catalunya. Sobretot quan una majoria del país ja s’ha
expressat en tres eleccions consecutives i un referèndum vinculant a
favor de posar solució a la primera de les circumstàncies (fent la
independència).
Conten que a l’artista Guillem d’Efak una vegada, en entrar a un
comerç, li varen dir ‘si no m’haguessis xerrat en mallorquí, m’hauria
pensat que eres negre’. La gràcia d’aquesta anècdota és que ell
efectivament era negre (per les seues arrels guineanes) però el fet de
ser catalanoparlant va trencar els esquemes d’algú que no el coneixia. I
l’expressió espontània d’aquesta persona indicava també que la llengua
era un factor identitari més potent fins i tot que el color de pell.
La realitat és que la Catalunya d’avui és plena de persones que
trenquen esquemes i prejudicis. Hi ha moltes persones que han arrelat a
Catalunya provinents d’altres països, però també n’hi ha d’altres que
(fruit de les adopcions internacionals) no tenen més arrels fora de
Catalunya que el seu aspecte físic. Els primers poden, raonablement,
voler ser catalans conservant la seua identitat i les seues arrels, però
els segons aspiren segurament a no ser tractats com a diferents.
Com deia Renan, la identitat nacional és fruit tant d’allò que hem
decidit que volem compartir com d’allò que hem decidit oblidar o deixar
de banda. És, per damunt de tot, una voluntat de ser. Es pot haver
forjat una nació a partir de compartir ètnia, religió o llengua. Però
també pot existir sense cap d’aquestes coses. No hi ha cap tret
d’identitat inamovible o insubstituïble que defineixi l’existència d’una
nació. Les nacions canvien, evolucionen, s’adapten, perquè són vives.
També la catalana.
I un últim apunt: com a catalans patim des de fa segles que la nostra
identitat sigui atacada o menystinguda. Com a poble amb una identitat
atacada i menystinguda hem après de la importància que aquesta té per a
la dignitat humana. I precisament per això, no hem de permetre mai que
una identitat minoritària a ca nostra sigui atacada o menystinguda.
Catalunya no ha de tenir una concepció espanyola de la identitat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada