La bandera negra a les defenses de la muralla de Barcelona, setembre 1714
Caram, que som els mateixos nosaltres que vam protagonitzar la revolució democràtica del 2009 al 2019. Els mateixos que vam capgirar el país com un mitjó i vam obligar la classe política a seguir la ruta que els marcàvem al carrer. Els mateixos que vam acorralar Espanya
Hi ha covards, com hi ha valents. I hi ha covards circumstancials –que poden ser valents i covards alhora o el mateix dia de manera consecutiva i segons les circumstàncies. I com hi ha les persones, hi ha les nacions. Ho vaig viure de primera mà a Lituània l’any 2016, quan em van convidar a un debat amb polítics i acadèmics sobre la independència de Catalunya. Jo havia visitat aquell país durant l’època soviètica i els coneixia bé. Els havia vists fer la Via Bàltica amb tancs i escopetes apuntant-los. Havia vist els ciutadans de Vílnius –molt a prop del local on fèiem aquell debat– abraonant-se sobre el cotxe de Gorbatxov i obligant-lo a aturar-se i escoltar-los. Hi havia entrat, en fi, en el primer avió que va arribar al país després del colp d’estat a l’URSS i havia admirat com plantaven cara al KGB i m’expedien un visat d’entrada a la república nova i alhora inexistent, un document que tenia el número nou i que vaig exhibir orgullós davant els qui em deien que això que havien fet ells abans ara no tocava.
El debat va acabar malament. Aquells lituans defensaven que Catalunya tenia tota la simpatia del país –cosa que vaig poder comprovar pel carrer–, però no podia ser defensada pel seu estat, simplement perquè això feia perillar el suport militar espanyol contra la temuda Rússia. I jo els vaig demanar què se n’havia fet d’aquella nació valenta que jo havia conegut. Els vaig demanar com era possible que tinguessen por de Rússia ara que eren independents si no n’havien tingut quan en depenien i eren ocupats? Els vaig demanar què se n’havia fet, d’aquella nació que jo admirava tant: quan s’havien tornat una nació de covards, una nació covarda –que no és la mateixa cosa, però és igual.
I aquesta és la pregunta que ara em faig sovint respecte de nosaltres. Per exemple, quan veig la reacció, o moltes de les reaccions que em van arribar per unes quantes bandes, a l’article editorial d’ahir i a la crida a l’acció que contenia. Que si no ho podrem fer, que si no tenim força per a fer-ho, que si no en serem mai capaços, que si tot és un objectiu utòpic…
Caram, que som els mateixos nosaltres –amb les excepcions, les baixes i altes que calga– que vam protagonitzar la revolució democràtica del 2009 al 2019. Els mateixos que vam capgirar el país com un mitjó i vam obligar la classe política a seguir la ruta que els marcàvem al carrer. Els mateixos que vam acorralar Espanya i la vam obligar a despullar-se i a fer ús de la violència extrema per a provar de frenar el moviment –fent-la entrar en la crisi on és instal·lada ara. Som nosaltres, els mateixos que omplíem cada dia sales i places i carrers i avingudes, els qui col·lapsàvem l’aeroport o derrotàvem la policia a Urquinaona, els qui fèiem circular urnes clandestines i votàvem lliures en el moviment polític més preciós i emocionant que ha vist Europa d’ençà de la caiguda del mur de Berlín. Ho hem viscut nosaltres en primera persona, això; no ens ho han explicat els avis ni ho hem llegit als llibres vells d’història. Som nosaltres els qui vam demostrar-nos que no hi havia res impossible. I ara, què? Quan és que ens hem tornat covards? Quan és que els catalans hem esdevingut una nació de covards, una nació covarda?
Ja cal que hi reflexionem. Perquè la covardia no és sinó l’amnèsia del coratge. La covardia és oblidar deliberadament que som capaços de l’extraordinari. La covardia és acceptar resignadament la mediocritat com a destí quan hem demostrat, i de quina manera!, que som senyors del nostre futur si ens ho proposem i ens activem.
Aquells lituans que van plantar cara als tancs soviètics als anys vuitanta del segle passat no eren més valents que nosaltres: simplement van decidir que hi havia coses més importants a fer que tenir por. I nosaltres també ho vam decidir, quan vam omplir carrers i places amb la certesa que la dignitat no es negocia, quan vam actuar com un poble orgullós i disposat a tot per a conquerir la llibertat, per a guanyar la independència. I ho lamente molt, però la qüestió no és si podem tornar a ser aquell poble: la qüestió és si volem ser-ho. És aquesta la qüestió que cadascú de nosaltres ha de respondre en la intimitat i sense excuses, i assumir les conseqüències de la seua decisió.
Perquè el coratge, com la covardia, és una elecció. De manera que la pregunta pertinent, de fet, no és quan ens hem tornat covards, sinó si estem disposats a deixar de ser-ho. A tornar-hi, sense excuses ni autocompassió, sense cercar refugi en el gregarisme, sense amagar-nos ni amagar cadascú la nostra responsabilitat darrere la massa, sense carregar, per tant, la culpa d’això que ens passa a ningú més que no siga a tots i cadascun de nosaltres. Tal com ens ensenyà Albert Camús, quan la llibertat desapareix el problema deixa de ser col·lectiu, polític, per a passar a ser una qüestió irreductiblement personal: i tu què fas?, i què faig jo? I, ja em permetreu la duresa, deixeu-vos estar d’històries sobre què fan els altres o què deixen de fer, que és en la resposta de cadascú que hi ha la resposta de la nació.
PS1. Una de les conseqüències de la revolució democràtica catalana ha estat la dinamita que ha esclatat en l’estat profund espanyol, que ha fet miques la unitat nacional i ha enfrontat els uns als altres. En parla Josep Nualart Casulleras, a propòsit de l’escena que es viurà avui en la inauguració de l’any judicial: “Un enorme soroll de togues amenaça Sánchez i el fiscal general espanyol”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada