28 de març de 2022

Clara Ponsatí publica un llibre: “Els catalans estem amb la pistola al clatell. Com vols que siguem més sota l’amenaça de la violència?” per Antoni Bassas

 
Captura de pantalla del vídeo 
amb l'entrevista (50 minuts)

 

 Cliqueu per veure el vídeo de l'entrevista, penjada a YouTube:
 

 

 

 Transcripció de l'entrevista, al diari ARA:

Clara Ponsatí i Obiols (Barcelona, 1957) és tan autoexigent que el seu llibre de memòries Molts i ningú (La Campana, 2022) porta per subtítol Embastat de memòries i altres històries“, un afegit que presenta el volum amb una certa idea de collage i provisionalitat. Res més lluny de la realitat. El llibre és excel·lent per la qualitat de les reflexions sobre molts aspectes de la vida, pel detall dels records, pel fresc familiar -on apareixen personatges com Nemesi Ponsatí, Josep Obiols i Raimon Obiols-, pel to, per una mena de franquesa directa una mica irreverent, molt anglosaxona, i per la determinació amb què l'autora aborda la seva vida, inclosos capítols tan íntims i dolorosos com la mort d’un fill als 25 anys. L’entrevista s’ha fet per Zoom, que en aquest cas no era només l’eina que permetia superar una distància geogràfica sinó un abisme polític: Clara Ponsatí parla des de l’exili, i aquest elefant no hi ha qui el pugui fer fora de cap plató.

 

Com condiciona l’estat d’ànim viure a l’exili?

— Estic acostumada a canvis vitals i d’escenari, però no poder tornar a casa és d’una incomoditat important. Ara, el principal condicionant és polític. Soc una política forçosa, no et sabria dir si hauria deixat la política si no fos una exiliada, però és evident que ara mateix faig política perquè soc una exiliada.

 


En el llibre diu: “Vaig sortir de Barcelona amb molta consciència de la derrota”. A la manera del qüestionari Proust, encara és aquest l’estat del seu esperit?

— Quan repasso el 2017 sento recança per no haver estat prou a l’altura, perquè encara que jo era un personatge secundari, potser hauria pogut fer més. Ara em sento a l’espera del relleu. Els que vam fer l’octubre del 17 difícilment serem protagonistes d’una altra etapa en què Catalunya progressi de forma clara. Llavors, el meu estat d’esperit és d’incomoditat, de desencís, però al mateix temps de tranquil·litat i d’expectativa perquè el país és ben viu, malgrat el tel gens bonic que li posa la política, i tinc esperança que tornarà a rebrotar. La llibertat no serà ràpida i el meu estat d’esperit hauria de ser de paciència i a vegades no en tinc.

 

Es pregunta per què es repeteix la història de Catalunya, perquè hi torna a haver un president a l’exili?

— Perquè som un país ocupat.

 

Llegir-ho tot a:

 http://d.ara.cat/bdo

 

 

 

__