La sacsejada que ha fet Clara Ponsatí en el tauler polític català té moltes facetes, no totes de la mateixa importància, però totes remarcables. Miraré de fer-ne una espècie d’inventari.
1. Torna a flotar en l’ambient la via unilateral i l’independentisme desacomplexat
2. Afloren les contradiccions
Una acció tan rotunda com la de Clara Ponsatí també implica per força que afloren totes les contradiccions imaginables i en totes direccions. Per exemple, hi ha la reacció d’Esquerra Republicana i els seus satèl·lits intentant de fer veure que allò passava a causa de la seua opció política pel diàleg amb Espanya, denunciada precisament i de manera contundent per Ponsatí. Fa temps que ERC insisteix en l’ús de la vella tàctica manipuladora d’exposar les conseqüències com si fossen la causa, un tipus particularment perillós de fal·làcia lògica. Perillós per ell mateix, però també per a qui el fa servir, que sol acabar parant boig a còpia de dir coses contradictòries que no poden tenir un fil conductor lògic.
I així, per exemple, aquestes últimes hores hem vist defensar en públic la demencial actuació dels Mossos d’Esquadra –que la CUP ja ha demanat que s’aclaresca al parlament– per part de gent que, d’entrada, hauries de suposar que està d’acord amb aquell axioma de Hanna Arendt, que afirma que el problema de la humanitat no són els autòcrates sinó aquells que obeeixen cegament. Però, com que han de defensar un conseller que té moltes coses a aclarir sobre aquest fosc afer i ho fan només perquè és el seu conseller, ara resulta que hom pot arribar a afirmar que la policia de Catalunya ha d’obeir cegament qualsevol ordre d’un jutge –sense adonar-se que, en dir això, per exemple, fan miques el bon criteri que els Mossos van adoptar el primer d’octubre de 2017.
Però les contradiccions afloren en totes direccions i també es van fer ben visibles en l’intent q⁰ue féu la part de Junts més allunyada de tot allò que representa Ponsatí d’aprofitar-se del que acabava de fer. Veure com polítics que són als antípodes de Ponsatí i d’allò que ella representa intentaven d’aparèixer en la foto com si comprassen un espot electoral feia pensar. Ponsatí és eurodiputada de Junts, sí, però no hi milita ni ha amagat mai la seua incompatibilitat amb bona part del partit, incompatibilitat que de vegades ha evidenciat, per exemple, anant a les eleccions locals amb Primàries.
3. Es genera incomoditat en els poders espanyol i autonòmic
L’acció de Clara Ponsatí ha tingut un efecte també molt clar, i ha dut incomoditat tant al poder polític i judicial espanyol com al poder autonòmic català –si és que això existeix. I més els n’espera, encara. Perquè l’eurodiputada ja ha anunciat que el 24 d’abril no anirà a Espanya i aleshores ja veurem si Llarena s’atreveix a detenir-la, ara que ja sap pel famós punt 100 de la sentència sobre Lluís Puig que el judici que va organitzar és completament il·legal.
El factor sorpresa pot ser adduït d’alguna manera per explicar l’estupor que es va fer tan visible sobretot a Madrid, tan bon punt se sabé la notícia. Però crec que en realitat la cosa va bastant més enllà. A la Moncloa estaven segurs d’haver dinamitat el procés d’independència i d’haver matat la mobilització al carrer i el debat intel·lectual i tot. Però el descontrol, en el bon sentit de la paraula, provocat pel gest de Ponsatí de sobte sembla que els ha fet veure que això de doblegar l’independentisme no és tan senzill com es pensaven i que hi ha vida autònoma fora de les catifes dels palaus. Una percepció que, segons que es veu, també havia pres cos al Palau de la Generalitat.
4. I s’avança a Europa
Finalment –i per a mi l’element més important de tots– hi ha el fet que a Europa, cinc anys després de començar l’exili, cada volta ens acostem més a l’objectiu de desarmar la violència espanyola tot aprofitant la via de construcció constitucional europea pel Tribunal de Justícia –ho vaig explicar en aquest editorial, això.
Com raonava molt bé ahir Josep Casulleras Nualart, això que ha fet Ponsatí ha estat dur de la teoria a la pràctica el debat sobre la persecució política contra l’independentisme català. I ha centrat també el debat sobre l’abast de la immunitat que tenen els eurodiputats. Dues coses especialment instrumentals per a la construcció d’aquesta via europea a la independència que es va dissenyar l’octubre del 2017 amb el famós “pla Dòmino” –i que tan sols amb el fanatisme més encegador es pot provar de negar que avança de manera seriosa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada