Llei de Partits polítics i Llei electoral, perquè res no canvii. La corrupció admesa per llei. Explicació detallada dels paranys de dues lleis clau de la Transició.

 

EDITORIAL per Vicent Partal,  director de Vilaweb:

 

 Dijous, 1 de setembre de 2022

 

 ..."Perquè els ajuntaments, i els consells comarcals i les diputacions que se’n deriven, són la gran menjadora, els espais que serveixen per a “alliberar” més militants de partit, que, cobrant un sou que els paguem entre tots, es dediquen amb intensitat a fer créixer territorialment les seues sigles. Que és per aquesta sola raó, per exemple, que Junts pacta amb el PSC a la Diputació de Barcelona, gràcies a una de les decisions més extravagants i incoherents d’aquests darrers anys.

 

 Però no parle solament, ni de bon tros, dels regidors –que n’hi ha que cobren sou, però també n’hi ha que cobren dietes i prou. Parle sobretot del gran nombre d’assessors i càrrecs de confiança que els partits camuflen per via d’ajuntaments, consells comarcals i diputacions, però també per via d’empreses o organitzacions dependents –i sobre això us recomane aquest article magnífic de Josep Sala, que ahir es va estrenar com a columnista d’aquest diari. Tan sols l’existència d’aquesta trama finançada, el sotagovern, explica que en un país on l’afiliació als partits polítics és de les més baixes d’Europa, en canvi aquests partits siguen dels que mouen més diners del continent.

 

 

"Tot plegat ens confirma que, entre la munió de paranys de la transició postfranquista, el peculiar format espanyol de partit és segurament el més reeixit. Perquè la llei electoral i la llei de partits van ser dissenyades amb molta més intel·ligència que no vam saber entendre llavors, amb el propòsit de fabricar un monstre castrador de la voluntat popular –a còpia de concentrar tot el poder en el secretari general, perquè és més fàcil de collar i espantar un sol individu que tot un poble, i de tenir plena llibertat per a cedir a la corrupció i disposar de tants sous, col·locacions i prebendes com siga possible, sempre que el partit estiga disposat a donar suport a l’estabilitat.

 

 Aquest és el monstre que molts de nosaltres, els d’una certa edat, vam haver de suportar ja durant la transició postfranquista, el que va enterrar amb el PSOE els somnis democràtics del postfranquisme. I aquest és el monstre que hem de veure ara, en el procés d’independència –encara que no se n’acaben d’eixir, perquè el nostre carrer aguanta moltíssim– i en la domesticació –aquesta, sí, ja completa i certificada– del moviment dels indignados. En definitiva, generacions distintes de mediocres amb aspiracions han acabat fent igual el 1982 que el 2017: tastar amb el mateix goig aquest particular ascensor social parat pel règim i adaptar-se ràpidament al fet que té com a condició d’ús obligatòria garantir que res de substancial no canviarà mai i que els privilegis del poder real no seran mai amenaçats per l’exercici de la democràcia.

 

 

__